Article publicat a La Directa, nº 57, p. 7 (11 de juliol)
Des de la seva importació al debat sobre la qüestió nacional en l'Estat espanyol, el patriotisme constitucional ha estat un concepte molt socorregut en l’esfera pública. Sobre aquest concept s'ha operat, però, un desplaçament de significat molt simptomàtic que ho allunya de la seva formulació original en benefici del rearmament teòric del nacionalisme espanyol. Així, des de la presentació almenys del document del PP elaborat per Josep Piqué i María San Gil sobre el patriotisme constitucional, aquest ha deixat de ser, per a l'opinió pública espanyola, el concepte que es pot trobar en l'obra de teòrics alemanys com Jürgen Habermas o Dolf Sternberger o, més generalment, a l’opinió pública germànica.
En el seu enunciat original, i molt especialment en l'accepció habermasiana del concepte, el patriotisme constitucional es remetia al context polític de l'Alemanya dividida en vespres de la II Unificació (1989/90). En aquells dies s'oferia als alemanys d'a un costat i a l'altre del Mur de Berlín, la possibilitat d'organitzar-se fora del marc institucional d'un Estat nacional, dintre de dues repúbliques diferents. La II Unificació de Alemanya, però, demostraria un curs molt diferent dels esdeveniments al previst pels partidaris del patriotisme constitucional.
D'acord amb l'argument habermasià, les quatre dècades de divisió alemanya haurien permès la creació d'una identitat republicana, és a dir, una identitat de cort jurídic-legal que trobaria el seu fonament en la pràctica continuada del procediment democràtic, tal com aquest havia estat institucionalitzat per la República de Bonn (el règim polític germà-occidental nascut de la Guerra Freda). El fet que l'alemany de l'Oest ja no es considerés a si mateix “alemany”, sinó “ciutadà de la federació” o Bundesbürger) i no aspirés ja a la constitució d'un Estat nacional, asseguraria una font de legitimitat al règim estrictament republicana o “a-nacional”.
Aquesta identitat republicana naixia doncs d'un procés de “desdiferenciació cognitiva” d'acord amb el qual la identitat nacional alemanya, tan indissolublement lligada al nazisme, s'havia fet a-significant per a la ciutadania germà-occidental, rehabilitada per fi, gràcies a la derrota bèl·lica i la instauració de la República Federal d’Alemanya (RFA), per a la comunitat de països democràtics. Es culminava d'aquesta manera el procès de “unió amb Occident” (Westbindung) emprès pel primer canceller democristià, Konrad Adenauer, i continuat per Willy Brandt amb la seva Ostpolitik.
La Història, no obstant això, va venir a creuar-se en el camí de la teoria habermasiana i el 9 de novembre de 1989 la caiguda del Mur de Berlín va ser seguida per emergència de la qüestió nacional alemanya en l'ordre del dia després de quatre dècades de divisió. La II Unificació d'Alemanya restituïa al centre de Europa un Estat nacional alemany i obria nombrosos interrogants sobre els avantatges del patriotisme constitucional. Poc o gens d'això, no obstant això, es va traslladar al debat polític espanyol, en el qual el patriotisme de la constitució es fundava abans de res en una identitat nacional (l'espanyola) fortament qüestionada per bona part de la ciutadania.
Estranyament (o no tant), els defensors del patriotisme constitucional no han volgut aprofitar el particular procés de desdiferenciació operat mitjançant el concepte “Estat espanyol” per a validar els seus propis plantejaments per mitjà d'una pràctica discursiva diferent. Al contrari, en el terreny del concret, el discurs del patriotisme constitucional ha estat una temptativa per restituir una certa idea d'Espanya, poc o gens atempta a les exigències normatives sobre les quals Sternberger, Habermas i altres autors, entenien possible fundar el seu projecte republicà.
De fet, la Constitució de 1978 consagra la Nació espanyola com la instància de legitimació del poder de l'Estat, fent d'aquest un Estat nacional. L'idea de nació implícita és en si mateixa un constructe monista i lingüisticament castellàcantric amb el que dificilmente caldria pensar l'identificació del conjunt de una ciutadania amb multiples identitats nacionals. Pretendre que la neutralitat cultural de l'Estat i promoure el patriotisme de la constitució no potser sinò un exercici de cinisme politic propi del que està en una posició de força i és conscient dels avantatges de la seva hegemonia.
