Article publicat a La Directa, 23.05.2007, nº 50, p. 7
Fa un mes i mig, el Québec va tornar a les urnes per a triar el seu govern. Les eleccions es van saldar amb el pitjor resultat per al Parti Québécois (PQ) des de 1970. Aquesta organització ha passat, així, a ocupar al tercer lloc al parlament, desbancada per la revelació conservadora, Action Démocratique du Québec (ADQ). En el terreny de la representació política, els diagnòstics apunten amb claredat a un reforçament de l'escenari federal, que allunya les possibilitats de fer una nova consulta sobre la secessió de la província. Havent arribat a perdre el referèndum de 1995 per tan sols 30.000 vots, l’independentisme québecois veu com s'allunya, així, la realització del seu objectiu polític. La hipòtesi d'un Québec sobirà ha entrat en crisi com a principal projecte del nacionalisme québecois.
En efecte, el fracàs electoral del PQ ho és, sense cap dubte, de tota una concepció d'allò polític com emancipació basada en la centralidad del poder sobirà. De fet, el que s'ha esgotat en les eleccions canadenques no és la reivindicació de la dignitat de naixença que informa l'aspiració legítima del nacionalisme québecois. El que ha estat clarament qüestionat, però, és tota una manera de concebre l'estratègia discursiva del nacionalisme basada en la centralitat de la sobirania funda en l'Estat (des d'ell o contra ell, poc importa).
Aquest fet no és singular del Québec. D'un extrem a l'altre del planeta es confirma, ja, dintre de la tendència que apunta al sorgiment d'una nova modalitat de sobirania, aliena al poder de vida i mort que instituïx el poder estatal. N'hi ha prou que pensar en l'evolució recent de la qüestió nacional en l'Estat espanyol. En pocs llocs com en les democràcies liberals més consolidades s'observa més clarament la institució d'aquesta mena de comandament global freturós d'exterior al cos social; una manera de comandament en el qual el poder és exercit des de dins.
Tot l'anterior no significa, és clar, que la pèrdua de centralitat de la sobirania en l'enunciat del discurs nacionalista hagi fet obsoleta la seva reivindicació normativa fonamental: la dignitat de naixença. En rigor, més enllà de les expressions institucionals organitzades en un règim polític que es funda en l'Estat canadenc, el que en l'actualitat es verifica com hipòtesi és la reivindicació de l'autonomia del moviment québecois; la constitució mateixa del Québec com nació de la multitud: una nació sense Estat i sense aspirar a un Estat.
I sembla que el resultat electoral del Québec ho confirma. Des d'una lectura transversal a l'Estat de partits és de remarcar una lectura ben diferent a la promoguda pels dispositius comunicatius de la representació. Entre les candidatures Québec Solidaire i Parti Vert, s'arriba a un 8% del vot. En l'afirmació de les seves singularitats respectives ambdós projectes han assumit la seva irreductibilidat a la política de la representació, sense renunciar a una estratègia transversal a les institucions del govern representatiu.
Aquests excel·lents resultats de l'esquerra extraparlamentària, per la seva banda, vénen a reflectir una dissociació creixent entre les constitucions material (les relacions de poder reals) i formal (la seva expressió jurídico-legal) de la societat. Més enllà de la seva concreció textual, la pràctica discursiva d'aquestes candidatures demostra l'obertura d'un horitzó de reivindicació nacionalista que es pensa estratègicament com rebuig a la centralitat de la sobirania associada a l'Estat. La seva exigència de la dignitat de naixença es concreta, no obstant això, com reivindicació de la capacitat de decidir lliurement en la construcció d'un comú que va més enllà de la territorialitat estatal. En aquesta perspectiva s'afirma avui la possibilitat d'una estratègia movimentista quebecoise a l'altura dels desafiaments antagonistes que acompanyen a la temptativa d'instauració d'una mena de comandament global.
