[ cat ] Escenaris del catalanisme

Després de la Diada i abans de les eleccions, el dilema del vot independentista

Article publicat a Público, 30.09.2010, pàg. 7

No hi ha cap nació que no tingui una festivitat, una data assenyalada que recorda algun moment històric clau per a la identitat col•lectiva. Pels nacionalismes sense Estat aquesta data sol ser un important moment de mobilització i d'esforç deliberatiu per definir l'estratègia del curs polític. Així succeeix amb l’Aberri Eguna al País Basc o el Dia da Pátria a Galícia. L’Onze de Setembre no és una excepció i es pot considerar, doncs, com un moment clau per a verificar l’estat de coses catalanista.

La Diada Nacional de Catalunya d’aquest any ha estat marcada pel fet de ser un pont entre dos moments decisius com són la gran manifestació del 10-J (on la multitudinària resposta a la sentència del Tribunal Constitucional ha aguditzat la crisi de l’Estat de les autonomies) i les properes eleccions autonòmiques (moment en què la ciutadania podrà pronunciar-se sobre la qüestió mitjançant, això sí, els filtres del govern representatiu).

I és que, ens agradi o no, les properes eleccions seran en gran part una votació sobre la sentència. Junt amb la vaga general, aquest serà un dels dos grans temes de campanya. Dos temes que tensionaran les dues línies d'escissió ideològica o cleavages que divideixen la societat catalana (la nacional i la social) i de la combinatòria de les quals (l'encreuament dels eixos esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme) sorgeix el sistema de partits.

La divisòria sobre la qüestió nacional, però, està guanyant pes com a catalitzador del descontentament social. Dues raons destaquen al respecte. En primer lloc, la qüestió nacional és impulsada des de fa temps per una onada de mobilitzacions que, des de les campanyes de la PDD fins a les consultes sobiranistes i el 10-J, ha mobilitzat des d’un “marc interpretatiu” (frame) que llegeix el que passa en clau de discriminació nacional. En segon lloc, el gir a la dreta dels governs central i l'autonòmic dificulta encara més, si cal, la producció d'un estat d'opinió procliu als temes socials, afavorint la incapacitat de l’esquerra per introduir en l’agenda els temes que li serien més favorables.

Un nou context d'oportunitat

El sobredimensionament de la qüestió nacional resultant de la mobilització dels darrers temps ha vingut a sumar-se a un factor institucional com és que les eleccions autonòmiques es presenten com un moment crític per als alineaments electorals de les últimes legislatures. Aquesta conjunció de factors ha provocat una estructura d'oportunitat que ha estat llegida per alguns notables i petits partits independentistes com la possibilitat efectiva de fer carrera. Darrere d'aquesta eclosió de candidatures independentistes hi ha la debilitat d'ERC per capitalitzar una situació que, contràriament al que està passant, li hauria de ser particularment propícia.

La paradoxa de l’independentisme és que pot arribar a una situació en la qual el sectarisme oportunista, estimulat per la mobilització, xoqui amb la llei electoral i produeixi un parlament amb menor presència independentista que els anteriors tot i el creixement de l’independentisme. I és que la llei electoral no hi és per res. L'estructura d'oportunitats que ha afavorit al catalanisme podria desafavorir l'estratègia independentista atorgant la majoria absoluta a CiU, molt millor situada en el sistema de partits.

Al nostre sistema electoral, debilitar a ERC no vol dir constituir automàticament projectes alternatius com si de vasos comunicants es tractés. Quan parlem d'articular representacions parlamentàries l'electorat identifica les opcions amb més rendibilitat. En la pràctica això significa que només els sectors més ideologitzats (els que estan dividint l'electorat independentista) apostaran finalment per abandonar la principal marca del independentisme. Per contra, debilitar a ERC sí pot significar enfortir a CiU, tan a prop de la majoria absoluta com lluny de la independència i malbaratar milers de vots d’un mateix camp (l'independentista). Tal com estan les coses, els independentistes descontents millor farien en crear un bon lobby amb el que pressionar a ERC que no pas crear candidatures fragmentadores d’un electorat limitat.

[ cat ] I després de la vaga?

Article publicat a l'edició catalana de Público (10 de setembre de 2010, p. 4)

El proper dia 29 els grans sindicats han convocat una vaga general en resposta al gir del govern en la política econòmica. Des que es va convocar hem sentit arguments sobre la seva conveniència, però no gaire sobre la seva eficàcia en defensa del món del treball. Aquest silenci hauria de ser doblement preocupant si considerem que convocatòries anteriors no han aconseguit aturar dècades de retallades neoliberals.

Certament, des d’una perspectiva històrica la vaga general ha suposat grans èxits pel treball en el seu conflicte amb el capital. Des que a principis del segle XX, una nova generació d'estrategs del moviment obrer van defensar la seva conveniència (per exemple, Rosa Luxemburg i el seu Vaga de masses, partit i sindicats), l'adopció de la vaga general com a repertori d'acció col•lectiva ha permès millores decisives.

La clau d'aquest èxit —particularment notori en els anys daurats del keynesianisme— radicava en la seva millor adaptació com a repertori d’acció a l'àmbit territorial de decisió que era l'Estat. Enfront de la fàbrica del XIX com a domini del patró, el comandament capitalista del segle XX havia trobat a l'Estat el marc institucional de la política econòmica. La vaga general va ser la resposta del treball per aconseguir millores.

Amb el progrés de la globalització, però, ja no sembla tan clar que el repertori hagi de tenir únicament l’Estat com àmbit d’intervenció. Cal només pensar que les mesures han vingut en part imposades per poders exteriors a l'Estat. Ens agradi que no, la globalització és un fet.

Arribats a aquest punt ens trobem, doncs, amb el problema del dèficit creixent del marc institucional de la negociació col•ectiva. Aquest dèficit, però, encobreix també certs privilegis dins del treball. De fet, sota l'apel•lació unitarista a la classe treballadora, s'oculta, per desgràcia, una composició social extremadament desigual en la que fallen més i més els mecanismes de representació interna del treball.

Així, allà on el marc de negociació instaurat pels Pactes de la Moncloa havia estat pensat per a les figures del treball fordista (treballadors homes, nacionals, de grans centres fabrils, protegits per convenis, etc), avui se'ns presenta una maquinària sovint insuficient, buida i deslligada de les realitats laborals própies de les societats postindustrials (figures del treball precari, feminitzat, extremadament qualificat, migrat, de petites empreses, etc). Pretendre que la realitat del treball no ha canviat després de dècades de reajustaments neoliberals no sembla molt raonable.

El marc institucional en vigor, però, segueix sent el mateix (amb fort arcaismes predemocràtics com la llei de vaga, per cert). I el fet que en el marc actual tampoc s'estiguin donant les condicions institucionals que facin possible revertir l'hegemonia interior del treball apunta escenaris futurs molt poc esperançadors marcats per la pervivència d’un modell productiu arcaic, la anomia, la xenofòbia, així com tot un seguit d'expressions polítiques de la crisi. Les crisis de la banlieue francesa o de Grècia són bons exemples actuals del que passa quan la representació del treball falla.

Davant d'aquesta situació, sembla que les solucions previsibles del treball passin per reintroduir en el repetori elements de ruptura desobedient que aconsegueixin, si més no, visibilitzar el desigual repartiment dels costos de la crisi. Després de tot, quan el marc institucional falla, la desobediència civil és l'última eina democràtica. Els marcs institucionals no canvien per si mateixos, sinó per l'emergència de formes disruptives d'acció col•lectiva que l’Estat necessita canalitzar posteriorment. La vaga mateixa, com a molts repertoris, també era desobedient (alegal o il•legal) en els seus inicis.

En cas contrari, la lògica de les últimes vagues s'apoderarà de l'escenari posterior: guerres de xifres, desencís, progrés electoral d'una dreta corrupta i sense programa (abans fins i tot d'accedir al poder)... Avui més que mai en les últimes dècades s'imposa reinventar un nou marc institucional per a la negociació d'interessos que tradueixi la mobilització en un progrés efectiu i beneficiari, en primer lloc, dels que paguen la crisi de manera més directa.

[ es ] Entrevista en Periodismo Humano

La brecha entre el activismo social y la política de partido, entrevista para el artículo de Juan Luis Sánchez en Periodismo Humano, volviendo sobre el tema de las políticas del notable, el partido y el movimiento. A vueltas, pues, con el problema de la agencia política.