Article publicat a La Directa, nº 48, p. 7
Postmodern, postmaterial, postestructuralista, postnacional, postmarxista, postindustrial, postfordista, postcolonial, postfeminista... L'extraordinària proliferació de noms que ha donat lloc el prefix “post” és un dels millors símptomes de nostra Zeitgeist particular, de la mentalitat del nostre temps. Igual que en els anys seixanta i setanta el prefix “neo” marcava un moment discursiu de revisió i rellançament teòric (així, neomarxista, neorrealista, neogramsciano, etc.), l'actual recurs al “post” apunta a un moment en el qual s'afirma la consciència de la inoperativitat dels conceptes.
Aquest primer pas de la crítica, absolutament necessari per a produir els agenciaments d'un món que canvia (les paraules amb les quals comprendre el que ja no segueix sent igual), comporta, no obstant això, un risc greu: la suspensió del treball de la crítica en benefici de la producció d'una ideologia; d'una comprensió fal·laç del món, d'una religió civil tancada sobre els seus propis dogmes.
En efecte, col·locar el prefix post- de manera indiscriminada, sense cap mena de justificació teòrica i metodològica, pot acabar essent una manera d'esquivar la definició dels problemes; un exercici de pur diletantisme. I així, més enllà de constatar les dificultats dels conceptes d'ahir per a formular bones preguntes avui ―per a trobar els termes amb que definir els problemes del món actual (la seva heurística)―, a l'empara de l'obertura de la crisi teòrica que comporta l'èxit del prefix post s'ha evitat plantar cara a la seva finalitat epistémica última: elaborar un diccionari i una gramàtica polítics útils a les exigències de la situació.
Però la denostació de la Teoria Política no és menor en els dilentants del post que en els que prediquen el doctrinalisme com única alternativa a la comprensió del que ocorre. En rigor, darrere d'aquesta tensió apareix una fractura menor del que se sol pensar.
De fet, ambdós pols prefiguren una complementaritat perversa. D'una banda, la prèdica del “post” renega de la possibilitat d'explorar la redefinició dels conceptes que fan entrar en crisis. Per una altra, la demagògia triomfa sobre les bases de l'esgotament heurístic, del sectarisme, de la escolástica identitaria.
Per tot això, potser no estigui de més recordar les paraules de R. Barthes (“Per ventura la millor subversió no és la d'alterar els codis en comptes de destruir-los?") i exigir la recombinació dels conceptes, abans que acomodar-se per igual en la suspensió de la seva validesa o en l'afirmació de la tradició. Potser per aquesta via arribem a a fer bones les paraules de F. Lassalle: “ha estat, és i serà el fet més revolucionari, dir el que és”.
