Les CUP (no la CUP) han fet un pas valent i complicat. Aquí va la meva primera reflexió en calent:
1) La Diada d'aquest any ha estat històrica i ha situat la qüestió nacional a l'ordre del dia. Es sota aquests paràmetres que, agradi que no, s'haurà de decidir la campanya electoral. Vist que CyU parla d'independència, però només demana crèdits que ens endeuten i retalla drets socials; vist que Esquerra només vol substituir al PSC i a sobre està cedint tot l'espai sobiranista a CyU des d'una impresentable subalternitat cap a la cleptocràcia neoliberal; vist que SI és sionista (i no vull una política exterior catalana al servei d'Israel) i vist que ICV només es planteja la qüestió nacional de manera retòrica i instrumental, queda clar que les CUP són les úniques candidatures que disposen de credibilitat per obrir -tot i les seves inèrcies ideològiques del passat- un procès de resignificació emancipatòria, federal i constituent de la sobirania (CUP 1- resta 0).
2) Com he anat dient aquests dies passats, calia veure com es desenvolupava el procés. No ha anat malament per molt que la realitat mai sigui el que desitjariem. En els ritmes que ha imposat el comandament cleptocràtic i oportunista de l'Artur Mas, no hi havia espai per molt més. Com saben gràcies a Paul Virilio: "velocitat és poder" i calia prendre una decisió. Encara queda molt per fer, sens dubte, però d'entrada s'ha destacar ja un fet completament inusual: les CUP són la única candidatura que ha consultat obertament el presentar-se. Només per això, la gent s'hauria de demanar sobre la natura democratitzadora d'aquesta candidatura i sobre què passa amb la resta (CUP 2, resta 0).
3) Per oferir garanties en un procés que ens ha caigut a sobre marcat per l'acceleració que imposa CyU (conscient que en dos anys haurien perdut estrepitosament), un altre aspecte per aclarir, més enllà de les qüestions procedimentals, eren les i els candidats de les CUP. Atés que les CUP encara han de madurar molt internament el seu model organitzatiu (més encara, ara que estaran sotmeses a unes pressions inmenses), només amb activistes procedents de la política del moviment es podria assegurar un pas com el que toca.
En aquest sentit, les i els candidats indicats ofereixen totes les garanties. A hores d'ara, en l'actual estat de desenvolupament de les CUP, aquesta és la principal garantia que es podia demanar. David Fernàndez, de l'Ateneu la Torna i Coop 57, la Georgina Rieradevall i en Quim Arrufat poden comptar des de ja amb el meu vot per Barcelona (...i crec que amb l'acta de deputat ;-) Com que, a més a més, conec personalment al Lluc Salellas (cap de llista per Girona) i al Jordi Martí Font (cap de llista per Tarragona) puc asegurar que aquestes candidatures són d'absoluta confiança (i si no que es preparin ;-). Sovint he parlat de la dualitat que opera a les CUP. Aquestes són, doncs, les CUP del moviment, i no pas les de la vella gramàtica política que tan sovint haig de criticar; són les CUP de la gent que porta anys d'activisme a les seves esquenes (CUP 3, resta 0).
4) Per les reaccions que poden provocar a la resta de partits, pel diàleg que poden començar a tenir amb el moviment, pels sectors socials habitualment abstencionistes que es poden mobilitzar i per moltes altres raons, aquesta vegada podem donar el nostre vot amb la seguretat que estem obrint una nova etapa més enllà de la fase purament expressiva de la protesta, cap a una nova institucionalitat. Les CUP es mereixen a dia d'avui el nostre vot (de confiança).
5) Les CUP ja han avançat una posició d'autèntic trencament constituent: no han volgut entrar al joc dels pactes electorals amb la partitocràcia i, a més a més, presenten persones que ja han demostrar no tenir por de la desobediència civil, del trencament constituent. Aquestes CUP són garantia d'una veu realment constituent procedent del moviment: la veu d'una Catalunya, nació de la multitud; de la Catalunya que reivindica la seva dignitat de naixença en un context d'instauració d'un comandament global cleptocràtic.
Endavant les CUP!
