[ cat ] Qui ens representa?

Article d'opinió publicat a Público, 18.12.2010, pàg. 5

Ja tenim nou Parlament. I ja podem saber, per tant, qui ens representa i quina és la composició sociològica dels qui ho fan. Una anàlisi ràpida de les dades pot ser ja ben il•lustrativa d'algunes claus polítiques interessants.

En primer lloc, des d’una perspectiva de gènere, s'observa que els homes encara predominen (59%) sobre les dones (41%). Aquesta dada no és massa rellevant (fins i tot és previsible). El que crida l'atenció, tantmateix, és una altra qüestió: el patriarcalisme que opera darrere la fragmentació del vot independentista. ERC amb un 70% i SI amb un 100% de diputats homes (més que la dreta), demostren que la crisi de la representació independentista l’estan pagant les dones. Només les llistes de PSC i Iniciativa-Verds s'han assegurat la paritat. D’aquesta manera, encara que hagin perdut escons, han salvat l’equilibri de gènere.

En segon lloc, pel que fa a la composició tècnica dels representants, cal destacar el pes aclaparador dels funcionaris de carrera (76%). Sens dubte, aquest fet resulta revelador de la mentalitat amb què s'aborda l'acció legislativa. Pensem per un moment tres exemples senzills lligats a l'actual conjuntura de crisi: la situació de l'assalariat amb contracte precari, la de l'autònom exposat a una fiscalitat excessiva o la de l'empresari que ha d'assumir riscos. Els diputats potser "representen" els seus interessos (queda per veure), però és clar que no són "representatius" del que és la societat.

En tercer lloc, per àmbits d'especialització predominen de manera notable les professions relacionades amb les administracions i serveis públics (un 67%). D'entre aquestes, destaquen per sobre la resta, els juristes (25%). Aquesta dada és una bona mostra d’un cert arcaisme, a saber: el pes d'un model de govern basat en una concepció en excés legalista, rígida i poc adequada als desafiaments de la governança actual. Explica, així mateix, que sovint es confiï només a l'estricta aprovació de lleis (i no de lleis aptes al disseny, a la implementació i a l'avaluació de polítiques públiques) l'èxit de l'actuació legislativa (com si la llei esdevingués realitat pel fet de ser aprovada). Un exemple senzill: aprovar una llei contra la violència de gènere pot ser una eina necessària, però confiar que la llei acabi per si mateixa amb el problema, és un error greu. Molt sovint els polítics mostren que encara són deutors d'aquesta visió ancorada en la primària concepció liberal del "llei i ordre".

L'endogàmia de l'estament polític

En quart lloc, i com a complement negatiu de tot l'anterior, ens trobem amb l'endogàmia de l'estament polític. El 70% dels diputats ocupen càrrecs electes en l'actualitat. El 84% té experiència en càrrecs públics. I si això últim no és dolent per si mateix (tot el contrari), allò primer, tanmateix, no deixa de ser preocupant en la seva relació amb altres variables. De la seva combinació amb el pes del funcionariat, per exemple, podem deduir-ne que la representació política passa, bàsicament, per assegurar-se primerament una seguretat laboral difícilment compatible amb la flexibilitat pròpia de la societat del risc. Des de l'òptica de la legitimitat democràtica no deixa de ser problemàtic que els que després demanen a la ciutadania sacrificis i flexibilitat siguin persones contractualment "blindades". El discurs sobre la “desafecció” ciutadana pren sota aquesta realitat un sentit preocupant.

En definitiva, la composició parlamentària demostra que el Parlament potser representi a la societat, però és de tot menys representatiu d'aquesta. Encara més, per la seva pròpia composició tècnica de classe no deixa de suscitar dubtes sobre les seves capacitats i competències a l'hora d'abordar els desafiaments d'un món en crisi i transformació. Més aviat sembla que el parlamentarisme estigui en crisi i l'estament polític progressivament allunyat de la societat. Si l'apotegma de Marx "l'ésser determina la consciència" es demostra cert tenim bons motius de preocupació.

[ cat ] Qualitat democràtica

Col·laboració pel quadern d'anàlisi post-electoral de Público, 29.11.2010

La política catalana de l’última legislatura s’ha vist marcada per una tensió que ha generat un important distanciament entre la ciutadania i les institucions del govern representatiu. D’una banda, la preocupació que ha acompanyat els escàndols de corrupció no ha parat de créixer, generant una desconfiança i escepticisme més grans. De l’altra, lluny d’acontentar-se amb el rol passiu de la democràcia representativa, la ciutadania ha protagonitzat processos autònoms de mobilització social sense precedents (consultes sobiranistes, 10J, vaga general, etc.). La ciutadania no és desafecta a la democràcia, sinó més aviat a una forma concreta d'ella i a les pràctiques corruptes que se'n deriven.

Parlar de desafecció com s’està fent, de fet, no és exacte ni just, i encara menys inocent. Com dirien els anglesos “no cal llençar el nadó juntament amb l'aigua del bany” (Don't throw the baby out with the bathwater). L’anomenada “desafecció” és, en realitat, desafecció a la corrupció, a un sistema de representació injust amb les minories, a un sistema electoral que transforma el vot a forces extraparlamentaries en vot als grans partits, a un sistema que obstaculitza la participació directa, el control democràtic del governant i el rendiment de comptes. Certament, en els últims anys hi pot haver hagut un lleu increment de la desafecció a la democràcia i això no deixa de ser preocupant. Però dient desafecció a tot no es fa altra cosa que amagar el problema real (la desafecció a la modalitat concreta de democràcia), i en fer això només es produeix més desafecció (aquesta sí a qualsevol forma de democràcia).

Davant dels arguments difusos i mistificadors de la retòrica de la desafecció, la demanda activa de participació ciutadana, en canvi, és un fet ben real i provat davant el qual cap governant no pot romandre indiferent. Potser pugui fallar amb les seves propostes (com en el cas, per exemple, del referèndum sobre la Diagonal). I és clar que s’ha de deixar de parlar exclussivament en termes de "representació de la participació" (que no en termes participatius) com fan sovint polítics. Però, en tot cas, el futur Govern no pot deixar que les coses continuïn com estan sense fer-se responsable directe de la pèrdua subsegüent de qualitat democràtica del règim polític.

La pròxima legislatura ha de prendre seriosament en consideració l'aprofundiment en els mecanismes participatius propis d’una democràcia avançada i de qualitat. Però sense entendre-ho com una declaració retòrica o una forma buida de continguts, i menys encara com una forma de legitimar l’acció de govern per mitjà de mecanismes plebiscitaris. Els vinents anys seran de protagonisme ciutadà, sí o sí. Al govern li correspondrà concretar la demanda social en formes participatives que donin poder a la ciutadania o sucumbir a les eleccions següents: aquest és avui el repte de la participació ciutadana.

[ cat ] Votem el que volem?

Article publicat al diari Público, 27.11.2010, pàg. 7

En una democràcia abstracta, cada vot hauria de valer el mateix i el seu còmput s’hauria de destinar a la candidatura escollida íntegrament. En les democràcies reals, però, això no passa. D'aquesta manera, per exemple, alguns districtes electorals pesen bastant més que altres (en funció de la població, posem per cas, els vots de les províncies amb menys habitants pesen més). Aquest fet és més o menys conegut i fa temps que té efectes sobre els resultats (l’anomenat vot útil).

El que ja no està tan clar és que el còmput electoral asigni a la candidatura escollida el valor individual del vot del ciutadà, és a dir, que un home/una dona suposin efectivament un mateix valor en el còmput que tradueix els vots en escons. I és que, en general, la ciutadania no està familiaritzada amb els efectes indirectes de la Llei de d’Hont. Ens trobem així que molts dels que creuen que voten una cosa, en realitat voten una altra diferent, quan no oposada. Vegem alguns exemples.

El prejudici més habitual és pensar que l'abstenció, especialment si és molt elevada, deslegitima el sistema electoral i, per tant, al sistema polític. Qui pensa això oblida que en algunes de les democràcies més antigues, participatives i consolidades, l'abstenció arriba a quotes insospitades sense que res hi passi (Suïssa en seria l’exemple). De la mateixa manera, passen per alt que ja hem viscut situacions de elevadíssim abstencionisme (per exemple, en el referèndum sobre la Constitució europea), sense que hagin tingut efectes sensibles sobre el sistema electoral, de partits o polític en el seu conjunt.

I la cosa és pitjor encara si l’abstencionista es pensa que això preocupa realment a l’estament polític, més enllà, esclar, d’haver de fer la inevitable penitència postelectoral. Com actor racional que és, el deputat només pensa en termes de vots vàlids, que és, al cap i a la fi, el que determina el repartiment efectiu de les cuotes de poder. La millor prova d’això la tenim, per cert, en el discurs sobre la desafecció: una retòrica que responsabilitza al ciutadà de no ser afecte al règim, en lloc de qüestionar-se si l’acció dels polítics ha estat correcta.

El segon exemple és també un cas bastant freqüent. Consisteix a pensar que votant a forces extraparlamentàries, més o menys radicals (p. ex., Des de Baix) o jocoses (p. ex., CORI), s'aconsegueix expressar un descontentament i, al mateix temps, provocar algun canvi o causar un mal al sistema. Un altra vegada, error, ja que per més descontentament que s'expressi aquest és socialment tan poc conegut com les candidatures que l’expressen i amb menys impacte, si cal, sobre el règim.

De fet, el vot a candidatures sense possibilitats electorals (a hores d'ara pràcticament totes les que no són al Parlament) és, en realitat, un vot vàlid i com a tal un vot que computa en el repartiment d’escons a favor (indirectament) dels grans partits per culpa de la llei de d'Hont. L’exemple independentista pot ser molt il•lustratiu: havent-hi més votants independentistes que mai podria donar-se la paradoxa que l'independentisme sumés menys escons que l'anterior legislatura per culpa de Laporta i Carretero.

Una cosa semblant succeeix amb el vot en blanc. Molts pensen que és l'única solució que els  queda davant del mal paper dels partits parlamentaris. De fet, els darrers anys el vot en blanc ha crescut de manera important. Qui així vota, oblida que el seu vot és també, com el vot a candidatures marginals, un vot vàlid que computarà a favor (indirectament) dels grans partits. 

Per contra, el vot nul és l’únic que afavoreix un vot de càstig sense perjudicar els petits partits, és a dir, el pluralisme parlamentari. Paradoxalment, el vot nul no és l’opció escollida per qui opta per la desfecció, el vot de protesta i el vot en blanc.

[ cat ] El contracte electoral

Publicat pel diari Público, el 14.11.2010

Comença la campanya electoral. Com cada quatre anys (o menys), la ciutadania torna a tenir l'oportunitat de contractar el personal polític que la governarà la propera legislatura. Durant dues setmanes els partits cotitzaran en el mercat de valors (polítics) per aconseguir un màxim de beneficis (electorals). Aquest és el joc de la democràcia liberal: eleccions competitives en les que pràcticament tot s’hi val per aconseguir els preuats escons del Parlament.

D'acord amb les premisses liberals, el ciutadà és consumidor d'un nombre limitat d'ofertes electorals. El pluralisme liberal és sempre un pluralisme limitat, circumscrit a un nombre d'opcions factibles (les que disposen de recursos per presentar candidatures) i, més en concret, a un nombre realment reduït d'opcions amb possibilitats reals (només sis partits van obtenir representació).

Compromis amb un projecte

Així mateix, la democràcia liberal ofereix al ciutadà la possibilitat de triar sobre la base d'un contracte. El contracte liberal-democràtic adopta la forma del programa electoral, però comporta també d’un compromís amb uns valors comuns i amb la trajectòria dels representants. El contracte electoral es presenta abans de les eleccions i representa el compromís amb un projecte polític i una acció de govern entre electors i electes per al termini d'una legislatura.

En votar, en teoria votem a uns governants a qui confiem la realització d'un projecte polític (aquell descrit pel programa electoral) i ho fem conscients que aquesta realització s'haurà de fer en el marc de les circumstàncies que ens ofereixin els pròxims quatre anys. Això exigeix un marge de confiança en el representant, ja que no podem preveure el futur en què hi haurà d'actuar. La confiança, com és sabut, depèn de la fiabilitat, honestedat i altres variables del representant.

Com passa gairebé sempre amb el liberalisme, tot això sona bé, i si relament funcionés, segurament no hi hauria tanta ni tan justificada desconfiança ciutadana (la mal anomenada desafecció) cap als partits i el règim polític. La realitat, però, és ben diferent.

Fem un cop d'ull a com es presenta la situació a dia d'avui. Dels sis partits parlamentaris només tres (CiU, PP i ICV) tenen el programa electoral accessible a internet. Els altres tres (PSC, Esquerra i Ciutadans) encara no l'han penjat, si és que ho arriben a fer. No sembla que el programa sigui tan rellevant com hauria de ser. 

Però si ja és difícil fer-se amb el conjunt de l'oferta partidista, ho tenim encara més complicat si el que volem és fer una cosa més bàsica per confiar el nostre vot: avaluar l'acció de govern (o d'oposició) dels partits en la legislatura que ha finalitzat. En aquest cas, el ciutadà hauria de passar-se una bona estona fent surf a la web per poder trobar els programes de legislatures passades i, molt més encara, algun tipus d'avaluació sobre els resultats obtinguts.

En l'improbable cas que hi hagués algun tipus d'avaluació (ICV, per exemple, ha realitzat alguna cosa de semblant) el que es trobarà és més aviat un exercici propagandístic, escassament deliberatiu i poc o gens obert a la crítica i, sobretot, a un control efectiu del votant. A diferència del que passa en altres institucions (governs, televisions, etc.), els partits no tenen un "ombudsman" o síndic de greuges del votant. Des de la perspectiva ciutadana els partits són més aviat administracions opaques i poc donades a retre de comptes, unidireccionals i de discurs poc o gens reflexiu (propagandístiques).

Així doncs, els partits potser s’haurien de preocupar més dels seus mitjans organitzatius si volen vèncer la desconfiança de l'elector. La confiança es guanya amb transparència, retent comptes amb mitjans controlables per ambdues parts contractants (i no només pel partit). En cas contrari, demanar el vot serà més demanar xecs en blanc que no pas un mandat democràtic.

[ cat ] El rerefons de les paraules de campanya

Article publicat per Público, 19.11.2010

 En la societat de la informació, la ciutadania està saturada de missatges. Això suposa una reducció important de la qualitat del debat polític, ja que la infoesfera del ciutadà difícilment pot processar arguments complexos. Tot i que durant les campanyes electorals la llei s'assegura d'obrir un espai mediàtic per a la deliberació pública, el debat segueix estant molt per sota d'una democràcia de qualitat. Per això mateix, els especialistes en màrqueting s'afanyen a elaborar frases breus, efectives, clares, del major impacte possible.

Un bon lema hauria de ser una matriu més que un resum; un "paquet simbòlic" (simbolic package) que, en obrir-se, desplegués coherentment els continguts (programàtics, resultats de legislatura, etc.) que el partit vol transmetre. D’això la comunicació política en diu un marc interpretatiu (frame).

En aquesta campanya electoral per les autonòmiques, el PSC va començar el seu recorregut amb lemes a la defensiva i només en la campanya sembla haver recobrat el pols. Per una part el president-candidat s’afirmava primer en un exercici volitiu (Segueixo creient) mentre que el seu partit es conjurava contra el risc d'un canvi de govern (El canvi real) davant d’una alternativa de poder efectiva: CiU. Aquest enfocament no sembla, però, el més encertat, atès que cedeix la iniciativa a la competència i, en procedir així, acava qüestionant el propi perfil. En canvi, amb el lema de campanya (Garantia de progrés) les coses han millorat, tot i que encara ha quedat excessivament abstracte, aliè als èxits concrets del President i dependent en excés de la credibilitat del partit (que no del govern). Es tracta, però, d'un lema millorable que amaga els incentius que aporta ser qui governa.

El cas de CiU, per contra, demostra un doble encert. En precampanya es va posicionar correctament amb un lema (Comença el canvi) que comporta un doble moviment: d'una banda, el "canvi" fixa l'objectiu (marc de pronòstic); de l'altra, "comença" obre un horitzó de pugna pel poder (marc de motivació). I això només amb tres paraules! Ja en campanya l'emmarcament (framing) es consolida en base al principal element simbòlic del discurs polític català —el nom de la nació— i a la idea que res pot ser pitjor que el que vivim amb la crisi (Una Catalunya millor). En aquest cas, l'abstracció afavoreix l'ocultació de la impopularitat de mesures com les retallades i atrau al votant de centre descontent amb el Tripartit.

A ERC, trobem un error notable: una inversió de l'ordre que hauria estat més encertat. Així el lema de campanya (Gent valenta) hauria pogut permetre l’aliniament de marcs interpretatius amb les mobilitzacions catalanistes (PDD, consultes, 10J, etc), abans d’identificar la necessitat de decidir (Catalunya decideix) l’opció concreta de partit (Puigcercós 2010). En canvi la seqüència inversa dilueix la tensió i afavoreix el flux de vots cap a CiU en no presentar un mur de contenció (la independència) que, a sobre, sí exploten les candidatures de Carretero i Laporta.

La campanya del PP també inverteix l’ordre que hauria sigut més beneficios: al començar pel Solucions per als catalans i seguir per Solucions per a la crisi van deixar que el diagnòstic (la crisi) sigui posterior a la motivació. Iniciativa, per contra, va encertar en plantejar primer el marc de diagnòstic (Canvis que cal fer. Que ningú més farà) i obrir tot seguit el discurs a la motivació (Verd Esperança). Encara millor hauria estat deixar el “que ningú més farà” per afirmar el lideratge d’un candidat nou.

Ciutadans, en la seva línea habitual d’explotació del conflicte identitari, inicia bé la precampanya (Catalunya som tots) i afirma encertadament el perfil de partit anti-establishment (Rebélate), tot i que en el complicat miracle de convertir l'aigua (la desafecció) en vi (vots).

[ cat ] Sopar-debat sobre els Països Catalans

[es ] La pieza que falta: políticas tras el 29-S

Pese a las oleadas de movilizaciones en Europa y el relativo éxito de la huelga general del 29 septiembre en la península, no se vislumbran cambios reales en las políticas económicas, ni del Gobierno español, ni de la Unión Europea. Abrimos una hebra de reflexión, desde abajo, sobre qué hacer con esos descontentos exhibidos.

Artículo publicado en Diagonal (viernes 29 de octubre de 2010.  Número 136)

El éxito de la movilización del pasado 29-S se arriesga a empantanarse en la arena política. A diferencia de Francia, donde una serie de huelgas sostiene la creciente ola de movilizaciones contra los ataques de Sarkozy, aquí parece que la huelga haya consumido toda la combatividad de CC OO y UGT.

Tras el 29-S, el silencio. El otoño caliente que nos prometían parece que no pasará de octubre y ya se nos ha echado encima un crudo invierno de recetas neoliberales. Y mientras que en Francia van a por la octava, aquí parece que tendremos que ver cómo el PSOE completa su giro neoliberal prácticamente sin oposición, retardando la jubilación a los 67 años y ampliando el cálculo de las pensiones de 15 a 20 –bajada efectiva de un 5,54% en las pensiones resultantes–.

Sin embargo, aquí como allá, una misma política provoca rechazo: otra vuelta de tuerca neoliberal a la que la izquierda gestionaria, desde el PSOE a las grandes centrales sindicales pasando por la izquierda subalterna (IU-ICV, ERC, BNG, etc.), no sabe –o, peor aún, no quiere– dar respuesta ni batalla. Ciertamente, en Francia esta izquierda claudicante y claudicada puede sumarse a las luchas con la misma facilidad con que la izquierda que nos gobierna se incorporó en su día contra la LOU, el Prestige o la Guerra. La pregunta, no obstante, no es quién nos causa el mal, sino cómo nos defendemos de esta izquierda que acepta el papel de alternante en el turnismo neoliberal.

Antes de nada urge comprender la naturaleza de la crisis, la manera en que afecta al trabajo al tiempo que afirma el mando del capital. Desde que a principios de los ‘80 el neoliberalismo emprendiese la estrategia de readaptación del mando al desafío de la ola de movilizaciones de los ‘60 y ‘70, hemos asistido a una lenta agonía de una modalidad de trabajo; un trabajo que había sido constitucionalizado tras la segunda postguerra mundial por medio del ‘wellfarismo’ y la acción social concertada –la negociación colectiva que implicaba en el mando a las grandes agencias del trabajo: las centrales sindicales–.

Modelo productivo

En el caso de las dictaduras del Mediterráneo sólo en la segunda mitad de los ‘70 se produjo esta incorporación al capitalismo europeo occidental. El crecimiento de las últimas décadas, sin embargo, no modificó sustantivamente el modelo productivo. Turismo y construcción, sabido es, han sostenido el crecimiento en un país que liquidó industrias enteras o las vendió a los socios europeos en la firme convicción de que el proceso de unificación económica europea revertiría en beneficio propio.

Los tiempos del europeísmo pasaron y el repliegue sobre los Estados nacionales se dejó notar, si bien no en la variante de un europeísmo de clase, sino más bien de reacciones resistencialistas y defensivas a la manera del “no” francés al Tratado de Constitución Europea. Sintomáticamente, ha sido la extrema derecha y no la extrema izquierda quien ha acabado capitalizando la crisis del proyecto europeo. No defendemos con esto el TCE, claro está.

Pero a juzgar por lo sucedido –sobre todo desde la crisis– tampoco parece que la estrategia centrada en la defensa de la estructura interna del trabajo tardofordista y sus modelos organizativos hayan servido para cambiar las tornas. De acuerdo con distintas corrientes teóricas –escuela de la regulación, ‘neoschumpeterianos’, ‘postoperaistas’, etc.–, el tránsito al postfordismo comporta diferentes procesos que afectan a la composición social del trabajo –desterritorialización, inmaterialización, etc.–. En el postfordismo, las instituciones del fordismo –partido obrero, sindicatos, etc.– se han quedado desfasadas. A ello contribuye tanto el éxito –histórico– del movimiento obrero como la ausencia de reflexión teórica crítica. Y es que el éxito dificulta la autocrítica.

No es extraño escuchar en nuestros días apologías de la socialdemocracia como si ésta no hubiera sido liquidada por el social-liberalismo. En vano los herederos del eurocomunismo se emocionan con Die Linke y la posibilidad de ocupar el espacio socialdemócrata –en un notorio desconocimiento de la política alemana, por cierto–. Tampoco sorprende escuchar a anarquistas, trotskistas e independentistas, ideologemas como la necesidad de repetir el modelo insurreccionalista, la organización leninista o los movimientos de liberación nacional, como si su éxito otrora fuera una garantía de futuro. La Historia se repite como farsa.

Autonomía, no autoexclusión

Pero si la izquierda tradicional no da para grandes esperanzas, por parte de una cierta autonomía la cosa no está mucho mejor: la confusión de autonomía con negación, como si ambas fuesen una misma cosa, es muy frecuente entre activistas de todo tipo. Nos encontramos así que, aunque no falta quien entiende el desafío postfordista, acaba finalmente enrocado en posiciones pseudoautónomas, esto es, en posiciones determinadas, en rigor, por la propia heteronomía del capital desde el margen que la sociedad de la opulencia deja al antagonismo a fin de determinar su propia vulnerabilidad, sus necesidades de readaptación y riesgos efectivos en la implementación del neoliberalismo.

Llegado este punto la cosa se pone realmente complicada, porque la izquierda no parece que esté por refundarse en serio y el interfaz representativo del movimiento es la pieza que falta contra el neoliberalismo. Subvertir los viejos lugares ideológicos de la izquierda es una tarea primera, la desobediencia a sus repertorios para visibilizar las otras realidades del trabajo –a la manera, por ejemplo, del Moviment del 25–, una prioridad. Pero tampoco lo es menos pensar las maneras de influir sobre los partidos y sindicatos. El ejemplo del Tea Party y su presión sobre el Partido Republicano, con todas las salvedades debidas, muestra hasta qué punto la extrema derecha lleva ventaja.

Así las cosas, más nos valdría aprestarnos a organizar las herramientas que impidan las derivas neoliberales de las izquierdas y no a consumirnos en los partidos imposibles y derivas electoralistas. La ley lectoral no está ahí para nada. Si no se dispone de capacidad para cambiarla hay que adaptarse. El municipalismo puede ser una herramienta en pequeños ayuntamientos, pero a escalas mayores radicalizar la democracia pasa por imponerse a las opciones presentes en las instituciones. El movimiento debe alcanzar su madurez. Esta se expresa hoy en entender los efectos de la maquinaria legislativa e influir sobre quien la hace funcionar.

[ cat ] La prosperitat després del poder

Recentment Foreign Policy ha publicat una llista dels pitjors ex presidents dels últims anys. El rànquing anava encapçalat per l'ex canceller alemany, Gerhard Schroeder. En el segon lloc destacava, per cert, un José María Aznar dedicat a entorpir la vida pública amb estridents declaracions d'extrema dreta. La raó per la qual Schroeder figura al capdavant de la llista, però, és bastant més preocupant que els disbarats d'Aznar.

Abans de finalitzar el seu mandat, el canceller d'Alemanya va fer importants declaracions a favor de Rússia i es va prodigar en elogis a Putin. En aquells dies, Schroeder va intervenir en la concessió d’un préstec de 1,4 bilions de dòlars per Gazprom, el monopoli estatal del petroli rus. Poc després, quan ja era excanceller, acceptava la Presidència del polèmic gasoducte Nord Stream d'aquesta mateixa empresa. Aquesta actuació de Schroeder va incrementar la dependència energètica d’Alemanya. Per si no fos suficient, Schroeder va sortir al pas amb unes sorprenents (i cíniques) declaracions: “No veig que hi hagi res de dolent”.

El cas de Gerhard Schroeder posa en relleu un dels problemes més greus de les democràcies liberals: la relació entre política i interessos privats, i la circulació d'elits que comporta. I és que el funcionament de la democràcia liberal, com és conegut, es basa en el govern representatiu i aquest s'articula, entre altres coses, gràcies a dos mecanismes institucionals bàsics: (1) la delegació del poder a representants i (2) el mandat per un període de temps determinat, revalidable electoralment.

A la pràctica, això es tradueix en la professionalització de la política (gràcies als beneficis de la representació, una elit aconsegueix fer de la política la seva forma de vida) i, amb aquesta professionalització, l'aparició d'un estament —el dels polítics professionals— al que s’anomena incorrectament "classe política" (la classe és un concepte derivat de la manera en què s'organitza la producció; estament, en canvi, és un estrat definit per un comú estil de vida o anàloga funció social).

Si els polítics fossin una classe no ens tindríem per què preocupar de les seves decisions, ja que respondrien als seus propis interessos. Però els polítics són un estament; un grup que, fora de la seva condició, no té una activitat productiva ni, per tant, una manera de guanyar-se la vida que no sigui les retribucions disposades als efectes pels règims polítics… o incentius externs a la política. Això fa que el polític visqui una doble tensió: d'una banda, representar els interessos que han conduït a la seva elecció; d’altra, assegurar-se un futur professional més enllà del càrrec.

Certament, hi ha algunes eines (salaris per a tota la vida, sabàtics, etc.) que asseguren el polític una sortida digna. No obstant això, el polític es socialitza en una sèrie d'espais de poder que el confereixen un estatus privilegiat i el fan, alhora, fràgil davant les interaccions amb les elits econòmiques. En la necessitat d'assegurar-se un futur congruent amb l'estatus que ha assolit, el polític professional no es pot ja acontentar, quan acaba la seva carrera, amb una volta al punt de partida. De fet, rares vegades, els polítics surten dels seus càrrecs amb igual o pitjor condició a la d'entrada. Sovint ascendeixen vertiginosament i sospitosament. Això qüestiona, és clar, la validesa i legitimitat democràtica de les seves decisions.

D'aquí a poc més d'un mes tindrem eleccions. Alguns dels més alts càrrecs, amb carreres polítiques esgotades (però encara lluny de la jubilació) ja han anunciat que no es tornaran a presentar. La ciutadania sap on aniran? Hi ha prou mecanismes de control suficients perquè no puguin perjudicar els interessos públics? Podem tenir la garantia que les seves últimes decisions són congruents amb les seves responsabilitats? Abans de queixar-nos de la desafecció creixent, seria millor que identifiquéssim què rebaixa la qualitat de la nostra democràcia i quines solucions s'haurien d'adoptar per evitar que la política es converteixi en un trampolí per a l'ascens social.

[ es ] ¿Cuál es su huelga? (la de ellos)

Publicado por Diagonal, 18 de octubre de 2010. Número 135

La huelga del 29-S llegó tarde para hacer frente al giro neoliberal de ZP. Desde el anuncio de las medidas hasta la convocatoria, CC OO y UGT ofrecieron al Ejecutivo un valioso margen de acción que, sin embargo, no condujo a una apertura de negociaciones o modificación alguna de los reajustes. Al contrario, a pesar del éxito de la huelga, Zapatero ha confirmado su obediencia al mando de los mercados y las instituciones supraestatales que cercenan hoy nuestra soberanía.

Por más que el Ejecutivo insista en su talante y predisposición a seguir negociando recortes futuros, el PSOE se ha reafirmado en su línea, pactando, con la derecha nacionalista vasca, unos presupuestos antisociales, y con la española, recortar las pensiones. Mientras, con las elecciones catalanas de fondo, Zapatero parece dispuesto a fortalecer su giro facilitando, por activa o por pasiva, una alternancia en Catalunya que amplíe su margen de acción a la derecha y ponga fin a su ya escasa dependencia de la izquierda parlamentaria.

Convocada cuando las medidas legislativas ya habían sido aprobadas, la huelga general de CC OO y UGT en momento alguno buscó una ruptura del consenso que confiere el liderazgo político al Ejecutivo. Al contrario, la huelga sólo se planteó como un "toque de atención", un ejercicio de movilización crítico, pero moderado y consentidor, en la suposición de que después se obligaría al Ejecutivo a entrar en razón.

El escenario posterior a la huelga, marcado por el endurecimiento de la política de pensiones en el marco del Pacto de Toledo es la mejor prueba del error de cálculo de las grandes centrales sindicales. Caso omiso a la movilización, búsqueda de consenso con el PP.

Asimismo, la estrategia sindical tampoco quiso redefinir el marco institucional de la negociación de intereses; algo que, por otra parte, difícilmente se habría podido cuestionar desde el momento en que el Gobierno ha apostado por el unilateralismo y no ha querido servirse de la acción social concertada para elaborar su política (rompiendo así cualquier consenso).

Por si fuera poco, desde la extrema derecha política y mediática, se ha aprovechado la huelga para comenzar una campaña que socave los cimientos sobre los que se articula hoy la representación del trabajo (ataques a la figura del delegado sindical). Mientras que la derecha extrema atacaba las bases de la representación sindical, CC OO y UGT han sido incapaces de poner sobre la mesa cuestiones procedimentales tan básicas como la formalización de un marco institucional para la huelga (ley de huelga, servicios mínimos y demás).

Hegemonía del trabajador Aun así, CC OO y UGT han optado por ser más papistas que el Papa y agarrarse con uñas y dientes a la estrategia meramente resistencialista que mantienen desde hace décadas. Más inclinados a gestionar la lenta decadencia del trabajo fordista, proyectada intergeneracionalmente por el mando capitalista desde hace tres décadas, parecen haber renunciado a movilizar en positivo, en la búsqueda de alternativas y en el ánimo por empoderar a los más débiles.

La cartografía movilizadora de CC OO y UGT pone de manifiesto hasta qué punto favorecen una figura social hegemónica dentro del trabajo (el trabajador varón, adulto, con papeles, fijo, industrial, etc.) mientras sostienen su estrategia de representación en participar de la externalización de los costes de la crisis sobre las más directamente afectadas (jóvenes, mujeres, sin papeles, eventuales, de servicios, etc.).

Resulta difícil negar que la precisa asimetría que se observa hoy entre la composición social del trabajo y el grado de movilización no resulte perversamente funcional a la modalidad en vigor de representación sindical y ésta, a su vez, a la política del Gobierno. Mientras las cosas no cambien, “su” huelga (la de CC OO y UGT) no será las “otras” huelgas; las de quienes no pueden hacer huelgas por estar sometidos al mando postfordista, un mando mucho más sutil, no institucionalizado y desdemocratizador. 

Link original aquí

[ cat ] ManifestX

DIGUEM PROU A LA CRIMINALITZACIÓ DELS MOVIMENTS SOCIALS!

Les i els sotasignants, professores i professors de les universitats catalanes, denunciem l’actual política de criminalització dels moviments socials per part de la gran majoria de mitjans de comunicació del nostre país i de molts responsables polítics de les institucions que el governen.

S’ignora, s’amaga, es desinforma i mai es dialoga amb el ventall de propostes i alternatives que des d’aquests moviments socials s’estan fent arreu, per transformar i donar noves opcions de vida en societat. Focalitzar en certs episodis violents, sense ni tant sols escoltar la contesta i la veu dels moviments socials a qui s’ataca és directament criminalitzar-los; construir el cap de turc i desviar l’atenció ciutadana dels conflictes reals en els què estem immersos més que mai a la nostra societat: l’atur, la pobresa i l’exclusió social, la desigualtat creixent entre grups, la retallada constant dels drets socials, l’afebliment de les reivindicacions del moviment obrer organitzat, el racisme i la xenofòbia, la corrupció política i la seva impunitat, la violència contra les dones, la duresa i la severitat del control penal contra els més vulnerables, l’índex creixent d’empresonaments, detencions, sancions…Espiral de violència estructural en augment. Una societat vertaderament democràtica, que ha de respectar plenament el dret a dissentir i a discrepar, no s’ho pot permetre.

Diguem prou!

Catalunya ha estat, és i volem que sigui una societat d’acollida i d’aixopluc a la diversitat de tota mena, a la diferència de color, de sexe, d’opinió i també de revolta. Benvinguda sigui.

Diguem prou a la invenció mediàtica que etiqueta d’antisistema als moviments socials. Els moviments socials es revolten, lluiten i proposen que un altre món és possible.

Diguem prou a la criminalització dels moviments socials!

LLISTAT DE PERSONES SOTASIGNANTS

1.Albert Sales (Universitat Pompeu Fabra) 2.Alejandro Andreassi Cieri (Universitat Autònoma de Barcelona) 3.Alessandra Caporale (Universitat Oberta de Catalunya) 4.Ana Isabel Garay Uriarte (Universitat Autònoma de Barcelona) 5.Ana Collado Sevilla (Universitat de Barcelona) 6.Àngel Cebollada Frontera (Universitat Autònoma de Barcelona) 7.Anna Camps Mundó (Universitat Autònoma de Barcelona) 8.Antonio Giménez Merino (Universitat de Barcelona) 9.Antonio Madrid (Universitat de Barcelona) 10.Apen Ruiz (Universitat Oberta de Catalunya) 11.Arcadi Oliveres (Universitat Autònoma de Barcelona) 12. Aurora Leal (Universitat Autònoma de Barcelona) 13.Barbara Biglia (Universitat Rovira i Virgili) 14.Bernat Muniesa Brito (Universitat de Barcelona) 15.Blanca Callén (Universitat Autònoma de Barcelona) 16.Carles Feixa Pampols (Universitat de Lleida) 17.Carmen Azcárate (Universitat Autònoma de Barcelona)18.Carolina Puga (Universitat de Barcelona) 19.Clara Camps Calvet (Universitat de Barcelona) 20.Conchi San Martín (Universitat de Barcelona) 21.Daniel Raventós (Universitat de Barcelona) 22.Daniel Turón (Universitat Oberta de Catalunya) 23.Dídac Sánchez-Costa (Universitat Oberta de Catalunya) 24.Dino Di Nella (Universitat de Barcelona) 25.Eduard Vinyamata (Universitat Oberta de Catalunya) 26.Elisabet Almeda Samaranch (Universitat de Barcelona) 27.Encarna Bodelón González (Universitat Autònoma de Barcelona) 28.Esteve Espelt (Universitat de Barcelona) 29.Fabià Díaz-Cortés (Universitat Autònoma de Barcelona) 30.Fèlix Balanzó Guerendiain (Universitat Autònoma de Barcelona) 31.Ferran Cortes Izquierdo (Universitat de Barcelona) 32.Ferran Izquierdo Brichs (Universitat Autònoma de Barcelona) 33.Francesc Espinet (Universitat Autònoma de Barcelona) 34.Francisco Fernández Buey (Universitat Pompeu Fabra) 35.Gerard Pla Cadafalch (Llotja, Escola superior d’arts i disseny) 36.Gerardo Pisarello (Universitat de Barcelona) 37.Ignasi Pons i Anton (Universitat de Barcelona) 38.Iker Puente Vigiola (Universitat Autònoma de Barcelona) 39.Isabel Gómez Alemany (Universitat Autònoma de Barcelona) 40.Jaume Botey Vallès (Universitat Autònoma de Barcelona) 41.Joaquim Sempere (Universitat de Barcelona) 42.Joan Benach (Universitat Pompeu Fabra) 43.Joan Pujol Tarrés (Universitat Autònoma de Barcelona) 44.Joana Conill Amelivia (Universitat Pompeu Fabra) 45.Joel Feliu (Universitat Autònoma de Barcelona) 46.Jordi Ibáñez Fanés (Universitat Pompeu Fabra) 47.Jordi Mir Garcia (Universitat Pompeu Fabra) 48.José Adelantado (Universitat Autònoma de Barcelona) 49.José Luis Gordillo Ferré (Universitat de Barcelona) 50.José Luis Lalueza (Universitat Autònoma de Barcelona) 51.Josep Canals Sala (Universitat de Barcelona) 52.Josep Maria Antentas (Universitat Autònoma de Barcelona) 53.Josep Mª Fericgla (Universitat de Barcelona) 54.Josep Fontana (Universitat Pompeu Fabra) 55.Juan-Ramón Capella (Universitat de Barcelona) 56.Lourdes Beneria (Universitat de Barcelona) 57.Manuel Aguilar Hendrickson (Universitat de Barcelona) 58.Manuel Castells Oliván (Universitat Oberta de Catalunya) 59.Manuel Delgado Ruiz (Universitat de Barcelona) 60.Marc Sanjaume i Calvet (Universitat Pompeu Fabra) 61.Ma.Inés Massot Lafón (Universitat de Barcelona) 62.Marcel Pie Barba (Universitat de Barcelona) 63.Mar Morón Velasco (Universitat Autònoma de Barcelona) 64.Margot Pujal Llombart (Universitat Autònoma de Barcelona) 65.María Jesús Izquierdo (Universitat Autònoma de Barcelona) 66.María José González Madrid (Universitat de Barcelona) 67.Marta Llobet (Universitat de Barcelona) 68.Marta Utset Canal (Universitat Autònoma de Barcelona) 69.Martí López Andreu (Universitat Autònoma de Barcelona) 70.Martin Rodrigo y Alharilla (Universitat Pompeu Fabra) 71.Mercè Izquierdo (Universitat Autònoma de Barcelona) 72.Miguel Angel Sahagún Padilla (Universitat Autònoma de Barcelona) 73.Miguel Candioti (Universitat Pompeu Fabra) 74.Miquel Izard (Universitat de Barcelona) 75.Miriam Sol Torelló (Universitat Oberta de Catalunya) 76.Natalia Ribas Mateos (Universitat de Barcelona) 77.Natalia Rosetti Maffioli (Universitat Autònoma de Barcelona) 78.Núria Vergés Bosch (Universitat de Barcelona) 79.Pep Garcia-Borés i Espí (Universitat de Barcelona) 80.Pere Solà Gussinyer (Universitat Autònoma de Barcelona) 81.Pilar Albertín (Universitat de Girona) 82.Rafael Merino (Universitat Autònoma de Barcelona) 83.Raimundo Viejo Viñas (Universitat Pompeu Fabra) 84.Ramon Franquesa (Universitat de Barcelona) 85.Ricard Vinyes (Universitat de Barcelona) 86.Robert Tomàs Calvo (Universitat Autònoma de Barcelona) 87.Salvador Aguilar Solé (Universitat de Barcelona) 88.Salvador López Arnal (Universidad Nacional de Educación a Distancia) 89. Silvia Lannitelli Muscolo (Universitat de Barcelona) 90.Samuel-Lajeunesse (Universitat Autònoma de Barcelona) 91.Sònia Arribas (Universitat Pompeu Fabra) 92.Sònia Sánchez Busques (Universitat Autònoma de Barcelona) 93.Susana Narotzky (Universitat de Barcelona) 94.Tomás Herreros Sala (Universitat de Barcelona) 95.Tomàs de Montagut (Universitat Pompeu Fabra) 96.Xavier Domènech Sampere (Universitat Autònoma de Barcelona) 97.Xavier Ferrer Gallardo (Universitat Autònoma de Barcelona) 98.Xavier Oliveras González (Universitat Autònoma de Barcelona) 99.Víctor Jorquera (Universitat de Barcelona) I CENT 100.Verena Stolcke (Universitat Autònoma de Barcelona)

[ es ] ¿Otra vuelta de tuerca?

Artículo publicado por Diagonal, 8 de octubre de 2010. Número 134

El escenario de los últimos meses evoca el célebre título de Henry James. Tras haber parecido que el Gobierno estaba por hacernos pasar la crisis de manera agridulce –hablando de cambio de modelo productivo, anunciando leyes sociales sobre género, laicidad o eutanasia, etc.–, asistimos a un amargo giro neoliberal digno del felipismo.

Zapatero ha pasado de ser el Dr. Jekill socialdemócrata que prometía blindar los derechos sociales a ser el Mr. Hyde neoliberal que rinde pleitesía a los señores de las finanzas en Wall Street y apoya los progromos posmodernos de Sarkozy. Tras este giro, en parte impuesto por una Europa conservadora, en parte solicitado por los medios, autoridades económicas y no pocos dirigentes del PSOE, tiene uno la impresión de que se oculta la desbandada socialista ante su incapacidad manifiesta para hacer frente a la doble crisis socioeconómica e institucional en que nos encontramos.

Y es que el régimen parece que zozobra por cualquiera de sus dos grandes líneas de fractura, a saber: clase y nación. En la divisoria nacional, la incapacidad para responder al cambio de la estrategia abertzale deja al descubierto hasta qué punto el españolismo aún necesita a ETA como un exterior constitutivo, ese otro culpable que confiere razón de ser. A pesar del ridículo internacional, el estamento político español –Izquierda Unida incluida, aunque con matices– parece aferrarse a un nostálgico e inoperante “contra ETA vivíamos mejor”.

Al mismo tiempo, la sentencia involutiva sobre el Estatut ha desvelado el retraso de la judicatura respecto al gobierno multinivel instaurado a escala estatal y europea en las tres últimas décadas. A juzgar por la sentencia y los votos particulares de algunos magistrados parece como si el “enemigo interior” y el “España roja, antes que rota” siguiesen plenamente en vigor.

En la divisoria económica y social, la proclama del cambio de modelo productivo y los años de incremento en el I+D han pasado a la historia. Cuando parecía que las viejas soluciones neoliberales habían quedado aparcadas al haber sido identificadas como causantes de la crisis, resulta que han vuelto a aparecer los monstruos del ‘pasado’ voceando sus viejos mantras. Así, el FMI ha vuelto al ruedo proponiendo una surrealista flexibilización de los contratos fijos como solución para crear empleo. El Gobierno ya no se opone a las solicitudes del gobernador del Banco de España o de los mercados financieros.

Ahora abandera las reformas neoliberales aun cuando se ponga en contradicción con sus palabras de antaño. No obstante, sería aventurado leer la crisis como una situación proclive a una helenización de la política. Antes bien, a juzgar por cómo está la izquierda, más parece que todo apunte hacia una implosión o colapso que marque el fin de Zapatero. Ante esto, el régimen prepara ya coaliciones con –o mayorías de– los conservadores de CiU, PNV y PP, según se trate. A la izquierda la situación debería ser leída con más inteligencia que la paralizante dualidad entre el pragmatismo subalterno de los socios de Gobierno del PSOE en los distintos Gobiernos y el anticapitalismo ideológico anclado en una composición social obsoleta. Esta huelga llega tarde y al servicio de una hegemonía interna en el trabajo –asalariado, fijo, masculino, con papeles...– que no ha sabido frenar el neoliberalismo. O cambiamos algo o ya podemos prepararnos para otra vuelta de tuerca.

[ cat ] Escenaris del catalanisme

Després de la Diada i abans de les eleccions, el dilema del vot independentista

Article publicat a Público, 30.09.2010, pàg. 7

No hi ha cap nació que no tingui una festivitat, una data assenyalada que recorda algun moment històric clau per a la identitat col•lectiva. Pels nacionalismes sense Estat aquesta data sol ser un important moment de mobilització i d'esforç deliberatiu per definir l'estratègia del curs polític. Així succeeix amb l’Aberri Eguna al País Basc o el Dia da Pátria a Galícia. L’Onze de Setembre no és una excepció i es pot considerar, doncs, com un moment clau per a verificar l’estat de coses catalanista.

La Diada Nacional de Catalunya d’aquest any ha estat marcada pel fet de ser un pont entre dos moments decisius com són la gran manifestació del 10-J (on la multitudinària resposta a la sentència del Tribunal Constitucional ha aguditzat la crisi de l’Estat de les autonomies) i les properes eleccions autonòmiques (moment en què la ciutadania podrà pronunciar-se sobre la qüestió mitjançant, això sí, els filtres del govern representatiu).

I és que, ens agradi o no, les properes eleccions seran en gran part una votació sobre la sentència. Junt amb la vaga general, aquest serà un dels dos grans temes de campanya. Dos temes que tensionaran les dues línies d'escissió ideològica o cleavages que divideixen la societat catalana (la nacional i la social) i de la combinatòria de les quals (l'encreuament dels eixos esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme) sorgeix el sistema de partits.

La divisòria sobre la qüestió nacional, però, està guanyant pes com a catalitzador del descontentament social. Dues raons destaquen al respecte. En primer lloc, la qüestió nacional és impulsada des de fa temps per una onada de mobilitzacions que, des de les campanyes de la PDD fins a les consultes sobiranistes i el 10-J, ha mobilitzat des d’un “marc interpretatiu” (frame) que llegeix el que passa en clau de discriminació nacional. En segon lloc, el gir a la dreta dels governs central i l'autonòmic dificulta encara més, si cal, la producció d'un estat d'opinió procliu als temes socials, afavorint la incapacitat de l’esquerra per introduir en l’agenda els temes que li serien més favorables.

Un nou context d'oportunitat

El sobredimensionament de la qüestió nacional resultant de la mobilització dels darrers temps ha vingut a sumar-se a un factor institucional com és que les eleccions autonòmiques es presenten com un moment crític per als alineaments electorals de les últimes legislatures. Aquesta conjunció de factors ha provocat una estructura d'oportunitat que ha estat llegida per alguns notables i petits partits independentistes com la possibilitat efectiva de fer carrera. Darrere d'aquesta eclosió de candidatures independentistes hi ha la debilitat d'ERC per capitalitzar una situació que, contràriament al que està passant, li hauria de ser particularment propícia.

La paradoxa de l’independentisme és que pot arribar a una situació en la qual el sectarisme oportunista, estimulat per la mobilització, xoqui amb la llei electoral i produeixi un parlament amb menor presència independentista que els anteriors tot i el creixement de l’independentisme. I és que la llei electoral no hi és per res. L'estructura d'oportunitats que ha afavorit al catalanisme podria desafavorir l'estratègia independentista atorgant la majoria absoluta a CiU, molt millor situada en el sistema de partits.

Al nostre sistema electoral, debilitar a ERC no vol dir constituir automàticament projectes alternatius com si de vasos comunicants es tractés. Quan parlem d'articular representacions parlamentàries l'electorat identifica les opcions amb més rendibilitat. En la pràctica això significa que només els sectors més ideologitzats (els que estan dividint l'electorat independentista) apostaran finalment per abandonar la principal marca del independentisme. Per contra, debilitar a ERC sí pot significar enfortir a CiU, tan a prop de la majoria absoluta com lluny de la independència i malbaratar milers de vots d’un mateix camp (l'independentista). Tal com estan les coses, els independentistes descontents millor farien en crear un bon lobby amb el que pressionar a ERC que no pas crear candidatures fragmentadores d’un electorat limitat.

[ cat ] I després de la vaga?

Article publicat a l'edició catalana de Público (10 de setembre de 2010, p. 4)

El proper dia 29 els grans sindicats han convocat una vaga general en resposta al gir del govern en la política econòmica. Des que es va convocar hem sentit arguments sobre la seva conveniència, però no gaire sobre la seva eficàcia en defensa del món del treball. Aquest silenci hauria de ser doblement preocupant si considerem que convocatòries anteriors no han aconseguit aturar dècades de retallades neoliberals.

Certament, des d’una perspectiva històrica la vaga general ha suposat grans èxits pel treball en el seu conflicte amb el capital. Des que a principis del segle XX, una nova generació d'estrategs del moviment obrer van defensar la seva conveniència (per exemple, Rosa Luxemburg i el seu Vaga de masses, partit i sindicats), l'adopció de la vaga general com a repertori d'acció col•lectiva ha permès millores decisives.

La clau d'aquest èxit —particularment notori en els anys daurats del keynesianisme— radicava en la seva millor adaptació com a repertori d’acció a l'àmbit territorial de decisió que era l'Estat. Enfront de la fàbrica del XIX com a domini del patró, el comandament capitalista del segle XX havia trobat a l'Estat el marc institucional de la política econòmica. La vaga general va ser la resposta del treball per aconseguir millores.

Amb el progrés de la globalització, però, ja no sembla tan clar que el repertori hagi de tenir únicament l’Estat com àmbit d’intervenció. Cal només pensar que les mesures han vingut en part imposades per poders exteriors a l'Estat. Ens agradi que no, la globalització és un fet.

Arribats a aquest punt ens trobem, doncs, amb el problema del dèficit creixent del marc institucional de la negociació col•ectiva. Aquest dèficit, però, encobreix també certs privilegis dins del treball. De fet, sota l'apel•lació unitarista a la classe treballadora, s'oculta, per desgràcia, una composició social extremadament desigual en la que fallen més i més els mecanismes de representació interna del treball.

Així, allà on el marc de negociació instaurat pels Pactes de la Moncloa havia estat pensat per a les figures del treball fordista (treballadors homes, nacionals, de grans centres fabrils, protegits per convenis, etc), avui se'ns presenta una maquinària sovint insuficient, buida i deslligada de les realitats laborals própies de les societats postindustrials (figures del treball precari, feminitzat, extremadament qualificat, migrat, de petites empreses, etc). Pretendre que la realitat del treball no ha canviat després de dècades de reajustaments neoliberals no sembla molt raonable.

El marc institucional en vigor, però, segueix sent el mateix (amb fort arcaismes predemocràtics com la llei de vaga, per cert). I el fet que en el marc actual tampoc s'estiguin donant les condicions institucionals que facin possible revertir l'hegemonia interior del treball apunta escenaris futurs molt poc esperançadors marcats per la pervivència d’un modell productiu arcaic, la anomia, la xenofòbia, així com tot un seguit d'expressions polítiques de la crisi. Les crisis de la banlieue francesa o de Grècia són bons exemples actuals del que passa quan la representació del treball falla.

Davant d'aquesta situació, sembla que les solucions previsibles del treball passin per reintroduir en el repetori elements de ruptura desobedient que aconsegueixin, si més no, visibilitzar el desigual repartiment dels costos de la crisi. Després de tot, quan el marc institucional falla, la desobediència civil és l'última eina democràtica. Els marcs institucionals no canvien per si mateixos, sinó per l'emergència de formes disruptives d'acció col•lectiva que l’Estat necessita canalitzar posteriorment. La vaga mateixa, com a molts repertoris, també era desobedient (alegal o il•legal) en els seus inicis.

En cas contrari, la lògica de les últimes vagues s'apoderarà de l'escenari posterior: guerres de xifres, desencís, progrés electoral d'una dreta corrupta i sense programa (abans fins i tot d'accedir al poder)... Avui més que mai en les últimes dècades s'imposa reinventar un nou marc institucional per a la negociació d'interessos que tradueixi la mobilització en un progrés efectiu i beneficiari, en primer lloc, dels que paguen la crisi de manera més directa.

[ es ] Entrevista en Periodismo Humano

La brecha entre el activismo social y la política de partido, entrevista para el artículo de Juan Luis Sánchez en Periodismo Humano, volviendo sobre el tema de las políticas del notable, el partido y el movimiento. A vueltas, pues, con el problema de la agencia política.

[ cat ] El mur de Berlín, 20 anys després

Traducció i publicació al català per Enfocant de l'article de Youkali.



Presentació d'Enfocant

20 anys després de la caiguda del mur i del què hauria hagut de ser el final de la història (com se'ns va vendre llavors), doncs aquesta eppur si muove. El paradigma econòmic dels vencedors de la guerra freda ens ha portat a una altra crisi econòmica, mentre no s'encara el canvi del model de producció des d'una economia del petroli cap a una economia solar.

El que va ser el món del socialisme real és menyspreat i atacat, que si la socialització de la misèria, que si una economia de funcionaris, que si les vagues de fam a Cuba (mentre s'obliden aquelles que no interessen, com ara les dels maputxes xilens), etc. Però curiosament aquells règims fonamentats en el treball provaven de garantir uns mínims socials públics (habitatge, cultura, educació, pensions, sanitat, feina, etc) que ara mateix les economies fonamentades sobre el capital són absolutament incapaces de garantir, ni ho volen.

Pitjor encara, les parts majoritàries d'aquell corrent polític que enteníem per esquerra s'entesten en no tocar en absolut les bases d'unes economies basades en el capital, movent-se únicament en aquells aspectes post-materialistes (bodes gais, laicisme, etc) que no toquen en absolut els beneficis del capital. I per tant, amb aquestes renúncies, deixant via lliure a la dreta i la ultradreta populista, obtenint únicament resultats electorals parcials mínimament esperançadors i més ara en un moment de crisi aquelles candidatures que sí que aposten per una política decidida de resistència aferrissada contra les privatitzacions i les "reformes" (derrotes) imposades des dels poders fàctics (FMI-UE).

Quants murs encara ens queden per trencar, 20 anys després? no únicament les fronteres sud i de Mèxic, sinó també aquells murs mentals que sostenen i limiten l'actual paradigma de l'esquerra institucional europea, espanyola i catalana, murs que garanteixen les seves derrotes electorals contínues i l'obrir pas a la dreta i la ultradreta més rància, com dèiem abans.

[ cat ] No pensis en un burca

Com l'esquerra perdrà les eleccions sense que les guanyi la dreta



Article publicat al diari Público, el 30 de juliol, pàg. 5.

nota: he d'agrair aquí a Gaëlle Suñer la seva interlocució i maduració de la idea original. Malauradament no ens va ser possible finalitzar-lo conjuntament, així que el que pugui tenir de bo segur que és cosa seva; haver destrossat una bona idea, només responsabilitat meva.

Després del fiasco del referèndum sobre la Diagonal, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, s’ha llançat a una fugida cap endavant que no presagia res de bo, ni per al seu partit, ni per a l'esquerra en general. No fa gaire, a les pàgines d'aquest mateix diari, Gemma Galdon advertia del risc d'una deriva cap al populisme punitiu. La temptació d'aconseguir un ràpid ressò mediàtic gràcies a la instal•lació de càmeres de vigilància o la prohibició del burca pot tenir uns costos molt més grans dels que calcula qui proposa aquestes mesures.

Deixem de banda les consideracions de tipus ètic i normatiu sota les quals ningú que es reconegui com a demòcrata hauria de deixar de veure amb preocupació com és tractada la qüestió. Acceptem hipotèticament que la política és “l'art del possible” i que és admissible abordar assumptes com els drets civils (dret a la llibertat de culte, d’expressió, etc.) de forma merament instrumental.

Doncs bé, fins i tot des d'una perspectiva com aquesta, les mesures que s’estan adoptant són un greu error de càlcul que prepara avui la derrota de l’esquerra a les properes municipals. L’explicació és senzilla i es pot trobar al títol d'aquest article. La frase “No pensis en un burca” suscita inmediatament una única image: un burca. Tan si es vol com si no, al llegir aquesta frase som incapaços de debatre sobre altres temes. El problema doncs no és adoptar posicions d’esquerres davant d’aquesta qüestió, sinò més aviat el fet mateix de parlar-ne quan en realitat no té cap mena de rellevància per als barcelonins d’esquerres (té llavors un efecte desmobilitzador del propi electorat).

Aquest títol no és casual. Ha estat inspirat per l’obra No pensis en un elefant de George Lakoff. La seva hipòtesi suggereix que quan l’esquerra perd la capacitat de definir l’agenda pública amb el seu prisma particular, la ciutadania l’acaba identificant com oportunista i incoherent. I és que en el joc electoral representatiu, abans que els programes (que gairebé ningú llegeix), abans fins i tot que les promeses (que gairebé ningú compleix) el votant vota confiança i aquesta exigeix, per sobre de tot, congruència entre actuacions i valors, coherència sostinguda en el temps. Ningú es refia de qui canvia de direcció com un penell.

Arribats a aquest punt, es podria adduir que no hi ha res de negatiu a sortir al pas d'un debat generat pels mitjans adoptant mesures puntuals com el decret sobre el burca. I en efecte, no seria un problema si no fos perquè, en traslladar el debat al terreny simbòlic-cultural de la dreta, amplifiquen els errors comesos anteriorment en altres polítiques que són própies de l’esquerra (com les polítiques de participació i inclusió ciutadana).

El decret del burca no només és un moviment tàctic que pot enutjar a un petit volum d’electors com és la comunitat musulmana. El seu principal risc és que, en lloc d’ocultar, emfatitza els errors en fer veure la propia activitat legislativa amb ulls de dretes. Per si això no fos suficient, el desacord que provoca entre els socis de govern té un efecte directe sobre la fiabilitat de la gestió municipal. I per completar la sèrie d’errades concatenades, hem d’afegir la disonància cognitiva que produeix la mesura amb el que es defensa, en canvi, a escala autonòmica.

En aquest punt, cal un gir de 180 graus en la definició de l’agenda. La relectura autocrítica sobre les polítiques de participació ciutadana i integració social i cultural sens dubte té un cost: la despesa absurda, l’error en el disseny del referèndum, l’abandó de la participació efectiva per la publicitat mediàtica, etcètera.

Tot i així, aquest cost disposa d'unes externalitats simbòlico-culturals d’esquerres molt majors que els costos implícits del gir al populisme. La ciutadania d’esquerra no és ximple i sap renovar la confiança en qui no traeix els seus valors i admet els seus errors. Tots som conscients que estem en crisis. Es tracta, però, de enmarcar la crisi des de l’esquerra. A Barcelona existeix una majoria social a l’esquerra. No sembla per això que sigui la millor opció desaprofitar el marge que dona aquest punt de partida quan es fan les coses malament.

[ es ] El Muro de Berlín, 20 años después

Artículo sobre los 20 años de la caída del Muro de Berlín publicado en el monográfico de la revista Youkali "Uno, dos, mil... muros"

Hay acontecimientos que marcan un cambio de era. El lanzamiento de la bomba atómica sobre Hiroshima y Nagasaki divide al siglo XX por la mitad separando el antes y el después de una era nuclear. La Revolución de 1917, a su vez, inició y marcó con su proyecto socialista autoritario el “corto siglo XX” que finalizaría en 1989 con la caída del Telón de Acero. La caída del Muro de Berlín nada tiene que envidiar en relevancia a estos acontecimientos. El derrumbe del muro de hormigón que separaba la parte occidental de Berlín de la parte oriental cerró el Corto Siglo XX (1917-1989) y dio paso a una nueva etapa histórica marcada por la globalización.

Seguir leyendo

[ es ] ¿Quién manda aquí?

Publicado por Diagonal, nº 130, 14 de julio de 2010



El viraje a la derecha está servido: jubilación a los 67, recortes salariales, reforma laboral... La determinación del Ejecutivo demuestra que en su cálculo táctico se han incluido todos los riesgos: aislamiento parlamentario, huelga general, etc. Conociendo el funcionamiento del régimen español, todo apunta a que el PSOE apuesta por el regreso a las soluciones de antaño. Diríase que estamos ante una reedición de las últimas legislaturas de González –no por nada mediáticamente resucitado en los últimos tiempos–, a saber: distanciamiento de CC OO y UGT, pactos con CiU y PNV, marcaje a la derecha ocupando su discurso, recuperación de espacio mediático neoliberal, etc.

Sin embargo, este final de década no son los primeros ‘90. La huelga suena hoy a farsa del drama de antaño. En estos años, la implementación del proyecto neoliberal ha cambiado la constitución material de la sociedad alterando sustantivamente la situación de partida: estructura de clases, aparato productivo, condiciones de la negociación colectiva... Y lo que es peor, dicho cambio acompaña una reestructuración global del mando capitalista fundada en la ‘corrupción’ de la constitución formal (la Constitución de 1978).

Al decir corrupción no sólo nos referimos a la vulgar delincuencia de una parte del estamento político imbricada en la lógica del régimen –financiación de partidos, opacidad en los procesos decisionales, etc–. Aludimos también al concepto republicano; a la idea de que la subordinación de las instituciones públicas a intereses privados arriesga la existencia de éstas. Esta corrupción resulta funcional al proceso deconstituyente que (re)configura el mando capitalista, esto es, el “quién y cómo manda quien manda”.

Cuando la corrupción avanza, la democracia se deconstituye. En su forma liberal, la democracia es un régimen de contención, una concesión necesaria, aunque coyuntural, al movimiento. Pero la Historia no es lineal y lo que se democratiza puede desdemocratizarse. Contrariamente a la prédica liberal que ve la democracia como un estado de cosas, desde el movimiento la crisis es una disyuntiva entre la democratización y su involución. Por eso, mientras el mando corrompe las instituciones, nada hay más disfuncional a la democracia que limitarse a defender las posiciones conquistadas hace tres décadas. El fracaso de las huelgas pasadas prueba lo errado de la estrategia sindical y de la izquierda parlamentaria.

Treinta años después de los Pactos de la Moncloa, la acción social concertada –el pilar sobre el que se producen consenso y legitimación de la política económica– ha quebrado. Tras un periodo de medida ambivalencia –y no pocos palos de ciego–, Zapatero ha cedido a presiones ajenas a la democracia –se ha corrompido, en términos republicanos–. Al adoptar decisiones contrarias a la mayoría social sin opción revocatoria hace un uso ilegítimo de los márgenes de la democracia liberal que acelera el proceso deconstituyente iniciado por González y seguido por Aznar.

Al mismo tiempo, esta deconstitución es (re)configuración del mando a escala global. Como es sabido, el viraje a la derecha se justifica por el imperativo de dar una ‘buena imagen’ a los ‘mercados’, a la par que confianza a nuestros ‘socios’ –las grandes potencias económicas de la UE; y ello, básicamente, para conjurar el riesgo de una ‘helenización’ de la política. La amenaza más o menos velada de sanciones –el ‘rescate’ no deja de ser una sanción al pueblo griego por su rebeldía– es el argumento estrella con que se nos presentan como inevitables las medidas económicas. Rodríguez Ibarra lo expone así: “O mandamos a hacer puñetas a los mercados y tomamos el camino de la calle de en medio, o jugamos a su juego y continuamos poniendo nuestra mejor cara y nuestra más amable sonrisa para ver si nos consideran merecedores de su confianza y de su dinero. Es decir, o nos suicidamos o nos prostituimos”. Lo que se nos plantea con cínica voz no es otra cosa que aceptar que el mando manda, y que la única alternativa es la muerte –y no cualquiera, sino el suicidio–. Más allá de la retórica, la decisión se nos presenta en toda su desnudez: un poder mortal permite ejercer el dominio sobre la vida –un “biopoder”–, que diría Foucault.

Llegados a este punto, cabe preguntarse si el Estado todavía es un poder soberano o si, por el contrario, es un poder codependiente o, peor aún, subalterno de otro. Esto no significa que el Estado no sea arte y parte –la resistencia de Zapatero demuestra hasta dónde la nueva soberanía incorpora el Estado al mando–. Sin embargo, ello no resulta de un proceso constituyente europeo. Al contrario, la corrupción opera la deconstitución del régimen democrático y transfiere la decisión a instancias ajenas; no se subordina a un parlamento soberano europeo, sino a las agencias de calificación de la deuda. La mutación actual de la soberanía no se reduce, pues, a un problema de escala –del Estado a la UE–.

La configuración del mando responde al fin mismo de la soberanía moderna. Quienes suelen negar la obsolescencia del Estado aduciendo la ausencia de un marco institucional europeo o global “soberano” obvian una evidencia: la soberanía hoy no responde ya a instituciones unidireccionales y monopolísticas operativas sobre un territorio –la soberanía moderna–, sino a la interiorización del automatismo que nace de hacer aceptar un único paradigma de gobierno –Marx diría “subsunción real del trabajo en el capital”–.

La huelga del 29-S está generando una paralizante sensación de déjà vu. En el vaciamiento político de la acción social concertada –en su sustracción a la capacidad soberana de decidir–, el repertorio de la huelga general se convierte en un recurso de dudosa eficacia dentro de los parámetros del régimen en vigor. Su puesta en marcha, de hecho, es percibida por muchos como un coste excesivo. Y lo que es peor: superar dicho coste por medio del recurso al izquierdismo obrerista no deja de ser una expresión ideológica más del automatismo y, por tanto, parte del problema.

Así las cosas, convertir la convocatoria del 29-S en una oportunidad política pasa por asumir primero una escisión desobediente con los repertorios institucionalizados de acción colectiva. Cuando quien gobierna lo hace contra las instituciones democráticas, la desobediencia se erige en la única vía para hacer progresar la democratización y evitar el refuerzo de la deriva autoritaria. Más que la patronal o los medios, son los servicios mínimos, las manifestaciones rituales, los izquierdismos, etc., el principal obstáculo. A nosotros, pues, de inventar la democracia venidera

[ cat ] Desobediència al Constitucional

Bitllet d'opinió publicat al diari Público del 12 juliol 2010. Es pot consultar on-line



La manifestació de dissabte suposa una fita històrica. Aquest exercici de mobilització, però, escapa a les lectures ideològiques (i teleològiques) que està inspirant. Lluny de verificar-se en el discurs polític de la modernitat, evidencia fins a quin punt el segle XXI exigeix un altre marc de referència teòric. Anem a pams:

1. El lloc discursiu de la nació (de la nació lliure) no és el de l'Estat nacional, sinó el lloc on s'institueix la "igual dignitat de naixença" que trenca amb una decisió aliena al procediment democràtic (la sentència). Això ens situa en un horitzó que es remunta a l'origen (i en el temps es projecta més enllà) del constitucionalisme modern. El que ens constitueix com a nació lliure no és arribar a disposar d'un Estat, sinó l'exercici lliure de poder decidir que som una nació i, per tant, decidir quin vincle (foedus) volem amb la resta (aquest és el veritable acte de sobirania i no la instauració d'un Estat).

2. La política de notables i de partits s'ha subsumit en la política del moviment. Dissabte, els notables es van dissoldre en la "multitud" (Spinoza) i els partits polítics van ser incapaços d'enquadrar aquesta com a "poble" (Hobbes). Les institucions de l'autogovern (presidència de la Generalitat, presidència del Parlament, etc.) van haver de seguir el comandament de les organitzacions de la societat civil. El que ha mobilitzat la ciutadania és la desobediència al TC i no el suport a l'Estat de les autonomies o un projecte independentista (l'escissió constituent en resposta a la liquidació del procés autonòmic).

3. S'ha inaugurat una etapa que es pot tancar a les autonòmiques o progressar cap a un nou disseny institucional. En el primer cas, la ciutadania és canalitzada pel govern representatiu mitjançant les opcions electorals: unitarisme (PP i C's), renegociació autonòmica (PSC i CiU), independència (ERC) i Estat federal asimètric (ICV) o simètric (IU-EUiA). En el segon cas, s'obre un procés constituent capaç de comprendre les limitacions de l'Estat nacional, mitjançant formes participatives, cap a un disseny institucional construït des de baix, sota el principi federal com a poder constituent.

[ cat ] Article a Público sobre la sentència de l'Estatut

Les autonomies estan ferides.
L'Estat de les autonomies ha esgotat l'impuls constituent després de trenta anys.

Ferit greu. Així ha quedat l’Estat de les autonomies. El seu diagnòstic varia segons qui el realitzi. Però una cosa sembla clara: trenta anys després de la seva creació, l’Estat de les autonomies ha esgotat l’impuls constituent. La sorpresa, però, hauria de ser menor del que sembla. L’Estatut sentenciat va néixer amb un dèficit de legitimitat respecte al seu predecessor. Tots els indicadors electorals eren pitjors: menys participació (del 59,70% al 48,85%), menys percentatge del sí (del 88,15% al 73,24%), major percentatge del no (del 7,76% al 20,57%), més vot blanc (del 3,55% al 5,29%) i més vot nul (del 0,48 al 0,90%). A més, l’Estatut va ser impugnat i sotmès a examen pel Constitucional durant quatre anys. I al mateix temps s’ha anat desplegant sense l’apocalipsi previst per alguns.

El procediment. La quarta cambra legislativa

Per començar, la sentència planteja un problema de procediment. Hem pogut veure com el TC s’ha convertit en una quarta cambra legislativa amb capacitat per reorientar les decisions del legislatiu. A aquest fet no és aliena la politització del procés judicial afavorida per l’absurda esmena del PP a la pràctica totalitat de l’articulat. Al mateix temps, la modalitat de votació s’han anat adaptant a la necessitat d’arribar a una decisió final adequada a posicions ideològicament predeterminades. Lluny d’emetre’s una sentència consensuada (o com a mínim conforme a unes regles de joc definides a l’avançada), hem vist com les regles s’han anat canviant fins a l'extrem de dictar-se sentència per blocs amb el resultat de majories variables.

La cosa no s’acaba aquí. Com és sabut, dels dotze jutges, un ha mort i quatre han vist expirar el seu mandat a causa del bloqueig del PSOE i el PP. Per si això no fos suficient, els recursos de súplica presentats per la Generalitat i el Parlament van ser desestimats sense cap mecanisme compensatori a favor dels altres poders de l’Estat (més enllà de la passivitat de l’executiu espanyol).

La legitimitat. El marc de la Transició

A un segon nivell, la sentència aguditza una crisi de legitimitats derivada, en part, de tot l’anterior i, en part també, del progrés d’una ruptura constituent en la societat catalana. Mentre el TC posposava la seva decisió, la ciutadania desplegava una incessant activitat que qüestiona les limitacions del marc autonòmic de la Transició. Des de les consultes soberanistes i les campanyes pel dret a decidir fins al manifest sobre la dignitat nacional de Catalunya, en els últims anys s’ha produït una conflictivitat inèdita que qüestiona l’statu quo constitucional.

La crisi de legitimitat no només és una crisi en el règim, sinó també del règim. I és que a més de posar-se en qüestió l’statu quo, també es qüestiona el model restrictiu de democràcia a favor de més participació ciutadana. Mentre que en el model que inspira la sentència els preceptes constitucionals no són interpretables en virtut de l’evolució històrica, en el model contraposat per la política diària la democràcia supera el marc de 1978. En altres paraules, mentre que l’Estatut va ser aprovat en 2006, la sentència ens arriba de 1978.

El contingut. Replegament identitari

La negació de “tota eficàcia jurídica” del terme nació tal com està recollit al preàmbul és tendenciosa en la seva interpretació nacionalista (espanyola). Enlloc de reconèixer la potencialitat del marc de 1978, en el qual s’obria la possibilitat de la multinacionalidad, ens trobem amb un replegament identitari explícit en la persistent al•lusió a la “indissoluble unitat de la nació espanyola”. Es veta així la possibilitat d’aprofundir en el reconeixement i l’acomodació cultural. Els canvis de contingut relatius als usos lingüístics i simbòlics ho confirmen.

També és destacable la reacció corporativa. La desproporció d’articles retallats relatius al poder judicial fa dubtar molt sobre la capacitat de jutjar. Si afegim que el TC és un òrgan a mitja renovació, no resulta difícil veure com el poder judicial s’ha resistit a la democratització.