Article publicat a la secció opinió del diari Público, el 20 de gener de 2011, pàg. 5 (Opinió)
L’organigrama del nou govern de la Generalitat no deixa lloc a cap dubte: s’imposen les tesis neoliberals d’un equip reduït a la mínima expressió. La reorganització situa l’executiu davant una legislatura orientada clarament a la dreta, pensada per facilitar la retallada de la despesa pública i ho fa començant per aquelles classes socials més furiosament perjudicades per la crisi. Les àrees importants per assegurar una democràcia de qualitat --com són la igualtat de gènere, el mediambient o la participació ciutadana, per assenyalar-ne algunes-- s’han vist suprimides o bé desfigurades.
En el cas de Participació Ciutadana, desapareix com a direcció general convertint-se en l’Oficina de Participació Ciutadana. Si bé el fet de suprimir la direcció general no implica que la participació ciutadana desaparegui definitivament de l’esfera política, si que implica un gest estratègic que en diu molt del que ens espera a partir d’ara (com a mínim durant els pròxims quatre anys) pel que fa a tirar endavant processos participatius en diferents àmbits.
Alhora, hem vist la tornada de vells quadres polítics, seguim pendents de la depuració de responsabilitats i no sembla pas que aquest “govern dels millors” hagi estat capaç d’incorporar a aquells que es proposaven. I és que en unes setmanes, les notícies procedents de la configuració del nou Govern apunten cap a una davallada més que notable en els indicadors de la qualitat democràtica del govern autonòmic.
Per falta d'espai no entrarem en detall sobre altres aspectes, com ara el gènere o el medi ambient, per citar només uns exemples, però sí que volem apuntar algunes reflexions sobre la manera en que la configuració actual de l’executiu pot afectar a la participació durant els anys vinents.
Per a això és necessari que considerem les quatre formes bàsiques de la participació política que resulten de la institucionalització (o no) de l’acció col•lectiva i que depenen, de la mateixa manera, del caràcter institucional (o no) de les bases sobre les que opera. D’aquesta manera s'en poden distingir quatre formes: (1) una acció en les institucions del règim que està institucionalitzada (la que hem vist operar en la formació del parlament, del Govern, etc.), (2) una acció en les institucions del règim que no està institucionalitzada (per exemple, les diferents formes de corrupció), (3) una acció que es basa en institucions autònomes de la societat (associacions, sindicats, etc) i que està institucionalitzada (per exemple, els moviments socials), i finalment, (4) una acció que no es basa en institucions ni està institucionalitzada (per exemple els disturbis que provoca la celebració d’una victòria futbolística).
Si pensen per un moment en aquestes quatre possibilitats esmentades, no ens costarà gens comprendre la importància que tenen les polítiques de participació ciutadana per evitar que progressin les opcions que afebleixen la democràcia (opcions 2 i 4) i, per contra, per afavorir que triomfin les opcions alternatives (opcions 1 i 3).
Contràriament al que es pensa, l’existència de moviments socials contenciosos no és necessàriament el símptoma d’una democràcia de baixa intensitat. Al contrari, les democràcies més fortes es caracteritzen per importants moviments crítics i combatius. Aixó sí, es tracta d’actors altament institucionalitzats des d’un punt de vista intern i amb gran capacitat, per això mateix, d'interacció i negociació amb les institucions del règim polític.
Si tenim en compte l’actual configuració del Govern, cal esperar que l’actual retirada institucional d’espais públics en els que els moviments socials són més forts i estan millor organitzats (per exemple en tot allò relatiu a certs moviments mediambientals, de solidaritat global o per la igualtat de gènere) sigui ocupada per una nova conflictivitat social.
De la mateixa manera, allà on la retirada del Govern no sigui suplentada pels moviments veurem progressar formes anòmiques de conflictivitat altament disruptives. No ens hauran de sorprendre els esclats espontanis de violència, no necessàriament expressades en clau anticapitalista com durant la darrera vaga, sinó també sota expressions d’extrema dreta (racistes, homòfobes, etc.)
