[ cat ] Jornades Tramuntana, sobre anarquisme i alliberament nacional

Continuació de les jornades del gener qeu es van fer entre Reus i Tarragona. Aquest febrer, totes les activitats són a l'Ateneu Llibertari Alomà, a la Part Alta de Tarragona (c/ Misser Sitges, a tocar de la Sala Trono). Els divendres, a més, les xerrades es complementen amb un sopar vegetarià de productes reciclats per recollir diners per a la biblioteca de l'Ateneu.

Divendres 4, 20h

“Segle XX, els vuitanta i voltants”. Xerrada-debat-sopar. A càrrec d'Agustí Barrera, exmembre del FNC; i Miquel-Dídac Piñero, creador de la CNT dels Països Catalans als anys vuitanta del segle XX. + Sopar A l'Ateneu Llibertari Alomà (Tarragona).

Divendres 11, 20h.

“Idees del segle XX i propostes del XXI?”. Xerrada-debat a càrrec; Raimundo Viejo, professor de Ciències Polítiques a la UPF; i altres. + Sopar a l'Ateneu Llibertari Alomà (Tarragona).

Divendres 18, 20h

“Ara és demà... o no”. Xerrada-debat, amb Ermengol Gassiot, secretari d'Acció Social de la CGT i membre de SAT; a càrrec de l'Arcadi, de Difon la Idea; Carlus Jové, anarcosindicalista; i Fran Nadal, anarquista valencià. + Sopar + actuació de Carlus Jové com a cantautor a l'Ateneu Llibertari Alomà (Tarragona).

Cicle de Cinema Polític Català (II)

Dimecres 2 de febrer, 20h

“El Coronel Macià”

Josep Maria Forn, 2007

Els militars de tot Espanya se solidaritzen amb els oficials assaltants a les redaccions del “Cu-cut” i “La Veu de Catalunya”, tret d’un que planta cara de manera decidida i ferma als seus companys. És el Tinent Coronel en cap de la Comandància d’Enginyers de Lleida. El seu nom és Francesc Macià i Llussà.

Dimecres 9 de febrer, 20h

“Del Roig al blau. La transició valenciana”

Llorenç Soler, 2004

Un documental sobre la “transició espanyola” al País Valencià entre als anys 1975 i 1982. S'hi relata les grans manifestacions, les primeres eleccions, i la que s'anomenarà Batalla de València, a partir d'entrevistes a alguns dels actors polítics i socials que més van intervenir en aquell moment. O com l'Estat espanyol va enfrontar-se a la idea i la possibilitat dels Països Catalans.

Dimecres 16 de febrer, 20h

“De nens”

Joaquim Jordà, 2003

Una pel·lícula-documental que va rodar el director del judici contra la suposada xarxa de proxenetes del Raval. El documental suposa una mirada a les relaciones entre el poders i els ciutadans, un apassionant reflex dels fils que mouen la nostra societat.

Dimecres 23 de febrer, 20h

“El taxista ful”

Jo Sol, 2005

Jose R. desenvolupa la seva rutina de conductor de taxi pels carrers de Barcelona. La seva vida seria igual a la de qualsevol taxista de 52 anys, si no fos perquè els taxis que condueix són robats. Jose roba per a poder treballar. Com es pot arribar a una situació tan absurda? Es tracta d'un boig, o d'un treballador sense treball a qui la lògica del Sistema ha abocat sense remei a semblant paradoxa?

[ cat ] Participació i democràcia

Article publicat a la secció opinió del diari Público, el 20 de gener de 2011, pàg. 5 (Opinió)

L’organigrama del nou govern de la Generalitat no deixa lloc a cap dubte: s’imposen les tesis neoliberals d’un equip reduït a la mínima expressió. La reorganització situa l’executiu davant una legislatura orientada clarament a la dreta, pensada per facilitar la retallada de la despesa pública i ho fa començant per aquelles classes socials més furiosament perjudicades per la crisi. Les àrees importants per assegurar una democràcia de qualitat --com són la igualtat de gènere, el mediambient o la participació ciutadana, per assenyalar-ne algunes-- s’han vist suprimides o bé desfigurades.

En el cas de Participació Ciutadana, desapareix com a direcció general convertint-se en l’Oficina de Participació Ciutadana. Si bé el fet de suprimir la direcció general no implica que la participació ciutadana desaparegui definitivament de l’esfera política, si que implica un gest estratègic que en diu molt del que ens espera a partir d’ara (com a mínim durant els pròxims quatre anys) pel que fa a tirar endavant processos participatius en diferents àmbits.

Alhora, hem vist la tornada de vells quadres polítics, seguim pendents de la depuració de responsabilitats i no sembla pas que aquest “govern dels millors” hagi estat capaç d’incorporar a aquells que es proposaven. I és que en unes setmanes, les notícies procedents de la configuració del nou Govern apunten cap a una davallada més que notable en els indicadors de la qualitat democràtica del govern autonòmic.

Per falta d'espai no entrarem en detall sobre altres aspectes, com ara el gènere o el medi ambient, per citar només uns exemples, però sí que volem apuntar algunes reflexions sobre la manera en que la configuració actual de l’executiu pot afectar a la participació durant els anys vinents.

Per a això és necessari que considerem les quatre formes bàsiques de la participació política que resulten de la institucionalització (o no) de l’acció col•lectiva i que depenen, de la mateixa manera, del caràcter institucional (o no) de les bases sobre les que opera. D’aquesta manera s'en poden distingir quatre formes: (1) una acció en les institucions del règim que està institucionalitzada (la que hem vist operar en la formació del parlament, del Govern, etc.), (2) una acció en les institucions del règim que no està institucionalitzada (per exemple, les diferents formes de corrupció), (3) una acció que es basa en institucions autònomes de la societat (associacions, sindicats, etc) i que està institucionalitzada (per exemple, els moviments socials), i finalment, (4) una acció que no es basa en institucions ni està institucionalitzada (per exemple els disturbis que provoca la celebració d’una victòria futbolística).

Si pensen per un moment en aquestes quatre possibilitats esmentades, no ens costarà gens comprendre la importància que tenen les polítiques de participació ciutadana per evitar que progressin les opcions que afebleixen la democràcia (opcions 2 i 4) i, per contra, per afavorir que triomfin les opcions alternatives (opcions 1 i 3).

Contràriament al que es pensa, l’existència de moviments socials contenciosos no és necessàriament el símptoma d’una democràcia de baixa intensitat. Al contrari, les democràcies més fortes es caracteritzen per importants moviments crítics i combatius. Aixó sí, es tracta d’actors altament institucionalitzats des d’un punt de vista intern i amb gran capacitat, per això mateix, d'interacció i negociació amb les institucions del règim polític.

Si tenim en compte l’actual configuració del Govern, cal esperar que l’actual retirada institucional d’espais públics en els que els moviments socials són més forts i estan millor organitzats (per exemple en tot allò relatiu a certs moviments mediambientals, de solidaritat global o per la igualtat de gènere) sigui ocupada per una nova conflictivitat social.

De la mateixa manera, allà on la retirada del Govern no sigui suplentada pels moviments veurem progressar formes anòmiques de conflictivitat altament disruptives. No ens hauran de sorprendre els esclats espontanis de violència, no necessàriament expressades en clau anticapitalista com durant la darrera vaga, sinó també sota expressions d’extrema dreta (racistes, homòfobes, etc.)

[ es ] Escenarios de la farsa política

Artículo publicado por el quincenal Diagonal, nº 141, 6 de enero de 2011, pág. 35

Tras el drama primero, sigue la farsa y con ésta, el imperio de la razón cínica. Así se nos presenta el panorama actual; como una serie de farsas cuya función no es otra que la de fundamentar la razón cínica que informa el discurso público. La farsa, gracias al cinismo que destila, impide que el drama que estamos viviendo se exprese como tal, condena los sujetos de la explotación a la anomia, cercenando toda posibilidad de protesta, y agota a un tiempo la posibilidad de cambio.

Así, por ejemplo, la farsa de huelga general promovida por los grandes sindicatos impide que se pueda expresar el drama que comporta la supresión de la ayuda de 426 euros a los parados de larga duración. La farsa del estado de alarma decretado contra los controladores bloquea cualquier reivindicación de derechos, como si todo el mundo tuviese una situación laboral envidiable. La farsa de las reducciones del 5% del sueldo de los funcionarios obstruye cualquier expresión de la precariedad juvenil, femenina, migrante y de todas las formas de la explotación nacidas de la externalización. La farsa de la integración de Vivienda en Fomento apaga el drama de un hombre que se ahorca ante el inminente desalojo de su familia por parte de ADIGSA, agencia pública gestionada por… ICV-EUiA! La farsa de las cifras macroeconómicas ciega ante el drama de un hombre que, al verse en la ruina, coge la escopeta y se lleva a cuatro por delante (y la farsa mediática, claro está, lo psicopatologiza a él y a su pueblo, Olot, no sea que se vean otros dramas). La farsa de la negociación colectiva, en fin, impide a los trabajadores buscarse otros cauces de acción y presión sobre el capital.

Pero la difusión de la farsa no se detiene en lo socioeconómico. La farsa de la condena a ETA , por ejemplo, permite no tener que buscar soluciones al drama vasco, a la violación sistemática de los derechos de la izquierda abertzale, a la situación de los presos comenzando por el propio Otegui. La farsa de la protesta contra la sentencia del Estatut, leída exclusivamente en la secuencia causal que ve la victoria de CiU como la salida lógica a la crisis institucional, impide tomarse en serio el derecho a decidir. La farsa de la independencia para mañana mismo, como un Estado de derecho, democrático y social, integrado en la UE, encubre el sectarismo independentista, la fragmentación y pérdida del voto que ha abierto las puertas a CiU. La farsa del regreso al poder de la derecha catalanista y su resurreción (mediáticamente inducida) como el partido bisagra que blindará la gobernanza neoliberal de los próximos años (gobierne con el PSOE o el PP), impide que se explicite el drama de un modelo territorial por cerrar, de un federalismo por construir y de una nueva estructura de la soberanía abortada antes de nacer. La farsa de la restructuración del gobierno encubre hasta lo inimaginable el drama de la claudicación a los mercados de Zapatero y el conjunto de los socialistas. La farsa, dejémoslo aquí, de la refundación de la izquierda, apenas alcanza a encubrir la inoperancia pseudohegemonista del PCE, el oportunismo medioambientalista de Equo, el sectarismo trosklodita de Izquierda Anticapitalista y el regusto por la anomia de buena parte de la Autonomía.

Así las cosas, parece que va siendo hora de empezar a tomarse las cosas en serio y reconocer los dramas cotidianos que nos rodean; en toda su complejidad, asimetría y dificultad. De lo contrario, las serias advertencias electorales de la extrema derecha en Catalunya, la corrupción política por doquier o el populismo ideológico televisivo y neocon tal vez se conviertan en las farsas de una izquierda que volvió a tropezar en sus mismas piedras.

[ cat ] Nou Govern, nou estil

Què hi ha al darrere el projecte de la dreta catalanista?

Publicat al diari Público, 29.12.2010, pàg. 5 (Opinió)

Els primers dies de formació d'un Govern, especialment quan es produeix l'alternança en el poder, són com un tret de sortida que marca el que serà la resta de la legislatura. Durant els processos d'investidura i presa de possessió, el president i el seu executiu realitzen tot un seguit de declaracions amb les quals emmarquen el que haurà de ser la seva acció de govern per la legislatura que comença. Amb l'arribada d'Artur Mas al poder, s'han posat de relleu els fonaments del que seran els anys vinents. En tot cas, queda per veure'n la fermesa i si finalment es consoliden.

La primera de les consideracions que cal realitzar sobre aquest Govern és que serà un executiu de dreta catalanista i no catalanista de dreta. Aquesta no és una distinció sofísitica o gratuita, sinó la manera com es veurà la política i es definirà, en conseqüència, l'agenda pública dels propers anys. El marc interpretatiu ha quedat molt clar: “(…) si coneixem una mica la història de Catalunya ens adonarem que la construcció nacional del nostre país no és una feina per a impacients”.

En línia amb les “rebaixes sobiranistes” d'aspirar a un pacte fiscal (i no a un concert econòmic, ni encara menys a un Estat sobirà), de deixar de banda qualsevol referèndum per fer efectiu el dret a decidir o d'anar fent amb el que queda de l'Estatut, Artur Mas té clar que l'Estat de les autonomies encara és l'arena política en la qual vol jugar els pròxims quatre anys. Enrere queda qualsevol gest de complicitat a l'independentisme i per davant el pragmatisme d'aspirar a ser de nou el “partit frontissa” de la política espanyola, tal com va passar durant els anys noranta amb els successius suports de CiU als Governs González i Aznar. Queda per veure si amb això n'hi ha prou davant la jurisprudència constitucional dels últims temps (retallada de l'Estatut, sentències contra la immersió lingüística, etc.). Esgotat l'Estat de les Autonomies el marge d'acció en aquest sentit és decreixent. Confiar a les polítiques neoliberals la sortida de la crisi tampoc és allò que es diu tenir un as a la màniga.

En segon lloc, la primacia de la dreta sobre el catalanisme s'observa en una altra de les línies discursives destacades del nou Govern, és a dir, aquella que queda definida pel marc interpretatiu: "el Govern dels millors". És sabut que en la Grècia antiga la política es veia travessada per una tensió permanent entre el govern aristocràtic o “dels millors” (els  que eren dipositaris d’una forma de superioritat política o areté politiké) i el govern de la ciutadania o del demos. El govern d'Artur Mas sembla disposat a reeditar aquesta tensió en una versió actualitzada a la Catalunya postmoderna.

D'aquesta manera, en lloc de empoderar i afavorir a la ciutadania per mitjà de polítiques de participació ciutadana, de reforçament dels drets davant eventuals abusos d'autoritat o de superar les desigualtats de gènere, el nou Govern aposta pel discurs de l'elitisme, la supressió de les càmeres de les comissaries o l'eliminació d'aquells àmbits governamentals lligats a la participació, el gènere i altres dimensions constitutives d'una democràcia de qualitat. Ens trobem, doncs, davant un govern més aviat afí a les tesis “miniarquistes” del neoliberalisme dur (govern el més reduit possible i limitat estrictament a asegurar l’ordre social); o, si es prefereix, davant de l’aristocratització de la política.

La tercera i última de les consideracions que s'apunten estaria lligada a l'anterior i es refereix al tracte amistós entre el govern “aristocràtic” i el món dels negocis, evidència que el discurs de l'excel lència sempre encobreix una política classista. És el que s'ha denominat business friendly. El govern de CiU no és, sociològicament, el Govern de la burgesia catalana, sinó el govern dels quadres més o menys subalterns de l'Estat al servei del món dels negocis. Tal com es demostra en la composició sociològica del grup parlamentari de CiU i, de manera semblant en el govern Mas, el projecte de la dreta catalanista no és el de gestors d’excel·lència en el món dels negocis, sinó més aviat el de funcionaris i alts càrrecs que defensen la conversió d’allò públic en negocis privats, que no és el mateix, encara que se li assembli.

[ cat ] Qui ens representa?

Article d'opinió publicat a Público, 18.12.2010, pàg. 5

Ja tenim nou Parlament. I ja podem saber, per tant, qui ens representa i quina és la composició sociològica dels qui ho fan. Una anàlisi ràpida de les dades pot ser ja ben il•lustrativa d'algunes claus polítiques interessants.

En primer lloc, des d’una perspectiva de gènere, s'observa que els homes encara predominen (59%) sobre les dones (41%). Aquesta dada no és massa rellevant (fins i tot és previsible). El que crida l'atenció, tantmateix, és una altra qüestió: el patriarcalisme que opera darrere la fragmentació del vot independentista. ERC amb un 70% i SI amb un 100% de diputats homes (més que la dreta), demostren que la crisi de la representació independentista l’estan pagant les dones. Només les llistes de PSC i Iniciativa-Verds s'han assegurat la paritat. D’aquesta manera, encara que hagin perdut escons, han salvat l’equilibri de gènere.

En segon lloc, pel que fa a la composició tècnica dels representants, cal destacar el pes aclaparador dels funcionaris de carrera (76%). Sens dubte, aquest fet resulta revelador de la mentalitat amb què s'aborda l'acció legislativa. Pensem per un moment tres exemples senzills lligats a l'actual conjuntura de crisi: la situació de l'assalariat amb contracte precari, la de l'autònom exposat a una fiscalitat excessiva o la de l'empresari que ha d'assumir riscos. Els diputats potser "representen" els seus interessos (queda per veure), però és clar que no són "representatius" del que és la societat.

En tercer lloc, per àmbits d'especialització predominen de manera notable les professions relacionades amb les administracions i serveis públics (un 67%). D'entre aquestes, destaquen per sobre la resta, els juristes (25%). Aquesta dada és una bona mostra d’un cert arcaisme, a saber: el pes d'un model de govern basat en una concepció en excés legalista, rígida i poc adequada als desafiaments de la governança actual. Explica, així mateix, que sovint es confiï només a l'estricta aprovació de lleis (i no de lleis aptes al disseny, a la implementació i a l'avaluació de polítiques públiques) l'èxit de l'actuació legislativa (com si la llei esdevingués realitat pel fet de ser aprovada). Un exemple senzill: aprovar una llei contra la violència de gènere pot ser una eina necessària, però confiar que la llei acabi per si mateixa amb el problema, és un error greu. Molt sovint els polítics mostren que encara són deutors d'aquesta visió ancorada en la primària concepció liberal del "llei i ordre".

L'endogàmia de l'estament polític

En quart lloc, i com a complement negatiu de tot l'anterior, ens trobem amb l'endogàmia de l'estament polític. El 70% dels diputats ocupen càrrecs electes en l'actualitat. El 84% té experiència en càrrecs públics. I si això últim no és dolent per si mateix (tot el contrari), allò primer, tanmateix, no deixa de ser preocupant en la seva relació amb altres variables. De la seva combinació amb el pes del funcionariat, per exemple, podem deduir-ne que la representació política passa, bàsicament, per assegurar-se primerament una seguretat laboral difícilment compatible amb la flexibilitat pròpia de la societat del risc. Des de l'òptica de la legitimitat democràtica no deixa de ser problemàtic que els que després demanen a la ciutadania sacrificis i flexibilitat siguin persones contractualment "blindades". El discurs sobre la “desafecció” ciutadana pren sota aquesta realitat un sentit preocupant.

En definitiva, la composició parlamentària demostra que el Parlament potser representi a la societat, però és de tot menys representatiu d'aquesta. Encara més, per la seva pròpia composició tècnica de classe no deixa de suscitar dubtes sobre les seves capacitats i competències a l'hora d'abordar els desafiaments d'un món en crisi i transformació. Més aviat sembla que el parlamentarisme estigui en crisi i l'estament polític progressivament allunyat de la societat. Si l'apotegma de Marx "l'ésser determina la consciència" es demostra cert tenim bons motius de preocupació.

[ cat ] Qualitat democràtica

Col·laboració pel quadern d'anàlisi post-electoral de Público, 29.11.2010

La política catalana de l’última legislatura s’ha vist marcada per una tensió que ha generat un important distanciament entre la ciutadania i les institucions del govern representatiu. D’una banda, la preocupació que ha acompanyat els escàndols de corrupció no ha parat de créixer, generant una desconfiança i escepticisme més grans. De l’altra, lluny d’acontentar-se amb el rol passiu de la democràcia representativa, la ciutadania ha protagonitzat processos autònoms de mobilització social sense precedents (consultes sobiranistes, 10J, vaga general, etc.). La ciutadania no és desafecta a la democràcia, sinó més aviat a una forma concreta d'ella i a les pràctiques corruptes que se'n deriven.

Parlar de desafecció com s’està fent, de fet, no és exacte ni just, i encara menys inocent. Com dirien els anglesos “no cal llençar el nadó juntament amb l'aigua del bany” (Don't throw the baby out with the bathwater). L’anomenada “desafecció” és, en realitat, desafecció a la corrupció, a un sistema de representació injust amb les minories, a un sistema electoral que transforma el vot a forces extraparlamentaries en vot als grans partits, a un sistema que obstaculitza la participació directa, el control democràtic del governant i el rendiment de comptes. Certament, en els últims anys hi pot haver hagut un lleu increment de la desafecció a la democràcia i això no deixa de ser preocupant. Però dient desafecció a tot no es fa altra cosa que amagar el problema real (la desafecció a la modalitat concreta de democràcia), i en fer això només es produeix més desafecció (aquesta sí a qualsevol forma de democràcia).

Davant dels arguments difusos i mistificadors de la retòrica de la desafecció, la demanda activa de participació ciutadana, en canvi, és un fet ben real i provat davant el qual cap governant no pot romandre indiferent. Potser pugui fallar amb les seves propostes (com en el cas, per exemple, del referèndum sobre la Diagonal). I és clar que s’ha de deixar de parlar exclussivament en termes de "representació de la participació" (que no en termes participatius) com fan sovint polítics. Però, en tot cas, el futur Govern no pot deixar que les coses continuïn com estan sense fer-se responsable directe de la pèrdua subsegüent de qualitat democràtica del règim polític.

La pròxima legislatura ha de prendre seriosament en consideració l'aprofundiment en els mecanismes participatius propis d’una democràcia avançada i de qualitat. Però sense entendre-ho com una declaració retòrica o una forma buida de continguts, i menys encara com una forma de legitimar l’acció de govern per mitjà de mecanismes plebiscitaris. Els vinents anys seran de protagonisme ciutadà, sí o sí. Al govern li correspondrà concretar la demanda social en formes participatives que donin poder a la ciutadania o sucumbir a les eleccions següents: aquest és avui el repte de la participació ciutadana.

[ cat ] Votem el que volem?

Article publicat al diari Público, 27.11.2010, pàg. 7

En una democràcia abstracta, cada vot hauria de valer el mateix i el seu còmput s’hauria de destinar a la candidatura escollida íntegrament. En les democràcies reals, però, això no passa. D'aquesta manera, per exemple, alguns districtes electorals pesen bastant més que altres (en funció de la població, posem per cas, els vots de les províncies amb menys habitants pesen més). Aquest fet és més o menys conegut i fa temps que té efectes sobre els resultats (l’anomenat vot útil).

El que ja no està tan clar és que el còmput electoral asigni a la candidatura escollida el valor individual del vot del ciutadà, és a dir, que un home/una dona suposin efectivament un mateix valor en el còmput que tradueix els vots en escons. I és que, en general, la ciutadania no està familiaritzada amb els efectes indirectes de la Llei de d’Hont. Ens trobem així que molts dels que creuen que voten una cosa, en realitat voten una altra diferent, quan no oposada. Vegem alguns exemples.

El prejudici més habitual és pensar que l'abstenció, especialment si és molt elevada, deslegitima el sistema electoral i, per tant, al sistema polític. Qui pensa això oblida que en algunes de les democràcies més antigues, participatives i consolidades, l'abstenció arriba a quotes insospitades sense que res hi passi (Suïssa en seria l’exemple). De la mateixa manera, passen per alt que ja hem viscut situacions de elevadíssim abstencionisme (per exemple, en el referèndum sobre la Constitució europea), sense que hagin tingut efectes sensibles sobre el sistema electoral, de partits o polític en el seu conjunt.

I la cosa és pitjor encara si l’abstencionista es pensa que això preocupa realment a l’estament polític, més enllà, esclar, d’haver de fer la inevitable penitència postelectoral. Com actor racional que és, el deputat només pensa en termes de vots vàlids, que és, al cap i a la fi, el que determina el repartiment efectiu de les cuotes de poder. La millor prova d’això la tenim, per cert, en el discurs sobre la desafecció: una retòrica que responsabilitza al ciutadà de no ser afecte al règim, en lloc de qüestionar-se si l’acció dels polítics ha estat correcta.

El segon exemple és també un cas bastant freqüent. Consisteix a pensar que votant a forces extraparlamentàries, més o menys radicals (p. ex., Des de Baix) o jocoses (p. ex., CORI), s'aconsegueix expressar un descontentament i, al mateix temps, provocar algun canvi o causar un mal al sistema. Un altra vegada, error, ja que per més descontentament que s'expressi aquest és socialment tan poc conegut com les candidatures que l’expressen i amb menys impacte, si cal, sobre el règim.

De fet, el vot a candidatures sense possibilitats electorals (a hores d'ara pràcticament totes les que no són al Parlament) és, en realitat, un vot vàlid i com a tal un vot que computa en el repartiment d’escons a favor (indirectament) dels grans partits per culpa de la llei de d'Hont. L’exemple independentista pot ser molt il•lustratiu: havent-hi més votants independentistes que mai podria donar-se la paradoxa que l'independentisme sumés menys escons que l'anterior legislatura per culpa de Laporta i Carretero.

Una cosa semblant succeeix amb el vot en blanc. Molts pensen que és l'única solució que els  queda davant del mal paper dels partits parlamentaris. De fet, els darrers anys el vot en blanc ha crescut de manera important. Qui així vota, oblida que el seu vot és també, com el vot a candidatures marginals, un vot vàlid que computarà a favor (indirectament) dels grans partits. 

Per contra, el vot nul és l’únic que afavoreix un vot de càstig sense perjudicar els petits partits, és a dir, el pluralisme parlamentari. Paradoxalment, el vot nul no és l’opció escollida per qui opta per la desfecció, el vot de protesta i el vot en blanc.

[ cat ] El contracte electoral

Publicat pel diari Público, el 14.11.2010

Comença la campanya electoral. Com cada quatre anys (o menys), la ciutadania torna a tenir l'oportunitat de contractar el personal polític que la governarà la propera legislatura. Durant dues setmanes els partits cotitzaran en el mercat de valors (polítics) per aconseguir un màxim de beneficis (electorals). Aquest és el joc de la democràcia liberal: eleccions competitives en les que pràcticament tot s’hi val per aconseguir els preuats escons del Parlament.

D'acord amb les premisses liberals, el ciutadà és consumidor d'un nombre limitat d'ofertes electorals. El pluralisme liberal és sempre un pluralisme limitat, circumscrit a un nombre d'opcions factibles (les que disposen de recursos per presentar candidatures) i, més en concret, a un nombre realment reduït d'opcions amb possibilitats reals (només sis partits van obtenir representació).

Compromis amb un projecte

Així mateix, la democràcia liberal ofereix al ciutadà la possibilitat de triar sobre la base d'un contracte. El contracte liberal-democràtic adopta la forma del programa electoral, però comporta també d’un compromís amb uns valors comuns i amb la trajectòria dels representants. El contracte electoral es presenta abans de les eleccions i representa el compromís amb un projecte polític i una acció de govern entre electors i electes per al termini d'una legislatura.

En votar, en teoria votem a uns governants a qui confiem la realització d'un projecte polític (aquell descrit pel programa electoral) i ho fem conscients que aquesta realització s'haurà de fer en el marc de les circumstàncies que ens ofereixin els pròxims quatre anys. Això exigeix un marge de confiança en el representant, ja que no podem preveure el futur en què hi haurà d'actuar. La confiança, com és sabut, depèn de la fiabilitat, honestedat i altres variables del representant.

Com passa gairebé sempre amb el liberalisme, tot això sona bé, i si relament funcionés, segurament no hi hauria tanta ni tan justificada desconfiança ciutadana (la mal anomenada desafecció) cap als partits i el règim polític. La realitat, però, és ben diferent.

Fem un cop d'ull a com es presenta la situació a dia d'avui. Dels sis partits parlamentaris només tres (CiU, PP i ICV) tenen el programa electoral accessible a internet. Els altres tres (PSC, Esquerra i Ciutadans) encara no l'han penjat, si és que ho arriben a fer. No sembla que el programa sigui tan rellevant com hauria de ser. 

Però si ja és difícil fer-se amb el conjunt de l'oferta partidista, ho tenim encara més complicat si el que volem és fer una cosa més bàsica per confiar el nostre vot: avaluar l'acció de govern (o d'oposició) dels partits en la legislatura que ha finalitzat. En aquest cas, el ciutadà hauria de passar-se una bona estona fent surf a la web per poder trobar els programes de legislatures passades i, molt més encara, algun tipus d'avaluació sobre els resultats obtinguts.

En l'improbable cas que hi hagués algun tipus d'avaluació (ICV, per exemple, ha realitzat alguna cosa de semblant) el que es trobarà és més aviat un exercici propagandístic, escassament deliberatiu i poc o gens obert a la crítica i, sobretot, a un control efectiu del votant. A diferència del que passa en altres institucions (governs, televisions, etc.), els partits no tenen un "ombudsman" o síndic de greuges del votant. Des de la perspectiva ciutadana els partits són més aviat administracions opaques i poc donades a retre de comptes, unidireccionals i de discurs poc o gens reflexiu (propagandístiques).

Així doncs, els partits potser s’haurien de preocupar més dels seus mitjans organitzatius si volen vèncer la desconfiança de l'elector. La confiança es guanya amb transparència, retent comptes amb mitjans controlables per ambdues parts contractants (i no només pel partit). En cas contrari, demanar el vot serà més demanar xecs en blanc que no pas un mandat democràtic.

[ cat ] El rerefons de les paraules de campanya

Article publicat per Público, 19.11.2010

 En la societat de la informació, la ciutadania està saturada de missatges. Això suposa una reducció important de la qualitat del debat polític, ja que la infoesfera del ciutadà difícilment pot processar arguments complexos. Tot i que durant les campanyes electorals la llei s'assegura d'obrir un espai mediàtic per a la deliberació pública, el debat segueix estant molt per sota d'una democràcia de qualitat. Per això mateix, els especialistes en màrqueting s'afanyen a elaborar frases breus, efectives, clares, del major impacte possible.

Un bon lema hauria de ser una matriu més que un resum; un "paquet simbòlic" (simbolic package) que, en obrir-se, desplegués coherentment els continguts (programàtics, resultats de legislatura, etc.) que el partit vol transmetre. D’això la comunicació política en diu un marc interpretatiu (frame).

En aquesta campanya electoral per les autonòmiques, el PSC va començar el seu recorregut amb lemes a la defensiva i només en la campanya sembla haver recobrat el pols. Per una part el president-candidat s’afirmava primer en un exercici volitiu (Segueixo creient) mentre que el seu partit es conjurava contra el risc d'un canvi de govern (El canvi real) davant d’una alternativa de poder efectiva: CiU. Aquest enfocament no sembla, però, el més encertat, atès que cedeix la iniciativa a la competència i, en procedir així, acava qüestionant el propi perfil. En canvi, amb el lema de campanya (Garantia de progrés) les coses han millorat, tot i que encara ha quedat excessivament abstracte, aliè als èxits concrets del President i dependent en excés de la credibilitat del partit (que no del govern). Es tracta, però, d'un lema millorable que amaga els incentius que aporta ser qui governa.

El cas de CiU, per contra, demostra un doble encert. En precampanya es va posicionar correctament amb un lema (Comença el canvi) que comporta un doble moviment: d'una banda, el "canvi" fixa l'objectiu (marc de pronòstic); de l'altra, "comença" obre un horitzó de pugna pel poder (marc de motivació). I això només amb tres paraules! Ja en campanya l'emmarcament (framing) es consolida en base al principal element simbòlic del discurs polític català —el nom de la nació— i a la idea que res pot ser pitjor que el que vivim amb la crisi (Una Catalunya millor). En aquest cas, l'abstracció afavoreix l'ocultació de la impopularitat de mesures com les retallades i atrau al votant de centre descontent amb el Tripartit.

A ERC, trobem un error notable: una inversió de l'ordre que hauria estat més encertat. Així el lema de campanya (Gent valenta) hauria pogut permetre l’aliniament de marcs interpretatius amb les mobilitzacions catalanistes (PDD, consultes, 10J, etc), abans d’identificar la necessitat de decidir (Catalunya decideix) l’opció concreta de partit (Puigcercós 2010). En canvi la seqüència inversa dilueix la tensió i afavoreix el flux de vots cap a CiU en no presentar un mur de contenció (la independència) que, a sobre, sí exploten les candidatures de Carretero i Laporta.

La campanya del PP també inverteix l’ordre que hauria sigut més beneficios: al començar pel Solucions per als catalans i seguir per Solucions per a la crisi van deixar que el diagnòstic (la crisi) sigui posterior a la motivació. Iniciativa, per contra, va encertar en plantejar primer el marc de diagnòstic (Canvis que cal fer. Que ningú més farà) i obrir tot seguit el discurs a la motivació (Verd Esperança). Encara millor hauria estat deixar el “que ningú més farà” per afirmar el lideratge d’un candidat nou.

Ciutadans, en la seva línea habitual d’explotació del conflicte identitari, inicia bé la precampanya (Catalunya som tots) i afirma encertadament el perfil de partit anti-establishment (Rebélate), tot i que en el complicat miracle de convertir l'aigua (la desafecció) en vi (vots).

[ cat ] Sopar-debat sobre els Països Catalans

[es ] La pieza que falta: políticas tras el 29-S

Pese a las oleadas de movilizaciones en Europa y el relativo éxito de la huelga general del 29 septiembre en la península, no se vislumbran cambios reales en las políticas económicas, ni del Gobierno español, ni de la Unión Europea. Abrimos una hebra de reflexión, desde abajo, sobre qué hacer con esos descontentos exhibidos.

Artículo publicado en Diagonal (viernes 29 de octubre de 2010.  Número 136)

El éxito de la movilización del pasado 29-S se arriesga a empantanarse en la arena política. A diferencia de Francia, donde una serie de huelgas sostiene la creciente ola de movilizaciones contra los ataques de Sarkozy, aquí parece que la huelga haya consumido toda la combatividad de CC OO y UGT.

Tras el 29-S, el silencio. El otoño caliente que nos prometían parece que no pasará de octubre y ya se nos ha echado encima un crudo invierno de recetas neoliberales. Y mientras que en Francia van a por la octava, aquí parece que tendremos que ver cómo el PSOE completa su giro neoliberal prácticamente sin oposición, retardando la jubilación a los 67 años y ampliando el cálculo de las pensiones de 15 a 20 –bajada efectiva de un 5,54% en las pensiones resultantes–.

Sin embargo, aquí como allá, una misma política provoca rechazo: otra vuelta de tuerca neoliberal a la que la izquierda gestionaria, desde el PSOE a las grandes centrales sindicales pasando por la izquierda subalterna (IU-ICV, ERC, BNG, etc.), no sabe –o, peor aún, no quiere– dar respuesta ni batalla. Ciertamente, en Francia esta izquierda claudicante y claudicada puede sumarse a las luchas con la misma facilidad con que la izquierda que nos gobierna se incorporó en su día contra la LOU, el Prestige o la Guerra. La pregunta, no obstante, no es quién nos causa el mal, sino cómo nos defendemos de esta izquierda que acepta el papel de alternante en el turnismo neoliberal.

Antes de nada urge comprender la naturaleza de la crisis, la manera en que afecta al trabajo al tiempo que afirma el mando del capital. Desde que a principios de los ‘80 el neoliberalismo emprendiese la estrategia de readaptación del mando al desafío de la ola de movilizaciones de los ‘60 y ‘70, hemos asistido a una lenta agonía de una modalidad de trabajo; un trabajo que había sido constitucionalizado tras la segunda postguerra mundial por medio del ‘wellfarismo’ y la acción social concertada –la negociación colectiva que implicaba en el mando a las grandes agencias del trabajo: las centrales sindicales–.

Modelo productivo

En el caso de las dictaduras del Mediterráneo sólo en la segunda mitad de los ‘70 se produjo esta incorporación al capitalismo europeo occidental. El crecimiento de las últimas décadas, sin embargo, no modificó sustantivamente el modelo productivo. Turismo y construcción, sabido es, han sostenido el crecimiento en un país que liquidó industrias enteras o las vendió a los socios europeos en la firme convicción de que el proceso de unificación económica europea revertiría en beneficio propio.

Los tiempos del europeísmo pasaron y el repliegue sobre los Estados nacionales se dejó notar, si bien no en la variante de un europeísmo de clase, sino más bien de reacciones resistencialistas y defensivas a la manera del “no” francés al Tratado de Constitución Europea. Sintomáticamente, ha sido la extrema derecha y no la extrema izquierda quien ha acabado capitalizando la crisis del proyecto europeo. No defendemos con esto el TCE, claro está.

Pero a juzgar por lo sucedido –sobre todo desde la crisis– tampoco parece que la estrategia centrada en la defensa de la estructura interna del trabajo tardofordista y sus modelos organizativos hayan servido para cambiar las tornas. De acuerdo con distintas corrientes teóricas –escuela de la regulación, ‘neoschumpeterianos’, ‘postoperaistas’, etc.–, el tránsito al postfordismo comporta diferentes procesos que afectan a la composición social del trabajo –desterritorialización, inmaterialización, etc.–. En el postfordismo, las instituciones del fordismo –partido obrero, sindicatos, etc.– se han quedado desfasadas. A ello contribuye tanto el éxito –histórico– del movimiento obrero como la ausencia de reflexión teórica crítica. Y es que el éxito dificulta la autocrítica.

No es extraño escuchar en nuestros días apologías de la socialdemocracia como si ésta no hubiera sido liquidada por el social-liberalismo. En vano los herederos del eurocomunismo se emocionan con Die Linke y la posibilidad de ocupar el espacio socialdemócrata –en un notorio desconocimiento de la política alemana, por cierto–. Tampoco sorprende escuchar a anarquistas, trotskistas e independentistas, ideologemas como la necesidad de repetir el modelo insurreccionalista, la organización leninista o los movimientos de liberación nacional, como si su éxito otrora fuera una garantía de futuro. La Historia se repite como farsa.

Autonomía, no autoexclusión

Pero si la izquierda tradicional no da para grandes esperanzas, por parte de una cierta autonomía la cosa no está mucho mejor: la confusión de autonomía con negación, como si ambas fuesen una misma cosa, es muy frecuente entre activistas de todo tipo. Nos encontramos así que, aunque no falta quien entiende el desafío postfordista, acaba finalmente enrocado en posiciones pseudoautónomas, esto es, en posiciones determinadas, en rigor, por la propia heteronomía del capital desde el margen que la sociedad de la opulencia deja al antagonismo a fin de determinar su propia vulnerabilidad, sus necesidades de readaptación y riesgos efectivos en la implementación del neoliberalismo.

Llegado este punto la cosa se pone realmente complicada, porque la izquierda no parece que esté por refundarse en serio y el interfaz representativo del movimiento es la pieza que falta contra el neoliberalismo. Subvertir los viejos lugares ideológicos de la izquierda es una tarea primera, la desobediencia a sus repertorios para visibilizar las otras realidades del trabajo –a la manera, por ejemplo, del Moviment del 25–, una prioridad. Pero tampoco lo es menos pensar las maneras de influir sobre los partidos y sindicatos. El ejemplo del Tea Party y su presión sobre el Partido Republicano, con todas las salvedades debidas, muestra hasta qué punto la extrema derecha lleva ventaja.

Así las cosas, más nos valdría aprestarnos a organizar las herramientas que impidan las derivas neoliberales de las izquierdas y no a consumirnos en los partidos imposibles y derivas electoralistas. La ley lectoral no está ahí para nada. Si no se dispone de capacidad para cambiarla hay que adaptarse. El municipalismo puede ser una herramienta en pequeños ayuntamientos, pero a escalas mayores radicalizar la democracia pasa por imponerse a las opciones presentes en las instituciones. El movimiento debe alcanzar su madurez. Esta se expresa hoy en entender los efectos de la maquinaria legislativa e influir sobre quien la hace funcionar.

[ cat ] La prosperitat després del poder

Recentment Foreign Policy ha publicat una llista dels pitjors ex presidents dels últims anys. El rànquing anava encapçalat per l'ex canceller alemany, Gerhard Schroeder. En el segon lloc destacava, per cert, un José María Aznar dedicat a entorpir la vida pública amb estridents declaracions d'extrema dreta. La raó per la qual Schroeder figura al capdavant de la llista, però, és bastant més preocupant que els disbarats d'Aznar.

Abans de finalitzar el seu mandat, el canceller d'Alemanya va fer importants declaracions a favor de Rússia i es va prodigar en elogis a Putin. En aquells dies, Schroeder va intervenir en la concessió d’un préstec de 1,4 bilions de dòlars per Gazprom, el monopoli estatal del petroli rus. Poc després, quan ja era excanceller, acceptava la Presidència del polèmic gasoducte Nord Stream d'aquesta mateixa empresa. Aquesta actuació de Schroeder va incrementar la dependència energètica d’Alemanya. Per si no fos suficient, Schroeder va sortir al pas amb unes sorprenents (i cíniques) declaracions: “No veig que hi hagi res de dolent”.

El cas de Gerhard Schroeder posa en relleu un dels problemes més greus de les democràcies liberals: la relació entre política i interessos privats, i la circulació d'elits que comporta. I és que el funcionament de la democràcia liberal, com és conegut, es basa en el govern representatiu i aquest s'articula, entre altres coses, gràcies a dos mecanismes institucionals bàsics: (1) la delegació del poder a representants i (2) el mandat per un període de temps determinat, revalidable electoralment.

A la pràctica, això es tradueix en la professionalització de la política (gràcies als beneficis de la representació, una elit aconsegueix fer de la política la seva forma de vida) i, amb aquesta professionalització, l'aparició d'un estament —el dels polítics professionals— al que s’anomena incorrectament "classe política" (la classe és un concepte derivat de la manera en què s'organitza la producció; estament, en canvi, és un estrat definit per un comú estil de vida o anàloga funció social).

Si els polítics fossin una classe no ens tindríem per què preocupar de les seves decisions, ja que respondrien als seus propis interessos. Però els polítics són un estament; un grup que, fora de la seva condició, no té una activitat productiva ni, per tant, una manera de guanyar-se la vida que no sigui les retribucions disposades als efectes pels règims polítics… o incentius externs a la política. Això fa que el polític visqui una doble tensió: d'una banda, representar els interessos que han conduït a la seva elecció; d’altra, assegurar-se un futur professional més enllà del càrrec.

Certament, hi ha algunes eines (salaris per a tota la vida, sabàtics, etc.) que asseguren el polític una sortida digna. No obstant això, el polític es socialitza en una sèrie d'espais de poder que el confereixen un estatus privilegiat i el fan, alhora, fràgil davant les interaccions amb les elits econòmiques. En la necessitat d'assegurar-se un futur congruent amb l'estatus que ha assolit, el polític professional no es pot ja acontentar, quan acaba la seva carrera, amb una volta al punt de partida. De fet, rares vegades, els polítics surten dels seus càrrecs amb igual o pitjor condició a la d'entrada. Sovint ascendeixen vertiginosament i sospitosament. Això qüestiona, és clar, la validesa i legitimitat democràtica de les seves decisions.

D'aquí a poc més d'un mes tindrem eleccions. Alguns dels més alts càrrecs, amb carreres polítiques esgotades (però encara lluny de la jubilació) ja han anunciat que no es tornaran a presentar. La ciutadania sap on aniran? Hi ha prou mecanismes de control suficients perquè no puguin perjudicar els interessos públics? Podem tenir la garantia que les seves últimes decisions són congruents amb les seves responsabilitats? Abans de queixar-nos de la desafecció creixent, seria millor que identifiquéssim què rebaixa la qualitat de la nostra democràcia i quines solucions s'haurien d'adoptar per evitar que la política es converteixi en un trampolí per a l'ascens social.

[ es ] ¿Cuál es su huelga? (la de ellos)

Publicado por Diagonal, 18 de octubre de 2010. Número 135

La huelga del 29-S llegó tarde para hacer frente al giro neoliberal de ZP. Desde el anuncio de las medidas hasta la convocatoria, CC OO y UGT ofrecieron al Ejecutivo un valioso margen de acción que, sin embargo, no condujo a una apertura de negociaciones o modificación alguna de los reajustes. Al contrario, a pesar del éxito de la huelga, Zapatero ha confirmado su obediencia al mando de los mercados y las instituciones supraestatales que cercenan hoy nuestra soberanía.

Por más que el Ejecutivo insista en su talante y predisposición a seguir negociando recortes futuros, el PSOE se ha reafirmado en su línea, pactando, con la derecha nacionalista vasca, unos presupuestos antisociales, y con la española, recortar las pensiones. Mientras, con las elecciones catalanas de fondo, Zapatero parece dispuesto a fortalecer su giro facilitando, por activa o por pasiva, una alternancia en Catalunya que amplíe su margen de acción a la derecha y ponga fin a su ya escasa dependencia de la izquierda parlamentaria.

Convocada cuando las medidas legislativas ya habían sido aprobadas, la huelga general de CC OO y UGT en momento alguno buscó una ruptura del consenso que confiere el liderazgo político al Ejecutivo. Al contrario, la huelga sólo se planteó como un "toque de atención", un ejercicio de movilización crítico, pero moderado y consentidor, en la suposición de que después se obligaría al Ejecutivo a entrar en razón.

El escenario posterior a la huelga, marcado por el endurecimiento de la política de pensiones en el marco del Pacto de Toledo es la mejor prueba del error de cálculo de las grandes centrales sindicales. Caso omiso a la movilización, búsqueda de consenso con el PP.

Asimismo, la estrategia sindical tampoco quiso redefinir el marco institucional de la negociación de intereses; algo que, por otra parte, difícilmente se habría podido cuestionar desde el momento en que el Gobierno ha apostado por el unilateralismo y no ha querido servirse de la acción social concertada para elaborar su política (rompiendo así cualquier consenso).

Por si fuera poco, desde la extrema derecha política y mediática, se ha aprovechado la huelga para comenzar una campaña que socave los cimientos sobre los que se articula hoy la representación del trabajo (ataques a la figura del delegado sindical). Mientras que la derecha extrema atacaba las bases de la representación sindical, CC OO y UGT han sido incapaces de poner sobre la mesa cuestiones procedimentales tan básicas como la formalización de un marco institucional para la huelga (ley de huelga, servicios mínimos y demás).

Hegemonía del trabajador Aun así, CC OO y UGT han optado por ser más papistas que el Papa y agarrarse con uñas y dientes a la estrategia meramente resistencialista que mantienen desde hace décadas. Más inclinados a gestionar la lenta decadencia del trabajo fordista, proyectada intergeneracionalmente por el mando capitalista desde hace tres décadas, parecen haber renunciado a movilizar en positivo, en la búsqueda de alternativas y en el ánimo por empoderar a los más débiles.

La cartografía movilizadora de CC OO y UGT pone de manifiesto hasta qué punto favorecen una figura social hegemónica dentro del trabajo (el trabajador varón, adulto, con papeles, fijo, industrial, etc.) mientras sostienen su estrategia de representación en participar de la externalización de los costes de la crisis sobre las más directamente afectadas (jóvenes, mujeres, sin papeles, eventuales, de servicios, etc.).

Resulta difícil negar que la precisa asimetría que se observa hoy entre la composición social del trabajo y el grado de movilización no resulte perversamente funcional a la modalidad en vigor de representación sindical y ésta, a su vez, a la política del Gobierno. Mientras las cosas no cambien, “su” huelga (la de CC OO y UGT) no será las “otras” huelgas; las de quienes no pueden hacer huelgas por estar sometidos al mando postfordista, un mando mucho más sutil, no institucionalizado y desdemocratizador. 

Link original aquí

[ cat ] ManifestX

DIGUEM PROU A LA CRIMINALITZACIÓ DELS MOVIMENTS SOCIALS!

Les i els sotasignants, professores i professors de les universitats catalanes, denunciem l’actual política de criminalització dels moviments socials per part de la gran majoria de mitjans de comunicació del nostre país i de molts responsables polítics de les institucions que el governen.

S’ignora, s’amaga, es desinforma i mai es dialoga amb el ventall de propostes i alternatives que des d’aquests moviments socials s’estan fent arreu, per transformar i donar noves opcions de vida en societat. Focalitzar en certs episodis violents, sense ni tant sols escoltar la contesta i la veu dels moviments socials a qui s’ataca és directament criminalitzar-los; construir el cap de turc i desviar l’atenció ciutadana dels conflictes reals en els què estem immersos més que mai a la nostra societat: l’atur, la pobresa i l’exclusió social, la desigualtat creixent entre grups, la retallada constant dels drets socials, l’afebliment de les reivindicacions del moviment obrer organitzat, el racisme i la xenofòbia, la corrupció política i la seva impunitat, la violència contra les dones, la duresa i la severitat del control penal contra els més vulnerables, l’índex creixent d’empresonaments, detencions, sancions…Espiral de violència estructural en augment. Una societat vertaderament democràtica, que ha de respectar plenament el dret a dissentir i a discrepar, no s’ho pot permetre.

Diguem prou!

Catalunya ha estat, és i volem que sigui una societat d’acollida i d’aixopluc a la diversitat de tota mena, a la diferència de color, de sexe, d’opinió i també de revolta. Benvinguda sigui.

Diguem prou a la invenció mediàtica que etiqueta d’antisistema als moviments socials. Els moviments socials es revolten, lluiten i proposen que un altre món és possible.

Diguem prou a la criminalització dels moviments socials!

LLISTAT DE PERSONES SOTASIGNANTS

1.Albert Sales (Universitat Pompeu Fabra) 2.Alejandro Andreassi Cieri (Universitat Autònoma de Barcelona) 3.Alessandra Caporale (Universitat Oberta de Catalunya) 4.Ana Isabel Garay Uriarte (Universitat Autònoma de Barcelona) 5.Ana Collado Sevilla (Universitat de Barcelona) 6.Àngel Cebollada Frontera (Universitat Autònoma de Barcelona) 7.Anna Camps Mundó (Universitat Autònoma de Barcelona) 8.Antonio Giménez Merino (Universitat de Barcelona) 9.Antonio Madrid (Universitat de Barcelona) 10.Apen Ruiz (Universitat Oberta de Catalunya) 11.Arcadi Oliveres (Universitat Autònoma de Barcelona) 12. Aurora Leal (Universitat Autònoma de Barcelona) 13.Barbara Biglia (Universitat Rovira i Virgili) 14.Bernat Muniesa Brito (Universitat de Barcelona) 15.Blanca Callén (Universitat Autònoma de Barcelona) 16.Carles Feixa Pampols (Universitat de Lleida) 17.Carmen Azcárate (Universitat Autònoma de Barcelona)18.Carolina Puga (Universitat de Barcelona) 19.Clara Camps Calvet (Universitat de Barcelona) 20.Conchi San Martín (Universitat de Barcelona) 21.Daniel Raventós (Universitat de Barcelona) 22.Daniel Turón (Universitat Oberta de Catalunya) 23.Dídac Sánchez-Costa (Universitat Oberta de Catalunya) 24.Dino Di Nella (Universitat de Barcelona) 25.Eduard Vinyamata (Universitat Oberta de Catalunya) 26.Elisabet Almeda Samaranch (Universitat de Barcelona) 27.Encarna Bodelón González (Universitat Autònoma de Barcelona) 28.Esteve Espelt (Universitat de Barcelona) 29.Fabià Díaz-Cortés (Universitat Autònoma de Barcelona) 30.Fèlix Balanzó Guerendiain (Universitat Autònoma de Barcelona) 31.Ferran Cortes Izquierdo (Universitat de Barcelona) 32.Ferran Izquierdo Brichs (Universitat Autònoma de Barcelona) 33.Francesc Espinet (Universitat Autònoma de Barcelona) 34.Francisco Fernández Buey (Universitat Pompeu Fabra) 35.Gerard Pla Cadafalch (Llotja, Escola superior d’arts i disseny) 36.Gerardo Pisarello (Universitat de Barcelona) 37.Ignasi Pons i Anton (Universitat de Barcelona) 38.Iker Puente Vigiola (Universitat Autònoma de Barcelona) 39.Isabel Gómez Alemany (Universitat Autònoma de Barcelona) 40.Jaume Botey Vallès (Universitat Autònoma de Barcelona) 41.Joaquim Sempere (Universitat de Barcelona) 42.Joan Benach (Universitat Pompeu Fabra) 43.Joan Pujol Tarrés (Universitat Autònoma de Barcelona) 44.Joana Conill Amelivia (Universitat Pompeu Fabra) 45.Joel Feliu (Universitat Autònoma de Barcelona) 46.Jordi Ibáñez Fanés (Universitat Pompeu Fabra) 47.Jordi Mir Garcia (Universitat Pompeu Fabra) 48.José Adelantado (Universitat Autònoma de Barcelona) 49.José Luis Gordillo Ferré (Universitat de Barcelona) 50.José Luis Lalueza (Universitat Autònoma de Barcelona) 51.Josep Canals Sala (Universitat de Barcelona) 52.Josep Maria Antentas (Universitat Autònoma de Barcelona) 53.Josep Mª Fericgla (Universitat de Barcelona) 54.Josep Fontana (Universitat Pompeu Fabra) 55.Juan-Ramón Capella (Universitat de Barcelona) 56.Lourdes Beneria (Universitat de Barcelona) 57.Manuel Aguilar Hendrickson (Universitat de Barcelona) 58.Manuel Castells Oliván (Universitat Oberta de Catalunya) 59.Manuel Delgado Ruiz (Universitat de Barcelona) 60.Marc Sanjaume i Calvet (Universitat Pompeu Fabra) 61.Ma.Inés Massot Lafón (Universitat de Barcelona) 62.Marcel Pie Barba (Universitat de Barcelona) 63.Mar Morón Velasco (Universitat Autònoma de Barcelona) 64.Margot Pujal Llombart (Universitat Autònoma de Barcelona) 65.María Jesús Izquierdo (Universitat Autònoma de Barcelona) 66.María José González Madrid (Universitat de Barcelona) 67.Marta Llobet (Universitat de Barcelona) 68.Marta Utset Canal (Universitat Autònoma de Barcelona) 69.Martí López Andreu (Universitat Autònoma de Barcelona) 70.Martin Rodrigo y Alharilla (Universitat Pompeu Fabra) 71.Mercè Izquierdo (Universitat Autònoma de Barcelona) 72.Miguel Angel Sahagún Padilla (Universitat Autònoma de Barcelona) 73.Miguel Candioti (Universitat Pompeu Fabra) 74.Miquel Izard (Universitat de Barcelona) 75.Miriam Sol Torelló (Universitat Oberta de Catalunya) 76.Natalia Ribas Mateos (Universitat de Barcelona) 77.Natalia Rosetti Maffioli (Universitat Autònoma de Barcelona) 78.Núria Vergés Bosch (Universitat de Barcelona) 79.Pep Garcia-Borés i Espí (Universitat de Barcelona) 80.Pere Solà Gussinyer (Universitat Autònoma de Barcelona) 81.Pilar Albertín (Universitat de Girona) 82.Rafael Merino (Universitat Autònoma de Barcelona) 83.Raimundo Viejo Viñas (Universitat Pompeu Fabra) 84.Ramon Franquesa (Universitat de Barcelona) 85.Ricard Vinyes (Universitat de Barcelona) 86.Robert Tomàs Calvo (Universitat Autònoma de Barcelona) 87.Salvador Aguilar Solé (Universitat de Barcelona) 88.Salvador López Arnal (Universidad Nacional de Educación a Distancia) 89. Silvia Lannitelli Muscolo (Universitat de Barcelona) 90.Samuel-Lajeunesse (Universitat Autònoma de Barcelona) 91.Sònia Arribas (Universitat Pompeu Fabra) 92.Sònia Sánchez Busques (Universitat Autònoma de Barcelona) 93.Susana Narotzky (Universitat de Barcelona) 94.Tomás Herreros Sala (Universitat de Barcelona) 95.Tomàs de Montagut (Universitat Pompeu Fabra) 96.Xavier Domènech Sampere (Universitat Autònoma de Barcelona) 97.Xavier Ferrer Gallardo (Universitat Autònoma de Barcelona) 98.Xavier Oliveras González (Universitat Autònoma de Barcelona) 99.Víctor Jorquera (Universitat de Barcelona) I CENT 100.Verena Stolcke (Universitat Autònoma de Barcelona)

[ es ] ¿Otra vuelta de tuerca?

Artículo publicado por Diagonal, 8 de octubre de 2010. Número 134

El escenario de los últimos meses evoca el célebre título de Henry James. Tras haber parecido que el Gobierno estaba por hacernos pasar la crisis de manera agridulce –hablando de cambio de modelo productivo, anunciando leyes sociales sobre género, laicidad o eutanasia, etc.–, asistimos a un amargo giro neoliberal digno del felipismo.

Zapatero ha pasado de ser el Dr. Jekill socialdemócrata que prometía blindar los derechos sociales a ser el Mr. Hyde neoliberal que rinde pleitesía a los señores de las finanzas en Wall Street y apoya los progromos posmodernos de Sarkozy. Tras este giro, en parte impuesto por una Europa conservadora, en parte solicitado por los medios, autoridades económicas y no pocos dirigentes del PSOE, tiene uno la impresión de que se oculta la desbandada socialista ante su incapacidad manifiesta para hacer frente a la doble crisis socioeconómica e institucional en que nos encontramos.

Y es que el régimen parece que zozobra por cualquiera de sus dos grandes líneas de fractura, a saber: clase y nación. En la divisoria nacional, la incapacidad para responder al cambio de la estrategia abertzale deja al descubierto hasta qué punto el españolismo aún necesita a ETA como un exterior constitutivo, ese otro culpable que confiere razón de ser. A pesar del ridículo internacional, el estamento político español –Izquierda Unida incluida, aunque con matices– parece aferrarse a un nostálgico e inoperante “contra ETA vivíamos mejor”.

Al mismo tiempo, la sentencia involutiva sobre el Estatut ha desvelado el retraso de la judicatura respecto al gobierno multinivel instaurado a escala estatal y europea en las tres últimas décadas. A juzgar por la sentencia y los votos particulares de algunos magistrados parece como si el “enemigo interior” y el “España roja, antes que rota” siguiesen plenamente en vigor.

En la divisoria económica y social, la proclama del cambio de modelo productivo y los años de incremento en el I+D han pasado a la historia. Cuando parecía que las viejas soluciones neoliberales habían quedado aparcadas al haber sido identificadas como causantes de la crisis, resulta que han vuelto a aparecer los monstruos del ‘pasado’ voceando sus viejos mantras. Así, el FMI ha vuelto al ruedo proponiendo una surrealista flexibilización de los contratos fijos como solución para crear empleo. El Gobierno ya no se opone a las solicitudes del gobernador del Banco de España o de los mercados financieros.

Ahora abandera las reformas neoliberales aun cuando se ponga en contradicción con sus palabras de antaño. No obstante, sería aventurado leer la crisis como una situación proclive a una helenización de la política. Antes bien, a juzgar por cómo está la izquierda, más parece que todo apunte hacia una implosión o colapso que marque el fin de Zapatero. Ante esto, el régimen prepara ya coaliciones con –o mayorías de– los conservadores de CiU, PNV y PP, según se trate. A la izquierda la situación debería ser leída con más inteligencia que la paralizante dualidad entre el pragmatismo subalterno de los socios de Gobierno del PSOE en los distintos Gobiernos y el anticapitalismo ideológico anclado en una composición social obsoleta. Esta huelga llega tarde y al servicio de una hegemonía interna en el trabajo –asalariado, fijo, masculino, con papeles...– que no ha sabido frenar el neoliberalismo. O cambiamos algo o ya podemos prepararnos para otra vuelta de tuerca.

[ cat ] Escenaris del catalanisme

Després de la Diada i abans de les eleccions, el dilema del vot independentista

Article publicat a Público, 30.09.2010, pàg. 7

No hi ha cap nació que no tingui una festivitat, una data assenyalada que recorda algun moment històric clau per a la identitat col•lectiva. Pels nacionalismes sense Estat aquesta data sol ser un important moment de mobilització i d'esforç deliberatiu per definir l'estratègia del curs polític. Així succeeix amb l’Aberri Eguna al País Basc o el Dia da Pátria a Galícia. L’Onze de Setembre no és una excepció i es pot considerar, doncs, com un moment clau per a verificar l’estat de coses catalanista.

La Diada Nacional de Catalunya d’aquest any ha estat marcada pel fet de ser un pont entre dos moments decisius com són la gran manifestació del 10-J (on la multitudinària resposta a la sentència del Tribunal Constitucional ha aguditzat la crisi de l’Estat de les autonomies) i les properes eleccions autonòmiques (moment en què la ciutadania podrà pronunciar-se sobre la qüestió mitjançant, això sí, els filtres del govern representatiu).

I és que, ens agradi o no, les properes eleccions seran en gran part una votació sobre la sentència. Junt amb la vaga general, aquest serà un dels dos grans temes de campanya. Dos temes que tensionaran les dues línies d'escissió ideològica o cleavages que divideixen la societat catalana (la nacional i la social) i de la combinatòria de les quals (l'encreuament dels eixos esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme) sorgeix el sistema de partits.

La divisòria sobre la qüestió nacional, però, està guanyant pes com a catalitzador del descontentament social. Dues raons destaquen al respecte. En primer lloc, la qüestió nacional és impulsada des de fa temps per una onada de mobilitzacions que, des de les campanyes de la PDD fins a les consultes sobiranistes i el 10-J, ha mobilitzat des d’un “marc interpretatiu” (frame) que llegeix el que passa en clau de discriminació nacional. En segon lloc, el gir a la dreta dels governs central i l'autonòmic dificulta encara més, si cal, la producció d'un estat d'opinió procliu als temes socials, afavorint la incapacitat de l’esquerra per introduir en l’agenda els temes que li serien més favorables.

Un nou context d'oportunitat

El sobredimensionament de la qüestió nacional resultant de la mobilització dels darrers temps ha vingut a sumar-se a un factor institucional com és que les eleccions autonòmiques es presenten com un moment crític per als alineaments electorals de les últimes legislatures. Aquesta conjunció de factors ha provocat una estructura d'oportunitat que ha estat llegida per alguns notables i petits partits independentistes com la possibilitat efectiva de fer carrera. Darrere d'aquesta eclosió de candidatures independentistes hi ha la debilitat d'ERC per capitalitzar una situació que, contràriament al que està passant, li hauria de ser particularment propícia.

La paradoxa de l’independentisme és que pot arribar a una situació en la qual el sectarisme oportunista, estimulat per la mobilització, xoqui amb la llei electoral i produeixi un parlament amb menor presència independentista que els anteriors tot i el creixement de l’independentisme. I és que la llei electoral no hi és per res. L'estructura d'oportunitats que ha afavorit al catalanisme podria desafavorir l'estratègia independentista atorgant la majoria absoluta a CiU, molt millor situada en el sistema de partits.

Al nostre sistema electoral, debilitar a ERC no vol dir constituir automàticament projectes alternatius com si de vasos comunicants es tractés. Quan parlem d'articular representacions parlamentàries l'electorat identifica les opcions amb més rendibilitat. En la pràctica això significa que només els sectors més ideologitzats (els que estan dividint l'electorat independentista) apostaran finalment per abandonar la principal marca del independentisme. Per contra, debilitar a ERC sí pot significar enfortir a CiU, tan a prop de la majoria absoluta com lluny de la independència i malbaratar milers de vots d’un mateix camp (l'independentista). Tal com estan les coses, els independentistes descontents millor farien en crear un bon lobby amb el que pressionar a ERC que no pas crear candidatures fragmentadores d’un electorat limitat.

[ cat ] I després de la vaga?

Article publicat a l'edició catalana de Público (10 de setembre de 2010, p. 4)

El proper dia 29 els grans sindicats han convocat una vaga general en resposta al gir del govern en la política econòmica. Des que es va convocar hem sentit arguments sobre la seva conveniència, però no gaire sobre la seva eficàcia en defensa del món del treball. Aquest silenci hauria de ser doblement preocupant si considerem que convocatòries anteriors no han aconseguit aturar dècades de retallades neoliberals.

Certament, des d’una perspectiva històrica la vaga general ha suposat grans èxits pel treball en el seu conflicte amb el capital. Des que a principis del segle XX, una nova generació d'estrategs del moviment obrer van defensar la seva conveniència (per exemple, Rosa Luxemburg i el seu Vaga de masses, partit i sindicats), l'adopció de la vaga general com a repertori d'acció col•lectiva ha permès millores decisives.

La clau d'aquest èxit —particularment notori en els anys daurats del keynesianisme— radicava en la seva millor adaptació com a repertori d’acció a l'àmbit territorial de decisió que era l'Estat. Enfront de la fàbrica del XIX com a domini del patró, el comandament capitalista del segle XX havia trobat a l'Estat el marc institucional de la política econòmica. La vaga general va ser la resposta del treball per aconseguir millores.

Amb el progrés de la globalització, però, ja no sembla tan clar que el repertori hagi de tenir únicament l’Estat com àmbit d’intervenció. Cal només pensar que les mesures han vingut en part imposades per poders exteriors a l'Estat. Ens agradi que no, la globalització és un fet.

Arribats a aquest punt ens trobem, doncs, amb el problema del dèficit creixent del marc institucional de la negociació col•ectiva. Aquest dèficit, però, encobreix també certs privilegis dins del treball. De fet, sota l'apel•lació unitarista a la classe treballadora, s'oculta, per desgràcia, una composició social extremadament desigual en la que fallen més i més els mecanismes de representació interna del treball.

Així, allà on el marc de negociació instaurat pels Pactes de la Moncloa havia estat pensat per a les figures del treball fordista (treballadors homes, nacionals, de grans centres fabrils, protegits per convenis, etc), avui se'ns presenta una maquinària sovint insuficient, buida i deslligada de les realitats laborals própies de les societats postindustrials (figures del treball precari, feminitzat, extremadament qualificat, migrat, de petites empreses, etc). Pretendre que la realitat del treball no ha canviat després de dècades de reajustaments neoliberals no sembla molt raonable.

El marc institucional en vigor, però, segueix sent el mateix (amb fort arcaismes predemocràtics com la llei de vaga, per cert). I el fet que en el marc actual tampoc s'estiguin donant les condicions institucionals que facin possible revertir l'hegemonia interior del treball apunta escenaris futurs molt poc esperançadors marcats per la pervivència d’un modell productiu arcaic, la anomia, la xenofòbia, així com tot un seguit d'expressions polítiques de la crisi. Les crisis de la banlieue francesa o de Grècia són bons exemples actuals del que passa quan la representació del treball falla.

Davant d'aquesta situació, sembla que les solucions previsibles del treball passin per reintroduir en el repetori elements de ruptura desobedient que aconsegueixin, si més no, visibilitzar el desigual repartiment dels costos de la crisi. Després de tot, quan el marc institucional falla, la desobediència civil és l'última eina democràtica. Els marcs institucionals no canvien per si mateixos, sinó per l'emergència de formes disruptives d'acció col•lectiva que l’Estat necessita canalitzar posteriorment. La vaga mateixa, com a molts repertoris, també era desobedient (alegal o il•legal) en els seus inicis.

En cas contrari, la lògica de les últimes vagues s'apoderarà de l'escenari posterior: guerres de xifres, desencís, progrés electoral d'una dreta corrupta i sense programa (abans fins i tot d'accedir al poder)... Avui més que mai en les últimes dècades s'imposa reinventar un nou marc institucional per a la negociació d'interessos que tradueixi la mobilització en un progrés efectiu i beneficiari, en primer lloc, dels que paguen la crisi de manera més directa.