Article publicat al setmanari Directa, 24 de juliol 2013, pàg. 11
S'acaba el curs i, com cada any, arriba l'hora del balanç de les mobilitzacions en defensa de la universitat. Un any més, el resultat és paradoxal: per una banda, queda demostrada un cop més la capacitat mobilitzadora de la PUDUP, per l'altra, sembla insensat considerar que els resultats, en el seu conjunt, siguin més que una desfeta: professors i investigadors que no renovaran contracte, que es quedaran sense recursos, que veuran retallades les seves nòmines, etc; personal administratiu que serà més explotat, precaritzat o, directament, expulsat; estudiants que hauran de pagar les pujades de taxes o que es quedaran fora per no poder pagar-les.
Davant d'això, és un imperatiu ètic, però sobretot polític, deixar de persistir en una estratègia que ha demostrat ser inoperant. Hi ha qui pensa que, amb més vagues, més manifestacions, més del mateix, la cosa podria canviar. Ho dubto molt. En tot cas, cal veure si existeix algú o quelcom capaç d'anar més enllà d'on ja s'ha anat. Més que desafiar a discutir, desafiem a demostrar-ho.
Tenir ideologia és fàcil. La dificultat serà mantenir una mobilització quan qui s'hauria de mobilitzar està essent terroritzat, precaritzat o expulsat i quan no es poden oferir resultats mínimament convincents o esperançadors. Reconec que no sé a on em pot portar la meva hipòtesi d'intervenció política, però tinc clara una cosa: persistir en l'estratègia actual condueix a una derrota segura. Així ho vaig expressar durant la Caputxinada 2.0 i així s'ha tornat a verificar un any més.
Llavors, cap a on dirigir els nostres esforços? A risc d'errar-me, proposo un gir estratègic en tres passos:
(1) Urgeix obrir l'espai de mobilització més enllà de les universitats. Després de dècades de neoliberalisme, la universitat ha estat modelada de tal forma que no és possible alterar de manera positiva la correlació de forces en el marc polític existent. La jerarquia, l'opacitat, la corrupció i altres problemes no ofereixen un terreny en el que es pugui guanyar. La institució està plena de trampes i jugar exclusivament dins el seu terreny, és garantia de fracàs. Si afegim l'expulsió dels sectors més precaris i crítics, ja podem imaginar la resta. La qüestió és, doncs, començar a pensar des de l'exterior de la institució.
Això mateix condueix a (2) la necessitat de produir institucions del coneixement que es fonamentin en la composició social de la precarietat i en una institucionalitat diferent (govern, modularitat, mètrica, etc.). Si no produim, organitzem i visibilitzem aquest exterior necessari a la reorientació estratègica, difícilment es podrà avançar. No només s'ha de modificar substancialment la composició de l'antagonisme reconeixent la precarietat en tots els seus aspectes (classe, gènere, origen...). És necessari també que aquesta composició de la precarietat s'articuli des de les bases institucionals que assegurin al precariat la seva autonomia de cara a l'Estat i el mercat.
Per últim, necessitem (3) establir les institucions esmentades en la constitució material. Si s'aspira a articular una alternativa a la precarietat partint de la precarietat, és vital que les institucions emergents arrelin en l'economia social i solidària, que sàpiguen llegir les necessitats d'aquesta i aportar allò que requereix el seu bon funcionament.
Si, un cop desenvolupada aquesta estratègia, s'assoleix l'empoderament esperat i, des d'aquest, es considera oportú negociar amb el comandament el destí de la universitat pública-estatal o senzillament proseguir el camí de l'autonomia, és un tema que es podrà discutir. Per ara, però, no estaria de més començar per canviar una estratègia que ha estat fracassada i començar a guanyar la batalla pel coneixement i l'emancipació.
