Gràcies a l'Arnau Mallol per la traducció
L'actual
campanya electoral catalana s'està veient marcada pel canvi de "marc
interpretatiu general" (masterframe) posterior a la Diada
d'aquest 2012. Amb l'avançament electoral a mitja legislatura
(evidència que el règim s'esgota) la lumpenoligarquía
convergent ha sabut utilitzar tàcticament el recurs institucional de
la convocatòria avançada en el seu propi benefici (almenys de
moment). La seva intenció és clara, obtenir una pròrroga de quatre
anys a les seves polítiques de retallades i acabar de configurar el
país pel seu encaix neoliberal dins la UE com a colònia turística.
Si res, ni ningú ho atura, en els propers anys assistirem a una
destrucció sense precedents de l'Estat de benestar sota la fal·laç
invocació d'una independència que mai arribarà (a la què, de fet,
el propi Mas ja anomena "interdependència", encara
que sigui més aviat la simple i clara dependència dels mercats).
1) Poca cessió del PP a CiU (6,6%) i, per contra, molta (42,7%) a Ciutadans. Això reforça el camp de tensió nacional per sobre del social: malgrat el consens neoliberal amb el PP, la deriva pseudo-soberanista de CiU espanta als electors populars.
2) La segona opció de CiU és ERC, que adopta en aquest cas el rol d'advocacy-party de la independència (en menor mesura SI), això signicia que ERC és l'opció electoral que davant la desconfiança de l'autenticitat de l'independentisme de CiU pot ser percebuda com a garantia que les promeses independentistes de Mas es duguin a terme.
3) En sentit invers, els votants d'ERC no veuen en el gir estratègic de CiU raons per modificar la seva posició (un 36% d'Esquerra optaria per CiU enfront del 57,7% de CiU que ho faria per ERC). Pels votants d'ERC, la convocatòria d'eleccions segurament és llegida com a confirmació de les seves pròpies tesis independentistes.
4)
El PSC clarament s'enfonsa cap a ICV, cosa perfectament comprensible
atès que ICV, confiada en l'absència de competidors destacats per
l'esquerra, no s'ha desmarcat de la seva posició extremadament
moderada de l'última dècada.
5) Tant és així l'anterior, que ICV veu com la segona opció dels seus votants desertors podria decantar-se per parts iguals cap el PSC i ERC; el primer, és de presumir, per considerar-se el "vot útil" i la necessitat de plantar cara a la majoria absoluta de CiU; i el segon per no sentir-se del tot satisfets amb la posició instrumental respecte a la qüestió nacional que defensa Herrera (la independència no és contradictòria amb el federalisme, sinó un pas previ!).
6) Ciutadans i el PP es retroalimenten mútuament i tant fa un, com l'altre, amb l'avantatge indubtable per Ciutadans del major desgast del PP a causa del desgast del govern de Rajoy.
7) SI es mou clarament en els marges del seu origen: ser una escissió d'ERC en un moment de recomposició electoral de l'organització que pot ser vista dos anys més tard, com la garantia d'entrar en el Parlament per pressionar des de l'independentisme. La fugida de Laporta, la desaparició de Reagrupament i la presentació de les CUP escanyen a una candidatura de notables pertot arreu. Al cap i a la fi, els notables es van esgotar com a agència política fora de la política de partit fa cosa d'un segle.
I les CUP?
Descendim en la lectura de la gràfica fins al lloc de les CUP i observem els vectors que podrien aportar fluxos de vot decisius perquè la formació municipalista entrés en el Parlament.
A) Les CUP es posicionen de manera inequívoca en l'eix social, no rebent ni un 1% de CiU. El seu vot és un vot inequívocament anticapitalista i percebut com a tal pel votant de dretes (catalanista o no).
B) Les CUP només reben un 9,2% procedent d'ERC el que, més enllà d'evidenciar l'extrema moderació d'aquesta formació en l'eix social, també demostra que no és com a escissió independentista que les CUP rebrà vots.
C) Significativament, les CUP reben una aportació electoral (13,6%) procedent d'ICV més important que la d'ERC (sempre més allunyada en l'eix esquerra/dreta). Més encara, si tenim en compte l'especificitat de l'aportació de SI (punt següent) es compendrà que ICV-EUiA és el principal calador de vots de les CUP en aquestes eleccions, fet que indica que més que apuntar cap a la persistència en un marc de referència identitari (el pesat discurs de la unitat popular), hauria de conduir a les CUP a perfeccionar el seu discurs sobre la radicalització democràtica i la presència dels moviments socials al Parlament.
D) Malgrat ser el major contingent de vot en aquesta enquesta, l'aportació de SI ha de ser considerada amb particular atenció, atès que els qui en les CUP optaven per presentar-se en les passades eleccions, molt segurament havien prestat a SI un vot que ara trobarà una opció preferent.
Finalment, encara que en aquesta gràfica no apareixen opcions extraparlamentàries (fàcilment acomodables per mitjà de pactes com seria el cas de Revolta Global), les CUP haurien de prendre en molta consideració les complexes opcions electorals que prefiguren els vots nuls i en blanc, l'abstenció i la candidatura del partit abstencionista (Escons en Blanc). En qualsevol d'aquests casos es confirma una mateixa necessitat: les CUP no han de jugar sobre el terreny de la reafirmació identitària (la identitat independentista tothom la hi suposa; ja està guanyada!), sinó sobre l'eix de l'alternativa de la revolució democràtica i la política del moviment com a expressió d'una sortida constituent a la crisi del règim (espai on ICV, per exemple, ja ha demostrat, amb la seva posició davant el bloqueig del Parlament i la seva aposta per l'ordre, una baixíssima credibilitat).
Com haurien de situar-se les CUP en aquesta campanya?
Tal com hem apuntat, deixant al marge el discurs d'autoconsum de l'esquerra independentista i considerant seriosament la necessitat de ser competitius amb un discurs molt més complex, plural i democràtic. Si les CUP volen entrar al Parlament haurien d'explotar tot el seu potencial municipalista com a expressió de les maneres de fer. Les insuficiències ja manifestes en el terreny procedimental (la manera en què es va dur a terme la decisió de presentar-se va deixar molt a desitjar) i de la producció del discurs (l'opció pel marc interpretatiu d'unitat popular) poden i han de ser contrarestades amb els òptims perfils dels caps de llista i el boom que a les xarxes activistes es va produir amb la recollida d'avals (fins a 27.111 signatures en total en quatre dies).
La tasca que tenen per davant els candidats no és fàcil; sobretot si tenim en compte que, en general, els candidats han de fer la campanya sota la triple pressió de militància, mitjans i electors:
I) Cap a fora es trobaran amb la llei del silenci de la partitocràcia i al seu favor, almenys apriori, només juga la convocatòria de la Vaga General el #14N (una altra evidència més per no jugar en el terreny del discurs d'autoconsum identitari independentista; especialment rellevant si es considera que, a diferència de Galiza i Euskal Herria, el sindicalisme independentista català és un epifenòmen de dubtoses garanties).
II) Cap a dins les CUP han de lluitar contra si mateixes, contra la comoditat de l'univers de sentit en el qual han forjat una identitat en extrem coherent amb el seu propi marc de referència, poca política i gens apta a les exigències conjunturals d'aquestes eleccions. Les CUP no només han de fer front a aquelles organitzacions ultracentralistes heredades d'onades passades del moviment d'alliberament nacional (MDT i Endavant) o de l'ultraesquerranisme (Lluita Internacionalista i En Lluita). Les CUP han de fer front, a més, a una tendència inherent al règim polític i al seu joc partidista; una tendència centrípeta a la què són funcionals, justament, aquelles organitzacions que pitjor poden abordar la producció del discurs polític requerit pel moment (presentar-se a les eleccions ha estat, fins a aquesta convocatòria cosa precisament dels sectors més autorreferencials).
En definitiva, davant unes eleccions decisives per al seu propi marc de referència (unes eleccions on el masterframe és independència sí o sí), les CUP han de decantar-se per ser d'una vegada per totes "les" CUP i no "la" CUP; la interfície dels moviments antagonistes i no la maquinària electoral centralitzadora de les escissions independentistes; l'expressió d'un demos plural, d'un "poble" que es contraposi al règim com a escissió constituent en l'horitzó d'esdevenir una pluralitat irreductible i no l'expressió de la reductio ad unum d'una complexa trama de subjectivitats afectades per la deriva cleptocràtica del règim polític
Si
les CUP no es prenen de debò aquestes qüestions difícilment es pot
imaginar a dia d'avui el gir parlamentari que els hem reclamat 27.111
voluntats, incloses les seves pròpies.
