Per més que sigui evident, no ho sembla: el que es juga a Euskadi és la fi d'un paradigma polític, ―enunciat per Hobbes― i d’un paradigma de antagonisme social ―pensat per Lenin. Al primer presenta dubtós honor d'haver creat un terrible aparell normatiu capaç de reduir la justificació del poder al problema de l'amenaça de mort violenta (amenaça tant més efectiva quan es procedeix a alguna mort sacrificial de tant en tant, ja sigui per condemna d'un tribunal, ja per mitjà del terrorisme d'Estat).
El fet que, històricament, hagi estat possible estructurar relacions de dominació sobre la premissa d'un “poder de vida o mort” (
vitae necisque potestas); que a partir d'aquí s'hagi organitzat una institució d'institucions tan formidable com l'Estat i aquest hagi arribat ―en el transcurs de
la Revolució Francesa― a fer-se Estat nacional (el néixer, i no Déu, és el que ens fa iguals), tot això no ha impedit que el paradigma hobbesià de política hagi fracassat tantes vegades com ha cregut triomfar. I això pel simple fet que una vegada i una altra la multitud ha escapat al seu poder disciplinari, a la seva incapacitat per reduir a la unitat el que és una multiplicitat proliferant, una multiplicació inevitable de singularitats que es recolza en l'èxit del antagonisme social.
Les societats en que vivim ja no poden ser reduïdes a unes poques classes, a un conjunt reduït d'identitats, a uns esquemes ideològics rudimentaris amb els quals aplicar les categories organitzatives de la societat informada per la fàbrica. Per contra, el desenvolupament imparable de xarxes socials cada vegada més complexes, més ben imbricades, productives, carregades amb els més alts voltatges afectius ―les condensacions de valor més extraordinàries que neixen de la inesgotabilitat mateixa del desig―, ... tot això apunta a un canvi de paradigma de dimensions històriques. Un canvi que té dates com 1648, 1789, 1848, 1917, 1968, 1989 o 1994.
En efecte, 1648 marca el naixement de l'Estat modern, encara absolutista, mentre que 1789 suposa la revolució en la legitimació d’aquest Estat:
la Nació, la dignitat de naixença com instància capaç de legitimar el poder sobirà. D'igual manera, en 1848,
la Primavera de les Nacions, inaugura una tensió interna a la legitimitat nacional: lluny d'haver-se construït en l'admissió de la diversitat, l'Estat nacional es revela històricament com un instrument de dominació ètnica, completament aliè a la neutralitat que pretén per a si, mentre les seves lleis aniquilen la diversitat cultural.
Al costat del moviment obrer, el sufragisme feminista, els nacionalismes sense Estat que reivindiquen la dignitat de naixença ―ja no respecte a l'absolutisme, sinó respecte al propi Estat nacional i nacionalizador― es converteixen en els principals agents de l'onada revolucionària de 1917. No obstant això, aquest paradigma polític dels moviments emancipadores, de la multitud irreductible continuava essent depenent del poder sobirà, de la forma-Estat.
Haurà d'arribar, doncs, l'onada que esclata el 1968 perque els moviments socials inaugurin la llarga marxa de l'autonomia política, del canvi de paradigma organitzatiu.
Good bye Lenin! El poder constituent irromprà així de cap a cap del planeta, travessant les àrees geopolítiques més diverses, des de l'Europa mediterrània fins a Amèrica Llatina, des d'Àsia fins al món soviètic. La caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989, marca el punt de no retorn i 1994, amb la seva declaració de
la Selva Lacandona, el principi d'un esdevenir global de l'emancipació aliè a la política de vida i mort, a la política de la sobirania, del poder exercit sobre els territoris.
En aquest context és on el procés de pau per a Euskal Herria marca la possibilitat d'una emancipació distinta, la llibertat de
la Nació de la multitud, d'aquella que no necessita exercir ja un poder de vida i mort sobre el territori, sinó que s'articula sobre la lliure voluntat de decidir que es doten els qui lluiten per la seva dignitat de naixença, per ser iguals, més enllà de les pobres limitacions de la constitució formal, dels marcs legals. Per ventura, Euskal Herria podria arribar a ser una de les primeres nacions en no tenir unes fronteres de la mort, com les de Ceuta i Melilla, unes fronteres del reconeixement de l'altre, de recerca permanent de la igualtat en la llibertat de decidir, en la solidaritat fraterna d'un esdevenir humà comú.
Publicado per
La Directa, nº 39, p. 6, 28.02.2007