[ cat ] Jornades Tramuntana, sobre anarquisme i alliberament nacional

Continuació de les jornades del gener qeu es van fer entre Reus i Tarragona. Aquest febrer, totes les activitats són a l'Ateneu Llibertari Alomà, a la Part Alta de Tarragona (c/ Misser Sitges, a tocar de la Sala Trono). Els divendres, a més, les xerrades es complementen amb un sopar vegetarià de productes reciclats per recollir diners per a la biblioteca de l'Ateneu.

Divendres 4, 20h

“Segle XX, els vuitanta i voltants”. Xerrada-debat-sopar. A càrrec d'Agustí Barrera, exmembre del FNC; i Miquel-Dídac Piñero, creador de la CNT dels Països Catalans als anys vuitanta del segle XX. + Sopar A l'Ateneu Llibertari Alomà (Tarragona).

Divendres 11, 20h.

“Idees del segle XX i propostes del XXI?”. Xerrada-debat a càrrec; Raimundo Viejo, professor de Ciències Polítiques a la UPF; i altres. + Sopar a l'Ateneu Llibertari Alomà (Tarragona).

Divendres 18, 20h

“Ara és demà... o no”. Xerrada-debat, amb Ermengol Gassiot, secretari d'Acció Social de la CGT i membre de SAT; a càrrec de l'Arcadi, de Difon la Idea; Carlus Jové, anarcosindicalista; i Fran Nadal, anarquista valencià. + Sopar + actuació de Carlus Jové com a cantautor a l'Ateneu Llibertari Alomà (Tarragona).

Cicle de Cinema Polític Català (II)

Dimecres 2 de febrer, 20h

“El Coronel Macià”

Josep Maria Forn, 2007

Els militars de tot Espanya se solidaritzen amb els oficials assaltants a les redaccions del “Cu-cut” i “La Veu de Catalunya”, tret d’un que planta cara de manera decidida i ferma als seus companys. És el Tinent Coronel en cap de la Comandància d’Enginyers de Lleida. El seu nom és Francesc Macià i Llussà.

Dimecres 9 de febrer, 20h

“Del Roig al blau. La transició valenciana”

Llorenç Soler, 2004

Un documental sobre la “transició espanyola” al País Valencià entre als anys 1975 i 1982. S'hi relata les grans manifestacions, les primeres eleccions, i la que s'anomenarà Batalla de València, a partir d'entrevistes a alguns dels actors polítics i socials que més van intervenir en aquell moment. O com l'Estat espanyol va enfrontar-se a la idea i la possibilitat dels Països Catalans.

Dimecres 16 de febrer, 20h

“De nens”

Joaquim Jordà, 2003

Una pel·lícula-documental que va rodar el director del judici contra la suposada xarxa de proxenetes del Raval. El documental suposa una mirada a les relaciones entre el poders i els ciutadans, un apassionant reflex dels fils que mouen la nostra societat.

Dimecres 23 de febrer, 20h

“El taxista ful”

Jo Sol, 2005

Jose R. desenvolupa la seva rutina de conductor de taxi pels carrers de Barcelona. La seva vida seria igual a la de qualsevol taxista de 52 anys, si no fos perquè els taxis que condueix són robats. Jose roba per a poder treballar. Com es pot arribar a una situació tan absurda? Es tracta d'un boig, o d'un treballador sense treball a qui la lògica del Sistema ha abocat sense remei a semblant paradoxa?

[ cat ] Participació i democràcia

Article publicat a la secció opinió del diari Público, el 20 de gener de 2011, pàg. 5 (Opinió)

L’organigrama del nou govern de la Generalitat no deixa lloc a cap dubte: s’imposen les tesis neoliberals d’un equip reduït a la mínima expressió. La reorganització situa l’executiu davant una legislatura orientada clarament a la dreta, pensada per facilitar la retallada de la despesa pública i ho fa començant per aquelles classes socials més furiosament perjudicades per la crisi. Les àrees importants per assegurar una democràcia de qualitat --com són la igualtat de gènere, el mediambient o la participació ciutadana, per assenyalar-ne algunes-- s’han vist suprimides o bé desfigurades.

En el cas de Participació Ciutadana, desapareix com a direcció general convertint-se en l’Oficina de Participació Ciutadana. Si bé el fet de suprimir la direcció general no implica que la participació ciutadana desaparegui definitivament de l’esfera política, si que implica un gest estratègic que en diu molt del que ens espera a partir d’ara (com a mínim durant els pròxims quatre anys) pel que fa a tirar endavant processos participatius en diferents àmbits.

Alhora, hem vist la tornada de vells quadres polítics, seguim pendents de la depuració de responsabilitats i no sembla pas que aquest “govern dels millors” hagi estat capaç d’incorporar a aquells que es proposaven. I és que en unes setmanes, les notícies procedents de la configuració del nou Govern apunten cap a una davallada més que notable en els indicadors de la qualitat democràtica del govern autonòmic.

Per falta d'espai no entrarem en detall sobre altres aspectes, com ara el gènere o el medi ambient, per citar només uns exemples, però sí que volem apuntar algunes reflexions sobre la manera en que la configuració actual de l’executiu pot afectar a la participació durant els anys vinents.

Per a això és necessari que considerem les quatre formes bàsiques de la participació política que resulten de la institucionalització (o no) de l’acció col•lectiva i que depenen, de la mateixa manera, del caràcter institucional (o no) de les bases sobre les que opera. D’aquesta manera s'en poden distingir quatre formes: (1) una acció en les institucions del règim que està institucionalitzada (la que hem vist operar en la formació del parlament, del Govern, etc.), (2) una acció en les institucions del règim que no està institucionalitzada (per exemple, les diferents formes de corrupció), (3) una acció que es basa en institucions autònomes de la societat (associacions, sindicats, etc) i que està institucionalitzada (per exemple, els moviments socials), i finalment, (4) una acció que no es basa en institucions ni està institucionalitzada (per exemple els disturbis que provoca la celebració d’una victòria futbolística).

Si pensen per un moment en aquestes quatre possibilitats esmentades, no ens costarà gens comprendre la importància que tenen les polítiques de participació ciutadana per evitar que progressin les opcions que afebleixen la democràcia (opcions 2 i 4) i, per contra, per afavorir que triomfin les opcions alternatives (opcions 1 i 3).

Contràriament al que es pensa, l’existència de moviments socials contenciosos no és necessàriament el símptoma d’una democràcia de baixa intensitat. Al contrari, les democràcies més fortes es caracteritzen per importants moviments crítics i combatius. Aixó sí, es tracta d’actors altament institucionalitzats des d’un punt de vista intern i amb gran capacitat, per això mateix, d'interacció i negociació amb les institucions del règim polític.

Si tenim en compte l’actual configuració del Govern, cal esperar que l’actual retirada institucional d’espais públics en els que els moviments socials són més forts i estan millor organitzats (per exemple en tot allò relatiu a certs moviments mediambientals, de solidaritat global o per la igualtat de gènere) sigui ocupada per una nova conflictivitat social.

De la mateixa manera, allà on la retirada del Govern no sigui suplentada pels moviments veurem progressar formes anòmiques de conflictivitat altament disruptives. No ens hauran de sorprendre els esclats espontanis de violència, no necessàriament expressades en clau anticapitalista com durant la darrera vaga, sinó també sota expressions d’extrema dreta (racistes, homòfobes, etc.)

[ es ] Escenarios de la farsa política

Artículo publicado por el quincenal Diagonal, nº 141, 6 de enero de 2011, pág. 35

Tras el drama primero, sigue la farsa y con ésta, el imperio de la razón cínica. Así se nos presenta el panorama actual; como una serie de farsas cuya función no es otra que la de fundamentar la razón cínica que informa el discurso público. La farsa, gracias al cinismo que destila, impide que el drama que estamos viviendo se exprese como tal, condena los sujetos de la explotación a la anomia, cercenando toda posibilidad de protesta, y agota a un tiempo la posibilidad de cambio.

Así, por ejemplo, la farsa de huelga general promovida por los grandes sindicatos impide que se pueda expresar el drama que comporta la supresión de la ayuda de 426 euros a los parados de larga duración. La farsa del estado de alarma decretado contra los controladores bloquea cualquier reivindicación de derechos, como si todo el mundo tuviese una situación laboral envidiable. La farsa de las reducciones del 5% del sueldo de los funcionarios obstruye cualquier expresión de la precariedad juvenil, femenina, migrante y de todas las formas de la explotación nacidas de la externalización. La farsa de la integración de Vivienda en Fomento apaga el drama de un hombre que se ahorca ante el inminente desalojo de su familia por parte de ADIGSA, agencia pública gestionada por… ICV-EUiA! La farsa de las cifras macroeconómicas ciega ante el drama de un hombre que, al verse en la ruina, coge la escopeta y se lleva a cuatro por delante (y la farsa mediática, claro está, lo psicopatologiza a él y a su pueblo, Olot, no sea que se vean otros dramas). La farsa de la negociación colectiva, en fin, impide a los trabajadores buscarse otros cauces de acción y presión sobre el capital.

Pero la difusión de la farsa no se detiene en lo socioeconómico. La farsa de la condena a ETA , por ejemplo, permite no tener que buscar soluciones al drama vasco, a la violación sistemática de los derechos de la izquierda abertzale, a la situación de los presos comenzando por el propio Otegui. La farsa de la protesta contra la sentencia del Estatut, leída exclusivamente en la secuencia causal que ve la victoria de CiU como la salida lógica a la crisis institucional, impide tomarse en serio el derecho a decidir. La farsa de la independencia para mañana mismo, como un Estado de derecho, democrático y social, integrado en la UE, encubre el sectarismo independentista, la fragmentación y pérdida del voto que ha abierto las puertas a CiU. La farsa del regreso al poder de la derecha catalanista y su resurreción (mediáticamente inducida) como el partido bisagra que blindará la gobernanza neoliberal de los próximos años (gobierne con el PSOE o el PP), impide que se explicite el drama de un modelo territorial por cerrar, de un federalismo por construir y de una nueva estructura de la soberanía abortada antes de nacer. La farsa de la restructuración del gobierno encubre hasta lo inimaginable el drama de la claudicación a los mercados de Zapatero y el conjunto de los socialistas. La farsa, dejémoslo aquí, de la refundación de la izquierda, apenas alcanza a encubrir la inoperancia pseudohegemonista del PCE, el oportunismo medioambientalista de Equo, el sectarismo trosklodita de Izquierda Anticapitalista y el regusto por la anomia de buena parte de la Autonomía.

Así las cosas, parece que va siendo hora de empezar a tomarse las cosas en serio y reconocer los dramas cotidianos que nos rodean; en toda su complejidad, asimetría y dificultad. De lo contrario, las serias advertencias electorales de la extrema derecha en Catalunya, la corrupción política por doquier o el populismo ideológico televisivo y neocon tal vez se conviertan en las farsas de una izquierda que volvió a tropezar en sus mismas piedras.

[ cat ] Nou Govern, nou estil

Què hi ha al darrere el projecte de la dreta catalanista?

Publicat al diari Público, 29.12.2010, pàg. 5 (Opinió)

Els primers dies de formació d'un Govern, especialment quan es produeix l'alternança en el poder, són com un tret de sortida que marca el que serà la resta de la legislatura. Durant els processos d'investidura i presa de possessió, el president i el seu executiu realitzen tot un seguit de declaracions amb les quals emmarquen el que haurà de ser la seva acció de govern per la legislatura que comença. Amb l'arribada d'Artur Mas al poder, s'han posat de relleu els fonaments del que seran els anys vinents. En tot cas, queda per veure'n la fermesa i si finalment es consoliden.

La primera de les consideracions que cal realitzar sobre aquest Govern és que serà un executiu de dreta catalanista i no catalanista de dreta. Aquesta no és una distinció sofísitica o gratuita, sinó la manera com es veurà la política i es definirà, en conseqüència, l'agenda pública dels propers anys. El marc interpretatiu ha quedat molt clar: “(…) si coneixem una mica la història de Catalunya ens adonarem que la construcció nacional del nostre país no és una feina per a impacients”.

En línia amb les “rebaixes sobiranistes” d'aspirar a un pacte fiscal (i no a un concert econòmic, ni encara menys a un Estat sobirà), de deixar de banda qualsevol referèndum per fer efectiu el dret a decidir o d'anar fent amb el que queda de l'Estatut, Artur Mas té clar que l'Estat de les autonomies encara és l'arena política en la qual vol jugar els pròxims quatre anys. Enrere queda qualsevol gest de complicitat a l'independentisme i per davant el pragmatisme d'aspirar a ser de nou el “partit frontissa” de la política espanyola, tal com va passar durant els anys noranta amb els successius suports de CiU als Governs González i Aznar. Queda per veure si amb això n'hi ha prou davant la jurisprudència constitucional dels últims temps (retallada de l'Estatut, sentències contra la immersió lingüística, etc.). Esgotat l'Estat de les Autonomies el marge d'acció en aquest sentit és decreixent. Confiar a les polítiques neoliberals la sortida de la crisi tampoc és allò que es diu tenir un as a la màniga.

En segon lloc, la primacia de la dreta sobre el catalanisme s'observa en una altra de les línies discursives destacades del nou Govern, és a dir, aquella que queda definida pel marc interpretatiu: "el Govern dels millors". És sabut que en la Grècia antiga la política es veia travessada per una tensió permanent entre el govern aristocràtic o “dels millors” (els  que eren dipositaris d’una forma de superioritat política o areté politiké) i el govern de la ciutadania o del demos. El govern d'Artur Mas sembla disposat a reeditar aquesta tensió en una versió actualitzada a la Catalunya postmoderna.

D'aquesta manera, en lloc de empoderar i afavorir a la ciutadania per mitjà de polítiques de participació ciutadana, de reforçament dels drets davant eventuals abusos d'autoritat o de superar les desigualtats de gènere, el nou Govern aposta pel discurs de l'elitisme, la supressió de les càmeres de les comissaries o l'eliminació d'aquells àmbits governamentals lligats a la participació, el gènere i altres dimensions constitutives d'una democràcia de qualitat. Ens trobem, doncs, davant un govern més aviat afí a les tesis “miniarquistes” del neoliberalisme dur (govern el més reduit possible i limitat estrictament a asegurar l’ordre social); o, si es prefereix, davant de l’aristocratització de la política.

La tercera i última de les consideracions que s'apunten estaria lligada a l'anterior i es refereix al tracte amistós entre el govern “aristocràtic” i el món dels negocis, evidència que el discurs de l'excel lència sempre encobreix una política classista. És el que s'ha denominat business friendly. El govern de CiU no és, sociològicament, el Govern de la burgesia catalana, sinó el govern dels quadres més o menys subalterns de l'Estat al servei del món dels negocis. Tal com es demostra en la composició sociològica del grup parlamentari de CiU i, de manera semblant en el govern Mas, el projecte de la dreta catalanista no és el de gestors d’excel·lència en el món dels negocis, sinó més aviat el de funcionaris i alts càrrecs que defensen la conversió d’allò públic en negocis privats, que no és el mateix, encara que se li assembli.