1. Anàlisi de la conjuntura
Després de tres dècades de democràcia liberal, el règim polític instaurat amb la Constitució de 1978 ha passat de mostrar alguns símptomes d’esgotament a entrar en crisi directament. Prova d’això mateix ha estat l’obertura d’una sèrie d’estructures d’oportunitat en els diferents nivells en què s’estructura la governança neoliberal (local, autonòmic, etc.) i, amb això, l’emergència d’una onada de mobilitzacions integrada per diferents cicles de lluites socials. Part integrant d’aquestes, amb les seves especificitats, importacions i aportacions, és la sèrie de cicles concatenats que s’ha vingut desplegant en el vector catalanista del moviment: PDD, consultes, 10J, Diada de 2012... De resultes d’això, la crisi del règim s’ha accelerat i, per això mateix, és necessari saber més exactament de quina crisi parlem, en quin context crític ens trobem concretament.En aquest sentit, a un altre lloc ja hem avançat una hipòtesi que es pot sintetitzar de la manera següent: l’actual crisi en són en realitat tres; una primera crisi de legitimitat (d’impugnació del règim) que ja ha assolit la seva maduresa i segueix el seu curs; una segona crisi institucional, que s’evidencia, per al que ara ens ocupa, en els comportaments disfuncionals del règim (pocs exemples millors que la sentència de l’Estatut), però que encara no ha assolit els nivells propis d’un “trencament del règim” (el que els estudis de canvi de règim anomenen: “regime breakdown”); i una tercera crisi d’institucionalitat, que dista, desafortunadament, d’haver avançat prou per oferir a les altres dos crisis, el punt d’inflexió que decanti la balança definitiva cap a l’emergència d’un poder constituent (sense el qual, potser sigui necessari dir-ho, no hi ha independència que pugui ser pensada).
En aquest context de triple crisi, els actors polítics (a no confondre
amb les organitzacions polítiques i/o les seves aliances) es defineixen
de manera decisiva pels seus posicionaments estratègics respecte a la
tercera de les crisis: la crisi d’institucionalitat. No pot ser d’una
altra manera, ja que si en un context com l’actual un poder es diu
constituent és perquè constitueix, i constitueix quelcom nou; d’altra
manera seria un poder constituït, el que ja està en vigor. Sense la seva
resolució, les altres dues crisis poden ser tancades en fals, no sense
haver estat abans aprofitades per reconfigurar per complet el règim
polític.
La primera divisòria del règim que ens trobem avui és la que opera
sobre el dret a decidir. Al voltant d’aquest posicionament s’articula,
agradi o no, el debat públic català des de la Diada de 2012. L’èxit del
vector catalanista de la política de moviment en canviar el marc general
d’interpretació i situar la qüestió nacional per damunt de la qüestió
social (que venia operant des del 15M) no pot ser comprès sense tenir en
consideració el tancament previ de l’estructura d’oportunitat política
desprès del 20N a nivell estatal i el seu reforçament a nivell català.
No podia ser d’una altra manera donada la configuració multinivell del
comandament sota el qual vivim.
La divisòria sobre el dret a decidir defineix els seus límits
travessant un PSC en crisi i articula una àmplia majoria social en el
país que, no obstant, es fa més ajustada quan és objecte al seu torn
d’una subdivisòria com és la que marca l’escissió independentista. En
aquest cas, no hi ha dubte que la recent incorporació de la majoria de
CiU a l’independentisme ha fet bascular els equilibris interns que el
catalanisme havia vingut mantenint en les tres darreres dècades. Tot amb
tot, aquesta reorganització del camp catalanista ha desvelat el
caràcter ideològic del que s’acostuma a entendre sota el significant
“independència”, i que demostra, malgrat els oceans de tinta vessats,
que el debat públic segueix operant amb més de mig segle de retard
respecte a la realitat del comandament (del qual se’n deriven, a més, no
poques febleses polítiques de l’independentisme.
Des de la Diada de 2012 el catalanisme més i millor integrat al règim,
amb Mas i CiU al capdavant, s’ha decantat per un joc perillós: tensar la
corda de la representació de conflicte nacional en el marc de l’Estat
de les autonomies fins entrar en el terreny de la paradoxa permanent i
oferir a Esquerra una integració més gran en la seva parcel·la del règim
a canvi d’una dretanització visible en indicadors com els pressupostos,
el cas de l’assassinat de J.A. Benítez i altres elements de connivència
amb el propi règim. La motivació per això respon, d’una banda, a les
opcions del càlcul racional en un sistema de govern multinivell (en
l’actualitat, després del tancament de l’estructura de l’oportunitat
estatal, el 20N, existeixen tres coalicions eventuals que encaixen en el
que es coneix com a “coalició mínima vencedora” o suficient per
governar amb un màxim pramàtic de coeherència ideológica: CiU+PP,
CiU+PSOE, CiU+ERC). Per altra banda, l'adopció d'un discurs obertament
independentista per CiU respon també a la necessitat de contenir en els
marges de la representació de l’independentisme (de la representació que
no de l’independentisme real) el procés de subjectivació antagonista
que s’ha vingut desenvolupant en la sèrie de cicles de mobilització
catalanistes haguts els darrers anys (PDD, consultes, etc.).
Sense tenir en compte tot això, com tampoc les perspectives de càlcul tàctic que s’obren ad futurum,
difícilment podem acabar de comprendre l’equilibri precari amb el qual
CiU intenta conservar la centralitat en el sistema polític català
(centralitat que desapareix per la pròpia desaparició d'un centre), al
mateix temps que el neoliberalisme aconsegueix, emperò, articular una
majoria al nivell de comandament de la troika per mitjà d’aquella sort
de competició característica de la governança multinivell que Albert
Nogueras qualifica encertadament de “darwinisme normatiu” i que no ve a
ser sinó el complex dispositiu amb el qual s’està operant l’efectuació
de la transferència de les sobiranies nacionals a un comandament
capitalista globalment integrat o “Imperi”.
A l’arena política catalana, per tant, ens trobem amb una iniciativa
política complexa i combinada (un lideratge entre elits), pròpia d’un
sistema de partits tendencialment consociatiu com és el que configura el
Parlament, però que es troba sotmès al seu torn a l’observança del
règim i les prefiguracions institucionals de l’Estat de les autonomies. I
encara que a la pràctica això comporta una extraordinària complicació a
l’hora de poder resoldre el comandament sobre la societat en un context
d’implementació de retallades, el fet és que el propi règim demostra
amb això una flexibilitat, una mal·leabilitat i habilitat inqüestionable
per generar un espectacle independentista capaç de capturar l'esmentada
subjectivitat en els marges de les concessions institucionals del
parlamentarisme autonòmic.
Més encara: derivat d’això mateix, la societat civil, coneguda i
reconeguda pel catalanisme com a un contrapoder públic indubtable, és
igualment incorporada en una posició subalterna dels jocs d’elits
coherent amb el que Guillem Martínez ha anomenat “cultura de la
transició”. Les organitzacions que s'identifiquen en aquest procés com
“societat civil”, més que centrades en la seva pròpia ubicació política
miren subalternament cap al Govern molt abans que cap a la potència
política de la seva autonomia com a moviment. La raó per això resideix
en la tercera de les crisis que apuntàvem, així com en la incapacitat de
pensar la política fora de la ideologia liberal.
A més a més, en l’actual escenari polític només les CUP poden ser
identificades com a indicador políticament significatiu en el terreny
parlamentari d’aquesta institucionalitat altra que requereix una sortida
constituent de la crisi. Certament, cal objectar que les CUP gairebé no
han avançat gran cosa després de la seva entrada al Parlament, però
tampoc és menys vàlid dir que, quan menys, les CUP es plantegen una
qüestió democràtica més seriosament que la resta de partits. Només si es
comença per aquí es pot declinar la crisi de manera favorable. Queda
per veure que hi hagi una voluntat declarada i de conjunt en aquest
sentit.
2. Claus per definir un full de ruta
L’escenari que es perfila després d’haver-se indicat la data de la
consulta i definida la (doble) pregunta permeten pensar un full de ruta
marcat per un únic fet: l’independentisme s’enfronta a l’hora de la
veritat de la seva pròpia potència. Com és sabut “una cosa és predicar i
una altra donar blat”, o el que és el mateix: una cosa és reivindicar i
fins i tot proclamar la independència i una altra aconseguir fer
efectiu aquest objectiu en termes polítics i no ideològics.
El catalanisme independentista ha viscut fins ara en una posició
políticament molt còmoda, consistent en demanar quelcom que no se sabia
si es podia donar i presentar-lo com una panacea per resoldre els
problemes nacionals. Davant l’escenari futur que es perfila té dues
opcions: persistir en la lògica del predicar sense donar blat i entrar
en un escenari de repartiment de culpabilitzacions una vegada implosioni
el projecte de la sobirania moderna en que arrela avui el projecte
indepedentista molt majoritariament o començar a pensar seriosament el
que vindrà després de la independència (obrir ja l'escenari
postindependentista).
En el primer cas, l’esquerra independentista porta totes les de perdre.
En el millor dels casos pot ser dipositària —gràciesal descontentament
amb les retallades i la complicitat d'Esquerra amb CiU—d'un cert
transvasament electoral conjuntural provinent del vot independentista
d'esquerra moderada. En l’eventualitat de l’accés d’aquesta al poder, un
transvassament així seria més aviat magre si es pensa en relació al que
es podria articular per altres vies. Les CUP trobarien aquí el seu
propi sostre com l’escissió de l’escissió catalanista (quelcom que ja
s’ha vist no va donar molt bon resultats a SI, Reagrupament i d’altres).
Aquesta opció, en definitiva, és una opció que no veu l’independentisme
més enllà de la seva pròpia configuració identitària i que el limita,
en definitiva, als alineaments heretats del passat.
El segon cas és políticament més complex, però també més interessant de
cara a donar articulació a un poder efectivament constituent. En
aquesta opció, la qüestió és pensar més enllà de la pròpia independència
realineaments que permetin alterar els equilibris induïts pel règim cap
a un escenari altre que el que de moment es verifica. En el pas a la
formulació del problema que planteja actualment la mutació de la
sobirania (això que se intenta expressar com a “dret a decidir”), el
catalanisme independentista ha de fer-se post/independentista sota pena
de quedar-se abocat a ser un mer romanent històric.
I és que la independència entesa com a fundació d’un Estat-nació a la
manera en què es van instituir els Estats dels móns postcolonial i
postsoviètic, està mancada de sentit a l’interior d’un sistema polític
que es basa en una governança multinivell (la UE realment existent, no
la de les fantasies impolítiques). N’hi ha prou amb un exemple que
mostra una evidència empírica tan incontrovertible com sovint
ideològicament negada: totes les secessions conegudes a Europa han
tingut lloc perquè un territori accedís de manera avantatjosa a la UE,
no per sortir-ne. No hi ha fal·làcies polítiques més infundades en
termes politològics que les que neixen del raonament axiomàtic que veu
possible la instauració d’un Estat-nació al si de la UE en l'actual
definició d'aquesta. Això, és obvi, no vol dir que el catalanisme hagi
de renunciar a les seves aspiracions d’alliberament nacional. Significa,
emperò, que l’emancipació de la nació catalana no tindrà lloc en el
marc institucional del modern Estat-nació ni del sistema de governança
multinivell que d'aquest s'ha derivat (la UE).
En definitiva, des d'aquesta perspectiva, qualsevol full de ruta
passaria per instal·lar primer l’horitzó polític més enllà de
l’independentisme, en l’anàlisi de la governança multinivell: per
diagnosticar la mutació de la sobirania (no només una mera transferència
vertical de poder cap amunt i cap avall, sinó cap enfora, cap als
mercats, les agències privades de “seguretat”, etc.); per abordar la
crisi de la democràcia liberal i generar un instrument polític capaç de
formular solucions en el marc d’aquesta institucionalitat altra que la
del règim en vigor. Per més difícil que sembli, és bastant més realista
que la instauració d’un Estat-nació.
En aquest sentit, és necessari que el catalanisme de l'esquerra
independentista es pensi en el marc de les transformacions hagudes més
que en la negació de l'obsolescent Estat espanyol, en el context que
l’ha portat al Parlament i que —potser calgui dir-ho—no és de ser
l’escissió de l’escissió, sinó el d’haver estat identificades les CUP
com una institucionalitat altra capaç d’alguna manera d’iniciar el
procés de definició d’aquella democràcia real. En l’any transcorregut
des de la seva entrada al Parlament, les CUP han perdut molt de temps
sense oferir resposta a la pregunta de la nova institucionalitat.
L’horitzó estratègic de la mal anomenada “unitat popular” no ha servit
més que per tancar-se on, pel contrari, hauria d’haver-se obert. Després
de tot, operar en l’autoreferencialitat no és més que aixecar els
costos de participació en l’acció col·lectiva per a qui no comparteix el
teu propi marc de referència identitari.
Per tant, el catalanisme independentista hauria d’allunyar-se dels
cants de sirena electorals i començar a prendre’s molt seriosament les
limitacions del seu marc identitari, ideològic i organitzatiu, de les
solucions institucionals que ha adoptat i dels companys de viatge amb
els que vol buscar una simbiosi política. En una mutació de la sobirania
en la qual la reticularitat no és una opció, sinó una transformació de
la constitució material de la societat, persistir en la reductio ad unum(en
la unitat popular) és tancar-se a l’efectuació del poder constituent.
Així són ja, per evidenciar-ho, vectors altres, escindits de l’esquerra
independentista encara que interseccionals a aquesta, com és el cas de
Procés Constituent o —més interessant encara—el del multireferèndum. Qui
pensi que el 15M ha estat la flor d’un dia i no la concreció d’un
contingent d’una transformació de fons en els repertoris d’acció
col·lectiva s’arrisca a descobrir-se fora del camp polític més aviat que
tard.
De cara al futur, per tant, urgeixen modificacions discursives
importants, una aposta seriosa per aquesta institucionalitat altra que
de moment no s’ha concretat gaire (i quan l'ha fet ha estat a “les” CUP
malgrat “la” CUP) i una política de reconeixement cap a l’exterior de
l’esquerra independentista que faci possible la producció d’una
interfície del moviment en el govern representatiu, no necessàriament
sota la marca CUP o CUP-Ad'E, encara que no sense les CUP com és
evident. Les properes eleccions municipals ofereixen en aquest sentit,
més enllà del previsible creixement, un terreny de joc especialment
interessant a la ciutat de Barcelona (on per defecte el problema no
resolt a nivell autonòmic es torna a donar en virtut de les dimensions
de la ciutat). Al cap i a la fi, és aquí on s’ha obert la finestra
d’oportunitat per formular la interacció amb l’electorat que va fer
possible l’entrada de les CUP al Parlament. I aquí serà on les CUP es
transformin en instrument d’una modalitat d’agència democratitzadora o
es limiti a escissió de l’escissió del catalanisme.
No són pocs qui a l’independentisme pensen que només estem davant d’una
conjuntura més de la sèrie de cicles que condueix inexorablement a la
instauració d’un Estat nació. Com si es tractés de procés polític guiat
per un telosi no del resultat sempre contingent de les lluites
socials en curs, prefereixen veure en el moment actual una mobilització
unívoca i no el complex, voluble i sempre obert al desplegament de
l’antagonisme entre societat i comandament. Per més gratificant que
pugui resultar aquesta perspectiva, la veu prudent de la virtùmaquiaveliana
sembla aconsellar l’elaboració d’hipòtesis alternatives a la vella
lineabilitat dels nacionalismes moderns (nació cultural > nació
política > independentisme > Estat).
3. Hipòtesis d'intervenció
Així, en el decurs dels esdeveniments fins al 9N o, més rigorosament,
fins a la més que probable prohibició de la consulta, poden començar a
verificar-se ja algunes hipòtesis:
1) l’Estat no està interessat en l’acomodació d’un catalanisme
independentista, però sí interessat en què el catalanisme es desplaci
fins a aquella tensió amb l’objectiu de rearticular una hegemonia
espanyolista al voltant d'una lectura resimetritzadora i centralista de
la Constitució;
2) un repte que no sigui aquest (un órdagoque no sigui capaç
d’assumir les conseqüències d’un enfrontament real), bé pot ser útil a
la producció d’una subjectivitat reaccionària necessària (encara que
insuficient) per a la recentralització del poder estatal (en aquest
sentit, ja s’han creat notables emissores de discurs com Ciutadans a
Catalunya o UPyD a Espanya);
3) ni CiU ni Esquerra estan disposats a deixar en mans de la
mobilització social el control d’un procés que abans sabotejaran que
veure fora dels seus consensos i els de les seves estructures de
mobilització en la societat civil;
4) les CUP haurien de plantejar-se seriosament si el que obtindrà de
tot aquest procés és la consolidació d’un petit “advocacy party” (un
partit que es defineix per ser indestructible defensor d’una causa) o si
aspira a trencar l’hegemonia neoliberal per mitjà d’un procés de
mobilització més ampli del que en sigui part i no una part dirigent,
sinó una part federada a altres que, eventualment, puguin néixer
d’experiències com el 15M, PAH, etc. i, en certa mesura, també del
Procés Constituent (encara que en aquest cas, és evident, aquest procés
hauria de modificar algunes de les seves premisses).
En la darrera dècada, la política catalana ha generat un dels
laboratoris polítics més interessant d’Europa. Sense cap mena de dubte,
el procés de subjectivació canalitzat pel vector catalanista de la
política de moviment ha demostrat una potencialitat constituent molt
important, però de la qual desconeixem si serà suficient per alterar
aquest estat de coses. Fins ara, els pronòstics en tots els sondejos
mostren una inequívoca crisi del règim. Ningú pot dubtar que els
diferents vectors de la política de moviment en acció en els darrers
anys (catalanisme, 15M, vivenda, etc.) han aconseguit impugnar la
legitimitat del règim. Tampoc hi ha dubte de què la crisi institucional
és avui un fet difícilment qüestionable després de la sentència de
l’Estatut i l’emergència d’un sistema de partits fundat en l’avenç del
dret a decidir.
Queda per passar, finalment, a prova decisiva per decantar les coses. A
saber: resoldre la crisi d’institucionalitat per mitjà de la producció
d’innovacions en l’agenda política. Notables com David Fernàndez,
organitzacions de partit com les CUP i els diferents moviments han
d’articular altres relacions que aquelles amb les quals segueixen
operant. Els notables han d’estar sotmesos a la política de partit i
aquesta a la de moviment. Si això no canvia, altres seran les
estructures d’oportunitats, altres els contextos, però certament també
altres els seus protagonistes. És hora de saber aprofitar el moment de
manera oportuna, és l’hora d’allò que els teòrics de la primera
democràcia anomenaren kairós.
