dilluns, de juny 30, 2008
dimarts, de juny 24, 2008
[ cat ] Pàgina web on-line
www.raimundoviejo.info
De moment només és pot consultar en català, però aviat esperem poder tenir traducció a més idiomes. Vull aprofitar aquesta ocassió per agrair a en Marc de la Unitat de Suport a la Innovació Docent-CPGP la seva feina i assessorament tècnic.
De moment només és pot consultar en català, però aviat esperem poder tenir traducció a més idiomes. Vull aprofitar aquesta ocassió per agrair a en Marc de la Unitat de Suport a la Innovació Docent-CPGP la seva feina i assessorament tècnic.
[ cat ] Seminari sobre Frame Analysis a l'IGOP
El proper dilluns, 30 de juny, a les 16h30, tindrà lloc a l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) la sessió Frame Analysis: enquadrament teòric, operacionalització empírica i línies d'investigació.
[ cat ] La dècada vermella: Alemanya (1967-1977)
Classe al curs d'estiu 1968: Abans i Després.
[ Dimecres, 2 de juliol de 17:00 a 20:20 ]
A mig camí entre l'efímera experiència del Maig Francès (1968) i la àmplia mobilització de la Ondata Rivoluzionaria italiana (1969-1977), la Dècada Vermella (1967-1977) alemanya comparteix l'extensió temporal de l'ona de mobilitzacions, tot i que amb un menor abast social. La mort de l'estudiant Benno Ohnesorg a les mans de la policia el 2 de juny de 1967 marcaria un punt d'inflexió en les mobilitzacions pacifistes del SDS (Sozialistischer Deutscher Studentenbund). Amb aquest episodi s'inicia un període d'intensa mobilització i canvi social en la República Federal d'Alemanya (RFA). Des de llavors fins a la Tardor Alemanya (el Deutscher Herbst de 1977) la República de Bonn (Alemanya occidental entre 1949 i 1989) veurà transformades des de l'interior les estructures del règim polític de postguerra. Aquest període de transició donarà pas als anomenats "nous moviments socials" (tot i que en realitat no eren tan nous) i la fundació del "partit anti-partit": Els Verds (Die Grünen). En aquesta sessió del curs examinarem la naturalesa del canvi politic que es va produir i que encara es projecta sobre els nostres dies.
[ Dimecres, 2 de juliol de 17:00 a 20:20 ]
A mig camí entre l'efímera experiència del Maig Francès (1968) i la àmplia mobilització de la Ondata Rivoluzionaria italiana (1969-1977), la Dècada Vermella (1967-1977) alemanya comparteix l'extensió temporal de l'ona de mobilitzacions, tot i que amb un menor abast social. La mort de l'estudiant Benno Ohnesorg a les mans de la policia el 2 de juny de 1967 marcaria un punt d'inflexió en les mobilitzacions pacifistes del SDS (Sozialistischer Deutscher Studentenbund). Amb aquest episodi s'inicia un període d'intensa mobilització i canvi social en la República Federal d'Alemanya (RFA). Des de llavors fins a la Tardor Alemanya (el Deutscher Herbst de 1977) la República de Bonn (Alemanya occidental entre 1949 i 1989) veurà transformades des de l'interior les estructures del règim polític de postguerra. Aquest període de transició donarà pas als anomenats "nous moviments socials" (tot i que en realitat no eren tan nous) i la fundació del "partit anti-partit": Els Verds (Die Grünen). En aquesta sessió del curs examinarem la naturalesa del canvi politic que es va produir i que encara es projecta sobre els nostres dies.
dilluns, de juny 23, 2008
[ cat ] Saviesa, Ciència, Tecnologia: la universitat que vindrà.
Article publicat per la Directa, núm 98, pàg. 7 (18 de juny)
Saviesa, ciència i tecnologia: tres conceptes relacionats amb el coneixement, tot i que de manera diferent i canviant al llarg del temps. La saviesa, grau més elevat del coneixement, ha estat considerada també font de prudència, intel•ligència aplicada. La ciència, més modesta, comprèn el conjunt de coneixements obtinguts mitjançant l'observació i el raonament, estructurats de manera sistemàtica, permetent l'enunciat de principis i lleis generals. La tecnologia, en fi, tot just un conjunt de teories i de tècniques que faciliten l'aprofitament pràctic del coneixement científic.
Al llarg de la Història hi ha hagut temps que la institució universitària va arribar a organitzar institucionalment aquests conceptes amb cert èxit. Amb els seus pros i contres, no sense la mediació del conflicte entre estaments, es va assolir una certa harmonia en el funcionament dels espais de producció del coneixement, en la composició social de qui coneixen, en l'ocupació i l'aplicació social dels seus sabers.
En els nostres dies, però, costa creure que qui vulgui cercar la saviesa arribi a ella estudiant o treballant en les universitats. La ciència, certament, es troba associada a la universitat de manera més clara, si bé és conegut que la producció científica més avançada en no poques branques del saber escapa a la institució. I això és encara més evident si pensem en el cas del desenvolupament tecnològic.
El problema universitari, no obstant això, no és en les seves línies fonamentals un problema de fugida de la producció del coneixement (efecte abans que causa de la crisi de la universitat), sinó de l'organització institucional d'aquesta. En els últims anys, de fet, la universitat s'ha inclinat per una de les configuracions més extremes i adverses que hagin conegut saviesa, ciència i tecnologia, a saber: aquella que inverteix el flux semàntic de l'ordre conceptual que genera la tríade saviesa, ciència i tecnologia fins a l'extrem de subsumir pràcticament les dues primeres en l'última.
En efecte, si observem l'evolució o, pitjor encara, la tendència que es dissenya en el desenvolupament universitari, veurem que cada vegada més la universitat s'està convertint en un centre de producció i reproducció d'aplicacions tecnològiques, subsidiària del progrés científic aliè i d'escassa o nul•la saviesa. La raó per a això és tan evident i denunciada com tabú en el discurs acadèmic: la mercantilització del coneixement. No és de sorprendre que un tremend sentiment de frustració condeixi entre un cognitariat, en formació o contractat, cada dia més precaritzat.
Les alternatives, però, existeixen i proliferen en el cor mateix del semiocapitalisme. Amb cada curs progressen per onsevulla alternatives d'autoformació. No són pocs els hackers que es riuen dels coneixements d'informàtica que es poden impartir en un aula universitària. Tampoc és casual que en el terreny de les idees, els principals desafiaments a la teoria política hagin procedit de la urgència de donar resposta als moviments socials: des del feminisme fins a l'ecologia política, passant per l'indigenisme, la justícia global, etc.
Significativament, la reivindicació de la universitat es presenta en la semàntica que acompanya aquest procés de producció d'espais de coneixement: noves universitats que es diuen lliures, nòmades, tangents, pirates, invisibles, etc. La seva organització ve a donar resposta avui a una crisi de la institució universitària introduïda des de dalt i que intenta jerarquitzar, disciplinar i expulsar a un cognitariat incapaç de donar-se per satisfet amb el marc institucional (de classe, gènere, cultura, etc.) que se li ofereix.
El conegut Pla Bolonya no sembla que vingui precisament a facilitar les coses, si bé tampoc s'hauria d'ignorar el potencial antagonista d'aquesta temptativa per recompondre un ordre social fundat en el control del coneixement. Així, la institució requereix una implicació proactiva de qui produeix el coneixement: l'estudiant-massa que va produir la LRU no té futur en el elitista marc universitari postfordista de la LOU. El cognitari-precaritzat, però, hauria de ser col•laborador i pro-actiu en la producció d'un coneixement bàsicament tecnològic.
Els processos de subjectivació en curs necessaris al naixement de la universitat semio-capitalista comporten algunes resistències i contradiccions de difícil solució dintre del model bolonyès. El futur de la universitat, però, resultarà de la manera en que es resolgui el conflicte implícit. A nosaltres universitaris de comprendre a temps l'exigència política de la nostra època.
Saviesa, ciència i tecnologia: tres conceptes relacionats amb el coneixement, tot i que de manera diferent i canviant al llarg del temps. La saviesa, grau més elevat del coneixement, ha estat considerada també font de prudència, intel•ligència aplicada. La ciència, més modesta, comprèn el conjunt de coneixements obtinguts mitjançant l'observació i el raonament, estructurats de manera sistemàtica, permetent l'enunciat de principis i lleis generals. La tecnologia, en fi, tot just un conjunt de teories i de tècniques que faciliten l'aprofitament pràctic del coneixement científic.
Al llarg de la Història hi ha hagut temps que la institució universitària va arribar a organitzar institucionalment aquests conceptes amb cert èxit. Amb els seus pros i contres, no sense la mediació del conflicte entre estaments, es va assolir una certa harmonia en el funcionament dels espais de producció del coneixement, en la composició social de qui coneixen, en l'ocupació i l'aplicació social dels seus sabers.
En els nostres dies, però, costa creure que qui vulgui cercar la saviesa arribi a ella estudiant o treballant en les universitats. La ciència, certament, es troba associada a la universitat de manera més clara, si bé és conegut que la producció científica més avançada en no poques branques del saber escapa a la institució. I això és encara més evident si pensem en el cas del desenvolupament tecnològic.
El problema universitari, no obstant això, no és en les seves línies fonamentals un problema de fugida de la producció del coneixement (efecte abans que causa de la crisi de la universitat), sinó de l'organització institucional d'aquesta. En els últims anys, de fet, la universitat s'ha inclinat per una de les configuracions més extremes i adverses que hagin conegut saviesa, ciència i tecnologia, a saber: aquella que inverteix el flux semàntic de l'ordre conceptual que genera la tríade saviesa, ciència i tecnologia fins a l'extrem de subsumir pràcticament les dues primeres en l'última.
En efecte, si observem l'evolució o, pitjor encara, la tendència que es dissenya en el desenvolupament universitari, veurem que cada vegada més la universitat s'està convertint en un centre de producció i reproducció d'aplicacions tecnològiques, subsidiària del progrés científic aliè i d'escassa o nul•la saviesa. La raó per a això és tan evident i denunciada com tabú en el discurs acadèmic: la mercantilització del coneixement. No és de sorprendre que un tremend sentiment de frustració condeixi entre un cognitariat, en formació o contractat, cada dia més precaritzat.
Les alternatives, però, existeixen i proliferen en el cor mateix del semiocapitalisme. Amb cada curs progressen per onsevulla alternatives d'autoformació. No són pocs els hackers que es riuen dels coneixements d'informàtica que es poden impartir en un aula universitària. Tampoc és casual que en el terreny de les idees, els principals desafiaments a la teoria política hagin procedit de la urgència de donar resposta als moviments socials: des del feminisme fins a l'ecologia política, passant per l'indigenisme, la justícia global, etc.
Significativament, la reivindicació de la universitat es presenta en la semàntica que acompanya aquest procés de producció d'espais de coneixement: noves universitats que es diuen lliures, nòmades, tangents, pirates, invisibles, etc. La seva organització ve a donar resposta avui a una crisi de la institució universitària introduïda des de dalt i que intenta jerarquitzar, disciplinar i expulsar a un cognitariat incapaç de donar-se per satisfet amb el marc institucional (de classe, gènere, cultura, etc.) que se li ofereix.
El conegut Pla Bolonya no sembla que vingui precisament a facilitar les coses, si bé tampoc s'hauria d'ignorar el potencial antagonista d'aquesta temptativa per recompondre un ordre social fundat en el control del coneixement. Així, la institució requereix una implicació proactiva de qui produeix el coneixement: l'estudiant-massa que va produir la LRU no té futur en el elitista marc universitari postfordista de la LOU. El cognitari-precaritzat, però, hauria de ser col•laborador i pro-actiu en la producció d'un coneixement bàsicament tecnològic.
Els processos de subjectivació en curs necessaris al naixement de la universitat semio-capitalista comporten algunes resistències i contradiccions de difícil solució dintre del model bolonyès. El futur de la universitat, però, resultarà de la manera en que es resolgui el conflicte implícit. A nosaltres universitaris de comprendre a temps l'exigència política de la nostra època.
dijous, de juny 12, 2008
[ cat ] Manifest: Per una universitat pública al servei de tota la societat
Contra una campanya per desprestigiar-la i mercantilitzar-la
Des de finals de l’any passat s’ha desfermat una campanya intensa orientada a desprestigiar la universitat pública i a modificar-ne radicalment les finalitats i el funcionament. L’objectiu d’aquest escrit és justament cridar l’atenció sobre la campanya, amb la qual es pretén que el sistema universitari perdi el caràcter de servei públic.
Les tesis de la campanya
El Círculo de Empresarios, una part de la premsa, representants de les universitats privades i fins i tot persones que exerceixen càrrecs de màxima responsabilitat en universitats públiques han coincidit darrerament en una o més de les tesis següents:
Canvis si, però no aquests
Des de la reinstauració de la democràcia, la universitat pública ha estat, a Espanya, un factor rellevant de progrés social, cultural i econòmic. En aquests trenta anys, la universitat ha diversificat i renovat la docència, ha incorporat decididament la recerca, ha millorat les plantilles i les instal·lacions i ha ampliat el servei públic de la formació superior a més persones de sectors socials més diversos. Tot això no obstant, arrossega encara vicis heretats del franquisme i n’ha generat de nous, de vegades per ella mateixa, però d’altres amb la connivència, la complicitat o fins i tot l’impuls de l’Administració, o a l’empara d’una legislació desencertada.
La universitat pública és una institució molt millorable, una part de les crítiques formulades recolzen sobre defectes reals, i tenim el convenciment que cal reformar-ne aspectes importants. Però això no justifica la pretensió de mercantilitzar-la, és a dir, de posar-la als servei dels interessos a curt termini de les empreses i d’apujar-ne els preus a nivells insostenibles per a moltes persones. Som, per tant, davant d’una cruïlla: millorar a fons el funcionament de la universitat pública o posar-la al servei d’interessos privats imposant-li com a únics criteris de govern i de gestió els propis de l’empresa privada.
Bolonya com a pretext
Els temps de canvis són propicis per a aquella gent que pretén fer anar l’aigua al seu molí. I ara veiem com l’enrenou al voltant de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) s’aprofita sovint per tergiversar-lo, bé sigui fent-ne interpretacions tendencioses, bé sigui, senzillament, inventant-se’n el contingut. Així es converteix de vegades en una presumpta exigència dita europea allò que no és sinó l’opinió interessada d’una persona o d’un sector.
Una formació universitària per al futur
La declaració de Bolonya diu, i hi estem d’acord, que s’ha de “promocionar l’obtenció d’ocupació” de la ciutadania europea. Per aconseguir-ho, la formació universitària ha de capacitar per a una gran varietat de funcions que necessita la societat, que és alguna cosa més que les empreses, i ha de ser robusta en relació amb el pas del temps, és a dir, ha de proporcionar a les persones uns coneixements generals profunds i ben assimilats i la capacitat d’actualització al llarg de la vida. Aquesta formació és diferent de la molt específica que necessiten les empreses a termini curt. Una concepció miop i estreta de mires de la formació és nefasta per a les persones i per al sistema econòmic i cultural del país, que necessita gent qualificada i amb capacitat d’adaptar-se a l’evolució dels coneixements i als profunds canvis sociolambientals, demogràfics, econòmics i tecnològics que previsiblement marcaran el segle XXI. O és que potser no es tracta d’anar cap a la tan enaltida societat del coneixement sinó cap a una societat amb un estrat majoritari de gent poc qualificada i amb sous baixos?
A la universitat, tothom que vol i val
A la universitat pública hi ha de poder accedir tothom que compleixi els requisits acadèmics i la continuïtat en els estudis no ha de tenir cap altra limitació que la capacitat i la voluntat de treball. Ajustar els preus de la matrícula als costos totals deixaria fora dels estudis universitaris moltes persones que avui hi poden accedir. I la solució no rau en facilitar crèdits amb què una bona part del jovent es veuria obligat a iniciar la seva vida professional amb un fort endeutament. El que cal és augmentar la quantia de les beques salari i el nombre de residències estudiantils, abaratir el transport públic per al jovent i prendre totes aquelles mesures que evitin que la manca de recursos econòmics sigui una barrera per a la formació de la ciutadania.
Un govern assembleari?
L’afirmació que el govern de les universitats és assembleari és senzillament falsa. Les universitats actuen en un marc delimitat per les lleis i la política de l’Administració. La configuració i les competències dels seus òrgans de govern estan regulades per disposicions legals. Els consells socials, amb majoria de membres externs a la universitat, tenen competència sobre pressupostos i plantilles. La universitat no és una empresa i la presència decisiva d’empreses en els seus òrgans de govern és incompatible amb l’autonomia i el dret a la llibertat de càtedra, reconeguts a la Constitució.
Què cal fer?
De tenir èxit la campanya que analitzem, es produiria una forta constricció de l’accés a la universitat, la formació universitària seria d’obsolescència ràpida i es consolidaria un model econòmic basat en un personal poc qualificat i mal pagat. Per tant, un retrocés social, cultural i econòmic molt significatiu. I és un perill que no s’ha de subestimar.
Demanem, per tant, a les persones que tenen les màximes responsabilitats en les universitats públiques que prenguin posició en aquest debat, fins ara pràcticament unilateral, per defensar les institucions que representen. Ho demanem també al govern de la Generalitat, com a responsable de l’ensenyament públic i de les seves universitats.
Per a servir millor al conjunt de la societat i estendre i intensificar el servei públic de la docència i la recerca universitària calen canvis profunds que acabin amb el corporativisme, la burocratització i el parasitisme dels recursos públics per interessos privats, tan de fora com de dins de la universitat, que encara avui llasten el funcionament de la universitat pública. El govern de Catalunya i els de les universitats públiques haurien d’endegar, de comú acord, un procés de reflexió orientat a millorarles i a reforçar-ne la contribució a la nostra societat. En aquesta tasca han de cercar i trobar el suport actiu majoritari de la comunitat universitària.
Maig de 2008
+ Signar manifest
Des de finals de l’any passat s’ha desfermat una campanya intensa orientada a desprestigiar la universitat pública i a modificar-ne radicalment les finalitats i el funcionament. L’objectiu d’aquest escrit és justament cridar l’atenció sobre la campanya, amb la qual es pretén que el sistema universitari perdi el caràcter de servei públic.
Les tesis de la campanya
El Círculo de Empresarios, una part de la premsa, representants de les universitats privades i fins i tot persones que exerceixen càrrecs de màxima responsabilitat en universitats públiques han coincidit darrerament en una o més de les tesis següents:
- El que paga l’estudiant com a preu de matrícula és molt poc, només cobreix una part petita dels costos i no hi ha dret que els rics paguin el mateix que els pobres, per als quals, d’una altra banda, l’obstacle per accedir a la universitat no és el preu de matrícula, sinó els salaris deixats de percebre. Sorprenentment, la solució que proposen per facilitar l’accés als que menys tenen consisteix en ajustar els preus de la matrícula als costos totals, que estimen en uns 5.500 € per any.
- Les persones formades a les universitats no resulten prou útils per a les empreses, no encaixen adequadament en el mercat laboral. En conseqüència, a la universitat sobra gent, perquè la que en surt resulta sobreeducada, frustrada, penedida i, damunt, no cobra gaire més que si no tingués títol. Les empreses haurien de poder intervenir en el dissenys dels plans d’estudis i fins i tot en l’activitat docent.
- El sistema de govern de les universitats públiques és assembleari, sense parió amb el de cap altre país avançat, i, per tant, ineficient. Això porta al descontrol econòmic i organitzatiu de les universitats. Cal un sistema de govern més executiu, amb un Consell Social que actuï com el consell d’administració d’una empresa, fixant les polítiques i nomenant la rectora o el rector que serà responsable davant seu, i no de la comunitat universitària, de la seva aplicació.
Canvis si, però no aquests
Des de la reinstauració de la democràcia, la universitat pública ha estat, a Espanya, un factor rellevant de progrés social, cultural i econòmic. En aquests trenta anys, la universitat ha diversificat i renovat la docència, ha incorporat decididament la recerca, ha millorat les plantilles i les instal·lacions i ha ampliat el servei públic de la formació superior a més persones de sectors socials més diversos. Tot això no obstant, arrossega encara vicis heretats del franquisme i n’ha generat de nous, de vegades per ella mateixa, però d’altres amb la connivència, la complicitat o fins i tot l’impuls de l’Administració, o a l’empara d’una legislació desencertada.
La universitat pública és una institució molt millorable, una part de les crítiques formulades recolzen sobre defectes reals, i tenim el convenciment que cal reformar-ne aspectes importants. Però això no justifica la pretensió de mercantilitzar-la, és a dir, de posar-la als servei dels interessos a curt termini de les empreses i d’apujar-ne els preus a nivells insostenibles per a moltes persones. Som, per tant, davant d’una cruïlla: millorar a fons el funcionament de la universitat pública o posar-la al servei d’interessos privats imposant-li com a únics criteris de govern i de gestió els propis de l’empresa privada.
Bolonya com a pretext
Els temps de canvis són propicis per a aquella gent que pretén fer anar l’aigua al seu molí. I ara veiem com l’enrenou al voltant de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) s’aprofita sovint per tergiversar-lo, bé sigui fent-ne interpretacions tendencioses, bé sigui, senzillament, inventant-se’n el contingut. Així es converteix de vegades en una presumpta exigència dita europea allò que no és sinó l’opinió interessada d’una persona o d’un sector.
Una formació universitària per al futur
La declaració de Bolonya diu, i hi estem d’acord, que s’ha de “promocionar l’obtenció d’ocupació” de la ciutadania europea. Per aconseguir-ho, la formació universitària ha de capacitar per a una gran varietat de funcions que necessita la societat, que és alguna cosa més que les empreses, i ha de ser robusta en relació amb el pas del temps, és a dir, ha de proporcionar a les persones uns coneixements generals profunds i ben assimilats i la capacitat d’actualització al llarg de la vida. Aquesta formació és diferent de la molt específica que necessiten les empreses a termini curt. Una concepció miop i estreta de mires de la formació és nefasta per a les persones i per al sistema econòmic i cultural del país, que necessita gent qualificada i amb capacitat d’adaptar-se a l’evolució dels coneixements i als profunds canvis sociolambientals, demogràfics, econòmics i tecnològics que previsiblement marcaran el segle XXI. O és que potser no es tracta d’anar cap a la tan enaltida societat del coneixement sinó cap a una societat amb un estrat majoritari de gent poc qualificada i amb sous baixos?
A la universitat, tothom que vol i val
A la universitat pública hi ha de poder accedir tothom que compleixi els requisits acadèmics i la continuïtat en els estudis no ha de tenir cap altra limitació que la capacitat i la voluntat de treball. Ajustar els preus de la matrícula als costos totals deixaria fora dels estudis universitaris moltes persones que avui hi poden accedir. I la solució no rau en facilitar crèdits amb què una bona part del jovent es veuria obligat a iniciar la seva vida professional amb un fort endeutament. El que cal és augmentar la quantia de les beques salari i el nombre de residències estudiantils, abaratir el transport públic per al jovent i prendre totes aquelles mesures que evitin que la manca de recursos econòmics sigui una barrera per a la formació de la ciutadania.
Un govern assembleari?
L’afirmació que el govern de les universitats és assembleari és senzillament falsa. Les universitats actuen en un marc delimitat per les lleis i la política de l’Administració. La configuració i les competències dels seus òrgans de govern estan regulades per disposicions legals. Els consells socials, amb majoria de membres externs a la universitat, tenen competència sobre pressupostos i plantilles. La universitat no és una empresa i la presència decisiva d’empreses en els seus òrgans de govern és incompatible amb l’autonomia i el dret a la llibertat de càtedra, reconeguts a la Constitució.
Què cal fer?
De tenir èxit la campanya que analitzem, es produiria una forta constricció de l’accés a la universitat, la formació universitària seria d’obsolescència ràpida i es consolidaria un model econòmic basat en un personal poc qualificat i mal pagat. Per tant, un retrocés social, cultural i econòmic molt significatiu. I és un perill que no s’ha de subestimar.
Demanem, per tant, a les persones que tenen les màximes responsabilitats en les universitats públiques que prenguin posició en aquest debat, fins ara pràcticament unilateral, per defensar les institucions que representen. Ho demanem també al govern de la Generalitat, com a responsable de l’ensenyament públic i de les seves universitats.
Per a servir millor al conjunt de la societat i estendre i intensificar el servei públic de la docència i la recerca universitària calen canvis profunds que acabin amb el corporativisme, la burocratització i el parasitisme dels recursos públics per interessos privats, tan de fora com de dins de la universitat, que encara avui llasten el funcionament de la universitat pública. El govern de Catalunya i els de les universitats públiques haurien d’endegar, de comú acord, un procés de reflexió orientat a millorarles i a reforçar-ne la contribució a la nostra societat. En aquesta tasca han de cercar i trobar el suport actiu majoritari de la comunitat universitària.
Maig de 2008
+ Signar manifest
diumenge, de juny 08, 2008
[ cat ] Crònica de l'acte d'entrega del premi PUC
La setmana passada la Plataforma Universitària pel Català va fer entrega al professor Raimundo Viejo del Premi PUC. Com cada any, aquest va consistir en un lot de productes de la terra procedents de diferents punts de la geografia del Principat.
El Premi és un reconeixement a l’esforç d’integració del professor Viejo al nostre país, plasmat no solament en l’aprenentatge del català sinó també en impartir les seves classes en la nostra llengua. Viejo va resultar escollit per sufragi popular dels estudiants durant la passada Diada de la Solidaritat, gràcies a una arrasant majoria.
+ Llegir més
dimecres, de juny 04, 2008
[ en ] After 1968 :: new link on this blog
From After 1968's introduction:
Foucault once wrote: “Do not think that one has to be sad in order to be militant, even though the thing one is fighting is abominable.” By criticizing the bureaucrats of the revolution and the sad passions of the militants, Foucault conjured up a positive grammar of the political awakening of 1968, that has not been a second Freudo-Marxist golden age, but an incision into the political itself, in that a changed analysis of power came together with a changed model of rebellion. The events of 1968 saw the emergence of a political potentiality that had left the Leninist model of revolution behind, and turned to a minoritarian and molecular model of the break.
+ After 1968
dilluns, de juny 02, 2008
[ cat ] Curs d'estiu :: 1968: Abans i Després
La Càtedra UNESCO d'Estudis Interculturals i el Centre d'Estudis sobre Moviments Socials presenten aquest curs que s'organitza dins dels Cursos d'Estiu de la Universitat Pompeu Fabra
El maig francès del 68 ha esdevingut un símbol. Però la voluntat de revolta que representa no es va limitar ni a París ni a aquell any. Les diverses ànsies d'avançar cap a una nova societat es van viure també a Praga, Berkeley, Mèxic, Barcelona... Cal parlar d'un període contradictori, que comença abans i que finalitza després, caracteritzat per la mobilització en contra de l'autoritarisme (de les societats capitalistes i de l'URSS) i per l'eclosió de noves reivindicacions (els drets civils, el feminisme, el pacifisme...). Aquest curs vol contribuir a explicar i a analitzar críticament uns anys fonamentals per entendre el present.
Professorat: Silvia Díaz, Francisco Fernández Buey, Antonino Firenze, Salvador López Arnal, Jordi Mir Garcia, Giaime Pala, Enric Prat, Berta Sánchez, Raimundo Viejo.
El maig francès del 68 ha esdevingut un símbol. Però la voluntat de revolta que representa no es va limitar ni a París ni a aquell any. Les diverses ànsies d'avançar cap a una nova societat es van viure també a Praga, Berkeley, Mèxic, Barcelona... Cal parlar d'un període contradictori, que comença abans i que finalitza després, caracteritzat per la mobilització en contra de l'autoritarisme (de les societats capitalistes i de l'URSS) i per l'eclosió de noves reivindicacions (els drets civils, el feminisme, el pacifisme...). Aquest curs vol contribuir a explicar i a analitzar críticament uns anys fonamentals per entendre el present.
Professorat: Silvia Díaz, Francisco Fernández Buey, Antonino Firenze, Salvador López Arnal, Jordi Mir Garcia, Giaime Pala, Enric Prat, Berta Sánchez, Raimundo Viejo.
+ Més informació sobre el curs aqui
+ Contacte amb el CEMS a: centre.moviments [at] upf.edu
dilluns, de maig 26, 2008
[ cat ] III Premi de la Plataforma Universtiària pel Català (PUC)
Comunicat de la Plataforma Universitària pel Català
Benvolgut Raimundo Viejo,
L'escric per anunciar-li que els estudiants l'han escollit guanyador del Premi PUC 2008.
El Premi PUC és una guardó que organitza cada any la Plataforma Universitària pel Català amb l'objectiu de premiar el professor/a nascut fora dels Països Catalans que els estudiants considerin que ha demostrat més esforç i interès per aprendre i utilitzar el català a les seves classes.
Després de realitzar les votacions pertinents durant la jornada de la Solidaritat (el passat 15 de maig), vostè ha resultat el professor més votat. Felicitats, per a nosaltres és un plaer tenir exemples d'integració com el seu a la Universitat.
En conseqüència, agrairíem poder concertar una trobada al llarg d'aquesta setmana per tal de poder-li fer lliurement del premi (un petit obsequi).
Felicitats de nou i moltes gràcies per la seva atenció,
Pau Xifra i Rosich
Plataforma Universitària pel Català (PUC)
+ infos
divendres, de maig 23, 2008
[ es ] Los Glucksmann, el 68, el obrero-masa y la memoria reelaborada
_.
>> Video dels Gluckmann a VilaWeb TV
Una nota al hilo del paso de André Glucksmann (e hijo) por Barcelona.
[ versión 0.0 ]
El pasado pasa y la memoria se va tras de él de vuelta a la noche de los tiempos. Por eso la memoria histórica viene a ocupar su lugar como relato de lo que fue. La Historia se entiende a si misma como el ejercicio mitopoiético que se crea y recrea a partir del puzzle de las evidencias que el propio historiador construye. Tal es la obra de la historiografía. No hay pues una verdad ontológica en el pasado esperando ser desvelada, sino conflicto presente en torno a la congruencia de nuestras acciones y nuestros valores a lo largo del tiempo.
Una de las obsesiones de los activistas de los movimientos sociales más inclinados a mirarse narcisísticamente en el ombligo de su identidad colectiva radica precisamente en su tendencia a pensar que, ya que en el presente no parece fácil hacerse con razones, mejor es mirar hacia el pasado e instalarse cómodamente en su maleabilidad discursiva. El permanente ejercicio agonístico por determinar y fijar la significación del acontecimiento histórico conduce así a muchos activistas a ubicarse en ese plano "pre-ocupante" y siempre cambiante del "pasado que no quiere pasar" (Vergangenheit, die nicht vergehen will, por recordar aquí la polémica expresión del historiador conservador alemán, Ernst Nolte, que inauguró la Disputa de los Historiadores o Historikerstreit).
No obstante, a diferencia del historicismo consevador (pero sin dejar de operar en una misma organización categorial historiográfica), el activismo autorreferencial e identitario no quiere que el pasado pase (la parte oculta del mismo plano) para poder seguir ejerciendo el victimismo histórico y la reconstrucción intencional de ese maniqueismo propio de la dialéctica schmittiana entre el amigo y el enemigo. Tal es, por cierto, el sentido heurísticamente más cruel, pero más acertado de la expresión "contra Franco vivíamos mejor".
Frente a todo ello no podemos dejar de recordar aquí la evocación habermasiana de Th. W. Adorno y su idea de la "reelaboración consciente del pasado" (Aufarbeitung der Vergangenheit). En ella el pasado por fin puede pasar, si bien parece que no tanto en el sentido dialógico y consensual de la concepción habermasiana --tan orientada ella a la reductio ad unum propia del "espacio y opinión pública" (Öffentlichkeit) de la democracia liberal-- cuanto como benjaminiana producción de una crítica inmanente de la sociedad. La memoria se nos muestra, pues, como punto inicial de referencia sobre el que se opera el desplazamiento temporal de las singularidades. Sobre él, en última instancia, se articulan los procesos de subjetivación que hacen posible el devenir singularidad en la multitud.
Así las cosas, el otro día tuvimos ocasión de ver a los Glucksmann, padre e hijo, metidos de lleno en la harina del costal historiográfico contumaz y neocon de quien por mirar en el sentido contrario piensa haberse desplazado hacia algún lugar y no ha hecho, empero, más que girar sobre sí mismo. En su discurso, el conflicto moral que se experimenta por la redención del leninismo (maoista en su caso, como antiguo miembro de la Gauche Proletarienne) se resuelve fundamentalmente por medio de dos operaciones: por una parte, mediante el anti-"sovietismo" visceral (amnesia del leninismo propio y ocultamiento del antagonismo del movimiento consejista) y, por otra, mediante la liquidación historiográfica del obrero-massa (amnesia de la composición de clase del 68 como el que Claus Offe denominaría más adelante, al hilo de su análisis de los movimientos sociales posteriores, "nuevo radicalismo de las clases medias").
En efecto, lo "soviético", como para tantos ex-leninistas visceralmente opuestos al neofetichismo de la URSS, se convierte en el discurso glucksmannianno en el falso nombre de "estalinismo" y para el cual, el movimiento consejista que siguió a la I Guerra Mundial (el movimiento de los soviet, en ruso; pero también de los Räte en alemán, a la manera del Räterkommunismus de Luxemburg, Pannekoek y tantos otros) y no el leninismo nominal en tanto que deriva totalitaria del marxismo inventada por Stalin, sigue constituyendo el espectro a conjurar. No deja de ser relevante en este sentido constatar que, en Francia, los neocon han reclutado en el maoismo de la Gauche Proletarienne algunos de sus intelectuales más destacados. A la manera de los neocons de origen trotskista americanos (Wolsthetter, Kagan, Kristol, etc), los Glucksmann, Henri-Lévy, Geismar, etc., han venido a producir la ibseniana "mentira vital" (Lebenslüge) sobre la que han construido sus carreras profesionales como exorcistas de la crisis del liberalismo de principios del siglo XX.
Correlato de lo anterior, aprovechando las ventajas del enfoque "presentista" (Croce), se recompone una Historia sin antagonismo; una historia-relato del desarrollo armónico del devenir liberal-democrático del mundo (que no democrático-liberal), una historia-relato negación de la Historia-conflicto. A resultas de esta particular historiografía, el 68 puede ser reducido al logro parcial (por otra parte nada desdeñable en los tiempos que corren) de una mayor liberalidad sexual, mejoras en los derechos civiles, ampliación del acceso de la mujer al mundo laboral, diversificación de los criterios estéticos en la moda, etc... El 68 se nos presenta por ello mismo en el discurso de los Glucksmann como el proceso sin subjetividades que precisan quienes carecen de tradición liberal (los neocon) y ello con la única finalidad política de fabricarse una explicación congruente de sus "escarceos" políticos de juventud. Fanatismo así del antifanatismo, vida en lo falso, eso sí, que asegura un negocio mediático-editorial de tal calibre que permite incluso legar al vástago una lucrativa herencia en el vasto reino de las medias mentiras historiográficas.
Pero si todo lo dicho hasta aquí resulta acertado en mayor o menor medida, no lo es menos su reflejo especular en el seno de los movimientos sociales, a saber: la obstinada producción de un discurso identitario y autorreferencial basado en la apología de la centralidad de la figura del obrero-masa fordista. El 68 y su crítica se revela así no pocas veces como incomprensión de la ruptura histórica que marca la apertura del tránsito al postfordismo. Paradójicamente, la historiografía neocon necesita al izquierdismo en no menor medida de lo que los izquierdismos varios necesitan la "crítica del 68" como fragmento particular del "espectáculo" (Débord) en el que verse reflejados dentro de una Öffentlichkeit compartida.
Después de todo, los intelectuales izquierdistas y otros apologetas varios del obrero-masa no escapan a la "suerte" (en su doble acepción de fortuna y destino)que sigue a este segmento de la clase trabajadora del mundo occidental. Es esta una suerte simultáneamente paradójica y moralmente conflictiva, pues, beneficiario siempre relativo de la globalización emprendida por el neocorporativismo neoliberal como reacción al 68, el obrero-masa habita hoy en el postfordismo como subjetividad que todavía aspira a predicarse como sujeto de las conquistas sociales. Ello no le exime, empero, de tener que pensarse en contradicción con los procesos de subjetivación en curso (precarización, la migración, etc) que lo contraponen aquí al riesgo de la razón cínica (Sloterdijk) y abren las puertas a los excesos de la razón populista (Laclau).
>> Video dels Gluckmann a VilaWeb TV
Una nota al hilo del paso de André Glucksmann (e hijo) por Barcelona.
[ versión 0.0 ]
El pasado pasa y la memoria se va tras de él de vuelta a la noche de los tiempos. Por eso la memoria histórica viene a ocupar su lugar como relato de lo que fue. La Historia se entiende a si misma como el ejercicio mitopoiético que se crea y recrea a partir del puzzle de las evidencias que el propio historiador construye. Tal es la obra de la historiografía. No hay pues una verdad ontológica en el pasado esperando ser desvelada, sino conflicto presente en torno a la congruencia de nuestras acciones y nuestros valores a lo largo del tiempo.
Una de las obsesiones de los activistas de los movimientos sociales más inclinados a mirarse narcisísticamente en el ombligo de su identidad colectiva radica precisamente en su tendencia a pensar que, ya que en el presente no parece fácil hacerse con razones, mejor es mirar hacia el pasado e instalarse cómodamente en su maleabilidad discursiva. El permanente ejercicio agonístico por determinar y fijar la significación del acontecimiento histórico conduce así a muchos activistas a ubicarse en ese plano "pre-ocupante" y siempre cambiante del "pasado que no quiere pasar" (Vergangenheit, die nicht vergehen will, por recordar aquí la polémica expresión del historiador conservador alemán, Ernst Nolte, que inauguró la Disputa de los Historiadores o Historikerstreit).
No obstante, a diferencia del historicismo consevador (pero sin dejar de operar en una misma organización categorial historiográfica), el activismo autorreferencial e identitario no quiere que el pasado pase (la parte oculta del mismo plano) para poder seguir ejerciendo el victimismo histórico y la reconstrucción intencional de ese maniqueismo propio de la dialéctica schmittiana entre el amigo y el enemigo. Tal es, por cierto, el sentido heurísticamente más cruel, pero más acertado de la expresión "contra Franco vivíamos mejor".
Frente a todo ello no podemos dejar de recordar aquí la evocación habermasiana de Th. W. Adorno y su idea de la "reelaboración consciente del pasado" (Aufarbeitung der Vergangenheit). En ella el pasado por fin puede pasar, si bien parece que no tanto en el sentido dialógico y consensual de la concepción habermasiana --tan orientada ella a la reductio ad unum propia del "espacio y opinión pública" (Öffentlichkeit) de la democracia liberal-- cuanto como benjaminiana producción de una crítica inmanente de la sociedad. La memoria se nos muestra, pues, como punto inicial de referencia sobre el que se opera el desplazamiento temporal de las singularidades. Sobre él, en última instancia, se articulan los procesos de subjetivación que hacen posible el devenir singularidad en la multitud.
Así las cosas, el otro día tuvimos ocasión de ver a los Glucksmann, padre e hijo, metidos de lleno en la harina del costal historiográfico contumaz y neocon de quien por mirar en el sentido contrario piensa haberse desplazado hacia algún lugar y no ha hecho, empero, más que girar sobre sí mismo. En su discurso, el conflicto moral que se experimenta por la redención del leninismo (maoista en su caso, como antiguo miembro de la Gauche Proletarienne) se resuelve fundamentalmente por medio de dos operaciones: por una parte, mediante el anti-"sovietismo" visceral (amnesia del leninismo propio y ocultamiento del antagonismo del movimiento consejista) y, por otra, mediante la liquidación historiográfica del obrero-massa (amnesia de la composición de clase del 68 como el que Claus Offe denominaría más adelante, al hilo de su análisis de los movimientos sociales posteriores, "nuevo radicalismo de las clases medias").
En efecto, lo "soviético", como para tantos ex-leninistas visceralmente opuestos al neofetichismo de la URSS, se convierte en el discurso glucksmannianno en el falso nombre de "estalinismo" y para el cual, el movimiento consejista que siguió a la I Guerra Mundial (el movimiento de los soviet, en ruso; pero también de los Räte en alemán, a la manera del Räterkommunismus de Luxemburg, Pannekoek y tantos otros) y no el leninismo nominal en tanto que deriva totalitaria del marxismo inventada por Stalin, sigue constituyendo el espectro a conjurar. No deja de ser relevante en este sentido constatar que, en Francia, los neocon han reclutado en el maoismo de la Gauche Proletarienne algunos de sus intelectuales más destacados. A la manera de los neocons de origen trotskista americanos (Wolsthetter, Kagan, Kristol, etc), los Glucksmann, Henri-Lévy, Geismar, etc., han venido a producir la ibseniana "mentira vital" (Lebenslüge) sobre la que han construido sus carreras profesionales como exorcistas de la crisis del liberalismo de principios del siglo XX.
Correlato de lo anterior, aprovechando las ventajas del enfoque "presentista" (Croce), se recompone una Historia sin antagonismo; una historia-relato del desarrollo armónico del devenir liberal-democrático del mundo (que no democrático-liberal), una historia-relato negación de la Historia-conflicto. A resultas de esta particular historiografía, el 68 puede ser reducido al logro parcial (por otra parte nada desdeñable en los tiempos que corren) de una mayor liberalidad sexual, mejoras en los derechos civiles, ampliación del acceso de la mujer al mundo laboral, diversificación de los criterios estéticos en la moda, etc... El 68 se nos presenta por ello mismo en el discurso de los Glucksmann como el proceso sin subjetividades que precisan quienes carecen de tradición liberal (los neocon) y ello con la única finalidad política de fabricarse una explicación congruente de sus "escarceos" políticos de juventud. Fanatismo así del antifanatismo, vida en lo falso, eso sí, que asegura un negocio mediático-editorial de tal calibre que permite incluso legar al vástago una lucrativa herencia en el vasto reino de las medias mentiras historiográficas.
Pero si todo lo dicho hasta aquí resulta acertado en mayor o menor medida, no lo es menos su reflejo especular en el seno de los movimientos sociales, a saber: la obstinada producción de un discurso identitario y autorreferencial basado en la apología de la centralidad de la figura del obrero-masa fordista. El 68 y su crítica se revela así no pocas veces como incomprensión de la ruptura histórica que marca la apertura del tránsito al postfordismo. Paradójicamente, la historiografía neocon necesita al izquierdismo en no menor medida de lo que los izquierdismos varios necesitan la "crítica del 68" como fragmento particular del "espectáculo" (Débord) en el que verse reflejados dentro de una Öffentlichkeit compartida.
Después de todo, los intelectuales izquierdistas y otros apologetas varios del obrero-masa no escapan a la "suerte" (en su doble acepción de fortuna y destino)que sigue a este segmento de la clase trabajadora del mundo occidental. Es esta una suerte simultáneamente paradójica y moralmente conflictiva, pues, beneficiario siempre relativo de la globalización emprendida por el neocorporativismo neoliberal como reacción al 68, el obrero-masa habita hoy en el postfordismo como subjetividad que todavía aspira a predicarse como sujeto de las conquistas sociales. Ello no le exime, empero, de tener que pensarse en contradicción con los procesos de subjetivación en curso (precarización, la migración, etc) que lo contraponen aquí al riesgo de la razón cínica (Sloterdijk) y abren las puertas a los excesos de la razón populista (Laclau).
dijous, de maig 15, 2008
[ es ] Traducción de Charles Tilly
El pasado 29 de abril falleció Charles Tilly, una de las figuras académicas más relevantes de las ciencias sociales. Precisamente en los días en que iniciábamos la traducción al castellano de su penúltimo libro intitulado Democracy, (publicado originalmente por Cambridge University Press, 2007, la traducción de la obra estará lista para septiembre y será publicada la colección de Ciencia Política que dirige Ramón Máiz en Ediciones Akal). Este penúltimo trabajo de Tilly constituye, sin lugar a dudas, una formidable lección magistral en la que el autor sintetiza el saber adquirido a lo largo de su brillante carrera. Su comprensión general de la constitución social y conflictiva de lo político (y muy en particular de la democracia), asienta y consolida las bases teóricas de un trabajo que recuerda algunos de sus mejores antecesores: Orígenes sociales de la dictadura y la democracia, de Barrington Moore, y Los Estados y las revoluciones sociales, de Thedas Skocpol.
A Charles Tilly le cabe el indudable mérito académico de haber destacado la relevancia de la política contenciosa en una época en que el neoinstitucionalismo más estricto se postulaba como paradigma hegemónico en la explicación de lo político. Sin duda su trabajo junto a Doug McAdam y Sidney Tarrow, "To Map Contentious Politics" (publicado en el primer número de Mobilization) marca un punto de inflexión en el desarrollo del programa de investigación científica al que se dedican tantos estudiosos de los movimientos sociales, las revoluciones y tantos otros procesos en los que el poder es, en fin, poder constituyente y la política rebasa todos los márgenes constitucionales.
[ cat ] Berlín-Kreuzberg: 1 de Maig rekombinant
Reportatge de la cadena de pública televisió alemanya ARD en el qual s'explica l'impacte dels mitjans en la construcció com espectacle del 1 de maig alternatiu a Berlín. Per primera vegada en dues dècades, sembla haver-se invertit la tendència.
A continuació reproduïm algunes reflexions des de l'observació participant escrites per a la Directa (nº 93, 14 de maig, p. 7)
Des de la segona meitat dels 80, el barri Kreuzberg es va convertir en un dels laboratoris més reconeguts de la política del moviment. La seva reflexió sobre la violència i la configuració dels espais socials en el trànsit a la metròpoli post-fordista sens dubte va constituir una anomalia salvatge en una Europa progressivament neoliberal. Va ser en aquest mateix Kreuzberg, ja a la fi dels anys vuitanta, on es van pensar els repertoris de crítica als cims de les institucions globals i els fòrums socials. Aquí es va escindir amb èxit el moviment de les burocràcies sindicals, resignificant-se el 1 de Maig com festa combativa.
Amb el pas del temps, però, la convocatòria separada dels autònoms no va escapar a una certa ritualització. La política de moviment va acusar una certa esclerotització de les seves pràctiques, transformant-se en un espectacle més d'aquesta societat en la qual la contemplació del simulacre sempre és la millor manera de conjurar el caràcter constituent del conflicte. Els alemanys es van acostumar a veure en els telediaris del 2 de maig les vitrines trencades i els cotxes cremant.
Aquest 1 de maig ha marcat un punt d'inflexió. La situació dista molt de ser reductible a lectures esquemàtiques, però això no és sinó reflex, precisament, de la mutació que s'està experimentant. Entre les variables més significatives cal senyalar la modificació dels termes de la confrontació, tot i mantenint una tensió important. Algunes dades per a situar-nos: 162 detencions, 92 d'elles passen a disposició judicial i 9 enfronten penes de presó. La caiguda en el nombre de policies ferits (un total de 103, 25 menys respecte a l'any anterior) i la reducció de danys a la propietat ha sigut presentada com un èxit per les autoritats. Cal demanar-se, però, si el fet de no poder disoldre la manifestació al final pot ser considerada un "èxit" vista la pràctica d'anys anteriors.
Sens dubte la renúncia policial té molt a veure en el resultat final. No obstant això, seria reduccionista no tenir en compte altres tres factors depenents dels activistes: primer, la contraposició a la policia de proximitat d'un cos negociador equivalent, el denominat Myfest organitzat pel teixit social del barri. En segon lloc, el major atractiu de la manifestació antifascista d'Hamburg pels partidaris de la dialèctica de confrontació amb la policia (aqui l'extrema dreta havia convocat també pel 1 de Maig). Finalment, la celebració de l'Euro-May-Day fora del barri i sota un repetori d'acció innovador.
Així les coses, tot apunta que les coses estan canviant. Cap reflexionar ara sobre la potència política que s'apunta en la tendència i pensar la seva millor efectuació. Segur que la política del moviment no deixarà de sorprendre'ns a Berlín-Kreuzberg.
dijous, de maig 08, 2008
[ es ] Pintada en Berlín-Kreuzberg
¡Si sólo hacéis como que nos pagáis, haremos sólo como que trabajamos!
[ es ] Congreso sobre 1968 en Berlín
[ versión 1.0 :: work in progress ]
Bajo el lema de "La última batalla la ganamos nosotros" (Die letzte Schlacht gewinnen wir), tuvo lugar los días 2, 3 y 4 de mayo en Berlín el 1968 Kongress. Esta serie de conferencias y seminarios dedicada a la "reelaboración consciente del pasado" (Aufarbeitung der Vergangenheit, de acuerdo con la expresión del conocido artículo de Th.W. Adorno) fue organizada por linksjugend ['solid] y dielinke.sds con la cooperación de Die Tageszeitung, Junge Welt, Sozialismus y Wissen Transfer. Más de millar y medio de participantes asistieron a este evento conmemorativo del 40 aniversario del año que marcó el cambio de paradigma que define la política del movimiento.
El encuentro fue una interesante muestra de un cierto pluralismo de la izquierda, dando cabida desde los verdes de izquierda como Hans-Ch. Stroebele (Die Gruenen) o Jutta Ditfurth (Oeko-linx) hasta autores de la Autonomía como Thomas Seibert (Fantomas), pasando por trotskistas de uno y otro signo (Alain Krivine o Alex Callinicos) y la larga serie de intervinientes de Die Linke, el partido de izquierda resultante de la escisión socialdemócrata occidental de izquierda encabezada por Oskar Lafontaine y el PDS.
Lo más interesante, no obstante, no fueron tanto las figuras más o menos partidistas, cuanto toda una serie de autores que han trabajado sobre el 68. Así, por ejemplo, Gerd Koenen, autor de Das rote Jahrzehnt, expuso su crítica historiográfica al 68, deconstruyendo el acontecimiento como particular mitología de la modernidad. Desde el principio, Koenen advirtió que lo que iba a decir resultaría incómodo y es que el propio congreso era una buena muestra de hasta qué punto el 68 continua (re)produciéndose como mitema de la izquierda, agotando el potencial constituyente que en su momento tuvo el acontecimiento y prestándose a los más variados ejercicios reificadores, lejos ya de la mitopoiética del movimiento.
En este sentido, las palabras del antiguo abogado de la RAF y hoy diputado de los Verdes por el distrito de Kreuzberg, Hans Christian Stroebele, resultaron altamente clarificadoras: nadie que cuantos participaron en el 68 tuvo consciencia de estar allí en el momento mismo en que se contribuía a producir el propio acontecimiento. O como decía Rosa Luxemburg: "sólo la acción determina la consciencia". De ahí que Stroebele concluyera una de sus intervenciones recordando la centralidad de las prácticas del movimiento en la constitución de lo político.
dilluns, d’abril 28, 2008
[ cat ] Narcisismes suïcidaris
Publicat al setmanari Directa, també es pot llegir al bloc de en Jordi Martí.
El moment que travessa el cicle de mobilitzacions en defensa de la universitat pública és un moment de crisi. Després d'una difícil arrencada marcada per un rebuig simplista al Pla Bolonya, les diferents figures implicades en el moviment (estudiants, becaris, professors precaris, etc.) han aconseguit produir un discurs molt més ric i complex, d'acord amb la complexitat de la situació i el desafiament que han llançat els partidaris de la privatització (empreses, governs, beneficiaris dels màsters, etc.). El resultat ha estat que la crítica a la mercantilització de la universitat i la participació en les mobilitzacions ha anat creixent de manera continguda al llarg dels últims anys. El passat 6-M va ser un moment important en aquest sentit. No obstant això, també ha marcat el inici d'un moment de crisi que pot resultar molt dolent per la universitat.
Un dels efectes negatius de les mobilitzacions massives és que estimulen a l'excés les patologies militants: davant poder ser l'objecte d'atenció de les "masses", les personalitats narcisistes inicien una lluita més o menys oberta i declarada pel protagonitzar l'escena política (el "líder" del Maig del 68, Daniel Cohn-Bendit podria ser un exemple històric d'aquest tipus de comportament). Així, saber qui surt en la televisió pot acabar sent un debat assembleari particularment pervers en el qual s'acaba posant en joc molt més que una decisió puntual. De fet, en contraposició a aquestes expressions narcisistes solen aparèixer altres de signe contrari: el ressentiment per la pèrdua del protagonisme i una voluntat cega per recuperar o crear una hegemonia en realitat inexistent.
En efecte, tot això configura la dinàmica cíclica que els especialistes en el disseny de les polítiques públiques coneixen bé i que tan present tenen a l'hora de realitzar el seu treball. Així, és cosa bé coneguda que en temps d'escassa participació els activistes s'interroguen per la millor manera de fer arribar el seu discurs a qui pretenen mobilitzar. En el moment que les coses canvien, no obstant això, passen a creure que els seus encerts els situen o els poden situar en el lideratge del moviment. Al pensar d'aquesta manera ignoren, precisament, que el moviment, per ser tal, al només ser l'expressió de la multitud, no coneix una única línia política, sinó la combinació conjuntural d'una complexa intersecció de singularitats irreductibles amb línies diferents: aquesta es la seva riquesa i lo que realment mou a qui es mobilitza. Quan la participació en les mobilitzacions decau, la reacció sol ser la mateixa: es busquen culpables, es radicalitzen les mateixes tesis que han conduït a l'error i s'enardeixen els narcisismes. Spinoza es referia això amb l'expressió "passions tristes". En el domini d'aquestes s'expressa avui la intel·ligència del moviment.
El moment que travessa el cicle de mobilitzacions en defensa de la universitat pública és un moment de crisi. Després d'una difícil arrencada marcada per un rebuig simplista al Pla Bolonya, les diferents figures implicades en el moviment (estudiants, becaris, professors precaris, etc.) han aconseguit produir un discurs molt més ric i complex, d'acord amb la complexitat de la situació i el desafiament que han llançat els partidaris de la privatització (empreses, governs, beneficiaris dels màsters, etc.). El resultat ha estat que la crítica a la mercantilització de la universitat i la participació en les mobilitzacions ha anat creixent de manera continguda al llarg dels últims anys. El passat 6-M va ser un moment important en aquest sentit. No obstant això, també ha marcat el inici d'un moment de crisi que pot resultar molt dolent per la universitat.
Un dels efectes negatius de les mobilitzacions massives és que estimulen a l'excés les patologies militants: davant poder ser l'objecte d'atenció de les "masses", les personalitats narcisistes inicien una lluita més o menys oberta i declarada pel protagonitzar l'escena política (el "líder" del Maig del 68, Daniel Cohn-Bendit podria ser un exemple històric d'aquest tipus de comportament). Així, saber qui surt en la televisió pot acabar sent un debat assembleari particularment pervers en el qual s'acaba posant en joc molt més que una decisió puntual. De fet, en contraposició a aquestes expressions narcisistes solen aparèixer altres de signe contrari: el ressentiment per la pèrdua del protagonisme i una voluntat cega per recuperar o crear una hegemonia en realitat inexistent.
En efecte, tot això configura la dinàmica cíclica que els especialistes en el disseny de les polítiques públiques coneixen bé i que tan present tenen a l'hora de realitzar el seu treball. Així, és cosa bé coneguda que en temps d'escassa participació els activistes s'interroguen per la millor manera de fer arribar el seu discurs a qui pretenen mobilitzar. En el moment que les coses canvien, no obstant això, passen a creure que els seus encerts els situen o els poden situar en el lideratge del moviment. Al pensar d'aquesta manera ignoren, precisament, que el moviment, per ser tal, al només ser l'expressió de la multitud, no coneix una única línia política, sinó la combinació conjuntural d'una complexa intersecció de singularitats irreductibles amb línies diferents: aquesta es la seva riquesa i lo que realment mou a qui es mobilitza. Quan la participació en les mobilitzacions decau, la reacció sol ser la mateixa: es busquen culpables, es radicalitzen les mateixes tesis que han conduït a l'error i s'enardeixen els narcisismes. Spinoza es referia això amb l'expressió "passions tristes". En el domini d'aquestes s'expressa avui la intel·ligència del moviment.
dijous, d’abril 24, 2008
[ fr ] Contrôle social et précarisation
Notes sur l’état d’exception et l’antagonisme politique
[ note: publié par le webzine de samizdat.net le 2 de avril 2005, ce texte est encore en ligne ]
1. Pour une généalogie matérialiste du biopouvoir
Historiquement, le contrôle social a toujours été la réponse aux exigences du commandement sur la production, la distribution et la consommation des biens. La spécificité des sociétés capitalistes réside dans le fait que ce commandement est exercé d’une façon intégrée, au moyen de l’intériorisation d’une violence qui est elle-même constitutive des rapports sociaux. Alors qu’à d’autres périodes historiques le contrôle social a été le résultat d’un exercice de la violence extérieure au corps, dans les sociétés capitalistes d’aujourd’hui le commandent s’exerce à l’intérieur même du « rhizome humain. »
Pour faire la différence entre ces deux modalités de contrôle social, Marx distinguait clairement entre la subsomption formelle et la subsomption réelle du travail dans le capital, la première étant celle qui a besoin de l’exercice extérieur du pouvoir. D’un point de vue strictement axé sur le politique, la corrélation décrite par les catégories marxiennes a sa correspondance dans la distinction foucaldiennes entre les sociétés disciplinaires et les sociétés de contrôle. Ces deux axes catégoriels, inscrits respectivement dans la critique de l’économie politique et dans la critique de la « science de la police » (Polizeiwissenschaft), nous permettent de mettre en évidence une généalogie matérialiste du biopouvoir, nécessaire à la compréhension de la problématique de la précarisation et du contrôle social.
Or, généalogie ne veut pas dire téléologie. Il n’est pas question ici de la disparition complète et/ou de la « supération » dialectique (l’Aufhebung hégelienne) des deux pôles « originaires » (subsomption formelle / société disciplinaire) dans leurs équivalents « développés » (subsomption réelle/société de contrôle). En fait, dans un monde où il n’y a plus d’extérieur possible aux rapports capitalistes, ce n’est que dans le repli du capital sur soi-même que peut s’ouvrir l’espace du conflit dialectique exigé par la reproduction du capital. À l’époque où « Calipatria » et les maquiladoras deviennent le complément indispensable du Silicon Valley et de Wall Street, des concepts tels que « société disciplinaire » ou « subsomption formelle » prennent une toute nouvelle signification.
Voici donc les limites stratégiques du processus de précarisation ; cela n’implique pas nécessairement la fin de l’autonomie des sujets productifs. Bien au contraire, les luttes sociales restent plus que jamais la variable indépendante du développement capitaliste. Ainsi, l’émergence d’une figure de classe telle que le Prékariat dans les métropoles d’aujourd’hui met en évidence à quel point on ne peut pas parler en termes propres d’une téléologie quelconque du biopouvoir. Il s’agit plutôt d’examiner la prédominance structurante d’un modèle (celui de la subsomption réelle/société de contrôle) sur l’autre en partant du résultat toujours contingent de l’antagonisme politique dans sa propre immanence.
Le processus de précarisation, institué aujourd’hui par les politiques sécuritaires néolibérales, devrait être conçu tout d’abord comme une stratégie de domination politique globale des agences capitalistes devant la crise cyclique qui s’exprime dans la chute de la New Economy. C’est bien dans ce cadre-là que le 11 septembre 2001 (niveau global), et la nuit du 31 mai au 1er juin 2003 (niveau local) deviennent les deux faces de la même monnaie ; deux points d’inflexion dans une seule stratégie sur laquelle se construit le commandement du capital actuellement.
Car, ce qui est devenu un fait dans le monde d’aujourd’hui c’est avant tout l’existence d’un paradigme de gouvernement qui combine de façon asymétrique et changeante d’infinies gradations possibles en fonction des rapports de force entre les sujets productifs et les agences capitalistes. Ce paradigme de gouvernement qui se constitue comme l’exercice permanent d’un pouvoir sur toutes les dimensions de la vie (un « biopouvoir ») c’est ce qu’Agamben appelle « l’état d’exception. »
2. L’état d’exception
Selon la théorie libérale moderne, l’état d’exception n’est pas conçu pour durer. Afin de faire noter la différence substantielle qui distinguerait l’état d’exception propre aux régimes démocratiques de celui qui est l’élément définissant le fascisme (le « dauerhafte Ausnahmezustand » des nazis), les juristes libéraux insistent toujours sur le caractère éphémère et prédéterminé du premier vers la restitution d’un ordre constitutionnel quelconque. De cette manière, l’état d’exception « démocratique » serait défini comme une mesure toute provisoire et extraordinaire n’ayant pour but que de restituer l’ordre politique (l’unité du biopouvoir face au différer de la multitude) dans certaines situations de crise où les changements dans la « constitution matérielle » (les bases matérielles des rapports de pouvoir que comporte le capital) risqueraient de faire périr l’ensemble du système politique.
Or, de nos jours, l’état d’exception est en train de s’avérer comme un dispositif durable, capable de gérer le néolibéralisme sécuritaire en réponse à l’actuelle crise d’accumulation capitaliste (celle de la New Economy). Malheureusement, rien ne nous permet de contester que cet état d’exception durable ne soit pas en train d’accomplir un changement de régime vers une nouvelle forme de dictature ; une sorte de néofascisme global qui n’aurait pas la forme concrète des régimes politiques historiques construits sur la souveraineté nationale (le fascisme italien, le nazisme allemand...), mais sur la gestion micropolitique de ce biopouvoir global et policier que Hardt et Negri appellent l’Empire.
Voici donc la fonction des politiques sécuritaires dans le cadre de la guerre globale permanente : construire une forme de souveraineté toute nouvelle qui institue une hégémonie totalitaire sur l’ensemble de la vie. Il s’agit de la production d’un espace vide, en suspension, où il n’y a que de la domination pour la domination (du fascisme), sans d’autres règles que celles du déploiement illimité de la volonté du plus fort. C’est seulement en inscrivant notre compréhension de la société de contrôle dans cette analyse de la tendance du développement du capital qu’on peut commencer à comprendre quelle est la seule limite politique au processus de précarisation, à savoir : la résistance du monde de la vie à l’expropriation capitaliste de la richesse du possible.
Dans ce sens, la fonction de l’état d’exception en tant que dispositif ordinateur du social est celle de suspendre les garanties prescrites par le droit public dans la « constitution formelle » (par exemple, le droit de manifester librement) afin de permettre l’ouverture du champ des luttes antagonistes à la recomposition du contrôle social au-delà des limites formelles de l’Etat de droit. Cette suspension des garanties du droit public ne connaît aucune universalité dans son application concrète. Bien au contraire, elle cherche à soumettre la multiplicité diversifiante des sujets productifs à l’unicité normativisante du biopouvoir impérial.
De ce point de vue, l’état d’exception n’est rien d’autre que de la pure réaction politique, à savoir : une réponse des agences capitalistes au défi que l’organisation en réseau des nouveaux sujets productifs (migrantEs, femmes, étudiantEs...) a lancé au commandement capitaliste avec la première vague de mobilisations post-fordistes (celle qu’on identifie avec le mouvement altermondialiste). C’est bien dans la crise de légitimité ouverte dans le commandement par les mouvements de résistance globale que les agences de la répression ont trouvé leur principal point d’appui pour lancer leur contre-offensive destinée à rétablir le contrôle social. Nous voilà devant le caractère purement réactionnaire que comporte toujours l’instauration contre-révolutionnaire de l’autocratie.
3. La précarisation de l’existence
Pour accomplir l’instauration d’une nouvelle modalité de régime politique autocratique, les agences capitalistes ont besoin en premier lieu de vaincre les forces qui leur sont opposées par les sujets productifs dans leur expérience quotidienne de résistance à l’exploitation. C’est ici que le processus de précarisation vient remplir une fonction de contrôle consistant à affaiblir les rapports sociaux constitutifs de la multitude.
Grâce à la précarisation, les politiques de privatisation et le new management préfigurent peu à peu une « constitution matérielle » plus ajustée à la volonté d’autonomisation du biopouvoir que celle du neocorporativisme libéral des « Trente Glorieuses. » La fonction de l’état d’exception est donc de faciliter ensuite une sortie à la crise dans la perspective de définir une nouvelle « constitution formelle. »
La précarisation de l’existence peut donc être considerée comme une stratégie de la tension destinée à instituer un dispositif de contrôle social capable de s’adapter aux exigences croissantes d’un monde soumis à une hyperaccelération du temps historique. Souvenons-nous que pendant les trente ans de postfordisme la productivité du capitalisme a été multipliée par cinq. Dans ce cadre-là, les politiques visant la précarisation de l’existence ont pour objectif la dissolution de toute perspective de vie future dans la consommation du présent.
Sans futur il n’y a pas de stabilité possible ; la précarité règne. La priorité est claire : il s’agit de supprimer toute perspective de durée, d’arriver à une contingence totale du monde de la vie pour instaurer ainsi une nouvelle forme d’exterminisme sélectif et ordinateur. La suspension du droit par l’état d’exception, tout comme la guerre globale permanente, ont un même objectif : situer les sujets productifs devant la menace constante de la mort, déclencher une épidémie de panique sur laquelle instaurer un nouveau régime totalitaire sur l’ensemble de la vie.
Dans l’architecture institutionnelle du biopouvoir instaurée par l’état d’exception, il est donc possible d’identifier une gradation extrêmement complexe et asymétrique des formes de la précarité. Il s’agit d’un éventail allant des formes plus technopsychotiques et sophistiquées propres aux figures sociales métropolitaines héritières de la composition fordiste, jusqu’aux formes les plus brutales subies dans les anciens empires coloniaux, tout en passant par les figures nomades des clandestinEs, sans que pour autant aucune frontière étatique ne puisse être délimitée entre elles.
La société de contrôle ne pouvant fonctionner que de l’intérieur du corps, le processus de précarisation doit s’attaquer tout d’abord aux rapports de transversalité constituants de l’activité productive des multitudes. Dans une époque où la production s’est organisée en réseau, il n’est plus question d’exercer le commandement depuis le centre, mais d’avoir la capacité de contrôler à tout moment les flux d’information. Le contrôle social devient avant tout contrôle sémiotique. Toute information libre, toute interaction communicative non filtrée, quelle que soit sa nature, devient instantanément un danger pour le commande du sémiocapitalisme.
Les affects étant toujours un rapport de communication constitutif des multitudes, leur soumission au commandement du sémiocapital devient un objectif prioritaire pour le développement de la société de contrôle : la pornographie, la publicité, n’importe quelle médiation symbolique de l’imaginaire cherche à médiatiser les rapports machiniques en produisant de la valeur. L’autocratie impériale devient effective dans le commandement du capital uniquement en pratiquant l’expropriation systématique du monde des affects. Et pourtant, une fracture reste encore ouverte entre l’organisme biosocial et la sphère de l’inorganique. C’est là que des nouvelles lignes de fuite du capital peuvent être découvertes pour réinventer un futur en commun du post-humain.
[ note: publié par le webzine de samizdat.net le 2 de avril 2005, ce texte est encore en ligne ]
1. Pour une généalogie matérialiste du biopouvoir
Historiquement, le contrôle social a toujours été la réponse aux exigences du commandement sur la production, la distribution et la consommation des biens. La spécificité des sociétés capitalistes réside dans le fait que ce commandement est exercé d’une façon intégrée, au moyen de l’intériorisation d’une violence qui est elle-même constitutive des rapports sociaux. Alors qu’à d’autres périodes historiques le contrôle social a été le résultat d’un exercice de la violence extérieure au corps, dans les sociétés capitalistes d’aujourd’hui le commandent s’exerce à l’intérieur même du « rhizome humain. »
Pour faire la différence entre ces deux modalités de contrôle social, Marx distinguait clairement entre la subsomption formelle et la subsomption réelle du travail dans le capital, la première étant celle qui a besoin de l’exercice extérieur du pouvoir. D’un point de vue strictement axé sur le politique, la corrélation décrite par les catégories marxiennes a sa correspondance dans la distinction foucaldiennes entre les sociétés disciplinaires et les sociétés de contrôle. Ces deux axes catégoriels, inscrits respectivement dans la critique de l’économie politique et dans la critique de la « science de la police » (Polizeiwissenschaft), nous permettent de mettre en évidence une généalogie matérialiste du biopouvoir, nécessaire à la compréhension de la problématique de la précarisation et du contrôle social.
Or, généalogie ne veut pas dire téléologie. Il n’est pas question ici de la disparition complète et/ou de la « supération » dialectique (l’Aufhebung hégelienne) des deux pôles « originaires » (subsomption formelle / société disciplinaire) dans leurs équivalents « développés » (subsomption réelle/société de contrôle). En fait, dans un monde où il n’y a plus d’extérieur possible aux rapports capitalistes, ce n’est que dans le repli du capital sur soi-même que peut s’ouvrir l’espace du conflit dialectique exigé par la reproduction du capital. À l’époque où « Calipatria » et les maquiladoras deviennent le complément indispensable du Silicon Valley et de Wall Street, des concepts tels que « société disciplinaire » ou « subsomption formelle » prennent une toute nouvelle signification.
Voici donc les limites stratégiques du processus de précarisation ; cela n’implique pas nécessairement la fin de l’autonomie des sujets productifs. Bien au contraire, les luttes sociales restent plus que jamais la variable indépendante du développement capitaliste. Ainsi, l’émergence d’une figure de classe telle que le Prékariat dans les métropoles d’aujourd’hui met en évidence à quel point on ne peut pas parler en termes propres d’une téléologie quelconque du biopouvoir. Il s’agit plutôt d’examiner la prédominance structurante d’un modèle (celui de la subsomption réelle/société de contrôle) sur l’autre en partant du résultat toujours contingent de l’antagonisme politique dans sa propre immanence.
Le processus de précarisation, institué aujourd’hui par les politiques sécuritaires néolibérales, devrait être conçu tout d’abord comme une stratégie de domination politique globale des agences capitalistes devant la crise cyclique qui s’exprime dans la chute de la New Economy. C’est bien dans ce cadre-là que le 11 septembre 2001 (niveau global), et la nuit du 31 mai au 1er juin 2003 (niveau local) deviennent les deux faces de la même monnaie ; deux points d’inflexion dans une seule stratégie sur laquelle se construit le commandement du capital actuellement.
Car, ce qui est devenu un fait dans le monde d’aujourd’hui c’est avant tout l’existence d’un paradigme de gouvernement qui combine de façon asymétrique et changeante d’infinies gradations possibles en fonction des rapports de force entre les sujets productifs et les agences capitalistes. Ce paradigme de gouvernement qui se constitue comme l’exercice permanent d’un pouvoir sur toutes les dimensions de la vie (un « biopouvoir ») c’est ce qu’Agamben appelle « l’état d’exception. »
2. L’état d’exception
Selon la théorie libérale moderne, l’état d’exception n’est pas conçu pour durer. Afin de faire noter la différence substantielle qui distinguerait l’état d’exception propre aux régimes démocratiques de celui qui est l’élément définissant le fascisme (le « dauerhafte Ausnahmezustand » des nazis), les juristes libéraux insistent toujours sur le caractère éphémère et prédéterminé du premier vers la restitution d’un ordre constitutionnel quelconque. De cette manière, l’état d’exception « démocratique » serait défini comme une mesure toute provisoire et extraordinaire n’ayant pour but que de restituer l’ordre politique (l’unité du biopouvoir face au différer de la multitude) dans certaines situations de crise où les changements dans la « constitution matérielle » (les bases matérielles des rapports de pouvoir que comporte le capital) risqueraient de faire périr l’ensemble du système politique.
Or, de nos jours, l’état d’exception est en train de s’avérer comme un dispositif durable, capable de gérer le néolibéralisme sécuritaire en réponse à l’actuelle crise d’accumulation capitaliste (celle de la New Economy). Malheureusement, rien ne nous permet de contester que cet état d’exception durable ne soit pas en train d’accomplir un changement de régime vers une nouvelle forme de dictature ; une sorte de néofascisme global qui n’aurait pas la forme concrète des régimes politiques historiques construits sur la souveraineté nationale (le fascisme italien, le nazisme allemand...), mais sur la gestion micropolitique de ce biopouvoir global et policier que Hardt et Negri appellent l’Empire.
Voici donc la fonction des politiques sécuritaires dans le cadre de la guerre globale permanente : construire une forme de souveraineté toute nouvelle qui institue une hégémonie totalitaire sur l’ensemble de la vie. Il s’agit de la production d’un espace vide, en suspension, où il n’y a que de la domination pour la domination (du fascisme), sans d’autres règles que celles du déploiement illimité de la volonté du plus fort. C’est seulement en inscrivant notre compréhension de la société de contrôle dans cette analyse de la tendance du développement du capital qu’on peut commencer à comprendre quelle est la seule limite politique au processus de précarisation, à savoir : la résistance du monde de la vie à l’expropriation capitaliste de la richesse du possible.
Dans ce sens, la fonction de l’état d’exception en tant que dispositif ordinateur du social est celle de suspendre les garanties prescrites par le droit public dans la « constitution formelle » (par exemple, le droit de manifester librement) afin de permettre l’ouverture du champ des luttes antagonistes à la recomposition du contrôle social au-delà des limites formelles de l’Etat de droit. Cette suspension des garanties du droit public ne connaît aucune universalité dans son application concrète. Bien au contraire, elle cherche à soumettre la multiplicité diversifiante des sujets productifs à l’unicité normativisante du biopouvoir impérial.
De ce point de vue, l’état d’exception n’est rien d’autre que de la pure réaction politique, à savoir : une réponse des agences capitalistes au défi que l’organisation en réseau des nouveaux sujets productifs (migrantEs, femmes, étudiantEs...) a lancé au commandement capitaliste avec la première vague de mobilisations post-fordistes (celle qu’on identifie avec le mouvement altermondialiste). C’est bien dans la crise de légitimité ouverte dans le commandement par les mouvements de résistance globale que les agences de la répression ont trouvé leur principal point d’appui pour lancer leur contre-offensive destinée à rétablir le contrôle social. Nous voilà devant le caractère purement réactionnaire que comporte toujours l’instauration contre-révolutionnaire de l’autocratie.
3. La précarisation de l’existence
Pour accomplir l’instauration d’une nouvelle modalité de régime politique autocratique, les agences capitalistes ont besoin en premier lieu de vaincre les forces qui leur sont opposées par les sujets productifs dans leur expérience quotidienne de résistance à l’exploitation. C’est ici que le processus de précarisation vient remplir une fonction de contrôle consistant à affaiblir les rapports sociaux constitutifs de la multitude.
Grâce à la précarisation, les politiques de privatisation et le new management préfigurent peu à peu une « constitution matérielle » plus ajustée à la volonté d’autonomisation du biopouvoir que celle du neocorporativisme libéral des « Trente Glorieuses. » La fonction de l’état d’exception est donc de faciliter ensuite une sortie à la crise dans la perspective de définir une nouvelle « constitution formelle. »
La précarisation de l’existence peut donc être considerée comme une stratégie de la tension destinée à instituer un dispositif de contrôle social capable de s’adapter aux exigences croissantes d’un monde soumis à une hyperaccelération du temps historique. Souvenons-nous que pendant les trente ans de postfordisme la productivité du capitalisme a été multipliée par cinq. Dans ce cadre-là, les politiques visant la précarisation de l’existence ont pour objectif la dissolution de toute perspective de vie future dans la consommation du présent.
Sans futur il n’y a pas de stabilité possible ; la précarité règne. La priorité est claire : il s’agit de supprimer toute perspective de durée, d’arriver à une contingence totale du monde de la vie pour instaurer ainsi une nouvelle forme d’exterminisme sélectif et ordinateur. La suspension du droit par l’état d’exception, tout comme la guerre globale permanente, ont un même objectif : situer les sujets productifs devant la menace constante de la mort, déclencher une épidémie de panique sur laquelle instaurer un nouveau régime totalitaire sur l’ensemble de la vie.
Dans l’architecture institutionnelle du biopouvoir instaurée par l’état d’exception, il est donc possible d’identifier une gradation extrêmement complexe et asymétrique des formes de la précarité. Il s’agit d’un éventail allant des formes plus technopsychotiques et sophistiquées propres aux figures sociales métropolitaines héritières de la composition fordiste, jusqu’aux formes les plus brutales subies dans les anciens empires coloniaux, tout en passant par les figures nomades des clandestinEs, sans que pour autant aucune frontière étatique ne puisse être délimitée entre elles.
La société de contrôle ne pouvant fonctionner que de l’intérieur du corps, le processus de précarisation doit s’attaquer tout d’abord aux rapports de transversalité constituants de l’activité productive des multitudes. Dans une époque où la production s’est organisée en réseau, il n’est plus question d’exercer le commandement depuis le centre, mais d’avoir la capacité de contrôler à tout moment les flux d’information. Le contrôle social devient avant tout contrôle sémiotique. Toute information libre, toute interaction communicative non filtrée, quelle que soit sa nature, devient instantanément un danger pour le commande du sémiocapitalisme.
Les affects étant toujours un rapport de communication constitutif des multitudes, leur soumission au commandement du sémiocapital devient un objectif prioritaire pour le développement de la société de contrôle : la pornographie, la publicité, n’importe quelle médiation symbolique de l’imaginaire cherche à médiatiser les rapports machiniques en produisant de la valeur. L’autocratie impériale devient effective dans le commandement du capital uniquement en pratiquant l’expropriation systématique du monde des affects. Et pourtant, une fracture reste encore ouverte entre l’organisme biosocial et la sphère de l’inorganique. C’est là que des nouvelles lignes de fuite du capital peuvent être découvertes pour réinventer un futur en commun du post-humain.
dilluns, d’abril 21, 2008
[ es ] Cuestión de estilos, estética de la docencia
[ work in progress :: v. 0.1 ]
Viendo este video, procedente del álbum Songs for Drella de John Cale y Lou Reed (su particular homenaje a Andy Warhol), se me vino a la cabeza una conversación de hace unos días acerca de la manera en que cada profesor expone en público. El "estudiante-masa", socializado en la terrible disciplina del copiar apuntes, suele agradecer el profesor de verbo lento y máxima claridad expositiva; un profesor, a ser posible, que sea capaz de convertir cualquier tema en un esquema de puntos ordenados, listos para memorizar; ideal ya, si es capaz de presentarlo en un power point. Tal y como señalaba Johann Joachim Winckelmann en su determinar la estética neoclásica, hermoso es aquello que presupone al ojo el mínimo esfuerzo. El neoclasicismo es, sin lugar a dudas, el criterio estético del "estudiante-masa" y el profesor de la universidad tardo-fordista.
Cabría decir, a la manera de la canción, que este es, precisamente, el problema que uno tiene con el clasicismo: el "estudiante-masa" exige al profesor la seguridad del trazo claro, del contorno definido, del perfil inequívoco, fácil de memorizar. Apuntes perfectos, precisos, recordables; apuntes como un manual de instrucciones con el que un ingeniero podría montar una máquina. Nada de ello le prepara, empero, para su futuro profesional en la era del capitalismo cognitivo. Menos aún resuelve el problema (estético y no sólo) que ha de enfrentar la docencia. Pero es que, además, la nueva composición del profesorado, segmentado en mil fracciones de poder bajo el mando del soberano (en la UPF sólo el 13% del profesorado es funcionario; vale decir, Estado), no facilitará en modo alguno la pervivencia de este estilo clasicista.
En efecto, sometido a una precarización creciente, a la eventualidad contractual y al reajuste permanente, el profesorado del capitalismo cognitivo ha de reinventar su práctica docente, recurrir a un estilo más bien expresionista; un estilo capaz de insinuar con el trazo al no disponer de tiempo para el detalle, evocador en el ejemplo a falta de una enumeración concisa de las casuísticas, orientador mediante la controversia ante la imposibilidad de construir una comunidad ideal de diálogo, visual e icónico frente a la crisis de la letra que lleva en sí la primera generación post-alfa. De ahí que, allí donde el capitalismo cognitivo se apresta a la reificación del conocimiento por medio de la imposición de unidades de medida (así, por ejemplo, los créditos ECTS), allí donde esta misma fragmentación se constituye como estrategia de la externalización de costes (id est, los créditos de libre configuración), allí surge la escisión antagonista que se reclama concilie el profesor post-fordista cual artista de la Contrarreforma.
Henos aquí, pues, ante el particular Barroco del semiokapital, ante el nuevo siglo XVII y su estética de la contrarrevolución, al decir de Paolo Virno. El Zeitgeist del Plan Bolonia no es ya el de un tiempo neoclásico, sino barroco. El clasicismo académico es insostenible en la época de la producción just-in time del conocimiento. Enseñar hoy nos aboca a la creación rekombinante y efímera; al graffiti, a la mancha. La performance del profesor precarizado se ha de comprender en el rechazo al fordismo académico del dictado de apuntes no menos que en la huida de la disciplina reificadora de la tecnoestructura semiocapitalista. Tales son los problemas con el clasicismo de la universidad en que nos ha tocado intervenir, crear, vivir.
+ Trad. galega da Asemblea de Precarias en Formación
dissabte, d’abril 19, 2008
[ es ] Fallece Aimé Césaire
Con casi un siglo de edad (1913 — 2008) falleció el pasado día 17 de abril Aimé Césaire, poeta y crítico del colonialismo. Nacido en la Martinica, fue junto al senegalés Léopold Sédar Senghor y al guayanés Léon-Gontran Damas, una de las figuras más destacadas en el enunciado y defensa de la negritud.
+ Nègre je suis, nègre je resterai
dijous, d’abril 17, 2008
dimarts, d’abril 15, 2008
[ cat ] Debatent l'autodeterminació a La Fàbrica
A continuació reproduïm part de la crònica de la jornada de debat sobre l'autodeterminació organitzada per La Fàbrica dissabte passat.
L’autodeterminació a debat
Amb l'objectiu d'oferir un espai de debat a l'esquerra independentista sobre un terme que, dit d'aquesta manera o a través d'altres expressions, ha centrat bona part del debat polític als Països Catalans els darrers mesos i anys, La Fàbrica va organitzar el dissabte 12 d'abril un seminari sobre l'autodeterminació. Aquí trobareu la crònica que n'ha fet L'Accent. Properament podreu accedir a les ponències que es van presentar.
[ web de La fàbrica :: info completa ]
dilluns, d’abril 14, 2008
[ cat ] Classe al seminari del SEPC
La setmana passada va començar el seminari de teoria política organitzat pel SEPC. Dins el marc d'aquest curs, la lliçó del dimecres proper tractarà el tema Marxisme o marxismes? Rellegir Marx amb el pas del temps.
El principal argument que s'en desenvoluparà analitza com durant les diferents onades de mobilització social que s'han succeït (1871, 1917, 1968, 1989, 1998...), i sempre d'acord amb la premissa de la XIª tesi sobri Feuerbach, els qui s'han reclamat hereus de Marx han travessat els esdeveniments del seu temps deixant un rastre d'escisions teòriques, escoles de pensament i corrents polítics. Amb cada esdeveniment, amb cada ruptura històrica, s'ha tornat a llegir l'obra del filòsof alemany des del doble moviment heurístic, negatiu i positiu, que ha intentat adaptar el pensament marxià a diferents èpoques i llocs. Com a resultat final, en la actualitat ens trobem amb la intrincada cartografia del univers teòric post-marxià.
El principal argument que s'en desenvoluparà analitza com durant les diferents onades de mobilització social que s'han succeït (1871, 1917, 1968, 1989, 1998...), i sempre d'acord amb la premissa de la XIª tesi sobri Feuerbach, els qui s'han reclamat hereus de Marx han travessat els esdeveniments del seu temps deixant un rastre d'escisions teòriques, escoles de pensament i corrents polítics. Amb cada esdeveniment, amb cada ruptura històrica, s'ha tornat a llegir l'obra del filòsof alemany des del doble moviment heurístic, negatiu i positiu, que ha intentat adaptar el pensament marxià a diferents èpoques i llocs. Com a resultat final, en la actualitat ens trobem amb la intrincada cartografia del univers teòric post-marxià.
diumenge, d’abril 13, 2008
[ cat ] 100 entrades :: nova secció de enllaços!
Per a celebrar que aquest bloc ha arribat a les seves 100 entrades, he afegit una nova secció d'enllaços. Quin millor manera de celebrar-lo que fent networking amb algunes de les webs més interessants del P2P que conec!
dijous, d’abril 10, 2008
[ es ] Sorpresa periodística
[ versión 0.1 ]
La verdad es que uno no está muy acostumbrado a ser citado en los medios, y menos aún como contrapunto a autoridades académicas de la talla de Andrés de Blas. De ahí mi sorpresa al leerme en un artículo del periodista A. Martín-Aragón publicado hace un par de días por el periódico Gaceta.
Bajo el título "El nacionalismo español existe... pero está quemado" Martín-Aragón pretende responder a las dos preguntas siguientes: "¿Existe realmente el nacionalismo español en un país con 30 años de democracia? Y si existe ¿está impidiendo realmente el desarrollo de ese laberinto denominado España plural?"
No deja de sorprender la facilidad con que se pueden sacar las palabras de su contexto original a efectos de responder a estas cuestiones, esto es, presentándose como respuesta a unas preguntas para las que nunca fueron pensadas. En rigor, este proceder dice ya mucho sobre una cierta manera de hacer periodismo; ese mismo periodismo que, a mayores, se pretende escrito desde la neutralidad ante el conflicto, al margen de la confrontación agonística característica de las sociedades pluralistas.
Pero más le llama a uno la atención observar como, seguidamente, son terjiversados sus argumentos por unas anteojeras ideológicas que, para colmo, resultan ser las propias de una ideología --el nacionalismo español-- cuya existencia se pretende poner en cuestión. Supongo que estos son los riesgos de escribir cosas que cualquiera puede leer y reinterpretar a su libre voluntad (creo recordar, de hecho, palabras semejantes a las que se citan en un artículo escrito no hace mucho para Diagonal --ese periódico...--, aunque en este caso la cita no coincide: significativamente, google sólo responde a las palabras referenciadas con entradas al texto de Martín-Aragón).
Así las cosas, si por acaso a alguien le interesara saber como contestaría uno a las dos preguntas planteadas, he aquí una respuesta posible y, cuando menos, opinión auténtica y de primera mano:
Comencemos por la pragmática de la cuestión: "¿Existe realmente el nacionalismo español en un país con 30 años de democracia?". En sí misma esta pregunta evidencia toda una asociación ideológica: tres décadas de democracia habrían de presumir la desaparición del nacionalismo español. El problema de fondo, sin embargo, es justamente el contrario: ¿Qué ocurre con la democracia española que, a pesar de sus tres décadas, sigue haciendo que Martín-Aragón y tantos otros como él se pregunten (retóricamente) por la existencia del nacionalismo español? ¿De dónde la (¿sorprendente?) persistencia de lo que el periodista denomina "separatismo"? ¿No será acaso que la concepción monista que subyace bajo la idea de España como demos unitario no asegura el pluralismo cultural y, por ello mismo, ha fracasado en estos últimos treinta años?
El problema, sin embargo, no es tan sólo que el nacionalismo español exista (¡y vaya que si existe!), sino que, además, carezca mayoritariamente de una matriz respetuosa con la diversidad cultural de ese mismo Estado que se quiere español. Ello no significa, ciertamente, que no haya una minoría de nacionalistas españoles que se hayan aplicado a pensar la idea de España en términos liberales y/o democráticos. Sin embargo, nacionalismo con Estado como es, el nacionalismo español dispone de la capacidad de ejercer un poder soberano sobre quienes lo cuestionan y se sirve para ello de su capacidad para decidir sobre la excepción. Ahí están para demostrarlo casos como los de Egunkaria, el sumario 18/98 y otros.
Se entiende así el recurso a la hiperbólica y equívoca expresión "ciclópeo comisario de policía que impide la consumación de un estado plurinacional" para evitar dar respuesta a la complejidad del argumento originario:
"En rigor, a lo largo de estos años hemos asistido a un agotamiento de la constitución formal del régimen (Constitución de 1978) y al progreso de importantes reajustes estatales ante los cambios operados en la constitución material de la sociedad por efecto de la globalización. De hecho, bajo esta óptica, se observa claramente cómo la tensión nacionalista española ha preparado, por una parte, la legitimación de la suspensión de garantías constitucionales (ilegalización de candidaturas, proceso 18/98, etc.) y el cuestionamiento de toda política del reconocimiento de la diversidad cultural (negación de calificar a Catalunya como nación en el Estatut), a la par que, por la otra, ha facilitado el progreso de una descentralización administrativa reuniformizadora (el “café para todos”)."
Por más incómodo que resulte a Martín-Aragón, el hecho es que en la actualidad se contraponen entre nosotros dos concepciones antagónicas y mutuamente excluyentes de la soberanía, la primera fundada en la capacidad decisoria sobre la excepción; la segunda en la reivindicación del derecho a decidir. Ninguna de ellas es patrimonio intrínseco o exclusivo de ningún nacionalismo, pero en el terreno de lo concreto resulta evidente que la primera es ejercida por el soberano español, mientras que la segunda es negada a quienes reivindican su dignidad de nacimiento cuando esta es cuestionada por una concepción monista de esa idea que es España.
La verdad es que uno no está muy acostumbrado a ser citado en los medios, y menos aún como contrapunto a autoridades académicas de la talla de Andrés de Blas. De ahí mi sorpresa al leerme en un artículo del periodista A. Martín-Aragón publicado hace un par de días por el periódico Gaceta.
Bajo el título "El nacionalismo español existe... pero está quemado" Martín-Aragón pretende responder a las dos preguntas siguientes: "¿Existe realmente el nacionalismo español en un país con 30 años de democracia? Y si existe ¿está impidiendo realmente el desarrollo de ese laberinto denominado España plural?"
No deja de sorprender la facilidad con que se pueden sacar las palabras de su contexto original a efectos de responder a estas cuestiones, esto es, presentándose como respuesta a unas preguntas para las que nunca fueron pensadas. En rigor, este proceder dice ya mucho sobre una cierta manera de hacer periodismo; ese mismo periodismo que, a mayores, se pretende escrito desde la neutralidad ante el conflicto, al margen de la confrontación agonística característica de las sociedades pluralistas.
Pero más le llama a uno la atención observar como, seguidamente, son terjiversados sus argumentos por unas anteojeras ideológicas que, para colmo, resultan ser las propias de una ideología --el nacionalismo español-- cuya existencia se pretende poner en cuestión. Supongo que estos son los riesgos de escribir cosas que cualquiera puede leer y reinterpretar a su libre voluntad (creo recordar, de hecho, palabras semejantes a las que se citan en un artículo escrito no hace mucho para Diagonal --ese periódico...--, aunque en este caso la cita no coincide: significativamente, google sólo responde a las palabras referenciadas con entradas al texto de Martín-Aragón).
Así las cosas, si por acaso a alguien le interesara saber como contestaría uno a las dos preguntas planteadas, he aquí una respuesta posible y, cuando menos, opinión auténtica y de primera mano:
Comencemos por la pragmática de la cuestión: "¿Existe realmente el nacionalismo español en un país con 30 años de democracia?". En sí misma esta pregunta evidencia toda una asociación ideológica: tres décadas de democracia habrían de presumir la desaparición del nacionalismo español. El problema de fondo, sin embargo, es justamente el contrario: ¿Qué ocurre con la democracia española que, a pesar de sus tres décadas, sigue haciendo que Martín-Aragón y tantos otros como él se pregunten (retóricamente) por la existencia del nacionalismo español? ¿De dónde la (¿sorprendente?) persistencia de lo que el periodista denomina "separatismo"? ¿No será acaso que la concepción monista que subyace bajo la idea de España como demos unitario no asegura el pluralismo cultural y, por ello mismo, ha fracasado en estos últimos treinta años?
El problema, sin embargo, no es tan sólo que el nacionalismo español exista (¡y vaya que si existe!), sino que, además, carezca mayoritariamente de una matriz respetuosa con la diversidad cultural de ese mismo Estado que se quiere español. Ello no significa, ciertamente, que no haya una minoría de nacionalistas españoles que se hayan aplicado a pensar la idea de España en términos liberales y/o democráticos. Sin embargo, nacionalismo con Estado como es, el nacionalismo español dispone de la capacidad de ejercer un poder soberano sobre quienes lo cuestionan y se sirve para ello de su capacidad para decidir sobre la excepción. Ahí están para demostrarlo casos como los de Egunkaria, el sumario 18/98 y otros.
Se entiende así el recurso a la hiperbólica y equívoca expresión "ciclópeo comisario de policía que impide la consumación de un estado plurinacional" para evitar dar respuesta a la complejidad del argumento originario:
"En rigor, a lo largo de estos años hemos asistido a un agotamiento de la constitución formal del régimen (Constitución de 1978) y al progreso de importantes reajustes estatales ante los cambios operados en la constitución material de la sociedad por efecto de la globalización. De hecho, bajo esta óptica, se observa claramente cómo la tensión nacionalista española ha preparado, por una parte, la legitimación de la suspensión de garantías constitucionales (ilegalización de candidaturas, proceso 18/98, etc.) y el cuestionamiento de toda política del reconocimiento de la diversidad cultural (negación de calificar a Catalunya como nación en el Estatut), a la par que, por la otra, ha facilitado el progreso de una descentralización administrativa reuniformizadora (el “café para todos”)."
Por más incómodo que resulte a Martín-Aragón, el hecho es que en la actualidad se contraponen entre nosotros dos concepciones antagónicas y mutuamente excluyentes de la soberanía, la primera fundada en la capacidad decisoria sobre la excepción; la segunda en la reivindicación del derecho a decidir. Ninguna de ellas es patrimonio intrínseco o exclusivo de ningún nacionalismo, pero en el terreno de lo concreto resulta evidente que la primera es ejercida por el soberano español, mientras que la segunda es negada a quienes reivindican su dignidad de nacimiento cuando esta es cuestionada por una concepción monista de esa idea que es España.
[ cat ] Finalista del premi Nous Horitzons
La Fundació Nous Horitzons va fallar el seu VI premi el passat 4 d'abril. La guanyadora ha estat Tània Verge amb el treball "El biaix de gènere en l'accés als càrrecs polítics".
El jurat va deixar finalista el treball "Pensar en la política del movimiento: Ideas políticas y movilizaciones sociales en la Era Global" que podeu consultar en aquest mateix bloc.
Cal avançar des de aqui les nostres felicitacions a la guanyadora, tot i que encara no hi ha hagut cap comunicació oficial del resultat per la part de la fundació.
El jurat va deixar finalista el treball "Pensar en la política del movimiento: Ideas políticas y movilizaciones sociales en la Era Global" que podeu consultar en aquest mateix bloc.
Cal avançar des de aqui les nostres felicitacions a la guanyadora, tot i que encara no hi ha hagut cap comunicació oficial del resultat per la part de la fundació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)