Presentació d'Enfocant
20 anys després de la caiguda del mur i del què hauria hagut de ser el final de la història (com se'ns va vendre llavors), doncs aquesta eppur si muove. El paradigma econòmic dels vencedors de la guerra freda ens ha portat a una altra crisi econòmica, mentre no s'encara el canvi del model de producció des d'una economia del petroli cap a una economia solar.
El que va ser el món del socialisme real és menyspreat i atacat, que si la socialització de la misèria, que si una economia de funcionaris, que si les vagues de fam a Cuba (mentre s'obliden aquelles que no interessen, com ara les dels maputxes xilens), etc. Però curiosament aquells règims fonamentats en el treball provaven de garantir uns mínims socials públics (habitatge, cultura, educació, pensions, sanitat, feina, etc) que ara mateix les economies fonamentades sobre el capital són absolutament incapaces de garantir, ni ho volen.
Pitjor encara, les parts majoritàries d'aquell corrent polític que enteníem per esquerra s'entesten en no tocar en absolut les bases d'unes economies basades en el capital, movent-se únicament en aquells aspectes post-materialistes (bodes gais, laicisme, etc) que no toquen en absolut els beneficis del capital. I per tant, amb aquestes renúncies, deixant via lliure a la dreta i la ultradreta populista, obtenint únicament resultats electorals parcials mínimament esperançadors i més ara en un moment de crisi aquelles candidatures que sí que aposten per una política decidida de resistència aferrissada contra les privatitzacions i les "reformes" (derrotes) imposades des dels poders fàctics (FMI-UE).
Quants murs encara ens queden per trencar, 20 anys després? no únicament les fronteres sud i de Mèxic, sinó també aquells murs mentals que sostenen i limiten l'actual paradigma de l'esquerra institucional europea, espanyola i catalana, murs que garanteixen les seves derrotes electorals contínues i l'obrir pas a la dreta i la ultradreta més rància, com dèiem abans.
