Col·laboració pel quadern d'anàlisi post-electoral de Público, 29.11.2010
La política catalana de l’última legislatura s’ha vist marcada per una tensió que ha generat un important distanciament entre la ciutadania i les institucions del govern representatiu. D’una banda, la preocupació que ha acompanyat els escàndols de corrupció no ha parat de créixer, generant una desconfiança i escepticisme més grans. De l’altra, lluny d’acontentar-se amb el rol passiu de la democràcia representativa, la ciutadania ha protagonitzat processos autònoms de mobilització social sense precedents (consultes sobiranistes, 10J, vaga general, etc.). La ciutadania no és desafecta a la democràcia, sinó més aviat a una forma concreta d'ella i a les pràctiques corruptes que se'n deriven.
Parlar de desafecció com s’està fent, de fet, no és exacte ni just, i encara menys inocent. Com dirien els anglesos “no cal llençar el nadó juntament amb l'aigua del bany” (Don't throw the baby out with the bathwater). L’anomenada “desafecció” és, en realitat, desafecció a la corrupció, a un sistema de representació injust amb les minories, a un sistema electoral que transforma el vot a forces extraparlamentaries en vot als grans partits, a un sistema que obstaculitza la participació directa, el control democràtic del governant i el rendiment de comptes. Certament, en els últims anys hi pot haver hagut un lleu increment de la desafecció a la democràcia i això no deixa de ser preocupant. Però dient desafecció a tot no es fa altra cosa que amagar el problema real (la desafecció a la modalitat concreta de democràcia), i en fer això només es produeix més desafecció (aquesta sí a qualsevol forma de democràcia).
Davant dels arguments difusos i mistificadors de la retòrica de la desafecció, la demanda activa de participació ciutadana, en canvi, és un fet ben real i provat davant el qual cap governant no pot romandre indiferent. Potser pugui fallar amb les seves propostes (com en el cas, per exemple, del referèndum sobre la Diagonal). I és clar que s’ha de deixar de parlar exclussivament en termes de "representació de la participació" (que no en termes participatius) com fan sovint polítics. Però, en tot cas, el futur Govern no pot deixar que les coses continuïn com estan sense fer-se responsable directe de la pèrdua subsegüent de qualitat democràtica del règim polític.
La pròxima legislatura ha de prendre seriosament en consideració l'aprofundiment en els mecanismes participatius propis d’una democràcia avançada i de qualitat. Però sense entendre-ho com una declaració retòrica o una forma buida de continguts, i menys encara com una forma de legitimar l’acció de govern per mitjà de mecanismes plebiscitaris. Els vinents anys seran de protagonisme ciutadà, sí o sí. Al govern li correspondrà concretar la demanda social en formes participatives que donin poder a la ciutadania o sucumbir a les eleccions següents: aquest és avui el repte de la participació ciutadana.
