Article publicat al diari Público, el 30 de juliol, pàg. 5.
nota: he d'agrair aquí a Gaëlle Suñer la seva interlocució i maduració de la idea original. Malauradament no ens va ser possible finalitzar-lo conjuntament, així que el que pugui tenir de bo segur que és cosa seva; haver destrossat una bona idea, només responsabilitat meva.
Després del fiasco del referèndum sobre la Diagonal, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, s’ha llançat a una fugida cap endavant que no presagia res de bo, ni per al seu partit, ni per a l'esquerra en general. No fa gaire, a les pàgines d'aquest mateix diari, Gemma Galdon advertia del risc d'una deriva cap al populisme punitiu. La temptació d'aconseguir un ràpid ressò mediàtic gràcies a la instal•lació de càmeres de vigilància o la prohibició del burca pot tenir uns costos molt més grans dels que calcula qui proposa aquestes mesures.
Deixem de banda les consideracions de tipus ètic i normatiu sota les quals ningú que es reconegui com a demòcrata hauria de deixar de veure amb preocupació com és tractada la qüestió. Acceptem hipotèticament que la política és “l'art del possible” i que és admissible abordar assumptes com els drets civils (dret a la llibertat de culte, d’expressió, etc.) de forma merament instrumental.
Doncs bé, fins i tot des d'una perspectiva com aquesta, les mesures que s’estan adoptant són un greu error de càlcul que prepara avui la derrota de l’esquerra a les properes municipals. L’explicació és senzilla i es pot trobar al títol d'aquest article. La frase “No pensis en un burca” suscita inmediatament una única image: un burca. Tan si es vol com si no, al llegir aquesta frase som incapaços de debatre sobre altres temes. El problema doncs no és adoptar posicions d’esquerres davant d’aquesta qüestió, sinò més aviat el fet mateix de parlar-ne quan en realitat no té cap mena de rellevància per als barcelonins d’esquerres (té llavors un efecte desmobilitzador del propi electorat).
Aquest títol no és casual. Ha estat inspirat per l’obra No pensis en un elefant de George Lakoff. La seva hipòtesi suggereix que quan l’esquerra perd la capacitat de definir l’agenda pública amb el seu prisma particular, la ciutadania l’acaba identificant com oportunista i incoherent. I és que en el joc electoral representatiu, abans que els programes (que gairebé ningú llegeix), abans fins i tot que les promeses (que gairebé ningú compleix) el votant vota confiança i aquesta exigeix, per sobre de tot, congruència entre actuacions i valors, coherència sostinguda en el temps. Ningú es refia de qui canvia de direcció com un penell.
Arribats a aquest punt, es podria adduir que no hi ha res de negatiu a sortir al pas d'un debat generat pels mitjans adoptant mesures puntuals com el decret sobre el burca. I en efecte, no seria un problema si no fos perquè, en traslladar el debat al terreny simbòlic-cultural de la dreta, amplifiquen els errors comesos anteriorment en altres polítiques que són própies de l’esquerra (com les polítiques de participació i inclusió ciutadana).
El decret del burca no només és un moviment tàctic que pot enutjar a un petit volum d’electors com és la comunitat musulmana. El seu principal risc és que, en lloc d’ocultar, emfatitza els errors en fer veure la propia activitat legislativa amb ulls de dretes. Per si això no fos suficient, el desacord que provoca entre els socis de govern té un efecte directe sobre la fiabilitat de la gestió municipal. I per completar la sèrie d’errades concatenades, hem d’afegir la disonància cognitiva que produeix la mesura amb el que es defensa, en canvi, a escala autonòmica.
En aquest punt, cal un gir de 180 graus en la definició de l’agenda. La relectura autocrítica sobre les polítiques de participació ciutadana i integració social i cultural sens dubte té un cost: la despesa absurda, l’error en el disseny del referèndum, l’abandó de la participació efectiva per la publicitat mediàtica, etcètera.
Tot i així, aquest cost disposa d'unes externalitats simbòlico-culturals d’esquerres molt majors que els costos implícits del gir al populisme. La ciutadania d’esquerra no és ximple i sap renovar la confiança en qui no traeix els seus valors i admet els seus errors. Tots som conscients que estem en crisis. Es tracta, però, de enmarcar la crisi des de l’esquerra. A Barcelona existeix una majoria social a l’esquerra. No sembla per això que sigui la millor opció desaprofitar el marge que dona aquest punt de partida quan es fan les coses malament.
