Article publicat a Público, 30.09.2010, pàg. 7
No hi ha cap nació que no tingui una festivitat, una data assenyalada que recorda algun moment històric clau per a la identitat col•lectiva. Pels nacionalismes sense Estat aquesta data sol ser un important moment de mobilització i d'esforç deliberatiu per definir l'estratègia del curs polític. Així succeeix amb l’Aberri Eguna al País Basc o el Dia da Pátria a Galícia. L’Onze de Setembre no és una excepció i es pot considerar, doncs, com un moment clau per a verificar l’estat de coses catalanista.
La Diada Nacional de Catalunya d’aquest any ha estat marcada pel fet de ser un pont entre dos moments decisius com són la gran manifestació del 10-J (on la multitudinària resposta a la sentència del Tribunal Constitucional ha aguditzat la crisi de l’Estat de les autonomies) i les properes eleccions autonòmiques (moment en què la ciutadania podrà pronunciar-se sobre la qüestió mitjançant, això sí, els filtres del govern representatiu).
I és que, ens agradi o no, les properes eleccions seran en gran part una votació sobre la sentència. Junt amb la vaga general, aquest serà un dels dos grans temes de campanya. Dos temes que tensionaran les dues línies d'escissió ideològica o cleavages que divideixen la societat catalana (la nacional i la social) i de la combinatòria de les quals (l'encreuament dels eixos esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme) sorgeix el sistema de partits.
La divisòria sobre la qüestió nacional, però, està guanyant pes com a catalitzador del descontentament social. Dues raons destaquen al respecte. En primer lloc, la qüestió nacional és impulsada des de fa temps per una onada de mobilitzacions que, des de les campanyes de la PDD fins a les consultes sobiranistes i el 10-J, ha mobilitzat des d’un “marc interpretatiu” (frame) que llegeix el que passa en clau de discriminació nacional. En segon lloc, el gir a la dreta dels governs central i l'autonòmic dificulta encara més, si cal, la producció d'un estat d'opinió procliu als temes socials, afavorint la incapacitat de l’esquerra per introduir en l’agenda els temes que li serien més favorables.
Un nou context d'oportunitat
El sobredimensionament de la qüestió nacional resultant de la mobilització dels darrers temps ha vingut a sumar-se a un factor institucional com és que les eleccions autonòmiques es presenten com un moment crític per als alineaments electorals de les últimes legislatures. Aquesta conjunció de factors ha provocat una estructura d'oportunitat que ha estat llegida per alguns notables i petits partits independentistes com la possibilitat efectiva de fer carrera. Darrere d'aquesta eclosió de candidatures independentistes hi ha la debilitat d'ERC per capitalitzar una situació que, contràriament al que està passant, li hauria de ser particularment propícia.
La paradoxa de l’independentisme és que pot arribar a una situació en la qual el sectarisme oportunista, estimulat per la mobilització, xoqui amb la llei electoral i produeixi un parlament amb menor presència independentista que els anteriors tot i el creixement de l’independentisme. I és que la llei electoral no hi és per res. L'estructura d'oportunitats que ha afavorit al catalanisme podria desafavorir l'estratègia independentista atorgant la majoria absoluta a CiU, molt millor situada en el sistema de partits.
Al nostre sistema electoral, debilitar a ERC no vol dir constituir automàticament projectes alternatius com si de vasos comunicants es tractés. Quan parlem d'articular representacions parlamentàries l'electorat identifica les opcions amb més rendibilitat. En la pràctica això significa que només els sectors més ideologitzats (els que estan dividint l'electorat independentista) apostaran finalment per abandonar la principal marca del independentisme. Per contra, debilitar a ERC sí pot significar enfortir a CiU, tan a prop de la majoria absoluta com lluny de la independència i malbaratar milers de vots d’un mateix camp (l'independentista). Tal com estan les coses, els independentistes descontents millor farien en crear un bon lobby amb el que pressionar a ERC que no pas crear candidatures fragmentadores d’un electorat limitat.
