Feia temps que volia afegir a la llista d'enllaços els bloc de algunes amistats. A començar pel meu infatigable amic José Luis Redón. Pels que teniu ara temps per llegir, veure i escoltar materials de lo més interessants, aqui teniu el seu colaboratorio.
No menys generós en materials per a compartir, Rosendo González ha disposat al servei del comú, un fenomenal treball de pràctica teòrica que podeu consultar en la seva ciudad tecnicolor.
Finalment, afegeixo a aquests dos cognitaris incansables, la novíssima promesa, Stefanía Luque, que podeu seguir al seu bloc amnesiacart.
Als tres el meu agraïment per la seva activitat, creativitat i dedicació.
diumenge, d’agost 03, 2008
divendres, de juliol 18, 2008
[ cat ] Suïssa: els límits de la participació liberal
Article publicat al nr. 5 de la revista Eines per a l'esquerra nacional.
La tarda d'ahir va tenir lloc a la seu de la Fundació Josep Irla la presentació de l'últim número de la revista Eines per a l'esquerra nacional. El número tracta monogràficament en el compromís polític i la participació. En el marc d'aquests continguts, Suïssa va ser seleccionat com cas d'estudi. En l'article que s'adjunta, s'aborden els avantatges i desavantatges del model helvètic, presentat habitualment com un paradigma o model ideal a imitar. La realitat, però, de la política helvètica és molt diferent de les idealitzacions del seu sistema polític.
+ pdf de la revista
+ pdf esborrany en castellà
La tarda d'ahir va tenir lloc a la seu de la Fundació Josep Irla la presentació de l'últim número de la revista Eines per a l'esquerra nacional. El número tracta monogràficament en el compromís polític i la participació. En el marc d'aquests continguts, Suïssa va ser seleccionat com cas d'estudi. En l'article que s'adjunta, s'aborden els avantatges i desavantatges del model helvètic, presentat habitualment com un paradigma o model ideal a imitar. La realitat, però, de la política helvètica és molt diferent de les idealitzacions del seu sistema polític.
+ pdf de la revista
+ pdf esborrany en castellà
dissabte, de juliol 12, 2008
[ cat ] Seminari TP a l'Universitat Lliure d'Estiu
En la primera sessió del seminari de teoria, celebrada el dijous passat en el CSOA La Teixidora, es va acordar posposar la sessió prevista pel dijous vinent, al dimarts de la setmana següent. La cosa, per tant, queda així:
Dimarts 22 de juliol, a les 19h30, Lyotard, La condition post-moderne. Llibre en castellà (format pdf).
Dijous 24 de juliol, a les 19h30, Foucault, La volonté de savoir. Llibre en castellà (format pdf).
Nota: En breu es penjaran els fragments concrets dels llibres objecte de debat.
[ cat ] 100 números de la Directa
Felicitats!
... i agraïment per la invitació a contribuir al 100 amb el següent comentari sobre la mobilització universitària. Sempre serà una alegria poder dir: "i jo vaig col·laborar!"
Bolonya: dins i fora, contra i per
Bona notícia: durant els dos últims cursos, les resistències contra la mercantilització de l'educació han progressat notablement (tot i que també han augmentat les tensions internes i els sectarismes dins del moviment). L'horitzó estratègic cada dia és més clar: toca mobilitzar-se dins (de l'agenda que se'ns està imposant), però també fora (de l'horitzó del procés Bolonya). Cal oposar-se a la vella universitat (no ser conservadors), però també estar per les opcions alternatives (per exemple, la Universitat Lliure d'Estiu).
dijous, de juliol 10, 2008
[ cat ] Nació de la multitud, multitud de nacions
Algunes notes sobre la crisi de l’Estat nacional i les seves alternatives
El següent text es publicarà en breu com part d'una compilació preparada per La Fàbrica resultat del seminari sobre l'autodeterminació organitzat el passat mes d'abril.
Continguts
0.0 "Post..." què?
0.1 Nació no és Estat
1.0 Estat, sobirania, moviment
1.1 Nació de la multitud, multitud de nacions
0. “POST...” QUÈ?
Un analista del futur que examini el discurs polític d’avui haurà de concloure que l'esperit de la nostra època, el Zeitgeist dels nostres dies, ha estat marcat per l’ús generalitzat del prefix “post”. Si els anys 60 es teoritzava des del prefix “neo” (“neocorporatiu”, “neomarxista”, etc.), avui es pensa des del “post” (“postmodern”, “postindustrial”, etc...). La raó d’aquest canvi és clara: vivim un temps de crisi, un temps que ha pres consciència del canvi històric; un temps, en fi, que s’entén a si mateix com un temps de trànsit entre un món i altre. No obstant això, la paradoxa del “post” és que, tot i que inicialment va ser utilitzat com una eina conceptual per a expressar diferents crisis (de la modernitat, de la societat industrial, de l’Estat nacional, etc...), finalment sembla haver estat l’instrument teòric sobre el qual s’ha tancat de vegades la possibilitat de sortir de la crisi mateixa de la qual aquest prefix en volia ser l’expressió. En pocs casos aquest tancament de la possibilitat de resolució de la crisi del discurs polític és tan clar com en el cas de la qüestió nacional; poques fal•làcies han tingut més èxit que les generades pel discurs del “postnacional”.
[ descarregar-se aquí l'article complet en format pdf ]
El següent text es publicarà en breu com part d'una compilació preparada per La Fàbrica resultat del seminari sobre l'autodeterminació organitzat el passat mes d'abril.
Continguts
0.0 "Post..." què?
0.1 Nació no és Estat
1.0 Estat, sobirania, moviment
1.1 Nació de la multitud, multitud de nacions
0. “POST...” QUÈ?
Un analista del futur que examini el discurs polític d’avui haurà de concloure que l'esperit de la nostra època, el Zeitgeist dels nostres dies, ha estat marcat per l’ús generalitzat del prefix “post”. Si els anys 60 es teoritzava des del prefix “neo” (“neocorporatiu”, “neomarxista”, etc.), avui es pensa des del “post” (“postmodern”, “postindustrial”, etc...). La raó d’aquest canvi és clara: vivim un temps de crisi, un temps que ha pres consciència del canvi històric; un temps, en fi, que s’entén a si mateix com un temps de trànsit entre un món i altre. No obstant això, la paradoxa del “post” és que, tot i que inicialment va ser utilitzat com una eina conceptual per a expressar diferents crisis (de la modernitat, de la societat industrial, de l’Estat nacional, etc...), finalment sembla haver estat l’instrument teòric sobre el qual s’ha tancat de vegades la possibilitat de sortir de la crisi mateixa de la qual aquest prefix en volia ser l’expressió. En pocs casos aquest tancament de la possibilitat de resolució de la crisi del discurs polític és tan clar com en el cas de la qüestió nacional; poques fal•làcies han tingut més èxit que les generades pel discurs del “postnacional”.
[ descarregar-se aquí l'article complet en format pdf ]
[ gz ] Giro à esquerda?
Artigo publicado por Tempos Dixital.
O pequeno partido liberal de Alemanha era definido co slogan seguinte: “o coraçom à esquerda e o peto à direita”. Com esta idea-força intentava sintetizar o feito de que havia que governar para a satisfaçom da mentalidade progressista sempre que o permitisse umha economia conservadora. Tal semelha ser a fórmula mágica de ZP.
O pequeno partido liberal de Alemanha era definido co slogan seguinte: “o coraçom à esquerda e o peto à direita”. Com esta idea-força intentava sintetizar o feito de que havia que governar para a satisfaçom da mentalidade progressista sempre que o permitisse umha economia conservadora. Tal semelha ser a fórmula mágica de ZP.
Lendo estes dias nalguns mass media que o giro estratégico do PSOE aponta cara à esquerda polo feito de introduzir umha série de temas na agenda (eutanásia, direito de voto –só local– migrante, etc.), nom se deixa um de sorprender pola amnésia que justo umha vez que olha para estes assuntos esquece a política econômica que se prevê faça fronte à crise.
Medidas como as do desconto dos 400 euros per cápita de rebaixa em recursos sociais ou os dos 200 euros que, via mocidade, destinam-se a manter o preço dos pisos e justificar um modelo produtivo baseado na hipoteca, distam moito de ser políticas de esquerda. E isto por nom falar de temas tabu qual o copy-left (velai o canon) ou a renda básica, devidamente estigmatizada quando foi proposta por ERC e ICV.
Mas é que, enfim, tampouco as políticas que se adoitam considerar como mais “esquerdistas” resultam se-lo tanto. Assi, por exemplo, as leis de gênero ou dos matrimônios homosexuais som bem questionadas desde os movimentos feministas e queer pola sua inoperatividade na superaçom do patriarcado. E a retirada das tropas de Iraq? Apenas um voltar a colocar a política exterior no seu lugar tradicional, a maior satisfaçom do corpo diplomático.
Nom semelha, já que logo, que ZP arrisque a perder o centro político. Cousa distinta é se, parafraseando a Oskar Lafontaine, “nom há tantos dentistas como para que este centro mantenha umha maioria social”.
dimecres, de juliol 09, 2008
[ cat ] presentació de l'últim número d'Eines
Dijous 17 de juliol, 19 hores
Auditori de la Fundació Josep Irla
c/Calàbria, 166, Barcelona.
metro: L1 Rocafort L5 Entença
Aforament limitat. Cal confirmar l'assistència a inscripcions@irla.cat
Auditori de la Fundació Josep Irla
c/Calàbria, 166, Barcelona.
metro: L1 Rocafort L5 Entença
Presentació d’Eines per a l'esquerra nacional.
Revista de reflexió política
Intervenen:
Joan Ridao, president de la Fundació Josep Irla
Joan Botella, catedràtic de Ciència Política de la UAB
Aforament limitat. Cal confirmar l'assistència a inscripcions@irla.cat
dimarts, de juliol 08, 2008
[ cat ] Dos articles en breu
En breu sortiran publicats en aquest bloc i quedaran penjats a la web raimundoviejo.info dos articles sobre temàtiques diferents.
El primer article es titula "Suïssa: els límits de la participació liberal" i és una introducció crítica al reconegut model participatiu helvétic. Serà publicat en la revista Eines de la Fundació Josep Irla.
El segon, intitulat "Nacions de la multitud, multitud de nacions", és un text escrit pel seminari sobre l'autodeterminació organitzat el passat mes d'abril per La Fàbrica i en el qual s'aborden alguns dels problemes teòrics que planteja avui la qüestió nacional.
El primer article es titula "Suïssa: els límits de la participació liberal" i és una introducció crítica al reconegut model participatiu helvétic. Serà publicat en la revista Eines de la Fundació Josep Irla.
El segon, intitulat "Nacions de la multitud, multitud de nacions", és un text escrit pel seminari sobre l'autodeterminació organitzat el passat mes d'abril per La Fàbrica i en el qual s'aborden alguns dels problemes teòrics que planteja avui la qüestió nacional.
dimecres, de juliol 02, 2008
[ cat ] Universitat Lliure d'Estiu
Tres sessions de reflexió teòrica al CSOA La teixidora.
Es proposen tres fragments fonamentals de llibres a partir dels quals volem aprendre a reflexionar teòricament la política d'avui:
Dijous 10, a les 19h30, Deleuze i Guattari, Qu'est-ce que la philosophie? La filosofia com creació de conceptes i altres qüestions epistemològiques. Llibre en castellà (format html i pdf).
[ data provisional ] Dijous 17, a les 19h30, Lyotard, La condition post-moderne. La crisi dels grans relats ideològics i la producció de discurs avui. Llibre en castellà (format pdf).
Dijous 24, a les 19h30, Foucault, La volonté de savoir. Per reflexionar sobre que és la sobirania i quines son les transformacions del poder sobirà en el món actual. Llibre en castellà (format pdf).
Es proposen tres fragments fonamentals de llibres a partir dels quals volem aprendre a reflexionar teòricament la política d'avui:
Dijous 10, a les 19h30, Deleuze i Guattari, Qu'est-ce que la philosophie? La filosofia com creació de conceptes i altres qüestions epistemològiques. Llibre en castellà (format html i pdf).
[ data provisional ] Dijous 17, a les 19h30, Lyotard, La condition post-moderne. La crisi dels grans relats ideològics i la producció de discurs avui. Llibre en castellà (format pdf).
Dijous 24, a les 19h30, Foucault, La volonté de savoir. Per reflexionar sobre que és la sobirania i quines son les transformacions del poder sobirà en el món actual. Llibre en castellà (format pdf).
[ cat ] La Dècada Vermella
Curs d'estiu 1968: abans i després
LA DÉCADA VERMELLA
La República Federal de Alemanya (1967-1977)
Presentació en power point
LA DÉCADA VERMELLA
La República Federal de Alemanya (1967-1977)
Presentació en power point
dilluns, de juny 30, 2008
dimarts, de juny 24, 2008
[ cat ] Pàgina web on-line
www.raimundoviejo.info
De moment només és pot consultar en català, però aviat esperem poder tenir traducció a més idiomes. Vull aprofitar aquesta ocassió per agrair a en Marc de la Unitat de Suport a la Innovació Docent-CPGP la seva feina i assessorament tècnic.
De moment només és pot consultar en català, però aviat esperem poder tenir traducció a més idiomes. Vull aprofitar aquesta ocassió per agrair a en Marc de la Unitat de Suport a la Innovació Docent-CPGP la seva feina i assessorament tècnic.
[ cat ] Seminari sobre Frame Analysis a l'IGOP
El proper dilluns, 30 de juny, a les 16h30, tindrà lloc a l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) la sessió Frame Analysis: enquadrament teòric, operacionalització empírica i línies d'investigació.
[ cat ] La dècada vermella: Alemanya (1967-1977)
Classe al curs d'estiu 1968: Abans i Després.
[ Dimecres, 2 de juliol de 17:00 a 20:20 ]
A mig camí entre l'efímera experiència del Maig Francès (1968) i la àmplia mobilització de la Ondata Rivoluzionaria italiana (1969-1977), la Dècada Vermella (1967-1977) alemanya comparteix l'extensió temporal de l'ona de mobilitzacions, tot i que amb un menor abast social. La mort de l'estudiant Benno Ohnesorg a les mans de la policia el 2 de juny de 1967 marcaria un punt d'inflexió en les mobilitzacions pacifistes del SDS (Sozialistischer Deutscher Studentenbund). Amb aquest episodi s'inicia un període d'intensa mobilització i canvi social en la República Federal d'Alemanya (RFA). Des de llavors fins a la Tardor Alemanya (el Deutscher Herbst de 1977) la República de Bonn (Alemanya occidental entre 1949 i 1989) veurà transformades des de l'interior les estructures del règim polític de postguerra. Aquest període de transició donarà pas als anomenats "nous moviments socials" (tot i que en realitat no eren tan nous) i la fundació del "partit anti-partit": Els Verds (Die Grünen). En aquesta sessió del curs examinarem la naturalesa del canvi politic que es va produir i que encara es projecta sobre els nostres dies.
[ Dimecres, 2 de juliol de 17:00 a 20:20 ]
A mig camí entre l'efímera experiència del Maig Francès (1968) i la àmplia mobilització de la Ondata Rivoluzionaria italiana (1969-1977), la Dècada Vermella (1967-1977) alemanya comparteix l'extensió temporal de l'ona de mobilitzacions, tot i que amb un menor abast social. La mort de l'estudiant Benno Ohnesorg a les mans de la policia el 2 de juny de 1967 marcaria un punt d'inflexió en les mobilitzacions pacifistes del SDS (Sozialistischer Deutscher Studentenbund). Amb aquest episodi s'inicia un període d'intensa mobilització i canvi social en la República Federal d'Alemanya (RFA). Des de llavors fins a la Tardor Alemanya (el Deutscher Herbst de 1977) la República de Bonn (Alemanya occidental entre 1949 i 1989) veurà transformades des de l'interior les estructures del règim polític de postguerra. Aquest període de transició donarà pas als anomenats "nous moviments socials" (tot i que en realitat no eren tan nous) i la fundació del "partit anti-partit": Els Verds (Die Grünen). En aquesta sessió del curs examinarem la naturalesa del canvi politic que es va produir i que encara es projecta sobre els nostres dies.
dilluns, de juny 23, 2008
[ cat ] Saviesa, Ciència, Tecnologia: la universitat que vindrà.
Article publicat per la Directa, núm 98, pàg. 7 (18 de juny)
Saviesa, ciència i tecnologia: tres conceptes relacionats amb el coneixement, tot i que de manera diferent i canviant al llarg del temps. La saviesa, grau més elevat del coneixement, ha estat considerada també font de prudència, intel•ligència aplicada. La ciència, més modesta, comprèn el conjunt de coneixements obtinguts mitjançant l'observació i el raonament, estructurats de manera sistemàtica, permetent l'enunciat de principis i lleis generals. La tecnologia, en fi, tot just un conjunt de teories i de tècniques que faciliten l'aprofitament pràctic del coneixement científic.
Al llarg de la Història hi ha hagut temps que la institució universitària va arribar a organitzar institucionalment aquests conceptes amb cert èxit. Amb els seus pros i contres, no sense la mediació del conflicte entre estaments, es va assolir una certa harmonia en el funcionament dels espais de producció del coneixement, en la composició social de qui coneixen, en l'ocupació i l'aplicació social dels seus sabers.
En els nostres dies, però, costa creure que qui vulgui cercar la saviesa arribi a ella estudiant o treballant en les universitats. La ciència, certament, es troba associada a la universitat de manera més clara, si bé és conegut que la producció científica més avançada en no poques branques del saber escapa a la institució. I això és encara més evident si pensem en el cas del desenvolupament tecnològic.
El problema universitari, no obstant això, no és en les seves línies fonamentals un problema de fugida de la producció del coneixement (efecte abans que causa de la crisi de la universitat), sinó de l'organització institucional d'aquesta. En els últims anys, de fet, la universitat s'ha inclinat per una de les configuracions més extremes i adverses que hagin conegut saviesa, ciència i tecnologia, a saber: aquella que inverteix el flux semàntic de l'ordre conceptual que genera la tríade saviesa, ciència i tecnologia fins a l'extrem de subsumir pràcticament les dues primeres en l'última.
En efecte, si observem l'evolució o, pitjor encara, la tendència que es dissenya en el desenvolupament universitari, veurem que cada vegada més la universitat s'està convertint en un centre de producció i reproducció d'aplicacions tecnològiques, subsidiària del progrés científic aliè i d'escassa o nul•la saviesa. La raó per a això és tan evident i denunciada com tabú en el discurs acadèmic: la mercantilització del coneixement. No és de sorprendre que un tremend sentiment de frustració condeixi entre un cognitariat, en formació o contractat, cada dia més precaritzat.
Les alternatives, però, existeixen i proliferen en el cor mateix del semiocapitalisme. Amb cada curs progressen per onsevulla alternatives d'autoformació. No són pocs els hackers que es riuen dels coneixements d'informàtica que es poden impartir en un aula universitària. Tampoc és casual que en el terreny de les idees, els principals desafiaments a la teoria política hagin procedit de la urgència de donar resposta als moviments socials: des del feminisme fins a l'ecologia política, passant per l'indigenisme, la justícia global, etc.
Significativament, la reivindicació de la universitat es presenta en la semàntica que acompanya aquest procés de producció d'espais de coneixement: noves universitats que es diuen lliures, nòmades, tangents, pirates, invisibles, etc. La seva organització ve a donar resposta avui a una crisi de la institució universitària introduïda des de dalt i que intenta jerarquitzar, disciplinar i expulsar a un cognitariat incapaç de donar-se per satisfet amb el marc institucional (de classe, gènere, cultura, etc.) que se li ofereix.
El conegut Pla Bolonya no sembla que vingui precisament a facilitar les coses, si bé tampoc s'hauria d'ignorar el potencial antagonista d'aquesta temptativa per recompondre un ordre social fundat en el control del coneixement. Així, la institució requereix una implicació proactiva de qui produeix el coneixement: l'estudiant-massa que va produir la LRU no té futur en el elitista marc universitari postfordista de la LOU. El cognitari-precaritzat, però, hauria de ser col•laborador i pro-actiu en la producció d'un coneixement bàsicament tecnològic.
Els processos de subjectivació en curs necessaris al naixement de la universitat semio-capitalista comporten algunes resistències i contradiccions de difícil solució dintre del model bolonyès. El futur de la universitat, però, resultarà de la manera en que es resolgui el conflicte implícit. A nosaltres universitaris de comprendre a temps l'exigència política de la nostra època.
Saviesa, ciència i tecnologia: tres conceptes relacionats amb el coneixement, tot i que de manera diferent i canviant al llarg del temps. La saviesa, grau més elevat del coneixement, ha estat considerada també font de prudència, intel•ligència aplicada. La ciència, més modesta, comprèn el conjunt de coneixements obtinguts mitjançant l'observació i el raonament, estructurats de manera sistemàtica, permetent l'enunciat de principis i lleis generals. La tecnologia, en fi, tot just un conjunt de teories i de tècniques que faciliten l'aprofitament pràctic del coneixement científic.
Al llarg de la Història hi ha hagut temps que la institució universitària va arribar a organitzar institucionalment aquests conceptes amb cert èxit. Amb els seus pros i contres, no sense la mediació del conflicte entre estaments, es va assolir una certa harmonia en el funcionament dels espais de producció del coneixement, en la composició social de qui coneixen, en l'ocupació i l'aplicació social dels seus sabers.
En els nostres dies, però, costa creure que qui vulgui cercar la saviesa arribi a ella estudiant o treballant en les universitats. La ciència, certament, es troba associada a la universitat de manera més clara, si bé és conegut que la producció científica més avançada en no poques branques del saber escapa a la institució. I això és encara més evident si pensem en el cas del desenvolupament tecnològic.
El problema universitari, no obstant això, no és en les seves línies fonamentals un problema de fugida de la producció del coneixement (efecte abans que causa de la crisi de la universitat), sinó de l'organització institucional d'aquesta. En els últims anys, de fet, la universitat s'ha inclinat per una de les configuracions més extremes i adverses que hagin conegut saviesa, ciència i tecnologia, a saber: aquella que inverteix el flux semàntic de l'ordre conceptual que genera la tríade saviesa, ciència i tecnologia fins a l'extrem de subsumir pràcticament les dues primeres en l'última.
En efecte, si observem l'evolució o, pitjor encara, la tendència que es dissenya en el desenvolupament universitari, veurem que cada vegada més la universitat s'està convertint en un centre de producció i reproducció d'aplicacions tecnològiques, subsidiària del progrés científic aliè i d'escassa o nul•la saviesa. La raó per a això és tan evident i denunciada com tabú en el discurs acadèmic: la mercantilització del coneixement. No és de sorprendre que un tremend sentiment de frustració condeixi entre un cognitariat, en formació o contractat, cada dia més precaritzat.
Les alternatives, però, existeixen i proliferen en el cor mateix del semiocapitalisme. Amb cada curs progressen per onsevulla alternatives d'autoformació. No són pocs els hackers que es riuen dels coneixements d'informàtica que es poden impartir en un aula universitària. Tampoc és casual que en el terreny de les idees, els principals desafiaments a la teoria política hagin procedit de la urgència de donar resposta als moviments socials: des del feminisme fins a l'ecologia política, passant per l'indigenisme, la justícia global, etc.
Significativament, la reivindicació de la universitat es presenta en la semàntica que acompanya aquest procés de producció d'espais de coneixement: noves universitats que es diuen lliures, nòmades, tangents, pirates, invisibles, etc. La seva organització ve a donar resposta avui a una crisi de la institució universitària introduïda des de dalt i que intenta jerarquitzar, disciplinar i expulsar a un cognitariat incapaç de donar-se per satisfet amb el marc institucional (de classe, gènere, cultura, etc.) que se li ofereix.
El conegut Pla Bolonya no sembla que vingui precisament a facilitar les coses, si bé tampoc s'hauria d'ignorar el potencial antagonista d'aquesta temptativa per recompondre un ordre social fundat en el control del coneixement. Així, la institució requereix una implicació proactiva de qui produeix el coneixement: l'estudiant-massa que va produir la LRU no té futur en el elitista marc universitari postfordista de la LOU. El cognitari-precaritzat, però, hauria de ser col•laborador i pro-actiu en la producció d'un coneixement bàsicament tecnològic.
Els processos de subjectivació en curs necessaris al naixement de la universitat semio-capitalista comporten algunes resistències i contradiccions de difícil solució dintre del model bolonyès. El futur de la universitat, però, resultarà de la manera en que es resolgui el conflicte implícit. A nosaltres universitaris de comprendre a temps l'exigència política de la nostra època.
dijous, de juny 12, 2008
[ cat ] Manifest: Per una universitat pública al servei de tota la societat
Contra una campanya per desprestigiar-la i mercantilitzar-la
Des de finals de l’any passat s’ha desfermat una campanya intensa orientada a desprestigiar la universitat pública i a modificar-ne radicalment les finalitats i el funcionament. L’objectiu d’aquest escrit és justament cridar l’atenció sobre la campanya, amb la qual es pretén que el sistema universitari perdi el caràcter de servei públic.
Les tesis de la campanya
El Círculo de Empresarios, una part de la premsa, representants de les universitats privades i fins i tot persones que exerceixen càrrecs de màxima responsabilitat en universitats públiques han coincidit darrerament en una o més de les tesis següents:
Canvis si, però no aquests
Des de la reinstauració de la democràcia, la universitat pública ha estat, a Espanya, un factor rellevant de progrés social, cultural i econòmic. En aquests trenta anys, la universitat ha diversificat i renovat la docència, ha incorporat decididament la recerca, ha millorat les plantilles i les instal·lacions i ha ampliat el servei públic de la formació superior a més persones de sectors socials més diversos. Tot això no obstant, arrossega encara vicis heretats del franquisme i n’ha generat de nous, de vegades per ella mateixa, però d’altres amb la connivència, la complicitat o fins i tot l’impuls de l’Administració, o a l’empara d’una legislació desencertada.
La universitat pública és una institució molt millorable, una part de les crítiques formulades recolzen sobre defectes reals, i tenim el convenciment que cal reformar-ne aspectes importants. Però això no justifica la pretensió de mercantilitzar-la, és a dir, de posar-la als servei dels interessos a curt termini de les empreses i d’apujar-ne els preus a nivells insostenibles per a moltes persones. Som, per tant, davant d’una cruïlla: millorar a fons el funcionament de la universitat pública o posar-la al servei d’interessos privats imposant-li com a únics criteris de govern i de gestió els propis de l’empresa privada.
Bolonya com a pretext
Els temps de canvis són propicis per a aquella gent que pretén fer anar l’aigua al seu molí. I ara veiem com l’enrenou al voltant de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) s’aprofita sovint per tergiversar-lo, bé sigui fent-ne interpretacions tendencioses, bé sigui, senzillament, inventant-se’n el contingut. Així es converteix de vegades en una presumpta exigència dita europea allò que no és sinó l’opinió interessada d’una persona o d’un sector.
Una formació universitària per al futur
La declaració de Bolonya diu, i hi estem d’acord, que s’ha de “promocionar l’obtenció d’ocupació” de la ciutadania europea. Per aconseguir-ho, la formació universitària ha de capacitar per a una gran varietat de funcions que necessita la societat, que és alguna cosa més que les empreses, i ha de ser robusta en relació amb el pas del temps, és a dir, ha de proporcionar a les persones uns coneixements generals profunds i ben assimilats i la capacitat d’actualització al llarg de la vida. Aquesta formació és diferent de la molt específica que necessiten les empreses a termini curt. Una concepció miop i estreta de mires de la formació és nefasta per a les persones i per al sistema econòmic i cultural del país, que necessita gent qualificada i amb capacitat d’adaptar-se a l’evolució dels coneixements i als profunds canvis sociolambientals, demogràfics, econòmics i tecnològics que previsiblement marcaran el segle XXI. O és que potser no es tracta d’anar cap a la tan enaltida societat del coneixement sinó cap a una societat amb un estrat majoritari de gent poc qualificada i amb sous baixos?
A la universitat, tothom que vol i val
A la universitat pública hi ha de poder accedir tothom que compleixi els requisits acadèmics i la continuïtat en els estudis no ha de tenir cap altra limitació que la capacitat i la voluntat de treball. Ajustar els preus de la matrícula als costos totals deixaria fora dels estudis universitaris moltes persones que avui hi poden accedir. I la solució no rau en facilitar crèdits amb què una bona part del jovent es veuria obligat a iniciar la seva vida professional amb un fort endeutament. El que cal és augmentar la quantia de les beques salari i el nombre de residències estudiantils, abaratir el transport públic per al jovent i prendre totes aquelles mesures que evitin que la manca de recursos econòmics sigui una barrera per a la formació de la ciutadania.
Un govern assembleari?
L’afirmació que el govern de les universitats és assembleari és senzillament falsa. Les universitats actuen en un marc delimitat per les lleis i la política de l’Administració. La configuració i les competències dels seus òrgans de govern estan regulades per disposicions legals. Els consells socials, amb majoria de membres externs a la universitat, tenen competència sobre pressupostos i plantilles. La universitat no és una empresa i la presència decisiva d’empreses en els seus òrgans de govern és incompatible amb l’autonomia i el dret a la llibertat de càtedra, reconeguts a la Constitució.
Què cal fer?
De tenir èxit la campanya que analitzem, es produiria una forta constricció de l’accés a la universitat, la formació universitària seria d’obsolescència ràpida i es consolidaria un model econòmic basat en un personal poc qualificat i mal pagat. Per tant, un retrocés social, cultural i econòmic molt significatiu. I és un perill que no s’ha de subestimar.
Demanem, per tant, a les persones que tenen les màximes responsabilitats en les universitats públiques que prenguin posició en aquest debat, fins ara pràcticament unilateral, per defensar les institucions que representen. Ho demanem també al govern de la Generalitat, com a responsable de l’ensenyament públic i de les seves universitats.
Per a servir millor al conjunt de la societat i estendre i intensificar el servei públic de la docència i la recerca universitària calen canvis profunds que acabin amb el corporativisme, la burocratització i el parasitisme dels recursos públics per interessos privats, tan de fora com de dins de la universitat, que encara avui llasten el funcionament de la universitat pública. El govern de Catalunya i els de les universitats públiques haurien d’endegar, de comú acord, un procés de reflexió orientat a millorarles i a reforçar-ne la contribució a la nostra societat. En aquesta tasca han de cercar i trobar el suport actiu majoritari de la comunitat universitària.
Maig de 2008
+ Signar manifest
Des de finals de l’any passat s’ha desfermat una campanya intensa orientada a desprestigiar la universitat pública i a modificar-ne radicalment les finalitats i el funcionament. L’objectiu d’aquest escrit és justament cridar l’atenció sobre la campanya, amb la qual es pretén que el sistema universitari perdi el caràcter de servei públic.
Les tesis de la campanya
El Círculo de Empresarios, una part de la premsa, representants de les universitats privades i fins i tot persones que exerceixen càrrecs de màxima responsabilitat en universitats públiques han coincidit darrerament en una o més de les tesis següents:
- El que paga l’estudiant com a preu de matrícula és molt poc, només cobreix una part petita dels costos i no hi ha dret que els rics paguin el mateix que els pobres, per als quals, d’una altra banda, l’obstacle per accedir a la universitat no és el preu de matrícula, sinó els salaris deixats de percebre. Sorprenentment, la solució que proposen per facilitar l’accés als que menys tenen consisteix en ajustar els preus de la matrícula als costos totals, que estimen en uns 5.500 € per any.
- Les persones formades a les universitats no resulten prou útils per a les empreses, no encaixen adequadament en el mercat laboral. En conseqüència, a la universitat sobra gent, perquè la que en surt resulta sobreeducada, frustrada, penedida i, damunt, no cobra gaire més que si no tingués títol. Les empreses haurien de poder intervenir en el dissenys dels plans d’estudis i fins i tot en l’activitat docent.
- El sistema de govern de les universitats públiques és assembleari, sense parió amb el de cap altre país avançat, i, per tant, ineficient. Això porta al descontrol econòmic i organitzatiu de les universitats. Cal un sistema de govern més executiu, amb un Consell Social que actuï com el consell d’administració d’una empresa, fixant les polítiques i nomenant la rectora o el rector que serà responsable davant seu, i no de la comunitat universitària, de la seva aplicació.
Canvis si, però no aquests
Des de la reinstauració de la democràcia, la universitat pública ha estat, a Espanya, un factor rellevant de progrés social, cultural i econòmic. En aquests trenta anys, la universitat ha diversificat i renovat la docència, ha incorporat decididament la recerca, ha millorat les plantilles i les instal·lacions i ha ampliat el servei públic de la formació superior a més persones de sectors socials més diversos. Tot això no obstant, arrossega encara vicis heretats del franquisme i n’ha generat de nous, de vegades per ella mateixa, però d’altres amb la connivència, la complicitat o fins i tot l’impuls de l’Administració, o a l’empara d’una legislació desencertada.
La universitat pública és una institució molt millorable, una part de les crítiques formulades recolzen sobre defectes reals, i tenim el convenciment que cal reformar-ne aspectes importants. Però això no justifica la pretensió de mercantilitzar-la, és a dir, de posar-la als servei dels interessos a curt termini de les empreses i d’apujar-ne els preus a nivells insostenibles per a moltes persones. Som, per tant, davant d’una cruïlla: millorar a fons el funcionament de la universitat pública o posar-la al servei d’interessos privats imposant-li com a únics criteris de govern i de gestió els propis de l’empresa privada.
Bolonya com a pretext
Els temps de canvis són propicis per a aquella gent que pretén fer anar l’aigua al seu molí. I ara veiem com l’enrenou al voltant de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) s’aprofita sovint per tergiversar-lo, bé sigui fent-ne interpretacions tendencioses, bé sigui, senzillament, inventant-se’n el contingut. Així es converteix de vegades en una presumpta exigència dita europea allò que no és sinó l’opinió interessada d’una persona o d’un sector.
Una formació universitària per al futur
La declaració de Bolonya diu, i hi estem d’acord, que s’ha de “promocionar l’obtenció d’ocupació” de la ciutadania europea. Per aconseguir-ho, la formació universitària ha de capacitar per a una gran varietat de funcions que necessita la societat, que és alguna cosa més que les empreses, i ha de ser robusta en relació amb el pas del temps, és a dir, ha de proporcionar a les persones uns coneixements generals profunds i ben assimilats i la capacitat d’actualització al llarg de la vida. Aquesta formació és diferent de la molt específica que necessiten les empreses a termini curt. Una concepció miop i estreta de mires de la formació és nefasta per a les persones i per al sistema econòmic i cultural del país, que necessita gent qualificada i amb capacitat d’adaptar-se a l’evolució dels coneixements i als profunds canvis sociolambientals, demogràfics, econòmics i tecnològics que previsiblement marcaran el segle XXI. O és que potser no es tracta d’anar cap a la tan enaltida societat del coneixement sinó cap a una societat amb un estrat majoritari de gent poc qualificada i amb sous baixos?
A la universitat, tothom que vol i val
A la universitat pública hi ha de poder accedir tothom que compleixi els requisits acadèmics i la continuïtat en els estudis no ha de tenir cap altra limitació que la capacitat i la voluntat de treball. Ajustar els preus de la matrícula als costos totals deixaria fora dels estudis universitaris moltes persones que avui hi poden accedir. I la solució no rau en facilitar crèdits amb què una bona part del jovent es veuria obligat a iniciar la seva vida professional amb un fort endeutament. El que cal és augmentar la quantia de les beques salari i el nombre de residències estudiantils, abaratir el transport públic per al jovent i prendre totes aquelles mesures que evitin que la manca de recursos econòmics sigui una barrera per a la formació de la ciutadania.
Un govern assembleari?
L’afirmació que el govern de les universitats és assembleari és senzillament falsa. Les universitats actuen en un marc delimitat per les lleis i la política de l’Administració. La configuració i les competències dels seus òrgans de govern estan regulades per disposicions legals. Els consells socials, amb majoria de membres externs a la universitat, tenen competència sobre pressupostos i plantilles. La universitat no és una empresa i la presència decisiva d’empreses en els seus òrgans de govern és incompatible amb l’autonomia i el dret a la llibertat de càtedra, reconeguts a la Constitució.
Què cal fer?
De tenir èxit la campanya que analitzem, es produiria una forta constricció de l’accés a la universitat, la formació universitària seria d’obsolescència ràpida i es consolidaria un model econòmic basat en un personal poc qualificat i mal pagat. Per tant, un retrocés social, cultural i econòmic molt significatiu. I és un perill que no s’ha de subestimar.
Demanem, per tant, a les persones que tenen les màximes responsabilitats en les universitats públiques que prenguin posició en aquest debat, fins ara pràcticament unilateral, per defensar les institucions que representen. Ho demanem també al govern de la Generalitat, com a responsable de l’ensenyament públic i de les seves universitats.
Per a servir millor al conjunt de la societat i estendre i intensificar el servei públic de la docència i la recerca universitària calen canvis profunds que acabin amb el corporativisme, la burocratització i el parasitisme dels recursos públics per interessos privats, tan de fora com de dins de la universitat, que encara avui llasten el funcionament de la universitat pública. El govern de Catalunya i els de les universitats públiques haurien d’endegar, de comú acord, un procés de reflexió orientat a millorarles i a reforçar-ne la contribució a la nostra societat. En aquesta tasca han de cercar i trobar el suport actiu majoritari de la comunitat universitària.
Maig de 2008
+ Signar manifest
diumenge, de juny 08, 2008
[ cat ] Crònica de l'acte d'entrega del premi PUC
La setmana passada la Plataforma Universitària pel Català va fer entrega al professor Raimundo Viejo del Premi PUC. Com cada any, aquest va consistir en un lot de productes de la terra procedents de diferents punts de la geografia del Principat.
El Premi és un reconeixement a l’esforç d’integració del professor Viejo al nostre país, plasmat no solament en l’aprenentatge del català sinó també en impartir les seves classes en la nostra llengua. Viejo va resultar escollit per sufragi popular dels estudiants durant la passada Diada de la Solidaritat, gràcies a una arrasant majoria.
+ Llegir més
dimecres, de juny 04, 2008
[ en ] After 1968 :: new link on this blog
From After 1968's introduction:
Foucault once wrote: “Do not think that one has to be sad in order to be militant, even though the thing one is fighting is abominable.” By criticizing the bureaucrats of the revolution and the sad passions of the militants, Foucault conjured up a positive grammar of the political awakening of 1968, that has not been a second Freudo-Marxist golden age, but an incision into the political itself, in that a changed analysis of power came together with a changed model of rebellion. The events of 1968 saw the emergence of a political potentiality that had left the Leninist model of revolution behind, and turned to a minoritarian and molecular model of the break.
+ After 1968
dilluns, de juny 02, 2008
[ cat ] Curs d'estiu :: 1968: Abans i Després
La Càtedra UNESCO d'Estudis Interculturals i el Centre d'Estudis sobre Moviments Socials presenten aquest curs que s'organitza dins dels Cursos d'Estiu de la Universitat Pompeu Fabra
El maig francès del 68 ha esdevingut un símbol. Però la voluntat de revolta que representa no es va limitar ni a París ni a aquell any. Les diverses ànsies d'avançar cap a una nova societat es van viure també a Praga, Berkeley, Mèxic, Barcelona... Cal parlar d'un període contradictori, que comença abans i que finalitza després, caracteritzat per la mobilització en contra de l'autoritarisme (de les societats capitalistes i de l'URSS) i per l'eclosió de noves reivindicacions (els drets civils, el feminisme, el pacifisme...). Aquest curs vol contribuir a explicar i a analitzar críticament uns anys fonamentals per entendre el present.
Professorat: Silvia Díaz, Francisco Fernández Buey, Antonino Firenze, Salvador López Arnal, Jordi Mir Garcia, Giaime Pala, Enric Prat, Berta Sánchez, Raimundo Viejo.
El maig francès del 68 ha esdevingut un símbol. Però la voluntat de revolta que representa no es va limitar ni a París ni a aquell any. Les diverses ànsies d'avançar cap a una nova societat es van viure també a Praga, Berkeley, Mèxic, Barcelona... Cal parlar d'un període contradictori, que comença abans i que finalitza després, caracteritzat per la mobilització en contra de l'autoritarisme (de les societats capitalistes i de l'URSS) i per l'eclosió de noves reivindicacions (els drets civils, el feminisme, el pacifisme...). Aquest curs vol contribuir a explicar i a analitzar críticament uns anys fonamentals per entendre el present.
Professorat: Silvia Díaz, Francisco Fernández Buey, Antonino Firenze, Salvador López Arnal, Jordi Mir Garcia, Giaime Pala, Enric Prat, Berta Sánchez, Raimundo Viejo.
+ Més informació sobre el curs aqui
+ Contacte amb el CEMS a: centre.moviments [at] upf.edu
dilluns, de maig 26, 2008
[ cat ] III Premi de la Plataforma Universtiària pel Català (PUC)
Comunicat de la Plataforma Universitària pel Català
Benvolgut Raimundo Viejo,
L'escric per anunciar-li que els estudiants l'han escollit guanyador del Premi PUC 2008.
El Premi PUC és una guardó que organitza cada any la Plataforma Universitària pel Català amb l'objectiu de premiar el professor/a nascut fora dels Països Catalans que els estudiants considerin que ha demostrat més esforç i interès per aprendre i utilitzar el català a les seves classes.
Després de realitzar les votacions pertinents durant la jornada de la Solidaritat (el passat 15 de maig), vostè ha resultat el professor més votat. Felicitats, per a nosaltres és un plaer tenir exemples d'integració com el seu a la Universitat.
En conseqüència, agrairíem poder concertar una trobada al llarg d'aquesta setmana per tal de poder-li fer lliurement del premi (un petit obsequi).
Felicitats de nou i moltes gràcies per la seva atenció,
Pau Xifra i Rosich
Plataforma Universitària pel Català (PUC)
+ infos
divendres, de maig 23, 2008
[ es ] Los Glucksmann, el 68, el obrero-masa y la memoria reelaborada
_.
>> Video dels Gluckmann a VilaWeb TV
Una nota al hilo del paso de André Glucksmann (e hijo) por Barcelona.
[ versión 0.0 ]
El pasado pasa y la memoria se va tras de él de vuelta a la noche de los tiempos. Por eso la memoria histórica viene a ocupar su lugar como relato de lo que fue. La Historia se entiende a si misma como el ejercicio mitopoiético que se crea y recrea a partir del puzzle de las evidencias que el propio historiador construye. Tal es la obra de la historiografía. No hay pues una verdad ontológica en el pasado esperando ser desvelada, sino conflicto presente en torno a la congruencia de nuestras acciones y nuestros valores a lo largo del tiempo.
Una de las obsesiones de los activistas de los movimientos sociales más inclinados a mirarse narcisísticamente en el ombligo de su identidad colectiva radica precisamente en su tendencia a pensar que, ya que en el presente no parece fácil hacerse con razones, mejor es mirar hacia el pasado e instalarse cómodamente en su maleabilidad discursiva. El permanente ejercicio agonístico por determinar y fijar la significación del acontecimiento histórico conduce así a muchos activistas a ubicarse en ese plano "pre-ocupante" y siempre cambiante del "pasado que no quiere pasar" (Vergangenheit, die nicht vergehen will, por recordar aquí la polémica expresión del historiador conservador alemán, Ernst Nolte, que inauguró la Disputa de los Historiadores o Historikerstreit).
No obstante, a diferencia del historicismo consevador (pero sin dejar de operar en una misma organización categorial historiográfica), el activismo autorreferencial e identitario no quiere que el pasado pase (la parte oculta del mismo plano) para poder seguir ejerciendo el victimismo histórico y la reconstrucción intencional de ese maniqueismo propio de la dialéctica schmittiana entre el amigo y el enemigo. Tal es, por cierto, el sentido heurísticamente más cruel, pero más acertado de la expresión "contra Franco vivíamos mejor".
Frente a todo ello no podemos dejar de recordar aquí la evocación habermasiana de Th. W. Adorno y su idea de la "reelaboración consciente del pasado" (Aufarbeitung der Vergangenheit). En ella el pasado por fin puede pasar, si bien parece que no tanto en el sentido dialógico y consensual de la concepción habermasiana --tan orientada ella a la reductio ad unum propia del "espacio y opinión pública" (Öffentlichkeit) de la democracia liberal-- cuanto como benjaminiana producción de una crítica inmanente de la sociedad. La memoria se nos muestra, pues, como punto inicial de referencia sobre el que se opera el desplazamiento temporal de las singularidades. Sobre él, en última instancia, se articulan los procesos de subjetivación que hacen posible el devenir singularidad en la multitud.
Así las cosas, el otro día tuvimos ocasión de ver a los Glucksmann, padre e hijo, metidos de lleno en la harina del costal historiográfico contumaz y neocon de quien por mirar en el sentido contrario piensa haberse desplazado hacia algún lugar y no ha hecho, empero, más que girar sobre sí mismo. En su discurso, el conflicto moral que se experimenta por la redención del leninismo (maoista en su caso, como antiguo miembro de la Gauche Proletarienne) se resuelve fundamentalmente por medio de dos operaciones: por una parte, mediante el anti-"sovietismo" visceral (amnesia del leninismo propio y ocultamiento del antagonismo del movimiento consejista) y, por otra, mediante la liquidación historiográfica del obrero-massa (amnesia de la composición de clase del 68 como el que Claus Offe denominaría más adelante, al hilo de su análisis de los movimientos sociales posteriores, "nuevo radicalismo de las clases medias").
En efecto, lo "soviético", como para tantos ex-leninistas visceralmente opuestos al neofetichismo de la URSS, se convierte en el discurso glucksmannianno en el falso nombre de "estalinismo" y para el cual, el movimiento consejista que siguió a la I Guerra Mundial (el movimiento de los soviet, en ruso; pero también de los Räte en alemán, a la manera del Räterkommunismus de Luxemburg, Pannekoek y tantos otros) y no el leninismo nominal en tanto que deriva totalitaria del marxismo inventada por Stalin, sigue constituyendo el espectro a conjurar. No deja de ser relevante en este sentido constatar que, en Francia, los neocon han reclutado en el maoismo de la Gauche Proletarienne algunos de sus intelectuales más destacados. A la manera de los neocons de origen trotskista americanos (Wolsthetter, Kagan, Kristol, etc), los Glucksmann, Henri-Lévy, Geismar, etc., han venido a producir la ibseniana "mentira vital" (Lebenslüge) sobre la que han construido sus carreras profesionales como exorcistas de la crisis del liberalismo de principios del siglo XX.
Correlato de lo anterior, aprovechando las ventajas del enfoque "presentista" (Croce), se recompone una Historia sin antagonismo; una historia-relato del desarrollo armónico del devenir liberal-democrático del mundo (que no democrático-liberal), una historia-relato negación de la Historia-conflicto. A resultas de esta particular historiografía, el 68 puede ser reducido al logro parcial (por otra parte nada desdeñable en los tiempos que corren) de una mayor liberalidad sexual, mejoras en los derechos civiles, ampliación del acceso de la mujer al mundo laboral, diversificación de los criterios estéticos en la moda, etc... El 68 se nos presenta por ello mismo en el discurso de los Glucksmann como el proceso sin subjetividades que precisan quienes carecen de tradición liberal (los neocon) y ello con la única finalidad política de fabricarse una explicación congruente de sus "escarceos" políticos de juventud. Fanatismo así del antifanatismo, vida en lo falso, eso sí, que asegura un negocio mediático-editorial de tal calibre que permite incluso legar al vástago una lucrativa herencia en el vasto reino de las medias mentiras historiográficas.
Pero si todo lo dicho hasta aquí resulta acertado en mayor o menor medida, no lo es menos su reflejo especular en el seno de los movimientos sociales, a saber: la obstinada producción de un discurso identitario y autorreferencial basado en la apología de la centralidad de la figura del obrero-masa fordista. El 68 y su crítica se revela así no pocas veces como incomprensión de la ruptura histórica que marca la apertura del tránsito al postfordismo. Paradójicamente, la historiografía neocon necesita al izquierdismo en no menor medida de lo que los izquierdismos varios necesitan la "crítica del 68" como fragmento particular del "espectáculo" (Débord) en el que verse reflejados dentro de una Öffentlichkeit compartida.
Después de todo, los intelectuales izquierdistas y otros apologetas varios del obrero-masa no escapan a la "suerte" (en su doble acepción de fortuna y destino)que sigue a este segmento de la clase trabajadora del mundo occidental. Es esta una suerte simultáneamente paradójica y moralmente conflictiva, pues, beneficiario siempre relativo de la globalización emprendida por el neocorporativismo neoliberal como reacción al 68, el obrero-masa habita hoy en el postfordismo como subjetividad que todavía aspira a predicarse como sujeto de las conquistas sociales. Ello no le exime, empero, de tener que pensarse en contradicción con los procesos de subjetivación en curso (precarización, la migración, etc) que lo contraponen aquí al riesgo de la razón cínica (Sloterdijk) y abren las puertas a los excesos de la razón populista (Laclau).
>> Video dels Gluckmann a VilaWeb TV
Una nota al hilo del paso de André Glucksmann (e hijo) por Barcelona.
[ versión 0.0 ]
El pasado pasa y la memoria se va tras de él de vuelta a la noche de los tiempos. Por eso la memoria histórica viene a ocupar su lugar como relato de lo que fue. La Historia se entiende a si misma como el ejercicio mitopoiético que se crea y recrea a partir del puzzle de las evidencias que el propio historiador construye. Tal es la obra de la historiografía. No hay pues una verdad ontológica en el pasado esperando ser desvelada, sino conflicto presente en torno a la congruencia de nuestras acciones y nuestros valores a lo largo del tiempo.
Una de las obsesiones de los activistas de los movimientos sociales más inclinados a mirarse narcisísticamente en el ombligo de su identidad colectiva radica precisamente en su tendencia a pensar que, ya que en el presente no parece fácil hacerse con razones, mejor es mirar hacia el pasado e instalarse cómodamente en su maleabilidad discursiva. El permanente ejercicio agonístico por determinar y fijar la significación del acontecimiento histórico conduce así a muchos activistas a ubicarse en ese plano "pre-ocupante" y siempre cambiante del "pasado que no quiere pasar" (Vergangenheit, die nicht vergehen will, por recordar aquí la polémica expresión del historiador conservador alemán, Ernst Nolte, que inauguró la Disputa de los Historiadores o Historikerstreit).
No obstante, a diferencia del historicismo consevador (pero sin dejar de operar en una misma organización categorial historiográfica), el activismo autorreferencial e identitario no quiere que el pasado pase (la parte oculta del mismo plano) para poder seguir ejerciendo el victimismo histórico y la reconstrucción intencional de ese maniqueismo propio de la dialéctica schmittiana entre el amigo y el enemigo. Tal es, por cierto, el sentido heurísticamente más cruel, pero más acertado de la expresión "contra Franco vivíamos mejor".
Frente a todo ello no podemos dejar de recordar aquí la evocación habermasiana de Th. W. Adorno y su idea de la "reelaboración consciente del pasado" (Aufarbeitung der Vergangenheit). En ella el pasado por fin puede pasar, si bien parece que no tanto en el sentido dialógico y consensual de la concepción habermasiana --tan orientada ella a la reductio ad unum propia del "espacio y opinión pública" (Öffentlichkeit) de la democracia liberal-- cuanto como benjaminiana producción de una crítica inmanente de la sociedad. La memoria se nos muestra, pues, como punto inicial de referencia sobre el que se opera el desplazamiento temporal de las singularidades. Sobre él, en última instancia, se articulan los procesos de subjetivación que hacen posible el devenir singularidad en la multitud.
Así las cosas, el otro día tuvimos ocasión de ver a los Glucksmann, padre e hijo, metidos de lleno en la harina del costal historiográfico contumaz y neocon de quien por mirar en el sentido contrario piensa haberse desplazado hacia algún lugar y no ha hecho, empero, más que girar sobre sí mismo. En su discurso, el conflicto moral que se experimenta por la redención del leninismo (maoista en su caso, como antiguo miembro de la Gauche Proletarienne) se resuelve fundamentalmente por medio de dos operaciones: por una parte, mediante el anti-"sovietismo" visceral (amnesia del leninismo propio y ocultamiento del antagonismo del movimiento consejista) y, por otra, mediante la liquidación historiográfica del obrero-massa (amnesia de la composición de clase del 68 como el que Claus Offe denominaría más adelante, al hilo de su análisis de los movimientos sociales posteriores, "nuevo radicalismo de las clases medias").
En efecto, lo "soviético", como para tantos ex-leninistas visceralmente opuestos al neofetichismo de la URSS, se convierte en el discurso glucksmannianno en el falso nombre de "estalinismo" y para el cual, el movimiento consejista que siguió a la I Guerra Mundial (el movimiento de los soviet, en ruso; pero también de los Räte en alemán, a la manera del Räterkommunismus de Luxemburg, Pannekoek y tantos otros) y no el leninismo nominal en tanto que deriva totalitaria del marxismo inventada por Stalin, sigue constituyendo el espectro a conjurar. No deja de ser relevante en este sentido constatar que, en Francia, los neocon han reclutado en el maoismo de la Gauche Proletarienne algunos de sus intelectuales más destacados. A la manera de los neocons de origen trotskista americanos (Wolsthetter, Kagan, Kristol, etc), los Glucksmann, Henri-Lévy, Geismar, etc., han venido a producir la ibseniana "mentira vital" (Lebenslüge) sobre la que han construido sus carreras profesionales como exorcistas de la crisis del liberalismo de principios del siglo XX.
Correlato de lo anterior, aprovechando las ventajas del enfoque "presentista" (Croce), se recompone una Historia sin antagonismo; una historia-relato del desarrollo armónico del devenir liberal-democrático del mundo (que no democrático-liberal), una historia-relato negación de la Historia-conflicto. A resultas de esta particular historiografía, el 68 puede ser reducido al logro parcial (por otra parte nada desdeñable en los tiempos que corren) de una mayor liberalidad sexual, mejoras en los derechos civiles, ampliación del acceso de la mujer al mundo laboral, diversificación de los criterios estéticos en la moda, etc... El 68 se nos presenta por ello mismo en el discurso de los Glucksmann como el proceso sin subjetividades que precisan quienes carecen de tradición liberal (los neocon) y ello con la única finalidad política de fabricarse una explicación congruente de sus "escarceos" políticos de juventud. Fanatismo así del antifanatismo, vida en lo falso, eso sí, que asegura un negocio mediático-editorial de tal calibre que permite incluso legar al vástago una lucrativa herencia en el vasto reino de las medias mentiras historiográficas.
Pero si todo lo dicho hasta aquí resulta acertado en mayor o menor medida, no lo es menos su reflejo especular en el seno de los movimientos sociales, a saber: la obstinada producción de un discurso identitario y autorreferencial basado en la apología de la centralidad de la figura del obrero-masa fordista. El 68 y su crítica se revela así no pocas veces como incomprensión de la ruptura histórica que marca la apertura del tránsito al postfordismo. Paradójicamente, la historiografía neocon necesita al izquierdismo en no menor medida de lo que los izquierdismos varios necesitan la "crítica del 68" como fragmento particular del "espectáculo" (Débord) en el que verse reflejados dentro de una Öffentlichkeit compartida.
Después de todo, los intelectuales izquierdistas y otros apologetas varios del obrero-masa no escapan a la "suerte" (en su doble acepción de fortuna y destino)que sigue a este segmento de la clase trabajadora del mundo occidental. Es esta una suerte simultáneamente paradójica y moralmente conflictiva, pues, beneficiario siempre relativo de la globalización emprendida por el neocorporativismo neoliberal como reacción al 68, el obrero-masa habita hoy en el postfordismo como subjetividad que todavía aspira a predicarse como sujeto de las conquistas sociales. Ello no le exime, empero, de tener que pensarse en contradicción con los procesos de subjetivación en curso (precarización, la migración, etc) que lo contraponen aquí al riesgo de la razón cínica (Sloterdijk) y abren las puertas a los excesos de la razón populista (Laclau).
dijous, de maig 15, 2008
[ es ] Traducción de Charles Tilly
El pasado 29 de abril falleció Charles Tilly, una de las figuras académicas más relevantes de las ciencias sociales. Precisamente en los días en que iniciábamos la traducción al castellano de su penúltimo libro intitulado Democracy, (publicado originalmente por Cambridge University Press, 2007, la traducción de la obra estará lista para septiembre y será publicada la colección de Ciencia Política que dirige Ramón Máiz en Ediciones Akal). Este penúltimo trabajo de Tilly constituye, sin lugar a dudas, una formidable lección magistral en la que el autor sintetiza el saber adquirido a lo largo de su brillante carrera. Su comprensión general de la constitución social y conflictiva de lo político (y muy en particular de la democracia), asienta y consolida las bases teóricas de un trabajo que recuerda algunos de sus mejores antecesores: Orígenes sociales de la dictadura y la democracia, de Barrington Moore, y Los Estados y las revoluciones sociales, de Thedas Skocpol.
A Charles Tilly le cabe el indudable mérito académico de haber destacado la relevancia de la política contenciosa en una época en que el neoinstitucionalismo más estricto se postulaba como paradigma hegemónico en la explicación de lo político. Sin duda su trabajo junto a Doug McAdam y Sidney Tarrow, "To Map Contentious Politics" (publicado en el primer número de Mobilization) marca un punto de inflexión en el desarrollo del programa de investigación científica al que se dedican tantos estudiosos de los movimientos sociales, las revoluciones y tantos otros procesos en los que el poder es, en fin, poder constituyente y la política rebasa todos los márgenes constitucionales.
[ cat ] Berlín-Kreuzberg: 1 de Maig rekombinant
Reportatge de la cadena de pública televisió alemanya ARD en el qual s'explica l'impacte dels mitjans en la construcció com espectacle del 1 de maig alternatiu a Berlín. Per primera vegada en dues dècades, sembla haver-se invertit la tendència.
A continuació reproduïm algunes reflexions des de l'observació participant escrites per a la Directa (nº 93, 14 de maig, p. 7)
Des de la segona meitat dels 80, el barri Kreuzberg es va convertir en un dels laboratoris més reconeguts de la política del moviment. La seva reflexió sobre la violència i la configuració dels espais socials en el trànsit a la metròpoli post-fordista sens dubte va constituir una anomalia salvatge en una Europa progressivament neoliberal. Va ser en aquest mateix Kreuzberg, ja a la fi dels anys vuitanta, on es van pensar els repertoris de crítica als cims de les institucions globals i els fòrums socials. Aquí es va escindir amb èxit el moviment de les burocràcies sindicals, resignificant-se el 1 de Maig com festa combativa.
Amb el pas del temps, però, la convocatòria separada dels autònoms no va escapar a una certa ritualització. La política de moviment va acusar una certa esclerotització de les seves pràctiques, transformant-se en un espectacle més d'aquesta societat en la qual la contemplació del simulacre sempre és la millor manera de conjurar el caràcter constituent del conflicte. Els alemanys es van acostumar a veure en els telediaris del 2 de maig les vitrines trencades i els cotxes cremant.
Aquest 1 de maig ha marcat un punt d'inflexió. La situació dista molt de ser reductible a lectures esquemàtiques, però això no és sinó reflex, precisament, de la mutació que s'està experimentant. Entre les variables més significatives cal senyalar la modificació dels termes de la confrontació, tot i mantenint una tensió important. Algunes dades per a situar-nos: 162 detencions, 92 d'elles passen a disposició judicial i 9 enfronten penes de presó. La caiguda en el nombre de policies ferits (un total de 103, 25 menys respecte a l'any anterior) i la reducció de danys a la propietat ha sigut presentada com un èxit per les autoritats. Cal demanar-se, però, si el fet de no poder disoldre la manifestació al final pot ser considerada un "èxit" vista la pràctica d'anys anteriors.
Sens dubte la renúncia policial té molt a veure en el resultat final. No obstant això, seria reduccionista no tenir en compte altres tres factors depenents dels activistes: primer, la contraposició a la policia de proximitat d'un cos negociador equivalent, el denominat Myfest organitzat pel teixit social del barri. En segon lloc, el major atractiu de la manifestació antifascista d'Hamburg pels partidaris de la dialèctica de confrontació amb la policia (aqui l'extrema dreta havia convocat també pel 1 de Maig). Finalment, la celebració de l'Euro-May-Day fora del barri i sota un repetori d'acció innovador.
Així les coses, tot apunta que les coses estan canviant. Cap reflexionar ara sobre la potència política que s'apunta en la tendència i pensar la seva millor efectuació. Segur que la política del moviment no deixarà de sorprendre'ns a Berlín-Kreuzberg.
dijous, de maig 08, 2008
[ es ] Pintada en Berlín-Kreuzberg
¡Si sólo hacéis como que nos pagáis, haremos sólo como que trabajamos!
[ es ] Congreso sobre 1968 en Berlín
[ versión 1.0 :: work in progress ]
Bajo el lema de "La última batalla la ganamos nosotros" (Die letzte Schlacht gewinnen wir), tuvo lugar los días 2, 3 y 4 de mayo en Berlín el 1968 Kongress. Esta serie de conferencias y seminarios dedicada a la "reelaboración consciente del pasado" (Aufarbeitung der Vergangenheit, de acuerdo con la expresión del conocido artículo de Th.W. Adorno) fue organizada por linksjugend ['solid] y dielinke.sds con la cooperación de Die Tageszeitung, Junge Welt, Sozialismus y Wissen Transfer. Más de millar y medio de participantes asistieron a este evento conmemorativo del 40 aniversario del año que marcó el cambio de paradigma que define la política del movimiento.
El encuentro fue una interesante muestra de un cierto pluralismo de la izquierda, dando cabida desde los verdes de izquierda como Hans-Ch. Stroebele (Die Gruenen) o Jutta Ditfurth (Oeko-linx) hasta autores de la Autonomía como Thomas Seibert (Fantomas), pasando por trotskistas de uno y otro signo (Alain Krivine o Alex Callinicos) y la larga serie de intervinientes de Die Linke, el partido de izquierda resultante de la escisión socialdemócrata occidental de izquierda encabezada por Oskar Lafontaine y el PDS.
Lo más interesante, no obstante, no fueron tanto las figuras más o menos partidistas, cuanto toda una serie de autores que han trabajado sobre el 68. Así, por ejemplo, Gerd Koenen, autor de Das rote Jahrzehnt, expuso su crítica historiográfica al 68, deconstruyendo el acontecimiento como particular mitología de la modernidad. Desde el principio, Koenen advirtió que lo que iba a decir resultaría incómodo y es que el propio congreso era una buena muestra de hasta qué punto el 68 continua (re)produciéndose como mitema de la izquierda, agotando el potencial constituyente que en su momento tuvo el acontecimiento y prestándose a los más variados ejercicios reificadores, lejos ya de la mitopoiética del movimiento.
En este sentido, las palabras del antiguo abogado de la RAF y hoy diputado de los Verdes por el distrito de Kreuzberg, Hans Christian Stroebele, resultaron altamente clarificadoras: nadie que cuantos participaron en el 68 tuvo consciencia de estar allí en el momento mismo en que se contribuía a producir el propio acontecimiento. O como decía Rosa Luxemburg: "sólo la acción determina la consciencia". De ahí que Stroebele concluyera una de sus intervenciones recordando la centralidad de las prácticas del movimiento en la constitución de lo político.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)