Publicat per La Directa, nº 44, p. 7
Eppur si muove, la pau. Galileu, que va conèixer bé el significat d'estar davant un tribunal que escolta però no escolta, segurament s'hauria sorprès de veure com en l'era de les telecomunicacions, en el món que va superar totes les barreres que ell va somiar amb destruir, la comunicació poguès resultar tan difícil. Per contra, a pesar dels avantatges tecnològics, sembla que la “excomunicación” (expressió antiga com les pràctiques inquisitoriales) sigui una de les pràctiques més recurrents dels mass media.
I així, quan un s'acosta al conflicte polític a Euskal Herria, no sembla que els canvis discursius de les elites hagin abandonat prou aquest estrany mantra del “condemnem la violència, ens afirmem en la unitat dels demòcrates”. Potser pensin que d'aquesta manera, “excomunicant” a l'altra part, es conjuri la falta de coratge polític per a plantar cara a una situació particularment complexa. El pànic als costos electorals de comunicar amb l'altre costat sembla en qualsevol cas ser més terrible que aquella por d'Ulisses del que no fa tant (abans de l'ocorregut en la T-4, en tot cas) parlava Ferran Requejo.
A ningú se li escapen els riscos polítics a mig termini de les actituds electoralistes, les presències dels uns i els altres, en les unes i les altres manifestacions. No obstant això, des d'espais de la societat civil com els quals promouen i articulen plataformes com Si al procès de pau, sembla que s'obre una tensió constituent bé distinta a la de l'intercanvi mediàtic amb l'electorat útil. Certament, l'actitud electoralista dels partits parlamentaris, llevat de l'ambigüitat tàctica de IC-Verts, capaç de posar els manifestants a Déu i Saura al Diable, sembla assegurada, com poc, d'aquí que es voti.
Un paradigma democràtic participatiu reclama, però, no acontentar-se amb la mera condemna del electoralisme; hauria d'invertir la desvalorització de les paraules que produïx la reiteració mediàtica, indagar en les possibilitats de significar el que esdevé altrament. Fàcil de dir, difícil de fer i, no obstant això, no deixa de ser l'imperatiu polític del moment.
Com retornar, doncs, el seu valor a la paraula? L'experiència dels moviments socials apunta un concepte nascut de la seva pròpia pràctica: disrupció. El recurs a les pràctiques disruptives no és violència, com se sol apuntar des de les lectures més pobres del que és un moviment, sinó ruptura efectiva dels circuits comunicatius que alimenten la excomunicación de l'altre. Hora és de produir altres combinacions de paraules, d'innovar estèticament, de canviar els codis culturals que s'han assentat a l’opinió pública en dècades de democràcia excomunicativa.
