Arturo Pérez Reverte ha tornat a perpetrar una novel•la d'ambientació històrica. Per variar ha triat un esdeveniment fonamental de la mitografia nacionalista espanyola: el 2 de maig de 1808. L'activitat mitopoiética de l'autor ja havia abordat amb anterioritat episodis heroics de la historiografia nacionalista espanyola com les Guerres de Flandes (a través del personatge Capità Alatriste) o la Batalla de Trafalgar. Els seus treballs constituïxen, de fet, un exemple efectiu de agenciament nacionalista dels esdeveniments històrics adequat a les exigències ideològiques dels nostres dies.
En aquesta ocasió (el màrqueting editorial obliga) l'autor de Cartagena dedica els seus esforços a l'esdeveniment del bicentenari de la Guerra d'Independència. Els esforços de promoció que s'han pogut començar a observar aquests dies anuncien un més que possible èxit comercial. I és que, amb tota probabilitat, aquest any assistirem a una ofensiva nacionalista orientada a convèncer-nos que 1808 va ser el moment heroic fundacional de l'Espanya liberal, moderna i democràtica. Sens dubte, s'elogiarà la maduresa d'un "poble espanyol" capaç d'instaurar una monarquia constitucional a l'altura de la més exigent teoria d'Estat i que encara avui no ha estat superada. Per altra banda, vistes les dificultats actuals per les quals passa la Corona, no serà estrany que el règim polític que ens governa se'ns arribi a presentar fins i tot com el destí manifest de la Nació.
Davant el previsible bombardeig mediàtic no estaria de més seguir la recomanació de Theodor W. Adorno, qui aconsellava deconstruir la deriva feixista del nacionalisme alemany "treballant el passat de manera conscient". Aquest autor, representant destacat de l'Escola de Frankfurt, advertia de la importància de no deixar la memòria col•lectiva en mans dels historiadors, igual que no s'ha de deixar la política en mans dels polítics. Segurament l'única manera de plantar cara a la mitopoiesi nacionalista espanyola que ens espera, és pensar críticament que va suposar 1808 i què motiva la seva recuperació avui dia.
Potser així puguem veure que el bicentenari que es celebra va ser un moment de ruptura constituent protagonitzat per una multitud que va reivindicar la seva llibertat davant el poder sobirà que encaranaven els exèrcits francesos. Una multitud de la qual cap dubtar aspirés a constituir-se com "Espanya" quatre anys més tard, quan les Corts de Cadis van aprovar la primera i efímera Constitució espanyola de 1812 (derogada tot just dos anys més tard per l'absolutisme borbònic). Menys encara va ser 1808 un moment heroic de un suposat "poble espanyol", sinó més aviat la legítima revolta desesperada dels qui -per un moment- van veure l'oportunitat de poder influir en el seu destí.
