[ cat ] Presentació de llibre De la protesta al contrapoder

El proper dimarts 5 de juny, a les 13h30 (aula 20.049, campus ciutadela, edifici Jaume I, tindrà lloc la presentació del llibre de Enrique Leiva, Ivan Miró i Xavier Urbano, De la protesta al contrapoder. Nous protagonismes socials en la Barcelona metropolitana (Virus Editorial).

La presentació, organitzada per l'Assemblea d'Estudiants de l'UPF, contarà amb la participació de Ivan Miró, co-autor del llibre.

[ es ] maquetado el número 10 de la revista Contrapoder

Al fin está listo para salir a la calle el próximo número de la revista Contrapoder. A continuación se reproduce el comienzo del artículo introductorio de la carpeta sobre emergencias que incluye este décimo número. El resto accesible, esperemos que lo antes posible, en la web de Contrapoder

Emergencias: cambios de paradigma en el modo de mando

Los años setenta fueron tiempos para un giro copernicano en la definición estratégica del antagonismo; un giro anunciado por el paradójico apotegma del 77 italiano: «la rivoluzione è finita, abbiamo vinto» (Berardi, 1997: 49). Al tiempo que la retórica de la «gran revolución», la narrativa épica de los procesos de transformación de la sociedad a través de la apropiación del poder soberano (Holloway, 2002) se había convertido en una simple forma huera a manos de las «pasiones tristes», el desafío constituyente de la política del movimiento provocaba la implosión del modo de mando nacido tras la segunda posguerra mundial. En un planeta donde la amenaza del exterminio nuclear entre superpotencias todavía regía la producción de poderes soberanos, comenzaban a abrirse por aquel entonces las primeras fisuras de la institucionalidad moderna. Esta transformación de la forma efectiva de la soberanía (Hardt y Negri, 2002: 64), perceptible en la inversión dimensional que se efectúa en el paso de molar a molecular de las magnitudes sociales con que puede ser comprendido el antagonismo, desplazaba la centralidad de lo político de la forma-Estado hacia la política del movimiento. Los años sucesivos se convertirían en los tiempos de la tentantiva incesante por readaptar los diseños institucionales a las exigencias de la captura de las subjetividades constituyentes que habían emprendido el éxodo del neocorporativismo liberal de posguerra.

Sin la comprensión de las implicaciones últimas de este desplazamiento y la subsiguiente reorganización conservadora de los ochenta, así como de la exigencia de una metodología radicada en la autonomía movimentista que comporta su explicación, resulta difícil dar cuenta del alcance de las transformaciones que se están operando actualmente a escala global. Reducir la interpretación de las claves de lo que acaece a las posibles modalidades de un pensamiento determinístico (económico, sociológico, psicológico, etc.) ajeno a la centralidad de lo político y a su constitución agonística resulta en este sentido un riesgo no menor que el de la producción de un conocimiento positivo «sobre» y no «en» el movimiento. De ahí que en lo que sigue hayamos optado por presentar esta carpeta mediante una aproximación genealógica de las emergencias atenta a la identificación de las continuidades y discontinuidades que se han venido operando tras la última ola de movilizaciones. Los diferentes análisis de las distintas fenomenologías de la emergencia que se incorporan aquí se imbrican dentro, pero a la vez se proyectan desde, el esquema más general que se presenta a continuación; y ello en la expresa intencionalidad de quien se sabe inmerso en los conflictos antagonistas de nuestros días.

[ cat ] Bones raons per a la participació política

Publicat a L'espurna, butlletí contrainformatiu de l'AEP-UPF, nº 3.

La participació política és un element consubstancial als règims democràtics. En les democràcies liberals, més concretament, aquesta participació varia d'una manera molt notable entre l'extrem d'una passivitat pràcticament total i l'activisme frenètic dels qui dinamitzen els moviments socials. Per altra banda, no tots aquests règims polítics tenen els mateixos nivells de participació política (penseu en l’abstencionisme electoral, en la capacitat mobilitzadora de les organitzacions socials, etc.), ni en tots es participa d'igual manera (en uns països es recorre als referèndums, en uns altres a les manifestacions id’altres formes d'acció col·lectiva, etc). En aquest sentit, cal assenyalar que, mentre que en alguns casos la ciutadania troba canals institucionals que incentiven la participació ciutadana, en uns altres aquesta modalitat es troba estretament limitada. Amb tot, encara sent molt important, la participació no és només qüestió dels canals institucionals. La cultura política de cada nació intervé moltes vegades de manera decisiva, no tenintnecessàriament les mateixes expressions en tots els casos.

Siguin quines siguin, les raons per participar políticament són múltiples, algunes d'elles de tipus normatiu; les altres, de caràcter empíric. Entre les primeres trobem algunes de les quals solen ser més freqüents. Per exemple, el valor consubstancial de la participació política en la garantia d'una societat més democràtica: sense una ciutadania activa resulta fàcil que els qui han estat triats per a l'exercici dels càrrecs públics estiguin temptats de fer prevaler els seus interessos privats sobre els del mandat que els va ser atorgat. On no hi ha mecanismes de control ciutadà, on no hi ha una ciutadania atenta, s'assenten les bases per a la corrupció política. Per això, dissuadir dels avantatges de la participació activa en la política és un dels principals arguments dels qui desitgen beneficiar-se de les pràctiques clientelars i d’altres formes de corrupció.

A més, sent un fet que la pràctica de la democràcia fa demòcrates: una participació activa sempre genera en la ciutadania una millor comprensió del funcionament dels règims polítics, del valor de les institucions democràtiques, dels seus avantatges. Però també dels seus inconvenients, de les seves limitacions, la qual cosa no s'ha de traduir en raons per al descoratjament, sinó més aviat tot al contrari, en pro de la participació. I això per una raó molt senzilla: la producció o millora de les institucions no és fruit dels juristes ni dels legisladors, sinó dels actors socials que, amb les seves mobilitzacions, han denunciat i assenyalat les dificultats del govern representatiu per respondre a les demandes socials. Més encara: tal com la pròpia experiència demostra, allà on aquest no arriba, sí hi arriben els moviments socials; precisament perquè disposen d'autonomia respecte a les institucions de l'Estat i són capaços de produir les seves pròpies institucions (des dels centres socials fins a les assemblees, passant per les seves pròpies organitzacions).

Menys coneguts, i no obstant això, no menys decisius en la participació són els arguments que es basen en l'experiència. En tot règim democràtic existeix la capacitat de determinar els propis interessos per mitjà de la deliberació. Si un no ho fa, uns altres ho fan per un. Això no significa que cada ciutadà hagi d'estar a càrrec del govern en tots aquells assumptes que li concerneixen, sinó en condicions de poder intervenir sobre ells de la manera més eficaç i eficient possible. Certament, això suposa una inversió de temps, en general, major d'aquella que solem dedicar a la vida pública. No obstant això, al contrari del que se sol pensar, l'activisme no és tan sols una inversió en la defensa dels propis interessos; és també una font d'aprenentatge i coneixement, d'establiment de relacions socials, d'inserció en fluxos comunicatius, de gaudi i entreteniment, de maduració intel·lectual i de tot un seguit de béns que no sempre es poden reduir fàcilment en moneda, ni trobar a la venda en algun establiment. Totes aquestes, i encara moltes d’altres, constitueixen bones raons per a la participació política.

[ cat ] Curs d'estiu a la web de l'UPF

Ja està anunciat a la web de l'UPF el curs d'estiu Seguretat o llibertat? Moviments Socials i Participació Política en un Món Globalitzat.

Amb la globalització, la política del moviment ha emergit com un paradigma capaç de qüestionar aspectes importants de la democràcia liberal. L'èxit mobilitzador, però, no sempre s'ha vist acompanyat per dissenys institucionals capaços d'expressar el contenciós global. D'una banda, les polítiques de seguretat, accentuades mitjançant l'emergencialisme posterior a l'11-S (Patriot Act i Guantánamo), han demostrat una tendència a l'ofegament dels espais de moviment ("l'ordenança cívica"). De l'altra, les mobilitzacions antiglobalització han posat de relleu la dificultat dels activistes per fer front a les dinàmiques cícliques (divisió interna, aïllament social...). En aquest curs examinarem els diferents aspectes del desafiament global amb atenció a alguns casos rellevants (moviments a Barcelona, suburbis francesos, cas basc...) i amb la participació dels actors implicats i dels especialistes en el tema.

+ infos sobre el curs clicant aqui

[ en ] Unwanted Sons of an Unachieved Democratization: The Case of "Ciutadans".

Paper proposal to the Workshop on “Anti-democratic Thought”

Fourth Annual Conference “Workshops in Political Theory” at the Manchester Metropolitan University, 3-5 September 2007

Comparative politics use to consider Spanish regime change from Franco’s dictatorship to democracy as «the very model of transition». Politics of democratic consolidation, however, has called into question Spanish democracy’s ability to find an adequate framework for cultural pluralism. On the one side, Spanish state difficulties in ensuring the monopoly of the legitimate use of violence (i.e. the persistence of the ETA in the Basque Country) hindered the development of an appropriate institutional design for a multinational democracy. In contrast to the consociationalism of democratic transition times, the resort to emergency laws to manage the question of nationalities puts into evidence the enduring authoritarianism among some elites. On the other side, the conservative government of José María Aznar reinforced Spanish nationalist mobilization as the only way of seeking a solution to the lack of legitimacy derived from emergency culture. As a result, asymmetric federalizing arrangements became the major target of the attacks of different political actors opposed to the functioning of the democratic regime.

In such a context, a new party, the so-called Ciutadans-partit de la ciutadania, emerged in the last Catalonian elections sustained by an innovative discourse against the political establishment and the undesired outcomes of democracy, particularly those related to cultural issues. Ciutadans success in expressing discontent with minority nationalism policies, however, cannot be considered as an example of its congruence appealing to cultural “neutrality” of the nation-state. Rather, it seems to be a new, negative expression of Spanish nationalism, which has became only possible in the particular context of democratic consolidation. The aim of this paper is to analyze to which extent this Ciutadans’ negative Spanish nationalism denies cultural pluralism and undermines the basis for an effective and efficient institutional design in a multinational democracy.

[ cat ] Actualitzada la web del GRTP

+ infos sobre el Seminari de Teoria Política i altres es poden consultar directament a la web del GRTP.

[ es ] Curso en Venezuela

Gracias al acuerdo del Centro de Estudios Políticos y Sociales (CEPS) con el Ministerio del Poder Popular para las Telecomunicaciones y la Informática de la República Bolivariana de Venezuela, del 13 al 21 de mayo dará comienzo el curso sobre Filosofía Política Clásica para la formación de los altos cuadros ministeriales.

Tema 1. Nociones de teoría del Estado: del Estado moderno al Estado liberal

Caída del Antiguo Régimen y construcción del Estado moderno. Maquiavelo. El auge de las monarquías absolutas. Tesis absolutistas: Bossuet, Bodino, Hobbes. El surgimiento del liberalismo teórico: Locke, Rousseau. El diferendo Parlamento/Rey en Inglaterra. La primera revolución liberal: la Revolución Gloriosa de 1688 y el Bill of Rights. Las revoluciones norteamericana y francesa (s. XVIII). Expansión del liberalismo (s. SVIII-XIX)

[ cat ] La centralitat de la informació avui

Publicat per La Directa amb motiu del seu 1er aniversari.



Què marca la diferència entre el valor del cost de producció d’un CD (tot just uns cèntims) i el disc del grup de moda (un bon grapat d’euros)? La resposta és alhora senzilla i complexa. La resposta senzilla diu: l’organització de la informació. La resposta complexa entén la centralitat de la informació en la variant sistèmica dins la qual avui s’organitza la (re)producció de la societat: el semiocapitalisme.

En efecte, el maneig de la informació es troba al centre de la resposta capitalista al desafiament dels moviments socials dels anys seixanta. Aquests moviments van escapar, en el seu moment, dels espais de la disciplina –la fàbrica, la llar, la universitat...– i van forçar el capitalisme a readaptar-se al seu poder constituent. Privatitzant les tecnologies comunicatives creades pels moviments (Microsoft), el semiocapitalisme intenta capturar les subjectivitats productives. El control del desig, del món de la vida, ha esdevingut, així, la seva prioritat immediata. Curtcircuitar la nostra infoesfera, construir fluxos de comunicació recombinants i alternatius ja no és qüestió d’un simple opinar: és l’alliberament mateix del poder de la multitud.

Privatitzant les tecnologies comunicatives creades pels moviments (Microsoft), el semiocapitalisme intenta capturar les subjectivitats productives. El control del desig, del món de la vida, ha esdevingut, així, la seva prioritat immediata. Curtcircuitar la nostra infoesfera, construir fluxos de comunicació recombinants i alternatius ja no és qüestió d’un simple opinar: és l’alliberament mateix del poder de la multitud.

[ cat ] El lloc de la llibertat

Publicat per La Directa, 21.03.2007, nº 42, p. 6

El Òscar atorgat a la pel·lícula La vida dels altres ens brinda l'oportunitat pe reflexionar sobre la importància que té la Llibertat en les nostres societats. L'impressionant diagnòstic que realitza del que va ser la desapareguda República Democràtica Alemanya (RDA) posa de manifest la importància de viure en règims capaços de garantir les llibertats. La rellevància de la reflexió que comporta aquesta pel·lícula és encara major si tenim en compte que, des del 11-S, les llibertats públiques es troben en franca regressió de llarg a llarg del planeta.



Poc importa, en efecte, si aquesta regressió es produeix mitjançant mesures d'impacte global com la Patriot Act, o reglaments orientats a governar la nostra cotidianeidad, com ocorre en el cas de l'ordenança “cívica”. El cas és que s’imposa pensar la llibertat més enllà de la limitada accepció que se li sol conferir avui dia: una llibertat que es pensa estrictament com la no interferència dels poders públics en l'esfera del privat; la llibertat “negativa” del liberalisme clàssic, des de Benjamin Constant a Isaiah Berlin.

Però, anem a pams. Abans de ser mundialment conegut pel seu best-seller El xoc de les civilitzacions, Samuel P. Huntington havia escrit un assaig no menys rellevant des del punt de vista acadèmic, titulat La tercera onada. En ell analitzava el progrés històric dels règims democràtics i observava que aquests tenien lloc a través d'onades de democratització. No obstant això, l'assaig de l'ideòleg americà tenia un punt feble: obviava la importància de la intervenció activa i directa dels moviments socials en la producció dels règims de llibertats.

Des dels llastos funcionalistas de la seva perspectiva, Huntington presentava un fresc històric en el qual la democràcia semblava el resultat d'una combinació de desenvolupament i acords entre elits. L'autor ignorava completament el paper de la societat en la producció de la democràcia. Així, podia assegurar Huntington, la RDA constituïa un cas extrem de màxim desenvolupament i mínim aperturismo. El resultat final: el col·lapse del “Socialisme realment existent” (Rudolph Bahro).

A pesar de la seva apologia de la democratització liberal, el que Huntington evitava explicar era com es va produir el col·lapse dels règims leninistas. I és que el Mur de Berlín no va caure per obra exclusiva de les elites, sinó per la crisi constitucional que sempre acaba suposant la irreductibilidad de la multitud a l'Estat. Una crisi que, des de 1989, ja no s'expressa en les velles categories de les masses i la seva instància de representació, el partit, sinó en el progrés d'una resistència microsocial, moltes vegades aliè als grans processos de presa de decisió, però igualment implicada i constitutiva de la democràcia. Ens referim a això que solem anomenar moviments socials i dels quals normalment tan sols es destaca la seva irrupció en l'espai públic, el soroll de la multitut.

En aquest sentit, el que la pel·lícula de Henckel von Donnersmarck reflecteix extraordinàriament és el canvi de paradigma polític del nostre temps. A la pel·lícula no hi té cabuda l'apologia del triomf sobre l'stalinisme, fixada en l'imaginari col·lectiu per les arxiconegudes escenes de la multitut saltant sobre el Mur. El pas d'un règim a un altre no trastoca la condició dels personatges: el funcionari segueix en el seu lloc, igual que l'intel·lectual i el buròcrata. El progrés, no obstant això, existeix, encara que silenciós. I és que la Llibertat ha de ser buscada en altre lloc, precisament a l'origen.

A la pel·lícula, en fi, no s'escauen segones interpretacions sobre lloc de la llibertat. Això és el que fa d'ella una obra mestra des del punt de vista de la Teoria Política. De forma contundent, la trama situa el lloc de la Llibertat en la motivació per a l'acció política que resulta la nostra condició de ser capaços del desig. No és la seguretat laboral, l'habitatge garantit o l'administració eficient de sexe el que mou a la dissidència, sinó el desig d'altra vida; la vida dels altres, els que desitgen.

[ cat ] xerrada sobre el moviment estudiantil gallec

Convidat pels Estudiants en Acció al debat sobre el moviment estudiantil, el proper dimecres, 18 abril, a les 13h30 (aula 20.053, Campus de Ciutadella), discutirem més en concret la relació entre el moviment estudiantil i el nacionalisme a Galícia.

Intentarem respondre entre altres preguntes a com s'organitzen els estudiants gallecs? De quines eines disposen? Com es defensa la realitat nacional gallega en les universitats?

La trobada contarà amb la participació de Gael González (Portaveu dels Comités Abertos de Faculdade) i Àlex Figueres (Secretari d'Organització d'Estudiants en Acció).

[ cat ] El valor de les paraules

Publicat per La Directa, nº 44, p. 7

Eppur si muove, la pau. Galileu, que va conèixer bé el significat d'estar davant un tribunal que escolta però no escolta, segurament s'hauria sorprès de veure com en l'era de les telecomunicacions, en el món que va superar totes les barreres que ell va somiar amb destruir, la comunicació poguès resultar tan difícil. Per contra, a pesar dels avantatges tecnològics, sembla que la “excomunicación” (expressió antiga com les pràctiques inquisitoriales) sigui una de les pràctiques més recurrents dels mass media.

I així, quan un s'acosta al conflicte polític a Euskal Herria, no sembla que els canvis discursius de les elites hagin abandonat prou aquest estrany mantra del “condemnem la violència, ens afirmem en la unitat dels demòcrates”. Potser pensin que d'aquesta manera, “excomunicant” a l'altra part, es conjuri la falta de coratge polític per a plantar cara a una situació particularment complexa. El pànic als costos electorals de comunicar amb l'altre costat sembla en qualsevol cas ser més terrible que aquella por d'Ulisses del que no fa tant (abans de l'ocorregut en la T-4, en tot cas) parlava Ferran Requejo.

A ningú se li escapen els riscos polítics a mig termini de les actituds electoralistes, les presències dels uns i els altres, en les unes i les altres manifestacions. No obstant això, des d'espais de la societat civil com els quals promouen i articulen plataformes com Si al procès de pau, sembla que s'obre una tensió constituent bé distinta a la de l'intercanvi mediàtic amb l'electorat útil. Certament, l'actitud electoralista dels partits parlamentaris, llevat de l'ambigüitat tàctica de IC-Verts, capaç de posar els manifestants a Déu i Saura al Diable, sembla assegurada, com poc, d'aquí que es voti.

Un paradigma democràtic participatiu reclama, però, no acontentar-se amb la mera condemna del electoralisme; hauria d'invertir la desvalorització de les paraules que produïx la reiteració mediàtica, indagar en les possibilitats de significar el que esdevé altrament. Fàcil de dir, difícil de fer i, no obstant això, no deixa de ser l'imperatiu polític del moment.

Com retornar, doncs, el seu valor a la paraula? L'experiència dels moviments socials apunta un concepte nascut de la seva pròpia pràctica: disrupció. El recurs a les pràctiques disruptives no és violència, com se sol apuntar des de les lectures més pobres del que és un moviment, sinó ruptura efectiva dels circuits comunicatius que alimenten la excomunicación de l'altre. Hora és de produir altres combinacions de paraules, d'innovar estèticament, de canviar els codis culturals que s'han assentat a l’opinió pública en dècades de democràcia excomunicativa.

[ cat ] Propera sessió Seminari GRTP

+ info: http://seminarigrtp.blogspot.com/

[ cat ] Curs d'estiu

La Comissió d'Ordenació Acadèmica reunida el dia 21 de març de 2007 va aprovar la proposta de curs d'estiu dins de l'oferta de Cursos d'Estiu de la UPF:

Seguretat o llibertat? Moviments socials i participació política en un món globalitzat.

En breu + info aqui i a la web de l'upf

[ es ] Grupo de trabajo en el próximo congreso de la AECPA

Con algunos cambios de calendario sobre lo previsto (atención a los cambios de fechas), se ha publicado la lista definitiva de grupos de trabajo de la AECPA. Entre los grupos de Teoría Política, se ha incluido la propuesta Ideas políticas y movimientos sociales.

A continuación publicamos el resumen correspondiente. Va de suyo que se agradecen de antemano todas las propuestas que se consideren oportunas.


AREA I "TEORÍA POLÍTICA"
Coordinador: Joaquín Abellán (Universidad Complutense de Madrid)

GT 02 Ideas políticas y movimientos sociales
Coordinador: Raimundo Viejo Viñas (UPF) raimundo.viejo@upf.edu

La centralidad de las ideas en el estudio de los movimientos es relativamente reciente. Gracias a metodologías como el análisis de marcos, el discurso político enunciado por los activistas ha podido pasar a ser una fuente empírica con la que explicar los movimientos. Al centrarse en la producción de significados, el interés por los referentes normativos con que se construye la contradicción entre ser y deber-ser intrínseca a todo discurso movilizador ha cobrado gran relevancia. Este interés, sin embargo, no se ha visto correspondido por una estrategia investigadora capaz de encontrar en la interdisciplinaridad el auxilio requerido por el progreso científico.Por su parte, la Teoría Política ha experimentado una evolución que pone de relieve la necesidad de profundización empírica. El surgimiento y consolidación de los movimientos se ha traducido en una diversificación notable de los temas de la Teoría Política, correlato a su vez de los desafíos normativos que plantean a la democracia liberal. A menudo, los movimientos han operado como un deus ex machina, capaz de fundamentar, con su sola mención, la crisis de la democracia liberal. Esta ausencia de referentes empíricos encaja, por demás, con las demandas de una revisión metodológica de la Teoría Política.Nuestra propuesta aspira así a que el análisis normativo se pueda fundamentar en un mejor conocimiento empírico de los problemas que suscitan los movimientos, a la par que el análisis empírico disponga de las bases teóricas necesarias para la mejor comprensión de las contradicciones cognitivas que articulan los discursos de la movilización.

Metodología

La aceptación de las ponencias dará preferencia a las contribuciones teóricas genuinas al estudio del tema propuesto. No se favorecerán perspectivas metodológicas o teóricas particulares, en la consabida exigencia del mayor grado de competencia posible dentro de la libre elección de cada investigador. Antes bien, el interés de este grupo de trabajo, tal y como se plantea, hace hincapié de manera especial en la evaluación crítica de los programas de investigación correspondientes sobre la base de la investigación empírica. Con ser importante la aportación crítica a realizar desde esta perspectiva, el objetivo de las ponencias no habría de limitarse al cuestionamiento de aquellos lugares comunes de la Ciencia Política. Por el contrario, a partir de este primer trabajo evaluativo, el mayor interés de las aportaciones radicaría en la articulación de aquellos interrogantes, la reorientación metodológica y el apunte de eventuales soluciones teóricas al tema de investigación propuesto. La extensión de las ponencias deberá ajustarse a unas dimensiones razonables que no deberían superar (orientativamente) las 7.500 palabras.

[ es ] Fragmento de la introducción a La Democracia en América

Navegar por el océano de Tocqueville.

Al abordar una obra de dimensiones tan colosales como La democracia en América (y no sólo nos referimos, claro está, a la extensión nada desdeñable del texto), resulta muy difícil escapar a esa sensación de vértigo que invade a cuantos intentan apurar siquiera uno de esos escritos a los que decimos «clásicos», de tanto que resisten al paso del tiempo. De hecho, en el momento en que se escriben estas páginas, asimilar lo escrito sobre la opera magna de Alexis de Tocqueville (ni que decir sobre el conjunto de su producción) ha devenido una labor inconmensurable para el esfuerzo humano, ya sea éste individual o colectivo. Tal es la condición posthumana de nuestro tiempo y a ella resulta imposible sustraerse. Por esto mismo, a estas alturas ya no nos resulta posible realizar la investigación erudita e ilustrada, enciclopédica, de otrora con la que solía comenzar esta modalidad de escrito a la que ahora nos aplicamos.

Y a pesar de ello, nos hemos propuesto asumir el esfuerzo de escribir un estudio introductorio. Quizás porque hace tiempo que hemos asumido que la inconmensurabilidad es consustancial a ese trabajo que todavía hoy aspira a ser llamado científico, aun ya sin saber muy bien por qué; quizás porque no podía ser de otro modo tras haber compartido tantas horas con el denodado empeño del autor por explicarnos el objeto de su magistral disertación.

Una idea toma fuerza ante esta incertidumbre: hemos hecho un viaje y estamos de regreso; tenemos cosas que contar, pistas que ofrecer a quien quiera comenzar (o terminar) leyendo estas páginas, sendas que bosquejar sobre el inagotable mapa tocquevilliano con independencia del uso final que se les quiera dar (seguirlas, discutirlas, compartirlas... que cada cual elija libremente su opción).

Al redactar esta introducción a La democracia en América, no obstante, hemos procurado evitar en la medida de lo posible fabricarnos ese «buen Dios para movimientos geológicos» del que Deleuze y Guattari ya nos advirtieron en su momento . Así, lejos de las viejas tentaciones demiúrgicas platónicas y alejandrinas, hemos intentado comenzar este trabajo por abordar la figura de su principal autor, Alexis de Tocqueville, imaginando la particular configuración cognitiva individual desde la que fue redactada la obra . Nos enfrentamos al texto, por consiguiente, de manera un tanto distinta a la seguida habitualmente por la metodología de la teoría política liberal más tradicional, tan atenta a los objetos y a la individualidad de sus productores como ajena a todo lo demás.

Seguidamente, hemos pensado que no sería prudente dejar de proveer al lector de un primer croquis del argumento y estructuración general de la obra. La razón para ello es tan sencilla como facilitar una brújula y un sistema de coordenadas antes de empezar a trazar los infinitos rumbos posibles. No porque sean los únicos posibles, sino porque ello nos permitirá abordar en un momento sucesivo la ciencia de que se sirvió el joven Tocqueville para pensar, organizar y redactar su trabajo. Las trazas de éste último tienen, sin duda, múltiples antes y después. De entre todos ellos, aquel configurado por la madurez del liberalismo moderno y su correlato epistemológico, el positivismo, se nos ha antojado premisa imprescindible para una comprensión actual del texto, por lo que no hemos querido dejar de dedicar algún espacio a esa «ciencia política nueva» que, pasado el primer tercio del siglo XIX, empezaba a adquirir forma bajo plumas tan avezadas como la del propio Tocqueville.

Y hablar de esta misma ciencia política, tan nueva en su contexto histórico, nos aboca a indagar en las reglas del método tocquevilliano. Al fin y al cabo, en ellas se configura, en última instancia, la posibilidad misma de un estudio que dice afirmarse por igual sobre la destrucción momentánea de las simpatías del corazón y el singular combate contra los instintos contrarios de las controvertidas opiniones de la propia época. Así, desde el enunciado preciso de las hipótesis de partida hasta la operacionalización y verificación empírica de las mismas, el lector de nuestro tiempo descubrirá, no sin cierto asombro, las extraordinarias calidades metodológicas de un trabajo que se puede considerar, sin mayores ambages, como uno de los pilares fundamentales sobre los que todavía se erige hoy el mainstream de la Política Comparada.

El acertado empleo de la comparación, como se tendrá ocasión de leer más adelante, permite a Tocqueville producir, acumular y organizar coherentemente un impresionante volumen de informaciones que, a la vez que construyen un fértil objeto de estudio, permiten enunciar toda una serie de contenidos concretos y proposiciones teóricas cuyo valor sigue siendo ampliamente reconocido. No por otra razón se puede decir que en La Democracia en América, el que busca, haya: desde el estudio del cambio de régimen hasta la cultura política, desde el capital social hasta la reflexión sobre el método; poco importa la medida en que se despliegan, como múltiples planos de un inmenso poliedro a la par complejo y voluble, las diferentes temáticas abordadas por Tocqueville. El progreso del texto a lo largo de sus ciento sesenta y nueve años, se nos revela como una apertura inagotable de nuevos vectores interpretativos que vienen a remplazar a sus equivalentes de antaño, ya en extinción, engendrando con ello esa forma orgánica que es este libro, al que decíamos clásico, y sobre la que, a fin de cuentas, pivota el movimiento autopoiético de su propia existencia histórica como obra.

Para que este trabajo introductorio pueda realizar, en fin, su cometido, terminaremos estas páginas por donde tantos especialistas suelen empezar a ojearlas, a saber: por la bibliografía y sitografía que establecen los modestos parámetros de esta apertura a una nueva edición en castellano de La democracia en América.

[ cat ] Més enllà del sobirà: Euskal Herria

Per més que sigui evident, no ho sembla: el que es juga a Euskadi és la fi d'un paradigma polític, ―enunciat per Hobbes― i d’un paradigma de antagonisme social ―pensat per Lenin. Al primer presenta dubtós honor d'haver creat un terrible aparell normatiu capaç de reduir la justificació del poder al problema de l'amenaça de mort violenta (amenaça tant més efectiva quan es procedeix a alguna mort sacrificial de tant en tant, ja sigui per condemna d'un tribunal, ja per mitjà del terrorisme d'Estat).

El fet que, històricament, hagi estat possible estructurar relacions de dominació sobre la premissa d'un “poder de vida o mort” (vitae necisque potestas); que a partir d'aquí s'hagi organitzat una institució d'institucions tan formidable com l'Estat i aquest hagi arribat ―en el transcurs de la Revolució Francesa― a fer-se Estat nacional (el néixer, i no Déu, és el que ens fa iguals), tot això no ha impedit que el paradigma hobbesià de política hagi fracassat tantes vegades com ha cregut triomfar. I això pel simple fet que una vegada i una altra la multitud ha escapat al seu poder disciplinari, a la seva incapacitat per reduir a la unitat el que és una multiplicitat proliferant, una multiplicació inevitable de singularitats que es recolza en l'èxit del antagonisme social.

Les societats en que vivim ja no poden ser reduïdes a unes poques classes, a un conjunt reduït d'identitats, a uns esquemes ideològics rudimentaris amb els quals aplicar les categories organitzatives de la societat informada per la fàbrica. Per contra, el desenvolupament imparable de xarxes socials cada vegada més complexes, més ben imbricades, productives, carregades amb els més alts voltatges afectius ―les condensacions de valor més extraordinàries que neixen de la inesgotabilitat mateixa del desig―, ... tot això apunta a un canvi de paradigma de dimensions històriques. Un canvi que té dates com 1648, 1789, 1848, 1917, 1968, 1989 o 1994.

En efecte, 1648 marca el naixement de l'Estat modern, encara absolutista, mentre que 1789 suposa la revolució en la legitimació d’aquest Estat: la Nació, la dignitat de naixença com instància capaç de legitimar el poder sobirà. D'igual manera, en 1848, la Primavera de les Nacions, inaugura una tensió interna a la legitimitat nacional: lluny d'haver-se construït en l'admissió de la diversitat, l'Estat nacional es revela històricament com un instrument de dominació ètnica, completament aliè a la neutralitat que pretén per a si, mentre les seves lleis aniquilen la diversitat cultural.

Al costat del moviment obrer, el sufragisme feminista, els nacionalismes sense Estat que reivindiquen la dignitat de naixença ―ja no respecte a l'absolutisme, sinó respecte al propi Estat nacional i nacionalizador― es converteixen en els principals agents de l'onada revolucionària de 1917. No obstant això, aquest paradigma polític dels moviments emancipadores, de la multitud irreductible continuava essent depenent del poder sobirà, de la forma-Estat.

Haurà d'arribar, doncs, l'onada que esclata el 1968 perque els moviments socials inaugurin la llarga marxa de l'autonomia política, del canvi de paradigma organitzatiu. Good bye Lenin! El poder constituent irromprà així de cap a cap del planeta, travessant les àrees geopolítiques més diverses, des de l'Europa mediterrània fins a Amèrica Llatina, des d'Àsia fins al món soviètic. La caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989, marca el punt de no retorn i 1994, amb la seva declaració de la Selva Lacandona, el principi d'un esdevenir global de l'emancipació aliè a la política de vida i mort, a la política de la sobirania, del poder exercit sobre els territoris.

En aquest context és on el procés de pau per a Euskal Herria marca la possibilitat d'una emancipació distinta, la llibertat de la Nació de la multitud, d'aquella que no necessita exercir ja un poder de vida i mort sobre el territori, sinó que s'articula sobre la lliure voluntat de decidir que es doten els qui lluiten per la seva dignitat de naixença, per ser iguals, més enllà de les pobres limitacions de la constitució formal, dels marcs legals. Per ventura, Euskal Herria podria arribar a ser una de les primeres nacions en no tenir unes fronteres de la mort, com les de Ceuta i Melilla, unes fronteres del reconeixement de l'altre, de recerca permanent de la igualtat en la llibertat de decidir, en la solidaritat fraterna d'un esdevenir humà comú.

Publicado per La Directa, nº 39, p. 6, 28.02.2007

[ es ] Traducción de La Democracia en América

Publicar siempre es una alegría, pero cuando la publicación es el resultado de un esfuerzo ímprobo prolongado a lo largo de años, la satisfacción no puede ser mayor. En esta ocasión, el proyecto en cuestión se remonta a julio de 2002 y supuso, como cabe pensar para una traducción de más de un millar de páginas, el consumo de no pocas energías. Quienes vivieron de cerca aquel tiempo, saben bien de todo ello.

En efecto, por fin acaba de llegar a las librerías mi traducción del clásico de Alexis De Tocqueville, La Democracia en América, para la editorial Akal (ISBN: 84-460-2592-2). El texto ha sido publicado en la colección Básica de Bolsillo e incorpora un estudio crítico introductorio preparado para esta ocasión.

Sinopsis editorial
La democracia en América, es el resultado del viaje que Alexis de Tocqueville inició el 11 de mayo de 1831. El resultado, un monumental retrato de la sociedad y de la política norteamericanas que refleja, por un lado, la esencia y el funcionamiento de sus instituciones, como producto de las costumbres de sus habitantes y, por el otro, un caleidoscópico muestrario de la vida cotidiana de ese país. De aquí, Tocqueville extrajo los principios en que se basa, o debería basarse, un Estado democrático. A más de un lector de su época sorprendió el análisis de Tocqueville en torno a la tentación hacia los abusos en que podría caer el poder mayoritario, como si fuera igual de tiránico que un poder monárquico. También llamó la atención su análisis de los partidos políticos y el papel de la prensa como influencia sobre el gobierno. Finalmente, hasta la fecha resalta su diagnóstico sobre las influencias de la democracia en la vida social política e incluso económica de los norteamericanos. Pero principalmente desconciertan al lector de hoy las predicciones que llegó a formular Tocqueville en 1832 y que la ronda de la historia hizo que se cumplieran.

+ información sobre la edición clicando aquí

[ es ] Curso sobre nacionalismos y movimientos sociales en el máster Ciudadanía e Inmigración

El próximo lunes 13 de febrero, de 18h30 a 21h30, tendrá lugar el curso sobre nacionalismos y movimientos sociales en el marco del máster Ciudadanía e Inmigración que dirige el profesor Ricard Zapata (UPF). Se abordará la especificidad del nacionalismo como movimiento social y sus vínculos, empíricos y normativos, con la ciudadanía, así como el desafío que en la actualidad suscitan al respecto los grandes processos migratorios.

[ es ] Clase sobre los nacionalismos y Europa para estudiantes de la University of Chicago

En el marco de las actividades que la University of Chicago desarrolla de consuno con la UPF, ayer a las 14h tuvimos una clase sobre Los nacionalismos y Europa. Una vez más se puso de relieve el interés que suscitan las cuestiones nacionales europeas a quienes vienen del otro lado del Atlántico.

[ es ] Comienzo del seminario los nacionalismos europeos en perspectiva comparada: el caso catalán

El pasado día 30 de enero comenzamos el módulo del Programa de Estudios Hispánicos y Europeos (PEHE) sobre los nacionalismos europeos en perspectiva comparada. Tomando como referencia el caso catalán, el curso consta de dos partes; una primera dedicada a los enfoques teóricos y metodológicos del estudio del nacionalismo, y una segunda que analiza caso y áreas geopolíticas implicadas en la casuística europea (+ info sobre los contenidos).

[ cat ] En marxa Seminari del GRTP

Dimarts passat 30 de Gener es va engegar novament el Seminari del Grup de Recerca en Teoria Política (GRTP). La propera sessió està prevista pel dilluns 26 de Febrer.

+ info en breu aquí. Fins aviat!

[ cat ] Existeix una altra manera d'informar?

El pròxim 28 de febrer, a les 13h30 en la Facultat de Comunicació Audiovisual (aula 108 de l'edifici de Rambles, UPF), presento la xerrada sobre mitjans de comunicació alternatius en la qual parlaran representants de diferents experiències en el terreny comunicatiu lligades als moviments socials (Indymedia, Directa, etc.)

Organitza: SEPC.

[ es ] Proyección y charla coloquio sobre los derechos humanos en la RDA

El próximo día 15 de febrero, en Iruña/Pamplona, intervención como introductor a la charla-coloquio sobre los derechos humanos en la extinta República Democrática Alemana (RDA) que tendrá lugar con motivo del estreno de La vida de los otros de Florian Henckel von Donnersmarck.

Organiza: IPES-Elkartea.

+ infos sobre la película en alemán

[ gz ] Xornadas sobre asemblearismo e movimentos sociais

Entre os vindeiros dias 26 e 30 de marzo terán lugar na Faculdade de Ciências Políticas e Sociais unhas xornadas sobre asemblearismo e movimento estudantil. Velaqui o programa:

1ª Xornada (Luns 26) “Principios teóricos do asemblearismo”

16:00-18:00 Novas formas de antagonismo no capitalismo cognitivo (a universidade post-fordista a emerxencia do cognitariado...) Raimundo Viejo (Professor visitant a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona)

18:00-20:00 Movimento estudantil e movimentos sociais: a política das multitudes. José Ángel Brandariz (Profesor da Universidade de A Coruña (UDC))

20:00-22:00 Enfoques teóricos da democracia participativa. Marta Lois
(Profesora da Universidade de Santiago de Compostela (USC)) (Esta conferencia será cambiada a outra data ainda por confirmar)

2ª Xornada (Martes 27) “O asemblearismo coma movemento social”

12:00-14:00 A Alternativa dos Veciños de Oleiros. Angel García Seoane (alcalde de Oleiros)

16:30-18:30 Movementos alternativos en Italia. Francesco Raparelli (Desobedienti Roma)

18:30-20:30 Experiencia sobre o cooperativismo. Coordenadora galega de Cooperativas. Mar Pernas (Unión de Cooperativas de Trabajo Asociado UGACOTA).

3ª Xornada (Mércores 28) “O asemblearismo coma movemento estudantil(1): o movemento anti-LOU un exemplo historico de organización asemblear”

16:00-18:00 O movemento anti-LOU significado social e político. Iván Júlio Ramos Martínez (Licenciado en Socioloxía pola Universidade de A Coruña (UDC))

18:00-20:00 O movemento estudantil anti-LOU en Compostela. Interverán tres compañeiros que viviron a LOU en Compostela explicándonos as súas experiencias en feitos concretos desta movilización:

- O peche de Filoloxía. Pablo Marterana (Nahuel) (Estudante de Bioloxía (USC))
- A Coordenadora da Asemblea de Estudantes de Compostela. Iago Fernández (Estudante de Física (USC))
- Os disturbios do 14, 15, 17 de Febreiro. Ignacio Lugilde (Estudante de Ciencias Políticas USC))

20:00-22:00:
- A creación e traxectoria do grupo de profesores Mazarelos. Isabel Diz (Profesora da Universidade de Santiago de Compostela (USC))
- A experiencia do movemento anti-LOU en Madrid. Roi Ribeira (Estudou na Universidad Complutense de Madrid (UCM) e participou nos CAEF)
- A experincia do movemento anti-LOU en Barcelona.

4ª Xornada (Xoves 29) “O asemblearismo coma movemento estudantil (2): experiencias asemblearias no ámbito universitario”

12:00-14:00 “Problemas e virtudes dos movimentos antiglobalización”. Carlos Taibo (Profesor de la Universidad Autonoma de Madrid (UAM))

16:00-18:00 A Coordenadora Interasemblear de Compostela

18:00-20:00 Explicarán brevemente as experiencias e a situación da súa asemblea compañeiras/os de: Asemblea de Bioloxía, Asemblea de Físicas, Piratas da Ría, Asemblea de Estudantes de Ciencias Políticas, Asemblea de Farmacia, Asemblea de Dereito, Asemblea de Traballo Social.

20:00-22:00 Mesa redonda arredor dos puntos nos que existe disparidade de
funcionamento e incluso ideoloxía entre as distintas asembleas.

5ª Xornada (Venres 30) “O futuro do asemblearismo”

16:30-19:00 Proxección do filme “La Toma” (Sebastián Wainstein, Argentina 2000) e debate posterior.
19:00-21:00 Mesa redonda sobre o futuro do asemblearismo. Marta Lois, un compañeir@ da Asemblea de Estudantes de Ciencias Políticas

[es] Patriotismo constitucional, republicanismo y lengua

Reflexiones sobre el nacionalismo negativo de Ciutadans

Comunicación al VII Congreso Vasco de Sociología y Ciencia Política
Área de Trabajo 10 : Identidad, Lengua y nacionalismo

El éxito electoral de la candidatura Ciutadans/Partit de la Ciutadania en las últimas elecciones autónomicas catalanas ha puesto de manifiesto la que hasta ahora era una expresión latente del que, en el contexto de otros debates sobre la cuestión nacional se ha dado a conocer como “nacionalismo negativo”. En efecto, el reciente ejemplo catalán parece encajar bien con la definición de una expresión política concreta del conflicto nacional caracterizada por encontrar su particular concreción discursiva en la imposibilidad de un enunciado afirmativo de la identidad nacional del Estado debido al déficit de legitimidad democrática que éste encara. El caso de Ciutadans, sin embargo, se configura como una variante particular de este nacionalismo negativo, toda vez que en su problematización identaria se aleja de las premisas normativas a las que aspiraría una opción republicana de corte patriótico constitucional como la predicada por autores alemanes tales como Jürgen Habermas o Dolf Sternberger. En la comunicación que presentamos nos proponemos analizar, más en concreto, el papel que en este preciso sentido juega el problema lingüístico como clave del desplazamiento discursivo que invalida el proceso de desdiferenciación cognitiva requerido por la normatividad republicana.