La dirección de este blog ha cambiado. A partir de ahora será http://raimundoviejovinhas.blogspot.com. La razón del cambio es tan sencilla como facilitar su localización. Si por casualidad figuraba entre vuestros marcadores no olvidéis modificarlo.
Gracias por vuestro interés a cuantxs consultáis este espacio.
dilluns, de desembre 10, 2007
dilluns, de novembre 26, 2007
[ cat ] Contramoviment
Publicat per La Directa Nº 67, pàg. 6 (24.10.2007)
Ens trobem davant el final d'una legislatura que es tanca com va començar: amb una dreta espanyola que recorre a la mobilització als carrers com a principal punt de suport de la seva política opositora. Per més que el fet pugui ser, en part, una novetat, no hauria de resultar particularment sorprenent. Els estrategues del PP han entès bé que, durant l'última dècada, s'ha accelerat un canvi de paradigma polític i que, si no s'hi adapten, difícilment serà possible recuperar el control de l'Estat.
Expressat de manera molt esquemàtica, aquest canvi consisteix en la subsumpció de la política de partits en la política de moviment. Si, abans, els partits polítics disposaven d'una posició central en la configuració del règim polític i avui dia es verifica el desplaçament de la política cap a la mobilització social. Ja sigui en la configuració de l'agenda, en la legitimació dels processos de presa de decisions o en d'altres temes, avui dia, els partits són maquinàries que no deixen de perdre pes específic.
No obstant això, constatat aquest fet, cal anar un pas més lluny en la nostra anàlisi i no perdre de vista una distinció analítica important: una cosa és el moviment i una altra el seu oposat, el contramoviment. No es tracta, però, d'un oposat dialèctic, sinó més aviat d'una forma subsidiària de la política del moviment i que, com a tal, la supleix en la seva absència. El contramoviment es caracteritza, així, per aspirar a la recomposició d'una hegemonia social tot incorporant al comandament els canvis inevitables que comporta el progrés.
Així doncs, que el PP hagi optat per una estratègia mobilitzadora no ens ha de sorprendre. El conservadorisme espanyol té una llarga tradició de pensament referent a això, una tradició que, com a mínim, pot retrotraure’s fins a Juan Donoso Cortés, figura reconeguda del pensament reaccionari. No obstant això, pels que aspirin a defensar la política de moviment la qüestió de fons hauria de formular-se en uns altres termes. I és que, precisament, el contramoviment viu del moviment, de la seva capacitat per innovar les formes de fer política. Sense ell, senzillament desapareix.
Heus aquí el principal risc de la política del moviment: promoure la seva forma antagonista. Malauradament, durant l'última dècada, l'activisme polític ha estat més preocupat per arribar a nous rècords mundials de participació que no per aprendre a efectuar la seva pròpia potència. I així, avui molts es lamenten del reflux participatiu, sense entendre que s’hauria de començar a pensar la política del moviment més enllà dels cicles, en una producció institucional pròpia.
Ens trobem davant el final d'una legislatura que es tanca com va començar: amb una dreta espanyola que recorre a la mobilització als carrers com a principal punt de suport de la seva política opositora. Per més que el fet pugui ser, en part, una novetat, no hauria de resultar particularment sorprenent. Els estrategues del PP han entès bé que, durant l'última dècada, s'ha accelerat un canvi de paradigma polític i que, si no s'hi adapten, difícilment serà possible recuperar el control de l'Estat.
Expressat de manera molt esquemàtica, aquest canvi consisteix en la subsumpció de la política de partits en la política de moviment. Si, abans, els partits polítics disposaven d'una posició central en la configuració del règim polític i avui dia es verifica el desplaçament de la política cap a la mobilització social. Ja sigui en la configuració de l'agenda, en la legitimació dels processos de presa de decisions o en d'altres temes, avui dia, els partits són maquinàries que no deixen de perdre pes específic.
No obstant això, constatat aquest fet, cal anar un pas més lluny en la nostra anàlisi i no perdre de vista una distinció analítica important: una cosa és el moviment i una altra el seu oposat, el contramoviment. No es tracta, però, d'un oposat dialèctic, sinó més aviat d'una forma subsidiària de la política del moviment i que, com a tal, la supleix en la seva absència. El contramoviment es caracteritza, així, per aspirar a la recomposició d'una hegemonia social tot incorporant al comandament els canvis inevitables que comporta el progrés.
Així doncs, que el PP hagi optat per una estratègia mobilitzadora no ens ha de sorprendre. El conservadorisme espanyol té una llarga tradició de pensament referent a això, una tradició que, com a mínim, pot retrotraure’s fins a Juan Donoso Cortés, figura reconeguda del pensament reaccionari. No obstant això, pels que aspirin a defensar la política de moviment la qüestió de fons hauria de formular-se en uns altres termes. I és que, precisament, el contramoviment viu del moviment, de la seva capacitat per innovar les formes de fer política. Sense ell, senzillament desapareix.
Heus aquí el principal risc de la política del moviment: promoure la seva forma antagonista. Malauradament, durant l'última dècada, l'activisme polític ha estat més preocupat per arribar a nous rècords mundials de participació que no per aprendre a efectuar la seva pròpia potència. I així, avui molts es lamenten del reflux participatiu, sense entendre que s’hauria de començar a pensar la política del moviment més enllà dels cicles, en una producció institucional pròpia.
dimarts, de novembre 20, 2007
dijous, de novembre 15, 2007
[ cat ] Seminari Euralat :: Democràcia, diversitat, ciutadania i drets col•lectius
Barcelona, 24 de novembre
Democràcia, diversitat, ciutadania i drets col•lectius.
La construcció d'un nou espai públic.
Sala Abat Escarré, edifici CIEMEN, Rocafort, 242 bis (Barcelona - Catalunya)
10:00h Obertura del Seminari
Joaquim Brugué, Director General de Participació Ciutadana del Govern de la Generalitat de Catalunya
Rafaela Bollini, ARCI (Itàlia)
Pedro Santana, President de la Corporación Viva la Ciudadanía (Colòmbia)
David Minoves, Director General de Cooperació al Desenvolupament i Ajuda Humanitària del Govern de la Generalitat de Catalunya.
Presenta i modera, Aureli Argemí, President del CIEMEN (Catalunya)
12:30h Taula sobre la cooperació entre Europa i Amèrica Llatina: complicitats emancipadores i alternatives a la globalització capitalista.
Taufik Ben-Abdallah, Fòrum Social Africà (Senegal)
Jorge Bernal, Corporación Región (Colòmbia)
Lilian Celiberti, Articulación Feminista Marco Sur (Uruguay)
Ramon Torrent, catedràtic d'Economía Política de la Universitat de Barcelona, coordinador de l'Observatori de les Relacions Unió Europea-Amèrica Llatina. (Catalunya)
Ricard Vilaregut, investigador i docent al Màster de Relacions Internacionals del CIDOB. (Catalunya)
Presenta i modera: Gianni Orsini, Fundació Desenvolupament Comunitari
16:00h Taula sobre llibertats, drets i participació política
Henryanne de Charponay, CEDAL (França)
David Fernàndez, activista, periodista, escriptor. (Catalunya)
Moema Miranda, IBASE (Brasil)
Raimundo Viejo, professor de Teoria Política de la Universitat Pompeu Fabra i membre del col•lectiu Fuga em Rede. (Galiza)
Presenta i modera: Quim Arrufat, CIEMEN
18:00h Taula sobre la construcció d'un nou espai públic: diversitat, ciutadania i drets col•lectius
Aureli Argemí, President del CIEMEN (Catalunya)
Julià de Jòdar, escriptor (Catalunya)
Joan Subirats, catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (Catalunya)
María Pía Matta, La Morada i AMARC (Xile)
Adilson Vieira, Fòrum Social Mundial 2009 de Belem (Brasil)
Presenta i modera: Vanessa Marx, Fundació Desenvolupament Comunitari
20:00h Cloenda del Seminari
Cándido Grzybowski, IBASE (Brasil)
Gustavo Marín, Fundació Charles Léopold Mayer per al progrés humà (Suiza)
Ricard Gomà, Cinquè Tinent d'Alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona i Regidor de Benestar Social
Presenta i modera: Carles Riera, Vicepresident del CIEMEN i President de FDC (Catalunya)
Organitzen CIEMEN i EURALAT
Amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona
Democràcia, diversitat, ciutadania i drets col•lectius.
La construcció d'un nou espai públic.
Sala Abat Escarré, edifici CIEMEN, Rocafort, 242 bis (Barcelona - Catalunya)
10:00h Obertura del Seminari
Joaquim Brugué, Director General de Participació Ciutadana del Govern de la Generalitat de Catalunya
Rafaela Bollini, ARCI (Itàlia)
Pedro Santana, President de la Corporación Viva la Ciudadanía (Colòmbia)
David Minoves, Director General de Cooperació al Desenvolupament i Ajuda Humanitària del Govern de la Generalitat de Catalunya.
Presenta i modera, Aureli Argemí, President del CIEMEN (Catalunya)
12:30h Taula sobre la cooperació entre Europa i Amèrica Llatina: complicitats emancipadores i alternatives a la globalització capitalista.
Taufik Ben-Abdallah, Fòrum Social Africà (Senegal)
Jorge Bernal, Corporación Región (Colòmbia)
Lilian Celiberti, Articulación Feminista Marco Sur (Uruguay)
Ramon Torrent, catedràtic d'Economía Política de la Universitat de Barcelona, coordinador de l'Observatori de les Relacions Unió Europea-Amèrica Llatina. (Catalunya)
Ricard Vilaregut, investigador i docent al Màster de Relacions Internacionals del CIDOB. (Catalunya)
Presenta i modera: Gianni Orsini, Fundació Desenvolupament Comunitari
16:00h Taula sobre llibertats, drets i participació política
Henryanne de Charponay, CEDAL (França)
David Fernàndez, activista, periodista, escriptor. (Catalunya)
Moema Miranda, IBASE (Brasil)
Raimundo Viejo, professor de Teoria Política de la Universitat Pompeu Fabra i membre del col•lectiu Fuga em Rede. (Galiza)
Presenta i modera: Quim Arrufat, CIEMEN
18:00h Taula sobre la construcció d'un nou espai públic: diversitat, ciutadania i drets col•lectius
Aureli Argemí, President del CIEMEN (Catalunya)
Julià de Jòdar, escriptor (Catalunya)
Joan Subirats, catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (Catalunya)
María Pía Matta, La Morada i AMARC (Xile)
Adilson Vieira, Fòrum Social Mundial 2009 de Belem (Brasil)
Presenta i modera: Vanessa Marx, Fundació Desenvolupament Comunitari
20:00h Cloenda del Seminari
Cándido Grzybowski, IBASE (Brasil)
Gustavo Marín, Fundació Charles Léopold Mayer per al progrés humà (Suiza)
Ricard Gomà, Cinquè Tinent d'Alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona i Regidor de Benestar Social
Presenta i modera: Carles Riera, Vicepresident del CIEMEN i President de FDC (Catalunya)
Organitzen CIEMEN i EURALAT
Amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona
dissabte, de setembre 15, 2007
[ es ] Reflexiones sobre prácticas activistas
Recensión del libro de Enrique Leiva, Iván Miró y Xavier Urbano De la protesta al contrapoder. Nous protagonismes socials en la Barcelona metropolitana (Barcelona: Virus, 2007). Publicada en Diagonal, nº 60, p. 22.
Palabras que reverberan antagonismo, ecos irreductibles de movilizaciones pasadas que rehúyen a toda reificación, conceptos-herramienta con que recombinar los repertorios de la acción colectiva... Tal es el idioma con el que Leiva, Miró y Urbano han escrito su relato sobre las experiencias recientes de la auto-organización.
Este texto resulta de la praxis cognitiva feliz de estos tres activistas inmersos en las movilizaciones de su espacio metropolitano y se constituye, a la par, como síntoma y diagnóstico de la coyuntura actual: síntoma, pues la propia publicación del texto prueba una acertada movilización de recursos en beneficio del movimiento; diagnóstico, toda vez que su análisis apunta claves con las que intervenir en lo inmediato, sin por ello perder de vista la necesaria perspectiva estratégica.
Apartándose de una cierta escolástica activista, este fragmento de general intellect se verifica en la experiencia militante antes que en la búsqueda de la sofisticación intelectual.
De la protesta al contrapoder se descubre así como mucho más que un título y se nos presenta como toda una afirmación estratégica; el imperativo de una huida urgente de las “pasiones tristes” (Spinoza) y el llamamiento a recombinar tácticas y orientaciones desde una ética de la resistencia, fundando las luchas en una perspectiva autónoma.
Palabras que reverberan antagonismo, ecos irreductibles de movilizaciones pasadas que rehúyen a toda reificación, conceptos-herramienta con que recombinar los repertorios de la acción colectiva... Tal es el idioma con el que Leiva, Miró y Urbano han escrito su relato sobre las experiencias recientes de la auto-organización.
Este texto resulta de la praxis cognitiva feliz de estos tres activistas inmersos en las movilizaciones de su espacio metropolitano y se constituye, a la par, como síntoma y diagnóstico de la coyuntura actual: síntoma, pues la propia publicación del texto prueba una acertada movilización de recursos en beneficio del movimiento; diagnóstico, toda vez que su análisis apunta claves con las que intervenir en lo inmediato, sin por ello perder de vista la necesaria perspectiva estratégica.
Apartándose de una cierta escolástica activista, este fragmento de general intellect se verifica en la experiencia militante antes que en la búsqueda de la sofisticación intelectual.
De la protesta al contrapoder se descubre así como mucho más que un título y se nos presenta como toda una afirmación estratégica; el imperativo de una huida urgente de las “pasiones tristes” (Spinoza) y el llamamiento a recombinar tácticas y orientaciones desde una ética de la resistencia, fundando las luchas en una perspectiva autónoma.
dissabte, de setembre 01, 2007
Els pròxims dies 29 i 30 d'Octubre, al CIDOB
Training Seminar 2007
"La política del divers": producció, reconeixement o apropiació del cultural?
PANEL I (Discussant: Mary Nash)
Martí Marfà
Silvia Discacciati
Núria Roca
PANEL II (Discussant: Josetxo Cerdán)
Cristián Ricci
Luisa Martínez
Elisabeth Lorenzi
PANEL III (Discussant: Carlos Giménez)
Raimundo Viejo
Albert Moncusí
Elena Delgado
PANEL IV (Discussant: Javier de Lucas)
Amarela Varela
Dan Rodríguez
Alejandra Morales
PANEL V (Discussant: Carles Feixa)
Silvana Ospina
Isabel Llano
Sameer Rawal
Training Seminar 2007
"La política del divers": producció, reconeixement o apropiació del cultural?
PANEL I (Discussant: Mary Nash)
Martí Marfà
Silvia Discacciati
Núria Roca
PANEL II (Discussant: Josetxo Cerdán)
Cristián Ricci
Luisa Martínez
Elisabeth Lorenzi
PANEL III (Discussant: Carlos Giménez)
Raimundo Viejo
Albert Moncusí
Elena Delgado
PANEL IV (Discussant: Javier de Lucas)
Amarela Varela
Dan Rodríguez
Alejandra Morales
PANEL V (Discussant: Carles Feixa)
Silvana Ospina
Isabel Llano
Sameer Rawal
diumenge, d’agost 05, 2007
[ cat ] Una nota sobre el patriotisme constitucional
Article publicat a La Directa, nº 57, p. 7 (11 de juliol)
Des de la seva importació al debat sobre la qüestió nacional en l'Estat espanyol, el patriotisme constitucional ha estat un concepte molt socorregut en l’esfera pública. Sobre aquest concept s'ha operat, però, un desplaçament de significat molt simptomàtic que ho allunya de la seva formulació original en benefici del rearmament teòric del nacionalisme espanyol. Així, des de la presentació almenys del document del PP elaborat per Josep Piqué i María San Gil sobre el patriotisme constitucional, aquest ha deixat de ser, per a l'opinió pública espanyola, el concepte que es pot trobar en l'obra de teòrics alemanys com Jürgen Habermas o Dolf Sternberger o, més generalment, a l’opinió pública germànica.
En el seu enunciat original, i molt especialment en l'accepció habermasiana del concepte, el patriotisme constitucional es remetia al context polític de l'Alemanya dividida en vespres de la II Unificació (1989/90). En aquells dies s'oferia als alemanys d'a un costat i a l'altre del Mur de Berlín, la possibilitat d'organitzar-se fora del marc institucional d'un Estat nacional, dintre de dues repúbliques diferents. La II Unificació de Alemanya, però, demostraria un curs molt diferent dels esdeveniments al previst pels partidaris del patriotisme constitucional.
D'acord amb l'argument habermasià, les quatre dècades de divisió alemanya haurien permès la creació d'una identitat republicana, és a dir, una identitat de cort jurídic-legal que trobaria el seu fonament en la pràctica continuada del procediment democràtic, tal com aquest havia estat institucionalitzat per la República de Bonn (el règim polític germà-occidental nascut de la Guerra Freda). El fet que l'alemany de l'Oest ja no es considerés a si mateix “alemany”, sinó “ciutadà de la federació” o Bundesbürger) i no aspirés ja a la constitució d'un Estat nacional, asseguraria una font de legitimitat al règim estrictament republicana o “a-nacional”.
Aquesta identitat republicana naixia doncs d'un procés de “desdiferenciació cognitiva” d'acord amb el qual la identitat nacional alemanya, tan indissolublement lligada al nazisme, s'havia fet a-significant per a la ciutadania germà-occidental, rehabilitada per fi, gràcies a la derrota bèl·lica i la instauració de la República Federal d’Alemanya (RFA), per a la comunitat de països democràtics. Es culminava d'aquesta manera el procès de “unió amb Occident” (Westbindung) emprès pel primer canceller democristià, Konrad Adenauer, i continuat per Willy Brandt amb la seva Ostpolitik.
La Història, no obstant això, va venir a creuar-se en el camí de la teoria habermasiana i el 9 de novembre de 1989 la caiguda del Mur de Berlín va ser seguida per emergència de la qüestió nacional alemanya en l'ordre del dia després de quatre dècades de divisió. La II Unificació d'Alemanya restituïa al centre de Europa un Estat nacional alemany i obria nombrosos interrogants sobre els avantatges del patriotisme constitucional. Poc o gens d'això, no obstant això, es va traslladar al debat polític espanyol, en el qual el patriotisme de la constitució es fundava abans de res en una identitat nacional (l'espanyola) fortament qüestionada per bona part de la ciutadania.
Estranyament (o no tant), els defensors del patriotisme constitucional no han volgut aprofitar el particular procés de desdiferenciació operat mitjançant el concepte “Estat espanyol” per a validar els seus propis plantejaments per mitjà d'una pràctica discursiva diferent. Al contrari, en el terreny del concret, el discurs del patriotisme constitucional ha estat una temptativa per restituir una certa idea d'Espanya, poc o gens atempta a les exigències normatives sobre les quals Sternberger, Habermas i altres autors, entenien possible fundar el seu projecte republicà.
De fet, la Constitució de 1978 consagra la Nació espanyola com la instància de legitimació del poder de l'Estat, fent d'aquest un Estat nacional. L'idea de nació implícita és en si mateixa un constructe monista i lingüisticament castellàcantric amb el que dificilmente caldria pensar l'identificació del conjunt de una ciutadania amb multiples identitats nacionals. Pretendre que la neutralitat cultural de l'Estat i promoure el patriotisme de la constitució no potser sinò un exercici de cinisme politic propi del que està en una posició de força i és conscient dels avantatges de la seva hegemonia.
Des de la seva importació al debat sobre la qüestió nacional en l'Estat espanyol, el patriotisme constitucional ha estat un concepte molt socorregut en l’esfera pública. Sobre aquest concept s'ha operat, però, un desplaçament de significat molt simptomàtic que ho allunya de la seva formulació original en benefici del rearmament teòric del nacionalisme espanyol. Així, des de la presentació almenys del document del PP elaborat per Josep Piqué i María San Gil sobre el patriotisme constitucional, aquest ha deixat de ser, per a l'opinió pública espanyola, el concepte que es pot trobar en l'obra de teòrics alemanys com Jürgen Habermas o Dolf Sternberger o, més generalment, a l’opinió pública germànica.
En el seu enunciat original, i molt especialment en l'accepció habermasiana del concepte, el patriotisme constitucional es remetia al context polític de l'Alemanya dividida en vespres de la II Unificació (1989/90). En aquells dies s'oferia als alemanys d'a un costat i a l'altre del Mur de Berlín, la possibilitat d'organitzar-se fora del marc institucional d'un Estat nacional, dintre de dues repúbliques diferents. La II Unificació de Alemanya, però, demostraria un curs molt diferent dels esdeveniments al previst pels partidaris del patriotisme constitucional.
D'acord amb l'argument habermasià, les quatre dècades de divisió alemanya haurien permès la creació d'una identitat republicana, és a dir, una identitat de cort jurídic-legal que trobaria el seu fonament en la pràctica continuada del procediment democràtic, tal com aquest havia estat institucionalitzat per la República de Bonn (el règim polític germà-occidental nascut de la Guerra Freda). El fet que l'alemany de l'Oest ja no es considerés a si mateix “alemany”, sinó “ciutadà de la federació” o Bundesbürger) i no aspirés ja a la constitució d'un Estat nacional, asseguraria una font de legitimitat al règim estrictament republicana o “a-nacional”.
Aquesta identitat republicana naixia doncs d'un procés de “desdiferenciació cognitiva” d'acord amb el qual la identitat nacional alemanya, tan indissolublement lligada al nazisme, s'havia fet a-significant per a la ciutadania germà-occidental, rehabilitada per fi, gràcies a la derrota bèl·lica i la instauració de la República Federal d’Alemanya (RFA), per a la comunitat de països democràtics. Es culminava d'aquesta manera el procès de “unió amb Occident” (Westbindung) emprès pel primer canceller democristià, Konrad Adenauer, i continuat per Willy Brandt amb la seva Ostpolitik.
La Història, no obstant això, va venir a creuar-se en el camí de la teoria habermasiana i el 9 de novembre de 1989 la caiguda del Mur de Berlín va ser seguida per emergència de la qüestió nacional alemanya en l'ordre del dia després de quatre dècades de divisió. La II Unificació d'Alemanya restituïa al centre de Europa un Estat nacional alemany i obria nombrosos interrogants sobre els avantatges del patriotisme constitucional. Poc o gens d'això, no obstant això, es va traslladar al debat polític espanyol, en el qual el patriotisme de la constitució es fundava abans de res en una identitat nacional (l'espanyola) fortament qüestionada per bona part de la ciutadania.
Estranyament (o no tant), els defensors del patriotisme constitucional no han volgut aprofitar el particular procés de desdiferenciació operat mitjançant el concepte “Estat espanyol” per a validar els seus propis plantejaments per mitjà d'una pràctica discursiva diferent. Al contrari, en el terreny del concret, el discurs del patriotisme constitucional ha estat una temptativa per restituir una certa idea d'Espanya, poc o gens atempta a les exigències normatives sobre les quals Sternberger, Habermas i altres autors, entenien possible fundar el seu projecte republicà.
De fet, la Constitució de 1978 consagra la Nació espanyola com la instància de legitimació del poder de l'Estat, fent d'aquest un Estat nacional. L'idea de nació implícita és en si mateixa un constructe monista i lingüisticament castellàcantric amb el que dificilmente caldria pensar l'identificació del conjunt de una ciutadania amb multiples identitats nacionals. Pretendre que la neutralitat cultural de l'Estat i promoure el patriotisme de la constitució no potser sinò un exercici de cinisme politic propi del que està en una posició de força i és conscient dels avantatges de la seva hegemonia.
dimecres, de juny 20, 2007
[ cat ] Curs d'estiu en marxa
Bones notícies! Hem arribat als 29 matriculats (i 11 preinscrits). Doncs, el curs d'estiu "Seguretat o llibertat?" tindrà lloc finalment.
divendres, de juny 15, 2007
[ cat ] Curs d'estiu :: matrícula
El pròxim divendres, 22 de juny, últim dia laboral en el qual es podrà realitzar la inscripció en el curs d'estiu Seguretat o llibertat? Moviments Socials i Participació Política en un Món Globalitzat.
(nota: fins ara hi ha 23 inscrits i 10 preinscrits. Perquè tingui lloc el curs encara és necessari arribar als 30 matriculats!)
+ infos sobre la matrícula clicant aqui
(nota: fins ara hi ha 23 inscrits i 10 preinscrits. Perquè tingui lloc el curs encara és necessari arribar als 30 matriculats!)
+ infos sobre la matrícula clicant aqui
[ cat ] Seminari sobre l'independentisme
Presentació de ponència sobre la significació, el vot i les pràctiques polítiques actuals de l'independentisme dins el seminari organitzat per CIEMEN i la Fundació Cultura. Disabte 23 de juny.
+ infos en breu
+ infos en breu
divendres, de juny 08, 2007
[ es ] Fallos en el interfaz representativo
Artículo publicado en Diagonal, nº 56. 7 - 20 junio. Accesible directamente en la web del periódico clicando aquí.
Los resultados electorales vienen a confirmar lo que es una evidencia desde hace bastante tiempo: algo falla en el gobierno representativo, pero las organizaciones partidistas que se quieren representantes de la sociedad que se mueve no acusan recibo. Sean sus siglas IU, BNG, CHA, ERC u otras, no parece que más allá de la pobre movilización de sus suelos electorales, existan indicios en las urnas de un cambio de perspectiva esperanzador. De entre las múltiples razones para ello destacaríamos tres.
En primer lugar, la incapacidad de estas organizaciones para hacer frente a la estrategia de tensión y suspensión de garantías impuesta por el poder judicial (con la connivencia del Ejecutivo) en el caso de la ilegalización de las listas abertzales. Ya sea mediante sus tomas de posición públicas, ya sea mediante sus posiciones en las plataformas de apoyo al proceso de paz, allí donde las ha habido, los planteamientos de estas opciones electorales han sido tibios, cuando no directamente electoralistas.
En segundo lugar, la visión de los movimientos como meros detectores de problemas para sus agendas, o peor aún, según las circunstancias, como problemas en sí mismos allí donde se producen conflictos de interés. En ciertas ocasiones se ha intentado construir hegemonías, en otras apenas se ha procurado realizar un cierto proselitismo; en cualquier caso, raras han sido las veces en que se ha incentivado la movilización desde el respeto a la autonomía de los movimientos.
En tercer lugar, y a resultas de lo anterior, sorprende la falta de propuestas programáticas que respondan realmente a las demandas sociales. La acomodación institucional de esta izquierda, manifiesta en grados variables de subalternidad respecto al PSOE, y a los grandes medios de comunicación, han hecho impermeables estas organizaciones a las propuestas de los movimientos y viceversa.
Así las cosas, las izquierdas políticas y sociales parecen destinadas a reflexionar un rato si no quieren seguir viendo progresar al neoliberalismo a pasos de gigante.
[ es ] Entre el kubotán y la pared
Artículo publicado en Diagonal, nº 56. 7 - 20 junio. Accesible directamente en la web del periódico clicando aquí.
La reciente polémica sobre la utilización del "kubotán" ha vuelto a poner en el punto de mira al Conseller de Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura. El alineamiento inequívoco del líder de Iniciativa per Catalunya-Els Verds con el cuerpo policial no ha sorprendido. De hecho, todavía están presentes los ecos de su papel ante la detención de Núria Pòrtulas, en prisión estrictamente por sus ideas políticas.
El nombramiento de Joan Saura, sin embargo, sí constituyó toda una sorpresa en su momento. Fruto de una negociación entre las cúpulas del tripartito, el ascenso a una cartera de primera rompió con los que habían sido hasta entonces ámbitos preferenciales de intervención de ICV (políticas sociales y medioambientales).
La promoción de Saura constituye todo un ejemplo de hipoteca de los intereses de la organización a la carrera personal del líder: comenzando por la carencia de personal cualificado para el desempeño de las responsabilidades de gobierno, el distanciamiento de unas bases carentes de criterios de enjuiciamiento de las decisiones del conseller, etc. Y todo ello en una posición de partida particularmente favorable (en el tripartito, sólo ICV había subido en votos y escaños).
Y es que Joan Saura encaja bien con un cierto perfil de político que se ha asentado en las democracias liberales desde hace algunos años y del que Joschka Fischer, ex vicecanciller y ex ministro de Alemania, constituye su mejor ejemplo. A la manera de éste, Saura gusta de la Realpolitik, esto es, de la moderación pragmática de las propuestas de los movimientos que aspira a representar, sin por ello renunciar al mayor margen de maniobra posible dentro de las lógicas institucionales del gobierno representativo.
Este primer rasgo del perfil político de Joan Saura no es concebible sin la complementariedad existente entre su biografía y el proyecto sobre el que se asienta su carrera. Saura es un ejemplo de político profesional que ejerce puestos de representación desde antes de la treintena y que desconoce prácticamente todo acerca del activismo en los movimientos.
Más allá de una efímera participación en los movimientos sindical y vecinal en los ‘70, la suya ha sido siempre una actividad centrada entre el partido, las instituciones y los medios. Saura ha crecido en la trayectoria que conduce al PSUC del eurocomunismo al eco-pacifismo de ICV, es decir, en la creación de una organización que rompe con el modelo del partido-comunidad, característico del movimiento obrero, para transformarse en el partido-marca, propio de la política del espectáculo. Es un prototipo de la nueva "clase" política que se constituye en la lógica que configura la tríada partido/instituciones/ medios. Sus éxitos, no menos que sus fracasos, siempre tendrán su origen en este particular espacio de la representación.
Aquí es, precisamente, donde cabría pensar sus últimas y polémicas actuaciones, así como los costes que ya ha comenzado a tener su carrera política para la organización que le sostiene. Resulta difícil imaginar que los meses que lleva Saura en Interior no hayan tenido su efecto sobre la candidatura de su compañera, Inma Mayol, en las municipales. La oposición de ICV a la ordenanza cívica ha pesado bien poco en la imagen que se hubiera querido presentar al electorado.
Las campañas por la liberación de Núria o contra el "kubotán", con independencia de los usos partidistas que se han entrecruzado en el debate, han incidido sobre un votante sensible a los derechos y libertades civiles. A la vista de la situación, no parece que en los cálculos de Saura entre actualmente otra relación con los movimientos. Dispone para ello de una base electoral autoritaria criada en la disciplina de la fábrica, por más que no deje de hipotecar el futuro de ICV como interfaz representativo de los movimientos.
La reciente polémica sobre la utilización del "kubotán" ha vuelto a poner en el punto de mira al Conseller de Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura. El alineamiento inequívoco del líder de Iniciativa per Catalunya-Els Verds con el cuerpo policial no ha sorprendido. De hecho, todavía están presentes los ecos de su papel ante la detención de Núria Pòrtulas, en prisión estrictamente por sus ideas políticas.
El nombramiento de Joan Saura, sin embargo, sí constituyó toda una sorpresa en su momento. Fruto de una negociación entre las cúpulas del tripartito, el ascenso a una cartera de primera rompió con los que habían sido hasta entonces ámbitos preferenciales de intervención de ICV (políticas sociales y medioambientales).
La promoción de Saura constituye todo un ejemplo de hipoteca de los intereses de la organización a la carrera personal del líder: comenzando por la carencia de personal cualificado para el desempeño de las responsabilidades de gobierno, el distanciamiento de unas bases carentes de criterios de enjuiciamiento de las decisiones del conseller, etc. Y todo ello en una posición de partida particularmente favorable (en el tripartito, sólo ICV había subido en votos y escaños).
Y es que Joan Saura encaja bien con un cierto perfil de político que se ha asentado en las democracias liberales desde hace algunos años y del que Joschka Fischer, ex vicecanciller y ex ministro de Alemania, constituye su mejor ejemplo. A la manera de éste, Saura gusta de la Realpolitik, esto es, de la moderación pragmática de las propuestas de los movimientos que aspira a representar, sin por ello renunciar al mayor margen de maniobra posible dentro de las lógicas institucionales del gobierno representativo.
Este primer rasgo del perfil político de Joan Saura no es concebible sin la complementariedad existente entre su biografía y el proyecto sobre el que se asienta su carrera. Saura es un ejemplo de político profesional que ejerce puestos de representación desde antes de la treintena y que desconoce prácticamente todo acerca del activismo en los movimientos.
Más allá de una efímera participación en los movimientos sindical y vecinal en los ‘70, la suya ha sido siempre una actividad centrada entre el partido, las instituciones y los medios. Saura ha crecido en la trayectoria que conduce al PSUC del eurocomunismo al eco-pacifismo de ICV, es decir, en la creación de una organización que rompe con el modelo del partido-comunidad, característico del movimiento obrero, para transformarse en el partido-marca, propio de la política del espectáculo. Es un prototipo de la nueva "clase" política que se constituye en la lógica que configura la tríada partido/instituciones/ medios. Sus éxitos, no menos que sus fracasos, siempre tendrán su origen en este particular espacio de la representación.
Aquí es, precisamente, donde cabría pensar sus últimas y polémicas actuaciones, así como los costes que ya ha comenzado a tener su carrera política para la organización que le sostiene. Resulta difícil imaginar que los meses que lleva Saura en Interior no hayan tenido su efecto sobre la candidatura de su compañera, Inma Mayol, en las municipales. La oposición de ICV a la ordenanza cívica ha pesado bien poco en la imagen que se hubiera querido presentar al electorado.
Las campañas por la liberación de Núria o contra el "kubotán", con independencia de los usos partidistas que se han entrecruzado en el debate, han incidido sobre un votante sensible a los derechos y libertades civiles. A la vista de la situación, no parece que en los cálculos de Saura entre actualmente otra relación con los movimientos. Dispone para ello de una base electoral autoritaria criada en la disciplina de la fábrica, por más que no deje de hipotecar el futuro de ICV como interfaz representativo de los movimientos.
[ es ] Heiligendamm: aprendiendo de las contracumbres
Artículo publicado en Diagonal, nº 56. 7 - 20 junio. Accesible directamente en la web del periódico clicando aquí.
Del 6 al 8 de junio, el G-8 ha previsto volver a reunirse en suelo europeo, esta vez en Alemania. Los medios de comunicación más influyentes del país están dirigiendo el debate político hacia la confrontación entre manifestantes y policía que previsiblemente tendrá lugar con motivo de los bloqueos convocados por las redes de activistas. Hace un par de semanas, Die Zeit publicaba en primera página un artículo en el que se agitaba el espectro de la RAF [Fracción del Ejército Rojo, grupo de lucha armada alemán, hoy disuelto] y de la autonomía de los ‘80. El reputado semanario de Hamburgo no vacilaba en presentar la cumbre del G-8 como el escenario de una inminente escalada de tensión entre manifestantes y Estado. A modo de advertencia se evocaba el párrafo 129a del código penal introducido en 1976 con el objeto de castigar el delito de “asociación terrorista”.
Del 6 al 8 de junio, el G-8 ha previsto volver a reunirse en suelo europeo, esta vez en Alemania. Los medios de comunicación más influyentes del país están dirigiendo el debate político hacia la confrontación entre manifestantes y policía que previsiblemente tendrá lugar con motivo de los bloqueos convocados por las redes de activistas. Hace un par de semanas, Die Zeit publicaba en primera página un artículo en el que se agitaba el espectro de la RAF [Fracción del Ejército Rojo, grupo de lucha armada alemán, hoy disuelto] y de la autonomía de los ‘80. El reputado semanario de Hamburgo no vacilaba en presentar la cumbre del G-8 como el escenario de una inminente escalada de tensión entre manifestantes y Estado. A modo de advertencia se evocaba el párrafo 129a del código penal introducido en 1976 con el objeto de castigar el delito de “asociación terrorista”.Prolegómenos represivos
Este ambiente de tensión creciente contrasta con la apacible imagen de Heiligendamm, la villa balneario a orillas del Mar Báltico que ha sido escogida para celebrar la próxima reunión del G-8. La elección de Heiligendamm no es casual. Tras el fiasco metropolitano de Génova en 2001, se repiten aquí las características de cumbres anteriores como Evián (2003) o Gleneagles (2005): localidades de dimensiones reducidas, accesos fácilmente controlables y cercanas a ciudades de tamaño medio que aseguren los servicios necesarios.
La razón evidente, táctica, que explica la elección de la villa vecina a Rostock es la necesidad de garantizar el buen desarrollo de la cumbre ante los bloqueos convocados contra la reunión del G-8. Las implicaciones de fondo, sin embargo, son más preocupantes y van más allá de la mera gestión policial del acontecimiento dentro de un marco institucional liberal-democrático.
En efecto, la confrontación entre el G-8 y las redes de activistas ha impulsado e impulsa la instauración de un nuevo modo de mando que va más allá de la democracia liberal. Debido precisamente a este carácter constituyente del conflicto global, las cumbres son un momento privilegiado para ensayar nuevas fórmulas. Sin embargo, la relación con la producción de instituciones no es igual para ambos bandos: los movimientos crean, los Estados se adaptan.
Ante el poder constituyente de los movimientos sociales, los ordenamientos legales de los Estados se están haciendo inoperativos. Por eso, sólo mediante medidas de excepción se pueden adaptar las legislaciones y diseños institucionales que antaño se organizaban desde el Estado nacional. Al final, la lógica siempre es la misma: el progreso de la política movimiento provoca la suspensión del procedimiento democrático (la emergencia); seguidamente, la represión policial-militar divide al activismo, castiga a unos e integra a otros dentro de una nueva legislación y diseño institucional que perfecciona el control social.
Los prolegómenos de la cumbre apuntan ya algunos síntomas de gravedad. Destacaríamos tres: (1) la construcción mediática de la tensión por medio de la supresión de los marcos de referencia que garantizan un sentimiento de seguridad en la ciudadanía (la evocación de un terrorismo potencial en el seno de la autonomía alemana); (2) la aplicación de medidas de justicia preventiva (el despliegue de casi un millar de funcionarios y las perquisiciones en más de 40 espacios comunes y particulares del activismo germano); y (3) la suspensión de la libertad de circulación de los ciudadanos acordada en Schengen.
En estas circunstancias, parece razonable pensar que las redes activistas deberían recurrir a la memoria del movimiento a fin de anticipar estrategias que impidan el progreso de un estado de excepción permanente.
Recordando la experiencia de Evián (Ginebra)
En junio de 2003, el G-8 se reunió en la localidad francesa de Evián, a orillas del Lago Lemán, no muy lejos de Ginebra. Con anterioridad a este acontecimiento, el cantón suizo había conocido las movilizaciones más intensas de las últimas décadas. Sin ir más lejos, el 15 de febrero de ese mismo año, las redes de activistas habían sido partícipes de las manifestaciones globales contra la guerra en Iraq. Estas movilizaciones se habían desarrollado en el marco de las garantías constitucionales y los pacíficos patrones de la cultura política suiza. La potencia demostrada por un activismo radicado en un escenario de movilización global se traduciría, sin embargo, en una escalada de tensión sin precedentes.
Así, a raíz de un conflicto local, la policía realizó una demostración de fuerza, inusual en la apacible política helvética, que se saldó con una activista herida de gravedad (pérdida parcial de visión por bala de goma). El tratamiento mediático de este hecho adelantaba ya un cambio en la cultura represiva, orientado ahora hacia la emergencia que se presentaba en la agenda pública con la cumbre del G-8 en Evián.
La cumbre del G-8 marcó, en efecto, un momento de ruptura definitiva para los suizos. En el transcurso de las jornadas de movilización, Martin, un activista que realizaba una acción de protesta colgado del puente de Aubonne, estuvo a punto de ser asesinado por el policía que cortó la cuerda que le suspendía en el vacío. El posterior tratamiento judicial del caso, claramente exculpatorio, sentó las bases de una jurisprudencia más atenta a la gestión de la emergencia que a la observancia de las garantías del Estado de derecho. En este mismo sentido, a raíz de algunas acciones puntuales se decretó el estado de excepción. Todas las garantías constitucionales fueron suspendidas. Se inauguró un período de represión que se extendió mucho más allá de la cumbre y que hizo de la política local su terreno de operaciones. La represión se orientó, por una parte, hacia las figuras más destacadas del activismo local: detención sin cargos de L. Lerch, activista destacado de la autonomía ginebrina; encausamiento de figuras relevantes del Forum Social Lémanique como O. de Marcellus o E. de Carro, etc. Por otra, esta oleada de intervenciones selectivas se vio acompañada de nuevas medidas legales orientadas a restringir las libertades públicas más elementales por medio de la modificación del derecho de manifestación, el control del espacio público, etc. La experiencia de la cumbre de Evián aporta, en definitiva, claves para reflexionar más allá de la batalla por deslegitimar el neoliberalismo. En vísperas de Heiligendamm/ Rostock, el orden del día viene marcado por la producción de instituciones autónomas que, más allá de la crítica de los foros sociales, entienda como necesaria la organización de contrapoderes.
dimecres, de juny 06, 2007
[ cat ] Més enllà del “post”
Article publicat a La Directa, nº 48, p. 7
Postmodern, postmaterial, postestructuralista, postnacional, postmarxista, postindustrial, postfordista, postcolonial, postfeminista... L'extraordinària proliferació de noms que ha donat lloc el prefix “post” és un dels millors símptomes de nostra Zeitgeist particular, de la mentalitat del nostre temps. Igual que en els anys seixanta i setanta el prefix “neo” marcava un moment discursiu de revisió i rellançament teòric (així, neomarxista, neorrealista, neogramsciano, etc.), l'actual recurs al “post” apunta a un moment en el qual s'afirma la consciència de la inoperativitat dels conceptes.
Aquest primer pas de la crítica, absolutament necessari per a produir els agenciaments d'un món que canvia (les paraules amb les quals comprendre el que ja no segueix sent igual), comporta, no obstant això, un risc greu: la suspensió del treball de la crítica en benefici de la producció d'una ideologia; d'una comprensió fal·laç del món, d'una religió civil tancada sobre els seus propis dogmes.
En efecte, col·locar el prefix post- de manera indiscriminada, sense cap mena de justificació teòrica i metodològica, pot acabar essent una manera d'esquivar la definició dels problemes; un exercici de pur diletantisme. I així, més enllà de constatar les dificultats dels conceptes d'ahir per a formular bones preguntes avui ―per a trobar els termes amb que definir els problemes del món actual (la seva heurística)―, a l'empara de l'obertura de la crisi teòrica que comporta l'èxit del prefix post s'ha evitat plantar cara a la seva finalitat epistémica última: elaborar un diccionari i una gramàtica polítics útils a les exigències de la situació.
Però la denostació de la Teoria Política no és menor en els dilentants del post que en els que prediquen el doctrinalisme com única alternativa a la comprensió del que ocorre. En rigor, darrere d'aquesta tensió apareix una fractura menor del que se sol pensar.
De fet, ambdós pols prefiguren una complementaritat perversa. D'una banda, la prèdica del “post” renega de la possibilitat d'explorar la redefinició dels conceptes que fan entrar en crisis. Per una altra, la demagògia triomfa sobre les bases de l'esgotament heurístic, del sectarisme, de la escolástica identitaria.
Per tot això, potser no estigui de més recordar les paraules de R. Barthes (“Per ventura la millor subversió no és la d'alterar els codis en comptes de destruir-los?") i exigir la recombinació dels conceptes, abans que acomodar-se per igual en la suspensió de la seva validesa o en l'afirmació de la tradició. Potser per aquesta via arribem a a fer bones les paraules de F. Lassalle: “ha estat, és i serà el fet més revolucionari, dir el que és”.
Postmodern, postmaterial, postestructuralista, postnacional, postmarxista, postindustrial, postfordista, postcolonial, postfeminista... L'extraordinària proliferació de noms que ha donat lloc el prefix “post” és un dels millors símptomes de nostra Zeitgeist particular, de la mentalitat del nostre temps. Igual que en els anys seixanta i setanta el prefix “neo” marcava un moment discursiu de revisió i rellançament teòric (així, neomarxista, neorrealista, neogramsciano, etc.), l'actual recurs al “post” apunta a un moment en el qual s'afirma la consciència de la inoperativitat dels conceptes.
Aquest primer pas de la crítica, absolutament necessari per a produir els agenciaments d'un món que canvia (les paraules amb les quals comprendre el que ja no segueix sent igual), comporta, no obstant això, un risc greu: la suspensió del treball de la crítica en benefici de la producció d'una ideologia; d'una comprensió fal·laç del món, d'una religió civil tancada sobre els seus propis dogmes.
En efecte, col·locar el prefix post- de manera indiscriminada, sense cap mena de justificació teòrica i metodològica, pot acabar essent una manera d'esquivar la definició dels problemes; un exercici de pur diletantisme. I així, més enllà de constatar les dificultats dels conceptes d'ahir per a formular bones preguntes avui ―per a trobar els termes amb que definir els problemes del món actual (la seva heurística)―, a l'empara de l'obertura de la crisi teòrica que comporta l'èxit del prefix post s'ha evitat plantar cara a la seva finalitat epistémica última: elaborar un diccionari i una gramàtica polítics útils a les exigències de la situació.
Però la denostació de la Teoria Política no és menor en els dilentants del post que en els que prediquen el doctrinalisme com única alternativa a la comprensió del que ocorre. En rigor, darrere d'aquesta tensió apareix una fractura menor del que se sol pensar.
De fet, ambdós pols prefiguren una complementaritat perversa. D'una banda, la prèdica del “post” renega de la possibilitat d'explorar la redefinició dels conceptes que fan entrar en crisis. Per una altra, la demagògia triomfa sobre les bases de l'esgotament heurístic, del sectarisme, de la escolástica identitaria.
Per tot això, potser no estigui de més recordar les paraules de R. Barthes (“Per ventura la millor subversió no és la d'alterar els codis en comptes de destruir-los?") i exigir la recombinació dels conceptes, abans que acomodar-se per igual en la suspensió de la seva validesa o en l'afirmació de la tradició. Potser per aquesta via arribem a a fer bones les paraules de F. Lassalle: “ha estat, és i serà el fet més revolucionari, dir el que és”.
[ cat ] Moviment per la sobirania o autonomia del moviment? Les eleccions al Québec
Article publicat a La Directa, 23.05.2007, nº 50, p. 7
Fa un mes i mig, el Québec va tornar a les urnes per a triar el seu govern. Les eleccions es van saldar amb el pitjor resultat per al Parti Québécois (PQ) des de 1970. Aquesta organització ha passat, així, a ocupar al tercer lloc al parlament, desbancada per la revelació conservadora, Action Démocratique du Québec (ADQ). En el terreny de la representació política, els diagnòstics apunten amb claredat a un reforçament de l'escenari federal, que allunya les possibilitats de fer una nova consulta sobre la secessió de la província. Havent arribat a perdre el referèndum de 1995 per tan sols 30.000 vots, l’independentisme québecois veu com s'allunya, així, la realització del seu objectiu polític. La hipòtesi d'un Québec sobirà ha entrat en crisi com a principal projecte del nacionalisme québecois.
En efecte, el fracàs electoral del PQ ho és, sense cap dubte, de tota una concepció d'allò polític com emancipació basada en la centralidad del poder sobirà. De fet, el que s'ha esgotat en les eleccions canadenques no és la reivindicació de la dignitat de naixença que informa l'aspiració legítima del nacionalisme québecois. El que ha estat clarament qüestionat, però, és tota una manera de concebre l'estratègia discursiva del nacionalisme basada en la centralitat de la sobirania funda en l'Estat (des d'ell o contra ell, poc importa).
Aquest fet no és singular del Québec. D'un extrem a l'altre del planeta es confirma, ja, dintre de la tendència que apunta al sorgiment d'una nova modalitat de sobirania, aliena al poder de vida i mort que instituïx el poder estatal. N'hi ha prou que pensar en l'evolució recent de la qüestió nacional en l'Estat espanyol. En pocs llocs com en les democràcies liberals més consolidades s'observa més clarament la institució d'aquesta mena de comandament global freturós d'exterior al cos social; una manera de comandament en el qual el poder és exercit des de dins.
Tot l'anterior no significa, és clar, que la pèrdua de centralitat de la sobirania en l'enunciat del discurs nacionalista hagi fet obsoleta la seva reivindicació normativa fonamental: la dignitat de naixença. En rigor, més enllà de les expressions institucionals organitzades en un règim polític que es funda en l'Estat canadenc, el que en l'actualitat es verifica com hipòtesi és la reivindicació de l'autonomia del moviment québecois; la constitució mateixa del Québec com nació de la multitud: una nació sense Estat i sense aspirar a un Estat.
I sembla que el resultat electoral del Québec ho confirma. Des d'una lectura transversal a l'Estat de partits és de remarcar una lectura ben diferent a la promoguda pels dispositius comunicatius de la representació. Entre les candidatures Québec Solidaire i Parti Vert, s'arriba a un 8% del vot. En l'afirmació de les seves singularitats respectives ambdós projectes han assumit la seva irreductibilidat a la política de la representació, sense renunciar a una estratègia transversal a les institucions del govern representatiu.
Aquests excel·lents resultats de l'esquerra extraparlamentària, per la seva banda, vénen a reflectir una dissociació creixent entre les constitucions material (les relacions de poder reals) i formal (la seva expressió jurídico-legal) de la societat. Més enllà de la seva concreció textual, la pràctica discursiva d'aquestes candidatures demostra l'obertura d'un horitzó de reivindicació nacionalista que es pensa estratègicament com rebuig a la centralitat de la sobirania associada a l'Estat. La seva exigència de la dignitat de naixença es concreta, no obstant això, com reivindicació de la capacitat de decidir lliurement en la construcció d'un comú que va més enllà de la territorialitat estatal. En aquesta perspectiva s'afirma avui la possibilitat d'una estratègia movimentista quebecoise a l'altura dels desafiaments antagonistes que acompanyen a la temptativa d'instauració d'una mena de comandament global.
Fa un mes i mig, el Québec va tornar a les urnes per a triar el seu govern. Les eleccions es van saldar amb el pitjor resultat per al Parti Québécois (PQ) des de 1970. Aquesta organització ha passat, així, a ocupar al tercer lloc al parlament, desbancada per la revelació conservadora, Action Démocratique du Québec (ADQ). En el terreny de la representació política, els diagnòstics apunten amb claredat a un reforçament de l'escenari federal, que allunya les possibilitats de fer una nova consulta sobre la secessió de la província. Havent arribat a perdre el referèndum de 1995 per tan sols 30.000 vots, l’independentisme québecois veu com s'allunya, així, la realització del seu objectiu polític. La hipòtesi d'un Québec sobirà ha entrat en crisi com a principal projecte del nacionalisme québecois.
En efecte, el fracàs electoral del PQ ho és, sense cap dubte, de tota una concepció d'allò polític com emancipació basada en la centralidad del poder sobirà. De fet, el que s'ha esgotat en les eleccions canadenques no és la reivindicació de la dignitat de naixença que informa l'aspiració legítima del nacionalisme québecois. El que ha estat clarament qüestionat, però, és tota una manera de concebre l'estratègia discursiva del nacionalisme basada en la centralitat de la sobirania funda en l'Estat (des d'ell o contra ell, poc importa).
Aquest fet no és singular del Québec. D'un extrem a l'altre del planeta es confirma, ja, dintre de la tendència que apunta al sorgiment d'una nova modalitat de sobirania, aliena al poder de vida i mort que instituïx el poder estatal. N'hi ha prou que pensar en l'evolució recent de la qüestió nacional en l'Estat espanyol. En pocs llocs com en les democràcies liberals més consolidades s'observa més clarament la institució d'aquesta mena de comandament global freturós d'exterior al cos social; una manera de comandament en el qual el poder és exercit des de dins.
Tot l'anterior no significa, és clar, que la pèrdua de centralitat de la sobirania en l'enunciat del discurs nacionalista hagi fet obsoleta la seva reivindicació normativa fonamental: la dignitat de naixença. En rigor, més enllà de les expressions institucionals organitzades en un règim polític que es funda en l'Estat canadenc, el que en l'actualitat es verifica com hipòtesi és la reivindicació de l'autonomia del moviment québecois; la constitució mateixa del Québec com nació de la multitud: una nació sense Estat i sense aspirar a un Estat.
I sembla que el resultat electoral del Québec ho confirma. Des d'una lectura transversal a l'Estat de partits és de remarcar una lectura ben diferent a la promoguda pels dispositius comunicatius de la representació. Entre les candidatures Québec Solidaire i Parti Vert, s'arriba a un 8% del vot. En l'afirmació de les seves singularitats respectives ambdós projectes han assumit la seva irreductibilidat a la política de la representació, sense renunciar a una estratègia transversal a les institucions del govern representatiu.
Aquests excel·lents resultats de l'esquerra extraparlamentària, per la seva banda, vénen a reflectir una dissociació creixent entre les constitucions material (les relacions de poder reals) i formal (la seva expressió jurídico-legal) de la societat. Més enllà de la seva concreció textual, la pràctica discursiva d'aquestes candidatures demostra l'obertura d'un horitzó de reivindicació nacionalista que es pensa estratègicament com rebuig a la centralitat de la sobirania associada a l'Estat. La seva exigència de la dignitat de naixença es concreta, no obstant això, com reivindicació de la capacitat de decidir lliurement en la construcció d'un comú que va més enllà de la territorialitat estatal. En aquesta perspectiva s'afirma avui la possibilitat d'una estratègia movimentista quebecoise a l'altura dels desafiaments antagonistes que acompanyen a la temptativa d'instauració d'una mena de comandament global.
diumenge, de juny 03, 2007
[ cat ] Presentació de llibre De la protesta al contrapoder
El proper dimarts 5 de juny, a les 13h30 (aula 20.049, campus ciutadela, edifici Jaume I, tindrà lloc la presentació del llibre de Enrique Leiva, Ivan Miró i Xavier Urbano, De la protesta al contrapoder. Nous protagonismes socials en la Barcelona metropolitana (Virus Editorial).
La presentació, organitzada per l'Assemblea d'Estudiants de l'UPF, contarà amb la participació de Ivan Miró, co-autor del llibre.
La presentació, organitzada per l'Assemblea d'Estudiants de l'UPF, contarà amb la participació de Ivan Miró, co-autor del llibre.
dijous, de maig 31, 2007
[ es ] maquetado el número 10 de la revista Contrapoder
Al fin está listo para salir a la calle el próximo número de la revista Contrapoder. A continuación se reproduce el comienzo del artículo introductorio de la carpeta sobre emergencias que incluye este décimo número. El resto accesible, esperemos que lo antes posible, en la web de Contrapoder
Emergencias: cambios de paradigma en el modo de mando
Los años setenta fueron tiempos para un giro copernicano en la definición estratégica del antagonismo; un giro anunciado por el paradójico apotegma del 77 italiano: «la rivoluzione è finita, abbiamo vinto» (Berardi, 1997: 49). Al tiempo que la retórica de la «gran revolución», la narrativa épica de los procesos de transformación de la sociedad a través de la apropiación del poder soberano (Holloway, 2002) se había convertido en una simple forma huera a manos de las «pasiones tristes», el desafío constituyente de la política del movimiento provocaba la implosión del modo de mando nacido tras la segunda posguerra mundial. En un planeta donde la amenaza del exterminio nuclear entre superpotencias todavía regía la producción de poderes soberanos, comenzaban a abrirse por aquel entonces las primeras fisuras de la institucionalidad moderna. Esta transformación de la forma efectiva de la soberanía (Hardt y Negri, 2002: 64), perceptible en la inversión dimensional que se efectúa en el paso de molar a molecular de las magnitudes sociales con que puede ser comprendido el antagonismo, desplazaba la centralidad de lo político de la forma-Estado hacia la política del movimiento. Los años sucesivos se convertirían en los tiempos de la tentantiva incesante por readaptar los diseños institucionales a las exigencias de la captura de las subjetividades constituyentes que habían emprendido el éxodo del neocorporativismo liberal de posguerra.
Sin la comprensión de las implicaciones últimas de este desplazamiento y la subsiguiente reorganización conservadora de los ochenta, así como de la exigencia de una metodología radicada en la autonomía movimentista que comporta su explicación, resulta difícil dar cuenta del alcance de las transformaciones que se están operando actualmente a escala global. Reducir la interpretación de las claves de lo que acaece a las posibles modalidades de un pensamiento determinístico (económico, sociológico, psicológico, etc.) ajeno a la centralidad de lo político y a su constitución agonística resulta en este sentido un riesgo no menor que el de la producción de un conocimiento positivo «sobre» y no «en» el movimiento. De ahí que en lo que sigue hayamos optado por presentar esta carpeta mediante una aproximación genealógica de las emergencias atenta a la identificación de las continuidades y discontinuidades que se han venido operando tras la última ola de movilizaciones. Los diferentes análisis de las distintas fenomenologías de la emergencia que se incorporan aquí se imbrican dentro, pero a la vez se proyectan desde, el esquema más general que se presenta a continuación; y ello en la expresa intencionalidad de quien se sabe inmerso en los conflictos antagonistas de nuestros días.
Emergencias: cambios de paradigma en el modo de mando
Los años setenta fueron tiempos para un giro copernicano en la definición estratégica del antagonismo; un giro anunciado por el paradójico apotegma del 77 italiano: «la rivoluzione è finita, abbiamo vinto» (Berardi, 1997: 49). Al tiempo que la retórica de la «gran revolución», la narrativa épica de los procesos de transformación de la sociedad a través de la apropiación del poder soberano (Holloway, 2002) se había convertido en una simple forma huera a manos de las «pasiones tristes», el desafío constituyente de la política del movimiento provocaba la implosión del modo de mando nacido tras la segunda posguerra mundial. En un planeta donde la amenaza del exterminio nuclear entre superpotencias todavía regía la producción de poderes soberanos, comenzaban a abrirse por aquel entonces las primeras fisuras de la institucionalidad moderna. Esta transformación de la forma efectiva de la soberanía (Hardt y Negri, 2002: 64), perceptible en la inversión dimensional que se efectúa en el paso de molar a molecular de las magnitudes sociales con que puede ser comprendido el antagonismo, desplazaba la centralidad de lo político de la forma-Estado hacia la política del movimiento. Los años sucesivos se convertirían en los tiempos de la tentantiva incesante por readaptar los diseños institucionales a las exigencias de la captura de las subjetividades constituyentes que habían emprendido el éxodo del neocorporativismo liberal de posguerra.
Sin la comprensión de las implicaciones últimas de este desplazamiento y la subsiguiente reorganización conservadora de los ochenta, así como de la exigencia de una metodología radicada en la autonomía movimentista que comporta su explicación, resulta difícil dar cuenta del alcance de las transformaciones que se están operando actualmente a escala global. Reducir la interpretación de las claves de lo que acaece a las posibles modalidades de un pensamiento determinístico (económico, sociológico, psicológico, etc.) ajeno a la centralidad de lo político y a su constitución agonística resulta en este sentido un riesgo no menor que el de la producción de un conocimiento positivo «sobre» y no «en» el movimiento. De ahí que en lo que sigue hayamos optado por presentar esta carpeta mediante una aproximación genealógica de las emergencias atenta a la identificación de las continuidades y discontinuidades que se han venido operando tras la última ola de movilizaciones. Los diferentes análisis de las distintas fenomenologías de la emergencia que se incorporan aquí se imbrican dentro, pero a la vez se proyectan desde, el esquema más general que se presenta a continuación; y ello en la expresa intencionalidad de quien se sabe inmerso en los conflictos antagonistas de nuestros días.
dimecres, de maig 09, 2007
[ cat ] Bones raons per a la participació política
Publicat a L'espurna, butlletí contrainformatiu de l'AEP-UPF, nº 3.
La participació política és un element consubstancial als règims democràtics. En les democràcies liberals, més concretament, aquesta participació varia d'una manera molt notable entre l'extrem d'una passivitat pràcticament total i l'activisme frenètic dels qui dinamitzen els moviments socials. Per altra banda, no tots aquests règims polítics tenen els mateixos nivells de participació política (penseu en l’abstencionisme electoral, en la capacitat mobilitzadora de les organitzacions socials, etc.), ni en tots es participa d'igual manera (en uns països es recorre als referèndums, en uns altres a les manifestacions id’altres formes d'acció col·lectiva, etc). En aquest sentit, cal assenyalar que, mentre que en alguns casos la ciutadania troba canals institucionals que incentiven la participació ciutadana, en uns altres aquesta modalitat es troba estretament limitada. Amb tot, encara sent molt important, la participació no és només qüestió dels canals institucionals. La cultura política de cada nació intervé moltes vegades de manera decisiva, no tenintnecessàriament les mateixes expressions en tots els casos.
Siguin quines siguin, les raons per participar políticament són múltiples, algunes d'elles de tipus normatiu; les altres, de caràcter empíric. Entre les primeres trobem algunes de les quals solen ser més freqüents. Per exemple, el valor consubstancial de la participació política en la garantia d'una societat més democràtica: sense una ciutadania activa resulta fàcil que els qui han estat triats per a l'exercici dels càrrecs públics estiguin temptats de fer prevaler els seus interessos privats sobre els del mandat que els va ser atorgat. On no hi ha mecanismes de control ciutadà, on no hi ha una ciutadania atenta, s'assenten les bases per a la corrupció política. Per això, dissuadir dels avantatges de la participació activa en la política és un dels principals arguments dels qui desitgen beneficiar-se de les pràctiques clientelars i d’altres formes de corrupció.
A més, sent un fet que la pràctica de la democràcia fa demòcrates: una participació activa sempre genera en la ciutadania una millor comprensió del funcionament dels règims polítics, del valor de les institucions democràtiques, dels seus avantatges. Però també dels seus inconvenients, de les seves limitacions, la qual cosa no s'ha de traduir en raons per al descoratjament, sinó més aviat tot al contrari, en pro de la participació. I això per una raó molt senzilla: la producció o millora de les institucions no és fruit dels juristes ni dels legisladors, sinó dels actors socials que, amb les seves mobilitzacions, han denunciat i assenyalat les dificultats del govern representatiu per respondre a les demandes socials. Més encara: tal com la pròpia experiència demostra, allà on aquest no arriba, sí hi arriben els moviments socials; precisament perquè disposen d'autonomia respecte a les institucions de l'Estat i són capaços de produir les seves pròpies institucions (des dels centres socials fins a les assemblees, passant per les seves pròpies organitzacions).
Menys coneguts, i no obstant això, no menys decisius en la participació són els arguments que es basen en l'experiència. En tot règim democràtic existeix la capacitat de determinar els propis interessos per mitjà de la deliberació. Si un no ho fa, uns altres ho fan per un. Això no significa que cada ciutadà hagi d'estar a càrrec del govern en tots aquells assumptes que li concerneixen, sinó en condicions de poder intervenir sobre ells de la manera més eficaç i eficient possible. Certament, això suposa una inversió de temps, en general, major d'aquella que solem dedicar a la vida pública. No obstant això, al contrari del que se sol pensar, l'activisme no és tan sols una inversió en la defensa dels propis interessos; és també una font d'aprenentatge i coneixement, d'establiment de relacions socials, d'inserció en fluxos comunicatius, de gaudi i entreteniment, de maduració intel·lectual i de tot un seguit de béns que no sempre es poden reduir fàcilment en moneda, ni trobar a la venda en algun establiment. Totes aquestes, i encara moltes d’altres, constitueixen bones raons per a la participació política.
La participació política és un element consubstancial als règims democràtics. En les democràcies liberals, més concretament, aquesta participació varia d'una manera molt notable entre l'extrem d'una passivitat pràcticament total i l'activisme frenètic dels qui dinamitzen els moviments socials. Per altra banda, no tots aquests règims polítics tenen els mateixos nivells de participació política (penseu en l’abstencionisme electoral, en la capacitat mobilitzadora de les organitzacions socials, etc.), ni en tots es participa d'igual manera (en uns països es recorre als referèndums, en uns altres a les manifestacions id’altres formes d'acció col·lectiva, etc). En aquest sentit, cal assenyalar que, mentre que en alguns casos la ciutadania troba canals institucionals que incentiven la participació ciutadana, en uns altres aquesta modalitat es troba estretament limitada. Amb tot, encara sent molt important, la participació no és només qüestió dels canals institucionals. La cultura política de cada nació intervé moltes vegades de manera decisiva, no tenintnecessàriament les mateixes expressions en tots els casos.
Siguin quines siguin, les raons per participar políticament són múltiples, algunes d'elles de tipus normatiu; les altres, de caràcter empíric. Entre les primeres trobem algunes de les quals solen ser més freqüents. Per exemple, el valor consubstancial de la participació política en la garantia d'una societat més democràtica: sense una ciutadania activa resulta fàcil que els qui han estat triats per a l'exercici dels càrrecs públics estiguin temptats de fer prevaler els seus interessos privats sobre els del mandat que els va ser atorgat. On no hi ha mecanismes de control ciutadà, on no hi ha una ciutadania atenta, s'assenten les bases per a la corrupció política. Per això, dissuadir dels avantatges de la participació activa en la política és un dels principals arguments dels qui desitgen beneficiar-se de les pràctiques clientelars i d’altres formes de corrupció.
A més, sent un fet que la pràctica de la democràcia fa demòcrates: una participació activa sempre genera en la ciutadania una millor comprensió del funcionament dels règims polítics, del valor de les institucions democràtiques, dels seus avantatges. Però també dels seus inconvenients, de les seves limitacions, la qual cosa no s'ha de traduir en raons per al descoratjament, sinó més aviat tot al contrari, en pro de la participació. I això per una raó molt senzilla: la producció o millora de les institucions no és fruit dels juristes ni dels legisladors, sinó dels actors socials que, amb les seves mobilitzacions, han denunciat i assenyalat les dificultats del govern representatiu per respondre a les demandes socials. Més encara: tal com la pròpia experiència demostra, allà on aquest no arriba, sí hi arriben els moviments socials; precisament perquè disposen d'autonomia respecte a les institucions de l'Estat i són capaços de produir les seves pròpies institucions (des dels centres socials fins a les assemblees, passant per les seves pròpies organitzacions).
Menys coneguts, i no obstant això, no menys decisius en la participació són els arguments que es basen en l'experiència. En tot règim democràtic existeix la capacitat de determinar els propis interessos per mitjà de la deliberació. Si un no ho fa, uns altres ho fan per un. Això no significa que cada ciutadà hagi d'estar a càrrec del govern en tots aquells assumptes que li concerneixen, sinó en condicions de poder intervenir sobre ells de la manera més eficaç i eficient possible. Certament, això suposa una inversió de temps, en general, major d'aquella que solem dedicar a la vida pública. No obstant això, al contrari del que se sol pensar, l'activisme no és tan sols una inversió en la defensa dels propis interessos; és també una font d'aprenentatge i coneixement, d'establiment de relacions socials, d'inserció en fluxos comunicatius, de gaudi i entreteniment, de maduració intel·lectual i de tot un seguit de béns que no sempre es poden reduir fàcilment en moneda, ni trobar a la venda en algun establiment. Totes aquestes, i encara moltes d’altres, constitueixen bones raons per a la participació política.
diumenge, de maig 06, 2007
[ cat ] Curs d'estiu a la web de l'UPF
Ja està anunciat a la web de l'UPF el curs d'estiu Seguretat o llibertat? Moviments Socials i Participació Política en un Món Globalitzat.
Amb la globalització, la política del moviment ha emergit com un paradigma capaç de qüestionar aspectes importants de la democràcia liberal. L'èxit mobilitzador, però, no sempre s'ha vist acompanyat per dissenys institucionals capaços d'expressar el contenciós global. D'una banda, les polítiques de seguretat, accentuades mitjançant l'emergencialisme posterior a l'11-S (Patriot Act i Guantánamo), han demostrat una tendència a l'ofegament dels espais de moviment ("l'ordenança cívica"). De l'altra, les mobilitzacions antiglobalització han posat de relleu la dificultat dels activistes per fer front a les dinàmiques cícliques (divisió interna, aïllament social...). En aquest curs examinarem els diferents aspectes del desafiament global amb atenció a alguns casos rellevants (moviments a Barcelona, suburbis francesos, cas basc...) i amb la participació dels actors implicats i dels especialistes en el tema.
+ infos sobre el curs clicant aqui
Amb la globalització, la política del moviment ha emergit com un paradigma capaç de qüestionar aspectes importants de la democràcia liberal. L'èxit mobilitzador, però, no sempre s'ha vist acompanyat per dissenys institucionals capaços d'expressar el contenciós global. D'una banda, les polítiques de seguretat, accentuades mitjançant l'emergencialisme posterior a l'11-S (Patriot Act i Guantánamo), han demostrat una tendència a l'ofegament dels espais de moviment ("l'ordenança cívica"). De l'altra, les mobilitzacions antiglobalització han posat de relleu la dificultat dels activistes per fer front a les dinàmiques cícliques (divisió interna, aïllament social...). En aquest curs examinarem els diferents aspectes del desafiament global amb atenció a alguns casos rellevants (moviments a Barcelona, suburbis francesos, cas basc...) i amb la participació dels actors implicats i dels especialistes en el tema.
+ infos sobre el curs clicant aqui
divendres, de maig 04, 2007
[ en ] Unwanted Sons of an Unachieved Democratization: The Case of "Ciutadans".
Paper proposal to the Workshop on “Anti-democratic Thought”
Fourth Annual Conference “Workshops in Political Theory” at the Manchester Metropolitan University, 3-5 September 2007
Comparative politics use to consider Spanish regime change from Franco’s dictatorship to democracy as «the very model of transition». Politics of democratic consolidation, however, has called into question Spanish democracy’s ability to find an adequate framework for cultural pluralism. On the one side, Spanish state difficulties in ensuring the monopoly of the legitimate use of violence (i.e. the persistence of the ETA in the Basque Country) hindered the development of an appropriate institutional design for a multinational democracy. In contrast to the consociationalism of democratic transition times, the resort to emergency laws to manage the question of nationalities puts into evidence the enduring authoritarianism among some elites. On the other side, the conservative government of José María Aznar reinforced Spanish nationalist mobilization as the only way of seeking a solution to the lack of legitimacy derived from emergency culture. As a result, asymmetric federalizing arrangements became the major target of the attacks of different political actors opposed to the functioning of the democratic regime.
In such a context, a new party, the so-called Ciutadans-partit de la ciutadania, emerged in the last Catalonian elections sustained by an innovative discourse against the political establishment and the undesired outcomes of democracy, particularly those related to cultural issues. Ciutadans success in expressing discontent with minority nationalism policies, however, cannot be considered as an example of its congruence appealing to cultural “neutrality” of the nation-state. Rather, it seems to be a new, negative expression of Spanish nationalism, which has became only possible in the particular context of democratic consolidation. The aim of this paper is to analyze to which extent this Ciutadans’ negative Spanish nationalism denies cultural pluralism and undermines the basis for an effective and efficient institutional design in a multinational democracy.
Fourth Annual Conference “Workshops in Political Theory” at the Manchester Metropolitan University, 3-5 September 2007
Comparative politics use to consider Spanish regime change from Franco’s dictatorship to democracy as «the very model of transition». Politics of democratic consolidation, however, has called into question Spanish democracy’s ability to find an adequate framework for cultural pluralism. On the one side, Spanish state difficulties in ensuring the monopoly of the legitimate use of violence (i.e. the persistence of the ETA in the Basque Country) hindered the development of an appropriate institutional design for a multinational democracy. In contrast to the consociationalism of democratic transition times, the resort to emergency laws to manage the question of nationalities puts into evidence the enduring authoritarianism among some elites. On the other side, the conservative government of José María Aznar reinforced Spanish nationalist mobilization as the only way of seeking a solution to the lack of legitimacy derived from emergency culture. As a result, asymmetric federalizing arrangements became the major target of the attacks of different political actors opposed to the functioning of the democratic regime.
In such a context, a new party, the so-called Ciutadans-partit de la ciutadania, emerged in the last Catalonian elections sustained by an innovative discourse against the political establishment and the undesired outcomes of democracy, particularly those related to cultural issues. Ciutadans success in expressing discontent with minority nationalism policies, however, cannot be considered as an example of its congruence appealing to cultural “neutrality” of the nation-state. Rather, it seems to be a new, negative expression of Spanish nationalism, which has became only possible in the particular context of democratic consolidation. The aim of this paper is to analyze to which extent this Ciutadans’ negative Spanish nationalism denies cultural pluralism and undermines the basis for an effective and efficient institutional design in a multinational democracy.
dijous, de maig 03, 2007
[ cat ] Actualitzada la web del GRTP
+ infos sobre el Seminari de Teoria Política i altres es poden consultar directament a la web del GRTP.
[ es ] Curso en Venezuela
Gracias al acuerdo del Centro de Estudios Políticos y Sociales (CEPS) con el Ministerio del Poder Popular para las Telecomunicaciones y la Informática de la República Bolivariana de Venezuela, del 13 al 21 de mayo dará comienzo el curso sobre Filosofía Política Clásica para la formación de los altos cuadros ministeriales.
Tema 1. Nociones de teoría del Estado: del Estado moderno al Estado liberal
Caída del Antiguo Régimen y construcción del Estado moderno. Maquiavelo. El auge de las monarquías absolutas. Tesis absolutistas: Bossuet, Bodino, Hobbes. El surgimiento del liberalismo teórico: Locke, Rousseau. El diferendo Parlamento/Rey en Inglaterra. La primera revolución liberal: la Revolución Gloriosa de 1688 y el Bill of Rights. Las revoluciones norteamericana y francesa (s. XVIII). Expansión del liberalismo (s. SVIII-XIX)
Tema 1. Nociones de teoría del Estado: del Estado moderno al Estado liberal
Caída del Antiguo Régimen y construcción del Estado moderno. Maquiavelo. El auge de las monarquías absolutas. Tesis absolutistas: Bossuet, Bodino, Hobbes. El surgimiento del liberalismo teórico: Locke, Rousseau. El diferendo Parlamento/Rey en Inglaterra. La primera revolución liberal: la Revolución Gloriosa de 1688 y el Bill of Rights. Las revoluciones norteamericana y francesa (s. XVIII). Expansión del liberalismo (s. SVIII-XIX)
[ cat ] La centralitat de la informació avui
Publicat per La Directa amb motiu del seu 1er aniversari.
Què marca la diferència entre el valor del cost de producció d’un CD (tot just uns cèntims) i el disc del grup de moda (un bon grapat d’euros)? La resposta és alhora senzilla i complexa. La resposta senzilla diu: l’organització de la informació. La resposta complexa entén la centralitat de la informació en la variant sistèmica dins la qual avui s’organitza la (re)producció de la societat: el semiocapitalisme.
En efecte, el maneig de la informació es troba al centre de la resposta capitalista al desafiament dels moviments socials dels anys seixanta. Aquests moviments van escapar, en el seu moment, dels espais de la disciplina –la fàbrica, la llar, la universitat...– i van forçar el capitalisme a readaptar-se al seu poder constituent. Privatitzant les tecnologies comunicatives creades pels moviments (Microsoft), el semiocapitalisme intenta capturar les subjectivitats productives. El control del desig, del món de la vida, ha esdevingut, així, la seva prioritat immediata. Curtcircuitar la nostra infoesfera, construir fluxos de comunicació recombinants i alternatius ja no és qüestió d’un simple opinar: és l’alliberament mateix del poder de la multitud.
Privatitzant les tecnologies comunicatives creades pels moviments (Microsoft), el semiocapitalisme intenta capturar les subjectivitats productives. El control del desig, del món de la vida, ha esdevingut, així, la seva prioritat immediata. Curtcircuitar la nostra infoesfera, construir fluxos de comunicació recombinants i alternatius ja no és qüestió d’un simple opinar: és l’alliberament mateix del poder de la multitud.
Què marca la diferència entre el valor del cost de producció d’un CD (tot just uns cèntims) i el disc del grup de moda (un bon grapat d’euros)? La resposta és alhora senzilla i complexa. La resposta senzilla diu: l’organització de la informació. La resposta complexa entén la centralitat de la informació en la variant sistèmica dins la qual avui s’organitza la (re)producció de la societat: el semiocapitalisme.
En efecte, el maneig de la informació es troba al centre de la resposta capitalista al desafiament dels moviments socials dels anys seixanta. Aquests moviments van escapar, en el seu moment, dels espais de la disciplina –la fàbrica, la llar, la universitat...– i van forçar el capitalisme a readaptar-se al seu poder constituent. Privatitzant les tecnologies comunicatives creades pels moviments (Microsoft), el semiocapitalisme intenta capturar les subjectivitats productives. El control del desig, del món de la vida, ha esdevingut, així, la seva prioritat immediata. Curtcircuitar la nostra infoesfera, construir fluxos de comunicació recombinants i alternatius ja no és qüestió d’un simple opinar: és l’alliberament mateix del poder de la multitud.
Privatitzant les tecnologies comunicatives creades pels moviments (Microsoft), el semiocapitalisme intenta capturar les subjectivitats productives. El control del desig, del món de la vida, ha esdevingut, així, la seva prioritat immediata. Curtcircuitar la nostra infoesfera, construir fluxos de comunicació recombinants i alternatius ja no és qüestió d’un simple opinar: és l’alliberament mateix del poder de la multitud.
dissabte, d’abril 21, 2007
[ cat ] El lloc de la llibertat
Publicat per La Directa, 21.03.2007, nº 42, p. 6
El Òscar atorgat a la pel·lícula La vida dels altres ens brinda l'oportunitat pe reflexionar sobre la importància que té la Llibertat en les nostres societats. L'impressionant diagnòstic que realitza del que va ser la desapareguda República Democràtica Alemanya (RDA) posa de manifest la importància de viure en règims capaços de garantir les llibertats. La rellevància de la reflexió que comporta aquesta pel·lícula és encara major si tenim en compte que, des del 11-S, les llibertats públiques es troben en franca regressió de llarg a llarg del planeta.
Poc importa, en efecte, si aquesta regressió es produeix mitjançant mesures d'impacte global com la Patriot Act, o reglaments orientats a governar la nostra cotidianeidad, com ocorre en el cas de l'ordenança “cívica”. El cas és que s’imposa pensar la llibertat més enllà de la limitada accepció que se li sol conferir avui dia: una llibertat que es pensa estrictament com la no interferència dels poders públics en l'esfera del privat; la llibertat “negativa” del liberalisme clàssic, des de Benjamin Constant a Isaiah Berlin.
Però, anem a pams. Abans de ser mundialment conegut pel seu best-seller El xoc de les civilitzacions, Samuel P. Huntington havia escrit un assaig no menys rellevant des del punt de vista acadèmic, titulat La tercera onada. En ell analitzava el progrés històric dels règims democràtics i observava que aquests tenien lloc a través d'onades de democratització. No obstant això, l'assaig de l'ideòleg americà tenia un punt feble: obviava la importància de la intervenció activa i directa dels moviments socials en la producció dels règims de llibertats.
Des dels llastos funcionalistas de la seva perspectiva, Huntington presentava un fresc històric en el qual la democràcia semblava el resultat d'una combinació de desenvolupament i acords entre elits. L'autor ignorava completament el paper de la societat en la producció de la democràcia. Així, podia assegurar Huntington, la RDA constituïa un cas extrem de màxim desenvolupament i mínim aperturismo. El resultat final: el col·lapse del “Socialisme realment existent” (Rudolph Bahro).
A pesar de la seva apologia de la democratització liberal, el que Huntington evitava explicar era com es va produir el col·lapse dels règims leninistas. I és que el Mur de Berlín no va caure per obra exclusiva de les elites, sinó per la crisi constitucional que sempre acaba suposant la irreductibilidad de la multitud a l'Estat. Una crisi que, des de 1989, ja no s'expressa en les velles categories de les masses i la seva instància de representació, el partit, sinó en el progrés d'una resistència microsocial, moltes vegades aliè als grans processos de presa de decisió, però igualment implicada i constitutiva de la democràcia. Ens referim a això que solem anomenar moviments socials i dels quals normalment tan sols es destaca la seva irrupció en l'espai públic, el soroll de la multitut.
En aquest sentit, el que la pel·lícula de Henckel von Donnersmarck reflecteix extraordinàriament és el canvi de paradigma polític del nostre temps. A la pel·lícula no hi té cabuda l'apologia del triomf sobre l'stalinisme, fixada en l'imaginari col·lectiu per les arxiconegudes escenes de la multitut saltant sobre el Mur. El pas d'un règim a un altre no trastoca la condició dels personatges: el funcionari segueix en el seu lloc, igual que l'intel·lectual i el buròcrata. El progrés, no obstant això, existeix, encara que silenciós. I és que la Llibertat ha de ser buscada en altre lloc, precisament a l'origen.
A la pel·lícula, en fi, no s'escauen segones interpretacions sobre lloc de la llibertat. Això és el que fa d'ella una obra mestra des del punt de vista de la Teoria Política. De forma contundent, la trama situa el lloc de la Llibertat en la motivació per a l'acció política que resulta la nostra condició de ser capaços del desig. No és la seguretat laboral, l'habitatge garantit o l'administració eficient de sexe el que mou a la dissidència, sinó el desig d'altra vida; la vida dels altres, els que desitgen.
El Òscar atorgat a la pel·lícula La vida dels altres ens brinda l'oportunitat pe reflexionar sobre la importància que té la Llibertat en les nostres societats. L'impressionant diagnòstic que realitza del que va ser la desapareguda República Democràtica Alemanya (RDA) posa de manifest la importància de viure en règims capaços de garantir les llibertats. La rellevància de la reflexió que comporta aquesta pel·lícula és encara major si tenim en compte que, des del 11-S, les llibertats públiques es troben en franca regressió de llarg a llarg del planeta.
Poc importa, en efecte, si aquesta regressió es produeix mitjançant mesures d'impacte global com la Patriot Act, o reglaments orientats a governar la nostra cotidianeidad, com ocorre en el cas de l'ordenança “cívica”. El cas és que s’imposa pensar la llibertat més enllà de la limitada accepció que se li sol conferir avui dia: una llibertat que es pensa estrictament com la no interferència dels poders públics en l'esfera del privat; la llibertat “negativa” del liberalisme clàssic, des de Benjamin Constant a Isaiah Berlin.
Però, anem a pams. Abans de ser mundialment conegut pel seu best-seller El xoc de les civilitzacions, Samuel P. Huntington havia escrit un assaig no menys rellevant des del punt de vista acadèmic, titulat La tercera onada. En ell analitzava el progrés històric dels règims democràtics i observava que aquests tenien lloc a través d'onades de democratització. No obstant això, l'assaig de l'ideòleg americà tenia un punt feble: obviava la importància de la intervenció activa i directa dels moviments socials en la producció dels règims de llibertats.
Des dels llastos funcionalistas de la seva perspectiva, Huntington presentava un fresc històric en el qual la democràcia semblava el resultat d'una combinació de desenvolupament i acords entre elits. L'autor ignorava completament el paper de la societat en la producció de la democràcia. Així, podia assegurar Huntington, la RDA constituïa un cas extrem de màxim desenvolupament i mínim aperturismo. El resultat final: el col·lapse del “Socialisme realment existent” (Rudolph Bahro).
A pesar de la seva apologia de la democratització liberal, el que Huntington evitava explicar era com es va produir el col·lapse dels règims leninistas. I és que el Mur de Berlín no va caure per obra exclusiva de les elites, sinó per la crisi constitucional que sempre acaba suposant la irreductibilidad de la multitud a l'Estat. Una crisi que, des de 1989, ja no s'expressa en les velles categories de les masses i la seva instància de representació, el partit, sinó en el progrés d'una resistència microsocial, moltes vegades aliè als grans processos de presa de decisió, però igualment implicada i constitutiva de la democràcia. Ens referim a això que solem anomenar moviments socials i dels quals normalment tan sols es destaca la seva irrupció en l'espai públic, el soroll de la multitut.
En aquest sentit, el que la pel·lícula de Henckel von Donnersmarck reflecteix extraordinàriament és el canvi de paradigma polític del nostre temps. A la pel·lícula no hi té cabuda l'apologia del triomf sobre l'stalinisme, fixada en l'imaginari col·lectiu per les arxiconegudes escenes de la multitut saltant sobre el Mur. El pas d'un règim a un altre no trastoca la condició dels personatges: el funcionari segueix en el seu lloc, igual que l'intel·lectual i el buròcrata. El progrés, no obstant això, existeix, encara que silenciós. I és que la Llibertat ha de ser buscada en altre lloc, precisament a l'origen.
A la pel·lícula, en fi, no s'escauen segones interpretacions sobre lloc de la llibertat. Això és el que fa d'ella una obra mestra des del punt de vista de la Teoria Política. De forma contundent, la trama situa el lloc de la Llibertat en la motivació per a l'acció política que resulta la nostra condició de ser capaços del desig. No és la seguretat laboral, l'habitatge garantit o l'administració eficient de sexe el que mou a la dissidència, sinó el desig d'altra vida; la vida dels altres, els que desitgen.
dilluns, d’abril 16, 2007
[ cat ] xerrada sobre el moviment estudiantil gallec
Convidat pels Estudiants en Acció al debat sobre el moviment estudiantil, el proper dimecres, 18 abril, a les 13h30 (aula 20.053, Campus de Ciutadella), discutirem més en concret la relació entre el moviment estudiantil i el nacionalisme a Galícia.
Intentarem respondre entre altres preguntes a com s'organitzen els estudiants gallecs? De quines eines disposen? Com es defensa la realitat nacional gallega en les universitats?
La trobada contarà amb la participació de Gael González (Portaveu dels Comités Abertos de Faculdade) i Àlex Figueres (Secretari d'Organització d'Estudiants en Acció).
Intentarem respondre entre altres preguntes a com s'organitzen els estudiants gallecs? De quines eines disposen? Com es defensa la realitat nacional gallega en les universitats?
La trobada contarà amb la participació de Gael González (Portaveu dels Comités Abertos de Faculdade) i Àlex Figueres (Secretari d'Organització d'Estudiants en Acció).
dijous, d’abril 12, 2007
[ cat ] El valor de les paraules
Publicat per La Directa, nº 44, p. 7
Eppur si muove, la pau. Galileu, que va conèixer bé el significat d'estar davant un tribunal que escolta però no escolta, segurament s'hauria sorprès de veure com en l'era de les telecomunicacions, en el món que va superar totes les barreres que ell va somiar amb destruir, la comunicació poguès resultar tan difícil. Per contra, a pesar dels avantatges tecnològics, sembla que la “excomunicación” (expressió antiga com les pràctiques inquisitoriales) sigui una de les pràctiques més recurrents dels mass media.
I així, quan un s'acosta al conflicte polític a Euskal Herria, no sembla que els canvis discursius de les elites hagin abandonat prou aquest estrany mantra del “condemnem la violència, ens afirmem en la unitat dels demòcrates”. Potser pensin que d'aquesta manera, “excomunicant” a l'altra part, es conjuri la falta de coratge polític per a plantar cara a una situació particularment complexa. El pànic als costos electorals de comunicar amb l'altre costat sembla en qualsevol cas ser més terrible que aquella por d'Ulisses del que no fa tant (abans de l'ocorregut en la T-4, en tot cas) parlava Ferran Requejo.
A ningú se li escapen els riscos polítics a mig termini de les actituds electoralistes, les presències dels uns i els altres, en les unes i les altres manifestacions. No obstant això, des d'espais de la societat civil com els quals promouen i articulen plataformes com Si al procès de pau, sembla que s'obre una tensió constituent bé distinta a la de l'intercanvi mediàtic amb l'electorat útil. Certament, l'actitud electoralista dels partits parlamentaris, llevat de l'ambigüitat tàctica de IC-Verts, capaç de posar els manifestants a Déu i Saura al Diable, sembla assegurada, com poc, d'aquí que es voti.
Un paradigma democràtic participatiu reclama, però, no acontentar-se amb la mera condemna del electoralisme; hauria d'invertir la desvalorització de les paraules que produïx la reiteració mediàtica, indagar en les possibilitats de significar el que esdevé altrament. Fàcil de dir, difícil de fer i, no obstant això, no deixa de ser l'imperatiu polític del moment.
Com retornar, doncs, el seu valor a la paraula? L'experiència dels moviments socials apunta un concepte nascut de la seva pròpia pràctica: disrupció. El recurs a les pràctiques disruptives no és violència, com se sol apuntar des de les lectures més pobres del que és un moviment, sinó ruptura efectiva dels circuits comunicatius que alimenten la excomunicación de l'altre. Hora és de produir altres combinacions de paraules, d'innovar estèticament, de canviar els codis culturals que s'han assentat a l’opinió pública en dècades de democràcia excomunicativa.
Eppur si muove, la pau. Galileu, que va conèixer bé el significat d'estar davant un tribunal que escolta però no escolta, segurament s'hauria sorprès de veure com en l'era de les telecomunicacions, en el món que va superar totes les barreres que ell va somiar amb destruir, la comunicació poguès resultar tan difícil. Per contra, a pesar dels avantatges tecnològics, sembla que la “excomunicación” (expressió antiga com les pràctiques inquisitoriales) sigui una de les pràctiques més recurrents dels mass media.
I així, quan un s'acosta al conflicte polític a Euskal Herria, no sembla que els canvis discursius de les elites hagin abandonat prou aquest estrany mantra del “condemnem la violència, ens afirmem en la unitat dels demòcrates”. Potser pensin que d'aquesta manera, “excomunicant” a l'altra part, es conjuri la falta de coratge polític per a plantar cara a una situació particularment complexa. El pànic als costos electorals de comunicar amb l'altre costat sembla en qualsevol cas ser més terrible que aquella por d'Ulisses del que no fa tant (abans de l'ocorregut en la T-4, en tot cas) parlava Ferran Requejo.
A ningú se li escapen els riscos polítics a mig termini de les actituds electoralistes, les presències dels uns i els altres, en les unes i les altres manifestacions. No obstant això, des d'espais de la societat civil com els quals promouen i articulen plataformes com Si al procès de pau, sembla que s'obre una tensió constituent bé distinta a la de l'intercanvi mediàtic amb l'electorat útil. Certament, l'actitud electoralista dels partits parlamentaris, llevat de l'ambigüitat tàctica de IC-Verts, capaç de posar els manifestants a Déu i Saura al Diable, sembla assegurada, com poc, d'aquí que es voti.
Un paradigma democràtic participatiu reclama, però, no acontentar-se amb la mera condemna del electoralisme; hauria d'invertir la desvalorització de les paraules que produïx la reiteració mediàtica, indagar en les possibilitats de significar el que esdevé altrament. Fàcil de dir, difícil de fer i, no obstant això, no deixa de ser l'imperatiu polític del moment.
Com retornar, doncs, el seu valor a la paraula? L'experiència dels moviments socials apunta un concepte nascut de la seva pròpia pràctica: disrupció. El recurs a les pràctiques disruptives no és violència, com se sol apuntar des de les lectures més pobres del que és un moviment, sinó ruptura efectiva dels circuits comunicatius que alimenten la excomunicación de l'altre. Hora és de produir altres combinacions de paraules, d'innovar estèticament, de canviar els codis culturals que s'han assentat a l’opinió pública en dècades de democràcia excomunicativa.
divendres, de març 30, 2007
dimecres, de març 28, 2007
[ cat ] Curs d'estiu
La Comissió d'Ordenació Acadèmica reunida el dia 21 de març de 2007 va aprovar la proposta de curs d'estiu dins de l'oferta de Cursos d'Estiu de la UPF:
Seguretat o llibertat? Moviments socials i participació política en un món globalitzat.
En breu + info aqui i a la web de l'upf
Seguretat o llibertat? Moviments socials i participació política en un món globalitzat.
En breu + info aqui i a la web de l'upf
[ es ] Grupo de trabajo en el próximo congreso de la AECPA
Con algunos cambios de calendario sobre lo previsto (atención a los cambios de fechas), se ha publicado la lista definitiva de grupos de trabajo de la AECPA. Entre los grupos de Teoría Política, se ha incluido la propuesta Ideas políticas y movimientos sociales.
A continuación publicamos el resumen correspondiente. Va de suyo que se agradecen de antemano todas las propuestas que se consideren oportunas.
AREA I "TEORÍA POLÍTICA"
Coordinador: Joaquín Abellán (Universidad Complutense de Madrid)
GT 02 Ideas políticas y movimientos sociales
Coordinador: Raimundo Viejo Viñas (UPF) raimundo.viejo@upf.edu
La centralidad de las ideas en el estudio de los movimientos es relativamente reciente. Gracias a metodologías como el análisis de marcos, el discurso político enunciado por los activistas ha podido pasar a ser una fuente empírica con la que explicar los movimientos. Al centrarse en la producción de significados, el interés por los referentes normativos con que se construye la contradicción entre ser y deber-ser intrínseca a todo discurso movilizador ha cobrado gran relevancia. Este interés, sin embargo, no se ha visto correspondido por una estrategia investigadora capaz de encontrar en la interdisciplinaridad el auxilio requerido por el progreso científico.Por su parte, la Teoría Política ha experimentado una evolución que pone de relieve la necesidad de profundización empírica. El surgimiento y consolidación de los movimientos se ha traducido en una diversificación notable de los temas de la Teoría Política, correlato a su vez de los desafíos normativos que plantean a la democracia liberal. A menudo, los movimientos han operado como un deus ex machina, capaz de fundamentar, con su sola mención, la crisis de la democracia liberal. Esta ausencia de referentes empíricos encaja, por demás, con las demandas de una revisión metodológica de la Teoría Política.Nuestra propuesta aspira así a que el análisis normativo se pueda fundamentar en un mejor conocimiento empírico de los problemas que suscitan los movimientos, a la par que el análisis empírico disponga de las bases teóricas necesarias para la mejor comprensión de las contradicciones cognitivas que articulan los discursos de la movilización.
Metodología
La aceptación de las ponencias dará preferencia a las contribuciones teóricas genuinas al estudio del tema propuesto. No se favorecerán perspectivas metodológicas o teóricas particulares, en la consabida exigencia del mayor grado de competencia posible dentro de la libre elección de cada investigador. Antes bien, el interés de este grupo de trabajo, tal y como se plantea, hace hincapié de manera especial en la evaluación crítica de los programas de investigación correspondientes sobre la base de la investigación empírica. Con ser importante la aportación crítica a realizar desde esta perspectiva, el objetivo de las ponencias no habría de limitarse al cuestionamiento de aquellos lugares comunes de la Ciencia Política. Por el contrario, a partir de este primer trabajo evaluativo, el mayor interés de las aportaciones radicaría en la articulación de aquellos interrogantes, la reorientación metodológica y el apunte de eventuales soluciones teóricas al tema de investigación propuesto. La extensión de las ponencias deberá ajustarse a unas dimensiones razonables que no deberían superar (orientativamente) las 7.500 palabras.
A continuación publicamos el resumen correspondiente. Va de suyo que se agradecen de antemano todas las propuestas que se consideren oportunas.
AREA I "TEORÍA POLÍTICA"
Coordinador: Joaquín Abellán (Universidad Complutense de Madrid)
GT 02 Ideas políticas y movimientos sociales
Coordinador: Raimundo Viejo Viñas (UPF) raimundo.viejo@upf.edu
La centralidad de las ideas en el estudio de los movimientos es relativamente reciente. Gracias a metodologías como el análisis de marcos, el discurso político enunciado por los activistas ha podido pasar a ser una fuente empírica con la que explicar los movimientos. Al centrarse en la producción de significados, el interés por los referentes normativos con que se construye la contradicción entre ser y deber-ser intrínseca a todo discurso movilizador ha cobrado gran relevancia. Este interés, sin embargo, no se ha visto correspondido por una estrategia investigadora capaz de encontrar en la interdisciplinaridad el auxilio requerido por el progreso científico.Por su parte, la Teoría Política ha experimentado una evolución que pone de relieve la necesidad de profundización empírica. El surgimiento y consolidación de los movimientos se ha traducido en una diversificación notable de los temas de la Teoría Política, correlato a su vez de los desafíos normativos que plantean a la democracia liberal. A menudo, los movimientos han operado como un deus ex machina, capaz de fundamentar, con su sola mención, la crisis de la democracia liberal. Esta ausencia de referentes empíricos encaja, por demás, con las demandas de una revisión metodológica de la Teoría Política.Nuestra propuesta aspira así a que el análisis normativo se pueda fundamentar en un mejor conocimiento empírico de los problemas que suscitan los movimientos, a la par que el análisis empírico disponga de las bases teóricas necesarias para la mejor comprensión de las contradicciones cognitivas que articulan los discursos de la movilización.
Metodología
La aceptación de las ponencias dará preferencia a las contribuciones teóricas genuinas al estudio del tema propuesto. No se favorecerán perspectivas metodológicas o teóricas particulares, en la consabida exigencia del mayor grado de competencia posible dentro de la libre elección de cada investigador. Antes bien, el interés de este grupo de trabajo, tal y como se plantea, hace hincapié de manera especial en la evaluación crítica de los programas de investigación correspondientes sobre la base de la investigación empírica. Con ser importante la aportación crítica a realizar desde esta perspectiva, el objetivo de las ponencias no habría de limitarse al cuestionamiento de aquellos lugares comunes de la Ciencia Política. Por el contrario, a partir de este primer trabajo evaluativo, el mayor interés de las aportaciones radicaría en la articulación de aquellos interrogantes, la reorientación metodológica y el apunte de eventuales soluciones teóricas al tema de investigación propuesto. La extensión de las ponencias deberá ajustarse a unas dimensiones razonables que no deberían superar (orientativamente) las 7.500 palabras.
diumenge, de març 04, 2007
[ es ] Fragmento de la introducción a La Democracia en América
Navegar por el océano de Tocqueville.Al abordar una obra de dimensiones tan colosales como La democracia en América (y no sólo nos referimos, claro está, a la extensión nada desdeñable del texto), resulta muy difícil escapar a esa sensación de vértigo que invade a cuantos intentan apurar siquiera uno de esos escritos a los que decimos «clásicos», de tanto que resisten al paso del tiempo. De hecho, en el momento en que se escriben estas páginas, asimilar lo escrito sobre la opera magna de Alexis de Tocqueville (ni que decir sobre el conjunto de su producción) ha devenido una labor inconmensurable para el esfuerzo humano, ya sea éste individual o colectivo. Tal es la condición posthumana de nuestro tiempo y a ella resulta imposible sustraerse. Por esto mismo, a estas alturas ya no nos resulta posible realizar la investigación erudita e ilustrada, enciclopédica, de otrora con la que solía comenzar esta modalidad de escrito a la que ahora nos aplicamos.
Y a pesar de ello, nos hemos propuesto asumir el esfuerzo de escribir un estudio introductorio. Quizás porque hace tiempo que hemos asumido que la inconmensurabilidad es consustancial a ese trabajo que todavía hoy aspira a ser llamado científico, aun ya sin saber muy bien por qué; quizás porque no podía ser de otro modo tras haber compartido tantas horas con el denodado empeño del autor por explicarnos el objeto de su magistral disertación.
Una idea toma fuerza ante esta incertidumbre: hemos hecho un viaje y estamos de regreso; tenemos cosas que contar, pistas que ofrecer a quien quiera comenzar (o terminar) leyendo estas páginas, sendas que bosquejar sobre el inagotable mapa tocquevilliano con independencia del uso final que se les quiera dar (seguirlas, discutirlas, compartirlas... que cada cual elija libremente su opción).
Al redactar esta introducción a La democracia en América, no obstante, hemos procurado evitar en la medida de lo posible fabricarnos ese «buen Dios para movimientos geológicos» del que Deleuze y Guattari ya nos advirtieron en su momento . Así, lejos de las viejas tentaciones demiúrgicas platónicas y alejandrinas, hemos intentado comenzar este trabajo por abordar la figura de su principal autor, Alexis de Tocqueville, imaginando la particular configuración cognitiva individual desde la que fue redactada la obra . Nos enfrentamos al texto, por consiguiente, de manera un tanto distinta a la seguida habitualmente por la metodología de la teoría política liberal más tradicional, tan atenta a los objetos y a la individualidad de sus productores como ajena a todo lo demás.
Seguidamente, hemos pensado que no sería prudente dejar de proveer al lector de un primer croquis del argumento y estructuración general de la obra. La razón para ello es tan sencilla como facilitar una brújula y un sistema de coordenadas antes de empezar a trazar los infinitos rumbos posibles. No porque sean los únicos posibles, sino porque ello nos permitirá abordar en un momento sucesivo la ciencia de que se sirvió el joven Tocqueville para pensar, organizar y redactar su trabajo. Las trazas de éste último tienen, sin duda, múltiples antes y después. De entre todos ellos, aquel configurado por la madurez del liberalismo moderno y su correlato epistemológico, el positivismo, se nos ha antojado premisa imprescindible para una comprensión actual del texto, por lo que no hemos querido dejar de dedicar algún espacio a esa «ciencia política nueva» que, pasado el primer tercio del siglo XIX, empezaba a adquirir forma bajo plumas tan avezadas como la del propio Tocqueville.
Y hablar de esta misma ciencia política, tan nueva en su contexto histórico, nos aboca a indagar en las reglas del método tocquevilliano. Al fin y al cabo, en ellas se configura, en última instancia, la posibilidad misma de un estudio que dice afirmarse por igual sobre la destrucción momentánea de las simpatías del corazón y el singular combate contra los instintos contrarios de las controvertidas opiniones de la propia época. Así, desde el enunciado preciso de las hipótesis de partida hasta la operacionalización y verificación empírica de las mismas, el lector de nuestro tiempo descubrirá, no sin cierto asombro, las extraordinarias calidades metodológicas de un trabajo que se puede considerar, sin mayores ambages, como uno de los pilares fundamentales sobre los que todavía se erige hoy el mainstream de la Política Comparada.
El acertado empleo de la comparación, como se tendrá ocasión de leer más adelante, permite a Tocqueville producir, acumular y organizar coherentemente un impresionante volumen de informaciones que, a la vez que construyen un fértil objeto de estudio, permiten enunciar toda una serie de contenidos concretos y proposiciones teóricas cuyo valor sigue siendo ampliamente reconocido. No por otra razón se puede decir que en La Democracia en América, el que busca, haya: desde el estudio del cambio de régimen hasta la cultura política, desde el capital social hasta la reflexión sobre el método; poco importa la medida en que se despliegan, como múltiples planos de un inmenso poliedro a la par complejo y voluble, las diferentes temáticas abordadas por Tocqueville. El progreso del texto a lo largo de sus ciento sesenta y nueve años, se nos revela como una apertura inagotable de nuevos vectores interpretativos que vienen a remplazar a sus equivalentes de antaño, ya en extinción, engendrando con ello esa forma orgánica que es este libro, al que decíamos clásico, y sobre la que, a fin de cuentas, pivota el movimiento autopoiético de su propia existencia histórica como obra.
Para que este trabajo introductorio pueda realizar, en fin, su cometido, terminaremos estas páginas por donde tantos especialistas suelen empezar a ojearlas, a saber: por la bibliografía y sitografía que establecen los modestos parámetros de esta apertura a una nueva edición en castellano de La democracia en América.
dimecres, de febrer 28, 2007
[ cat ] Més enllà del sobirà: Euskal Herria
Per més que sigui evident, no ho sembla: el que es juga a Euskadi és la fi d'un paradigma polític, ―enunciat per Hobbes― i d’un paradigma de antagonisme social ―pensat per Lenin. Al primer presenta dubtós honor d'haver creat un terrible aparell normatiu capaç de reduir la justificació del poder al problema de l'amenaça de mort violenta (amenaça tant més efectiva quan es procedeix a alguna mort sacrificial de tant en tant, ja sigui per condemna d'un tribunal, ja per mitjà del terrorisme d'Estat).
El fet que, històricament, hagi estat possible estructurar relacions de dominació sobre la premissa d'un “poder de vida o mort” (vitae necisque potestas); que a partir d'aquí s'hagi organitzat una institució d'institucions tan formidable com l'Estat i aquest hagi arribat ―en el transcurs dela Revolució Francesa ― a fer-se Estat nacional (el néixer, i no Déu, és el que ens fa iguals), tot això no ha impedit que el paradigma hobbesià de política hagi fracassat tantes vegades com ha cregut triomfar. I això pel simple fet que una vegada i una altra la multitud ha escapat al seu poder disciplinari, a la seva incapacitat per reduir a la unitat el que és una multiplicitat proliferant, una multiplicació inevitable de singularitats que es recolza en l'èxit del antagonisme social.
Les societats en que vivim ja no poden ser reduïdes a unes poques classes, a un conjunt reduït d'identitats, a uns esquemes ideològics rudimentaris amb els quals aplicar les categories organitzatives de la societat informada per la fàbrica. Per contra, el desenvolupament imparable de xarxes socials cada vegada més complexes, més ben imbricades, productives, carregades amb els més alts voltatges afectius ―les condensacions de valor més extraordinàries que neixen de la inesgotabilitat mateixa del desig―, ... tot això apunta a un canvi de paradigma de dimensions històriques. Un canvi que té dates com 1648, 1789, 1848, 1917, 1968, 1989 o 1994.
En efecte, 1648 marca el naixement de l'Estat modern, encara absolutista, mentre que 1789 suposa la revolució en la legitimació d’aquest Estat:la Nació , la dignitat de naixença com instància capaç de legitimar el poder sobirà. D'igual manera, en 1848, la Primavera de les Nacions, inaugura una tensió interna a la legitimitat nacional: lluny d'haver-se construït en l'admissió de la diversitat, l'Estat nacional es revela històricament com un instrument de dominació ètnica, completament aliè a la neutralitat que pretén per a si, mentre les seves lleis aniquilen la diversitat cultural.
Al costat del moviment obrer, el sufragisme feminista, els nacionalismes sense Estat que reivindiquen la dignitat de naixença ―ja no respecte a l'absolutisme, sinó respecte al propi Estat nacional i nacionalizador― es converteixen en els principals agents de l'onada revolucionària de 1917. No obstant això, aquest paradigma polític dels moviments emancipadores, de la multitud irreductible continuava essent depenent del poder sobirà, de la forma-Estat.
Haurà d'arribar, doncs, l'onada que esclata el 1968 perque els moviments socials inaugurin la llarga marxa de l'autonomia política, del canvi de paradigma organitzatiu. Good bye Lenin! El poder constituent irromprà així de cap a cap del planeta, travessant les àrees geopolítiques més diverses, des de l'Europa mediterrània fins a Amèrica Llatina, des d'Àsia fins al món soviètic. La caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989, marca el punt de no retorn i 1994, amb la seva declaració dela Selva Lacandona
En aquest context és on el procés de pau per a Euskal Herria marca la possibilitat d'una emancipació distinta, la llibertat dela Nació de la multitud, d'aquella que no necessita exercir ja un poder de vida i mort sobre el territori, sinó que s'articula sobre la lliure voluntat de decidir que es doten els qui lluiten per la seva dignitat de naixença, per ser iguals, més enllà de les pobres limitacions de la constitució formal, dels marcs legals. Per ventura, Euskal Herria podria arribar a ser una de les primeres nacions en no tenir unes fronteres de la mort, com les de Ceuta i Melilla, unes fronteres del reconeixement de l'altre, de recerca permanent de la igualtat en la llibertat de decidir, en la solidaritat fraterna d'un esdevenir humà comú.
Publicado perLa Directa , nº 39, p. 6, 28.02.2007
El fet que, històricament, hagi estat possible estructurar relacions de dominació sobre la premissa d'un “poder de vida o mort” (vitae necisque potestas); que a partir d'aquí s'hagi organitzat una institució d'institucions tan formidable com l'Estat i aquest hagi arribat ―en el transcurs de
Les societats en que vivim ja no poden ser reduïdes a unes poques classes, a un conjunt reduït d'identitats, a uns esquemes ideològics rudimentaris amb els quals aplicar les categories organitzatives de la societat informada per la fàbrica. Per contra, el desenvolupament imparable de xarxes socials cada vegada més complexes, més ben imbricades, productives, carregades amb els més alts voltatges afectius ―les condensacions de valor més extraordinàries que neixen de la inesgotabilitat mateixa del desig―, ... tot això apunta a un canvi de paradigma de dimensions històriques. Un canvi que té dates com 1648, 1789, 1848, 1917, 1968, 1989 o 1994.
En efecte, 1648 marca el naixement de l'Estat modern, encara absolutista, mentre que 1789 suposa la revolució en la legitimació d’aquest Estat:
Al costat del moviment obrer, el sufragisme feminista, els nacionalismes sense Estat que reivindiquen la dignitat de naixença ―ja no respecte a l'absolutisme, sinó respecte al propi Estat nacional i nacionalizador― es converteixen en els principals agents de l'onada revolucionària de 1917. No obstant això, aquest paradigma polític dels moviments emancipadores, de la multitud irreductible continuava essent depenent del poder sobirà, de la forma-Estat.
Haurà d'arribar, doncs, l'onada que esclata el 1968 perque els moviments socials inaugurin la llarga marxa de l'autonomia política, del canvi de paradigma organitzatiu. Good bye Lenin! El poder constituent irromprà així de cap a cap del planeta, travessant les àrees geopolítiques més diverses, des de l'Europa mediterrània fins a Amèrica Llatina, des d'Àsia fins al món soviètic. La caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989, marca el punt de no retorn i 1994, amb la seva declaració de
En aquest context és on el procés de pau per a Euskal Herria marca la possibilitat d'una emancipació distinta, la llibertat de
Publicado per
dilluns, de febrer 26, 2007
[ es ] Traducción de La Democracia en América
Publicar siempre es una alegría, pero cuando la publicación es el resultado de un esfuerzo ímprobo prolongado a lo largo de años, la satisfacción no puede ser mayor. En esta ocasión, el proyecto en cuestión se remonta a julio de 2002 y supuso, como cabe pensar para una traducción de más de un millar de páginas, el consumo de no pocas energías. Quienes vivieron de cerca aquel tiempo, saben bien de todo ello.En efecto, por fin acaba de llegar a las librerías mi traducción del clásico de Alexis De Tocqueville, La Democracia en América, para la editorial Akal (ISBN: 84-460-2592-2). El texto ha sido publicado en la colección Básica de Bolsillo e incorpora un estudio crítico introductorio preparado para esta ocasión.
Sinopsis editorial
La democracia en América, es el resultado del viaje que Alexis de Tocqueville inició el 11 de mayo de 1831. El resultado, un monumental retrato de la sociedad y de la política norteamericanas que refleja, por un lado, la esencia y el funcionamiento de sus instituciones, como producto de las costumbres de sus habitantes y, por el otro, un caleidoscópico muestrario de la vida cotidiana de ese país. De aquí, Tocqueville extrajo los principios en que se basa, o debería basarse, un Estado democrático. A más de un lector de su época sorprendió el análisis de Tocqueville en torno a la tentación hacia los abusos en que podría caer el poder mayoritario, como si fuera igual de tiránico que un poder monárquico. También llamó la atención su análisis de los partidos políticos y el papel de la prensa como influencia sobre el gobierno. Finalmente, hasta la fecha resalta su diagnóstico sobre las influencias de la democracia en la vida social política e incluso económica de los norteamericanos. Pero principalmente desconciertan al lector de hoy las predicciones que llegó a formular Tocqueville en 1832 y que la ronda de la historia hizo que se cumplieran.
+ información sobre la edición clicando aquí
divendres, de febrer 09, 2007
[ es ] Curso sobre nacionalismos y movimientos sociales en el máster Ciudadanía e Inmigración
El próximo lunes 13 de febrero, de 18h30 a 21h30, tendrá lugar el curso sobre nacionalismos y movimientos sociales en el marco del máster Ciudadanía e Inmigración que dirige el profesor Ricard Zapata (UPF). Se abordará la especificidad del nacionalismo como movimiento social y sus vínculos, empíricos y normativos, con la ciudadanía, así como el desafío que en la actualidad suscitan al respecto los grandes processos migratorios.
[ es ] Clase sobre los nacionalismos y Europa para estudiantes de la University of Chicago
En el marco de las actividades que la University of Chicago desarrolla de consuno con la UPF, ayer a las 14h tuvimos una clase sobre Los nacionalismos y Europa. Una vez más se puso de relieve el interés que suscitan las cuestiones nacionales europeas a quienes vienen del otro lado del Atlántico.
[ es ] Comienzo del seminario los nacionalismos europeos en perspectiva comparada: el caso catalán
El pasado día 30 de enero comenzamos el módulo del Programa de Estudios Hispánicos y Europeos (PEHE) sobre los nacionalismos europeos en perspectiva comparada. Tomando como referencia el caso catalán, el curso consta de dos partes; una primera dedicada a los enfoques teóricos y metodológicos del estudio del nacionalismo, y una segunda que analiza caso y áreas geopolíticas implicadas en la casuística europea (+ info sobre los contenidos).
dimecres, de febrer 07, 2007
[ cat ] En marxa Seminari del GRTP
Dimarts passat 30 de Gener es va engegar novament el Seminari del Grup de Recerca en Teoria Política (GRTP). La propera sessió està prevista pel dilluns 26 de Febrer.
+ info en breu aquí. Fins aviat!
+ info en breu aquí. Fins aviat!
[ cat ] Existeix una altra manera d'informar?
El pròxim 28 de febrer, a les 13h30 en la Facultat de Comunicació Audiovisual (aula 108 de l'edifici de Rambles, UPF), presento la xerrada sobre mitjans de comunicació alternatius en la qual parlaran representants de diferents experiències en el terreny comunicatiu lligades als moviments socials (Indymedia, Directa, etc.)
Organitza: SEPC.
Organitza: SEPC.
[ es ] Proyección y charla coloquio sobre los derechos humanos en la RDA
El próximo día 15 de febrero, en Iruña/Pamplona, intervención como introductor a la charla-coloquio sobre los derechos humanos en la extinta República Democrática Alemana (RDA) que tendrá lugar con motivo del estreno de La vida de los otros de Florian Henckel von Donnersmarck.
Organiza: IPES-Elkartea.
+ infos sobre la película en alemán
Organiza: IPES-Elkartea.
+ infos sobre la película en alemán
[ gz ] Xornadas sobre asemblearismo e movimentos sociais
Entre os vindeiros dias 26 e 30 de marzo terán lugar na Faculdade de Ciências Políticas e Sociais unhas xornadas sobre asemblearismo e movimento estudantil. Velaqui o programa:
1ª Xornada (Luns 26) “Principios teóricos do asemblearismo”
16:00-18:00 Novas formas de antagonismo no capitalismo cognitivo (a universidade post-fordista a emerxencia do cognitariado...) Raimundo Viejo (Professor visitant a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona)
18:00-20:00 Movimento estudantil e movimentos sociais: a política das multitudes. José Ángel Brandariz (Profesor da Universidade de A Coruña (UDC))
20:00-22:00 Enfoques teóricos da democracia participativa. Marta Lois
(Profesora da Universidade de Santiago de Compostela (USC)) (Esta conferencia será cambiada a outra data ainda por confirmar)
2ª Xornada (Martes 27) “O asemblearismo coma movemento social”
12:00-14:00 A Alternativa dos Veciños de Oleiros. Angel García Seoane (alcalde de Oleiros)
16:30-18:30 Movementos alternativos en Italia. Francesco Raparelli (Desobedienti Roma)
18:30-20:30 Experiencia sobre o cooperativismo. Coordenadora galega de Cooperativas. Mar Pernas (Unión de Cooperativas de Trabajo Asociado UGACOTA).
3ª Xornada (Mércores 28) “O asemblearismo coma movemento estudantil(1): o movemento anti-LOU un exemplo historico de organización asemblear”
16:00-18:00 O movemento anti-LOU significado social e político. Iván Júlio Ramos Martínez (Licenciado en Socioloxía pola Universidade de A Coruña (UDC))
18:00-20:00 O movemento estudantil anti-LOU en Compostela. Interverán tres compañeiros que viviron a LOU en Compostela explicándonos as súas experiencias en feitos concretos desta movilización:
- O peche de Filoloxía. Pablo Marterana (Nahuel) (Estudante de Bioloxía (USC))
- A Coordenadora da Asemblea de Estudantes de Compostela. Iago Fernández (Estudante de Física (USC))
- Os disturbios do 14, 15, 17 de Febreiro. Ignacio Lugilde (Estudante de Ciencias Políticas USC))
20:00-22:00:
- A creación e traxectoria do grupo de profesores Mazarelos. Isabel Diz (Profesora da Universidade de Santiago de Compostela (USC))
- A experiencia do movemento anti-LOU en Madrid. Roi Ribeira (Estudou na Universidad Complutense de Madrid (UCM) e participou nos CAEF)
- A experincia do movemento anti-LOU en Barcelona.
4ª Xornada (Xoves 29) “O asemblearismo coma movemento estudantil (2): experiencias asemblearias no ámbito universitario”
12:00-14:00 “Problemas e virtudes dos movimentos antiglobalización”. Carlos Taibo (Profesor de la Universidad Autonoma de Madrid (UAM))
16:00-18:00 A Coordenadora Interasemblear de Compostela
18:00-20:00 Explicarán brevemente as experiencias e a situación da súa asemblea compañeiras/os de: Asemblea de Bioloxía, Asemblea de Físicas, Piratas da Ría, Asemblea de Estudantes de Ciencias Políticas, Asemblea de Farmacia, Asemblea de Dereito, Asemblea de Traballo Social.
20:00-22:00 Mesa redonda arredor dos puntos nos que existe disparidade de
funcionamento e incluso ideoloxía entre as distintas asembleas.
5ª Xornada (Venres 30) “O futuro do asemblearismo”
16:30-19:00 Proxección do filme “La Toma” (Sebastián Wainstein, Argentina 2000) e debate posterior.
19:00-21:00 Mesa redonda sobre o futuro do asemblearismo. Marta Lois, un compañeir@ da Asemblea de Estudantes de Ciencias Políticas
1ª Xornada (Luns 26) “Principios teóricos do asemblearismo”
16:00-18:00 Novas formas de antagonismo no capitalismo cognitivo (a universidade post-fordista a emerxencia do cognitariado...) Raimundo Viejo (Professor visitant a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona)
18:00-20:00 Movimento estudantil e movimentos sociais: a política das multitudes. José Ángel Brandariz (Profesor da Universidade de A Coruña (UDC))
20:00-22:00 Enfoques teóricos da democracia participativa. Marta Lois
(Profesora da Universidade de Santiago de Compostela (USC)) (Esta conferencia será cambiada a outra data ainda por confirmar)
2ª Xornada (Martes 27) “O asemblearismo coma movemento social”
12:00-14:00 A Alternativa dos Veciños de Oleiros. Angel García Seoane (alcalde de Oleiros)
16:30-18:30 Movementos alternativos en Italia. Francesco Raparelli (Desobedienti Roma)
18:30-20:30 Experiencia sobre o cooperativismo. Coordenadora galega de Cooperativas. Mar Pernas (Unión de Cooperativas de Trabajo Asociado UGACOTA).
3ª Xornada (Mércores 28) “O asemblearismo coma movemento estudantil(1): o movemento anti-LOU un exemplo historico de organización asemblear”
16:00-18:00 O movemento anti-LOU significado social e político. Iván Júlio Ramos Martínez (Licenciado en Socioloxía pola Universidade de A Coruña (UDC))
18:00-20:00 O movemento estudantil anti-LOU en Compostela. Interverán tres compañeiros que viviron a LOU en Compostela explicándonos as súas experiencias en feitos concretos desta movilización:
- O peche de Filoloxía. Pablo Marterana (Nahuel) (Estudante de Bioloxía (USC))
- A Coordenadora da Asemblea de Estudantes de Compostela. Iago Fernández (Estudante de Física (USC))
- Os disturbios do 14, 15, 17 de Febreiro. Ignacio Lugilde (Estudante de Ciencias Políticas USC))
20:00-22:00:
- A creación e traxectoria do grupo de profesores Mazarelos. Isabel Diz (Profesora da Universidade de Santiago de Compostela (USC))
- A experiencia do movemento anti-LOU en Madrid. Roi Ribeira (Estudou na Universidad Complutense de Madrid (UCM) e participou nos CAEF)
- A experincia do movemento anti-LOU en Barcelona.
4ª Xornada (Xoves 29) “O asemblearismo coma movemento estudantil (2): experiencias asemblearias no ámbito universitario”
12:00-14:00 “Problemas e virtudes dos movimentos antiglobalización”. Carlos Taibo (Profesor de la Universidad Autonoma de Madrid (UAM))
16:00-18:00 A Coordenadora Interasemblear de Compostela
18:00-20:00 Explicarán brevemente as experiencias e a situación da súa asemblea compañeiras/os de: Asemblea de Bioloxía, Asemblea de Físicas, Piratas da Ría, Asemblea de Estudantes de Ciencias Políticas, Asemblea de Farmacia, Asemblea de Dereito, Asemblea de Traballo Social.
20:00-22:00 Mesa redonda arredor dos puntos nos que existe disparidade de
funcionamento e incluso ideoloxía entre as distintas asembleas.
5ª Xornada (Venres 30) “O futuro do asemblearismo”
16:30-19:00 Proxección do filme “La Toma” (Sebastián Wainstein, Argentina 2000) e debate posterior.
19:00-21:00 Mesa redonda sobre o futuro do asemblearismo. Marta Lois, un compañeir@ da Asemblea de Estudantes de Ciencias Políticas
dimecres, de gener 24, 2007
[es] Patriotismo constitucional, republicanismo y lengua
Reflexiones sobre el nacionalismo negativo de Ciutadans
Comunicación al VII Congreso Vasco de Sociología y Ciencia Política
Área de Trabajo 10 : Identidad, Lengua y nacionalismo
El éxito electoral de la candidatura Ciutadans/Partit de la Ciutadania en las últimas elecciones autónomicas catalanas ha puesto de manifiesto la que hasta ahora era una expresión latente del que, en el contexto de otros debates sobre la cuestión nacional se ha dado a conocer como “nacionalismo negativo”. En efecto, el reciente ejemplo catalán parece encajar bien con la definición de una expresión política concreta del conflicto nacional caracterizada por encontrar su particular concreción discursiva en la imposibilidad de un enunciado afirmativo de la identidad nacional del Estado debido al déficit de legitimidad democrática que éste encara. El caso de Ciutadans, sin embargo, se configura como una variante particular de este nacionalismo negativo, toda vez que en su problematización identaria se aleja de las premisas normativas a las que aspiraría una opción republicana de corte patriótico constitucional como la predicada por autores alemanes tales como Jürgen Habermas o Dolf Sternberger. En la comunicación que presentamos nos proponemos analizar, más en concreto, el papel que en este preciso sentido juega el problema lingüístico como clave del desplazamiento discursivo que invalida el proceso de desdiferenciación cognitiva requerido por la normatividad republicana.
Comunicación al VII Congreso Vasco de Sociología y Ciencia Política
Área de Trabajo 10 : Identidad, Lengua y nacionalismo
El éxito electoral de la candidatura Ciutadans/Partit de la Ciutadania en las últimas elecciones autónomicas catalanas ha puesto de manifiesto la que hasta ahora era una expresión latente del que, en el contexto de otros debates sobre la cuestión nacional se ha dado a conocer como “nacionalismo negativo”. En efecto, el reciente ejemplo catalán parece encajar bien con la definición de una expresión política concreta del conflicto nacional caracterizada por encontrar su particular concreción discursiva en la imposibilidad de un enunciado afirmativo de la identidad nacional del Estado debido al déficit de legitimidad democrática que éste encara. El caso de Ciutadans, sin embargo, se configura como una variante particular de este nacionalismo negativo, toda vez que en su problematización identaria se aleja de las premisas normativas a las que aspiraría una opción republicana de corte patriótico constitucional como la predicada por autores alemanes tales como Jürgen Habermas o Dolf Sternberger. En la comunicación que presentamos nos proponemos analizar, más en concreto, el papel que en este preciso sentido juega el problema lingüístico como clave del desplazamiento discursivo que invalida el proceso de desdiferenciación cognitiva requerido por la normatividad republicana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)