Publicat per La Directa Nº 67, pàg. 6 (24.10.2007)
Ens trobem davant el final d'una legislatura que es tanca com va començar: amb una dreta espanyola que recorre a la mobilització als carrers com a principal punt de suport de la seva política opositora. Per més que el fet pugui ser, en part, una novetat, no hauria de resultar particularment sorprenent. Els estrategues del PP han entès bé que, durant l'última dècada, s'ha accelerat un canvi de paradigma polític i que, si no s'hi adapten, difícilment serà possible recuperar el control de l'Estat.
Expressat de manera molt esquemàtica, aquest canvi consisteix en la subsumpció de la política de partits en la política de moviment. Si, abans, els partits polítics disposaven d'una posició central en la configuració del règim polític i avui dia es verifica el desplaçament de la política cap a la mobilització social. Ja sigui en la configuració de l'agenda, en la legitimació dels processos de presa de decisions o en d'altres temes, avui dia, els partits són maquinàries que no deixen de perdre pes específic.
No obstant això, constatat aquest fet, cal anar un pas més lluny en la nostra anàlisi i no perdre de vista una distinció analítica important: una cosa és el moviment i una altra el seu oposat, el contramoviment. No es tracta, però, d'un oposat dialèctic, sinó més aviat d'una forma subsidiària de la política del moviment i que, com a tal, la supleix en la seva absència. El contramoviment es caracteritza, així, per aspirar a la recomposició d'una hegemonia social tot incorporant al comandament els canvis inevitables que comporta el progrés.
Així doncs, que el PP hagi optat per una estratègia mobilitzadora no ens ha de sorprendre. El conservadorisme espanyol té una llarga tradició de pensament referent a això, una tradició que, com a mínim, pot retrotraure’s fins a Juan Donoso Cortés, figura reconeguda del pensament reaccionari. No obstant això, pels que aspirin a defensar la política de moviment la qüestió de fons hauria de formular-se en uns altres termes. I és que, precisament, el contramoviment viu del moviment, de la seva capacitat per innovar les formes de fer política. Sense ell, senzillament desapareix.
Heus aquí el principal risc de la política del moviment: promoure la seva forma antagonista. Malauradament, durant l'última dècada, l'activisme polític ha estat més preocupat per arribar a nous rècords mundials de participació que no per aprendre a efectuar la seva pròpia potència. I així, avui molts es lamenten del reflux participatiu, sense entendre que s’hauria de començar a pensar la política del moviment més enllà dels cicles, en una producció institucional pròpia.
