Què hi ha al darrere el projecte de la dreta catalanista?
Els primers dies de formació d'un Govern, especialment quan es produeix l'alternança en el poder, són com un tret de sortida que marca el que serà la resta de la legislatura. Durant els processos d'investidura i presa de possessió, el president i el seu executiu realitzen tot un seguit de declaracions amb les quals emmarquen el que haurà de ser la seva acció de govern per la legislatura que comença. Amb l'arribada d'Artur Mas al poder, s'han posat de relleu els fonaments del que seran els anys vinents. En tot cas, queda per veure'n la fermesa i si finalment es consoliden.
La primera de les consideracions que cal realitzar sobre aquest Govern és que serà un executiu de dreta catalanista i no catalanista de dreta. Aquesta no és una distinció sofísitica o gratuita, sinó la manera com es veurà la política i es definirà, en conseqüència, l'agenda pública dels propers anys. El marc interpretatiu ha quedat molt clar: “(…) si coneixem una mica la història de Catalunya ens adonarem que la construcció nacional del nostre país no és una feina per a impacients”.
En línia amb les “rebaixes sobiranistes” d'aspirar a un pacte fiscal (i no a un concert econòmic, ni encara menys a un Estat sobirà), de deixar de banda qualsevol referèndum per fer efectiu el dret a decidir o d'anar fent amb el que queda de l'Estatut, Artur Mas té clar que l'Estat de les autonomies encara és l'arena política en la qual vol jugar els pròxims quatre anys. Enrere queda qualsevol gest de complicitat a l'independentisme i per davant el pragmatisme d'aspirar a ser de nou el “partit frontissa” de la política espanyola, tal com va passar durant els anys noranta amb els successius suports de CiU als Governs González i Aznar. Queda per veure si amb això n'hi ha prou davant la jurisprudència constitucional dels últims temps (retallada de l'Estatut, sentències contra la immersió lingüística, etc.). Esgotat l'Estat de les Autonomies el marge d'acció en aquest sentit és decreixent. Confiar a les polítiques neoliberals la sortida de la crisi tampoc és allò que es diu tenir un as a la màniga.
En segon lloc, la primacia de la dreta sobre el catalanisme s'observa en una altra de les línies discursives destacades del nou Govern, és a dir, aquella que queda definida pel marc interpretatiu: "el Govern dels millors". És sabut que en la Grècia antiga la política es veia travessada per una tensió permanent entre el govern aristocràtic o “dels millors” (els que eren dipositaris d’una forma de superioritat política o areté politiké) i el govern de la ciutadania o del demos. El govern d'Artur Mas sembla disposat a reeditar aquesta tensió en una versió actualitzada a la Catalunya postmoderna.
D'aquesta manera, en lloc de empoderar i afavorir a la ciutadania per mitjà de polítiques de participació ciutadana, de reforçament dels drets davant eventuals abusos d'autoritat o de superar les desigualtats de gènere, el nou Govern aposta pel discurs de l'elitisme, la supressió de les càmeres de les comissaries o l'eliminació d'aquells àmbits governamentals lligats a la participació, el gènere i altres dimensions constitutives d'una democràcia de qualitat. Ens trobem, doncs, davant un govern més aviat afí a les tesis “miniarquistes” del neoliberalisme dur (govern el més reduit possible i limitat estrictament a asegurar l’ordre social); o, si es prefereix, davant de l’aristocratització de la política.
La tercera i última de les consideracions que s'apunten estaria lligada a l'anterior i es refereix al tracte amistós entre el govern “aristocràtic” i el món dels negocis, evidència que el discurs de l'excel lència sempre encobreix una política classista. És el que s'ha denominat business friendly. El govern de CiU no és, sociològicament, el Govern de la burgesia catalana, sinó el govern dels quadres més o menys subalterns de l'Estat al servei del món dels negocis. Tal com es demostra en la composició sociològica del grup parlamentari de CiU i, de manera semblant en el govern Mas, el projecte de la dreta catalanista no és el de gestors d’excel·lència en el món dels negocis, sinó més aviat el de funcionaris i alts càrrecs que defensen la conversió d’allò públic en negocis privats, que no és el mateix, encara que se li assembli.
