Què marca la diferència entre el valor del cost de producció d’un CD (tot just uns cèntims) i el disc del grup de moda (un bon grapat d’euros)? La resposta és alhora senzilla i complexa. La resposta senzilla diu: l’organització de la informació. La resposta complexa entén la centralitat de la informació en la variant sistèmica dins la qual avui s’organitza la (re)producció de la societat: el semiocapitalisme.
En efecte, el maneig de la informació es troba al centre de la resposta capitalista al desafiament dels moviments socials dels anys seixanta. Aquests moviments van escapar, en el seu moment, dels espais de la disciplina –la fàbrica, la llar, la universitat...– i van forçar el capitalisme a readaptar-se al seu poder constituent. Privatitzant les tecnologies comunicatives creades pels moviments (Microsoft), el semiocapitalisme intenta capturar les subjectivitats productives. El control del desig, del món de la vida, ha esdevingut, així, la seva prioritat immediata. Curtcircuitar la nostra infoesfera, construir fluxos de comunicació recombinants i alternatius ja no és qüestió d’un simple opinar: és l’alliberament mateix del poder de la multitud.
Privatitzant les tecnologies comunicatives creades pels moviments (Microsoft), el semiocapitalisme intenta capturar les subjectivitats productives. El control del desig, del món de la vida, ha esdevingut, així, la seva prioritat immediata. Curtcircuitar la nostra infoesfera, construir fluxos de comunicació recombinants i alternatius ja no és qüestió d’un simple opinar: és l’alliberament mateix del poder de la multitud.
