Article publicat a l'edició catalana de Público (10 de setembre de 2010, p. 4)
El proper dia 29 els grans sindicats han convocat una vaga general en resposta al gir del govern en la política econòmica. Des que es va convocar hem sentit arguments sobre la seva conveniència, però no gaire sobre la seva eficàcia en defensa del món del treball. Aquest silenci hauria de ser doblement preocupant si considerem que convocatòries anteriors no han aconseguit aturar dècades de retallades neoliberals.
Certament, des d’una perspectiva històrica la vaga general ha suposat grans èxits pel treball en el seu conflicte amb el capital. Des que a principis del segle XX, una nova generació d'estrategs del moviment obrer van defensar la seva conveniència (per exemple, Rosa Luxemburg i el seu Vaga de masses, partit i sindicats), l'adopció de la vaga general com a repertori d'acció col•lectiva ha permès millores decisives.
La clau d'aquest èxit —particularment notori en els anys daurats del keynesianisme— radicava en la seva millor adaptació com a repertori d’acció a l'àmbit territorial de decisió que era l'Estat. Enfront de la fàbrica del XIX com a domini del patró, el comandament capitalista del segle XX havia trobat a l'Estat el marc institucional de la política econòmica. La vaga general va ser la resposta del treball per aconseguir millores.
Amb el progrés de la globalització, però, ja no sembla tan clar que el repertori hagi de tenir únicament l’Estat com àmbit d’intervenció. Cal només pensar que les mesures han vingut en part imposades per poders exteriors a l'Estat. Ens agradi que no, la globalització és un fet.
Arribats a aquest punt ens trobem, doncs, amb el problema del dèficit creixent del marc institucional de la negociació col•ectiva. Aquest dèficit, però, encobreix també certs privilegis dins del treball. De fet, sota l'apel•lació unitarista a la classe treballadora, s'oculta, per desgràcia, una composició social extremadament desigual en la que fallen més i més els mecanismes de representació interna del treball.
Així, allà on el marc de negociació instaurat pels Pactes de la Moncloa havia estat pensat per a les figures del treball fordista (treballadors homes, nacionals, de grans centres fabrils, protegits per convenis, etc), avui se'ns presenta una maquinària sovint insuficient, buida i deslligada de les realitats laborals própies de les societats postindustrials (figures del treball precari, feminitzat, extremadament qualificat, migrat, de petites empreses, etc). Pretendre que la realitat del treball no ha canviat després de dècades de reajustaments neoliberals no sembla molt raonable.
El marc institucional en vigor, però, segueix sent el mateix (amb fort arcaismes predemocràtics com la llei de vaga, per cert). I el fet que en el marc actual tampoc s'estiguin donant les condicions institucionals que facin possible revertir l'hegemonia interior del treball apunta escenaris futurs molt poc esperançadors marcats per la pervivència d’un modell productiu arcaic, la anomia, la xenofòbia, així com tot un seguit d'expressions polítiques de la crisi. Les crisis de la banlieue francesa o de Grècia són bons exemples actuals del que passa quan la representació del treball falla.
Davant d'aquesta situació, sembla que les solucions previsibles del treball passin per reintroduir en el repetori elements de ruptura desobedient que aconsegueixin, si més no, visibilitzar el desigual repartiment dels costos de la crisi. Després de tot, quan el marc institucional falla, la desobediència civil és l'última eina democràtica. Els marcs institucionals no canvien per si mateixos, sinó per l'emergència de formes disruptives d'acció col•lectiva que l’Estat necessita canalitzar posteriorment. La vaga mateixa, com a molts repertoris, també era desobedient (alegal o il•legal) en els seus inicis.
En cas contrari, la lògica de les últimes vagues s'apoderarà de l'escenari posterior: guerres de xifres, desencís, progrés electoral d'una dreta corrupta i sense programa (abans fins i tot d'accedir al poder)... Avui més que mai en les últimes dècades s'imposa reinventar un nou marc institucional per a la negociació d'interessos que tradueixi la mobilització en un progrés efectiu i beneficiari, en primer lloc, dels que paguen la crisi de manera més directa.
El proper dia 29 els grans sindicats han convocat una vaga general en resposta al gir del govern en la política econòmica. Des que es va convocar hem sentit arguments sobre la seva conveniència, però no gaire sobre la seva eficàcia en defensa del món del treball. Aquest silenci hauria de ser doblement preocupant si considerem que convocatòries anteriors no han aconseguit aturar dècades de retallades neoliberals.
Certament, des d’una perspectiva històrica la vaga general ha suposat grans èxits pel treball en el seu conflicte amb el capital. Des que a principis del segle XX, una nova generació d'estrategs del moviment obrer van defensar la seva conveniència (per exemple, Rosa Luxemburg i el seu Vaga de masses, partit i sindicats), l'adopció de la vaga general com a repertori d'acció col•lectiva ha permès millores decisives.
La clau d'aquest èxit —particularment notori en els anys daurats del keynesianisme— radicava en la seva millor adaptació com a repertori d’acció a l'àmbit territorial de decisió que era l'Estat. Enfront de la fàbrica del XIX com a domini del patró, el comandament capitalista del segle XX havia trobat a l'Estat el marc institucional de la política econòmica. La vaga general va ser la resposta del treball per aconseguir millores.
Amb el progrés de la globalització, però, ja no sembla tan clar que el repertori hagi de tenir únicament l’Estat com àmbit d’intervenció. Cal només pensar que les mesures han vingut en part imposades per poders exteriors a l'Estat. Ens agradi que no, la globalització és un fet.
Arribats a aquest punt ens trobem, doncs, amb el problema del dèficit creixent del marc institucional de la negociació col•ectiva. Aquest dèficit, però, encobreix també certs privilegis dins del treball. De fet, sota l'apel•lació unitarista a la classe treballadora, s'oculta, per desgràcia, una composició social extremadament desigual en la que fallen més i més els mecanismes de representació interna del treball.
Així, allà on el marc de negociació instaurat pels Pactes de la Moncloa havia estat pensat per a les figures del treball fordista (treballadors homes, nacionals, de grans centres fabrils, protegits per convenis, etc), avui se'ns presenta una maquinària sovint insuficient, buida i deslligada de les realitats laborals própies de les societats postindustrials (figures del treball precari, feminitzat, extremadament qualificat, migrat, de petites empreses, etc). Pretendre que la realitat del treball no ha canviat després de dècades de reajustaments neoliberals no sembla molt raonable.
El marc institucional en vigor, però, segueix sent el mateix (amb fort arcaismes predemocràtics com la llei de vaga, per cert). I el fet que en el marc actual tampoc s'estiguin donant les condicions institucionals que facin possible revertir l'hegemonia interior del treball apunta escenaris futurs molt poc esperançadors marcats per la pervivència d’un modell productiu arcaic, la anomia, la xenofòbia, així com tot un seguit d'expressions polítiques de la crisi. Les crisis de la banlieue francesa o de Grècia són bons exemples actuals del que passa quan la representació del treball falla.
Davant d'aquesta situació, sembla que les solucions previsibles del treball passin per reintroduir en el repetori elements de ruptura desobedient que aconsegueixin, si més no, visibilitzar el desigual repartiment dels costos de la crisi. Després de tot, quan el marc institucional falla, la desobediència civil és l'última eina democràtica. Els marcs institucionals no canvien per si mateixos, sinó per l'emergència de formes disruptives d'acció col•lectiva que l’Estat necessita canalitzar posteriorment. La vaga mateixa, com a molts repertoris, també era desobedient (alegal o il•legal) en els seus inicis.
En cas contrari, la lògica de les últimes vagues s'apoderarà de l'escenari posterior: guerres de xifres, desencís, progrés electoral d'una dreta corrupta i sense programa (abans fins i tot d'accedir al poder)... Avui més que mai en les últimes dècades s'imposa reinventar un nou marc institucional per a la negociació d'interessos que tradueixi la mobilització en un progrés efectiu i beneficiari, en primer lloc, dels que paguen la crisi de manera més directa.
