[ cat ] No pensis en un burca

Com l'esquerra perdrà les eleccions sense que les guanyi la dreta



Article publicat al diari Público, el 30 de juliol, pàg. 5.

nota: he d'agrair aquí a Gaëlle Suñer la seva interlocució i maduració de la idea original. Malauradament no ens va ser possible finalitzar-lo conjuntament, així que el que pugui tenir de bo segur que és cosa seva; haver destrossat una bona idea, només responsabilitat meva.

Després del fiasco del referèndum sobre la Diagonal, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, s’ha llançat a una fugida cap endavant que no presagia res de bo, ni per al seu partit, ni per a l'esquerra en general. No fa gaire, a les pàgines d'aquest mateix diari, Gemma Galdon advertia del risc d'una deriva cap al populisme punitiu. La temptació d'aconseguir un ràpid ressò mediàtic gràcies a la instal•lació de càmeres de vigilància o la prohibició del burca pot tenir uns costos molt més grans dels que calcula qui proposa aquestes mesures.

Deixem de banda les consideracions de tipus ètic i normatiu sota les quals ningú que es reconegui com a demòcrata hauria de deixar de veure amb preocupació com és tractada la qüestió. Acceptem hipotèticament que la política és “l'art del possible” i que és admissible abordar assumptes com els drets civils (dret a la llibertat de culte, d’expressió, etc.) de forma merament instrumental.

Doncs bé, fins i tot des d'una perspectiva com aquesta, les mesures que s’estan adoptant són un greu error de càlcul que prepara avui la derrota de l’esquerra a les properes municipals. L’explicació és senzilla i es pot trobar al títol d'aquest article. La frase “No pensis en un burca” suscita inmediatament una única image: un burca. Tan si es vol com si no, al llegir aquesta frase som incapaços de debatre sobre altres temes. El problema doncs no és adoptar posicions d’esquerres davant d’aquesta qüestió, sinò més aviat el fet mateix de parlar-ne quan en realitat no té cap mena de rellevància per als barcelonins d’esquerres (té llavors un efecte desmobilitzador del propi electorat).

Aquest títol no és casual. Ha estat inspirat per l’obra No pensis en un elefant de George Lakoff. La seva hipòtesi suggereix que quan l’esquerra perd la capacitat de definir l’agenda pública amb el seu prisma particular, la ciutadania l’acaba identificant com oportunista i incoherent. I és que en el joc electoral representatiu, abans que els programes (que gairebé ningú llegeix), abans fins i tot que les promeses (que gairebé ningú compleix) el votant vota confiança i aquesta exigeix, per sobre de tot, congruència entre actuacions i valors, coherència sostinguda en el temps. Ningú es refia de qui canvia de direcció com un penell.

Arribats a aquest punt, es podria adduir que no hi ha res de negatiu a sortir al pas d'un debat generat pels mitjans adoptant mesures puntuals com el decret sobre el burca. I en efecte, no seria un problema si no fos perquè, en traslladar el debat al terreny simbòlic-cultural de la dreta, amplifiquen els errors comesos anteriorment en altres polítiques que són própies de l’esquerra (com les polítiques de participació i inclusió ciutadana).

El decret del burca no només és un moviment tàctic que pot enutjar a un petit volum d’electors com és la comunitat musulmana. El seu principal risc és que, en lloc d’ocultar, emfatitza els errors en fer veure la propia activitat legislativa amb ulls de dretes. Per si això no fos suficient, el desacord que provoca entre els socis de govern té un efecte directe sobre la fiabilitat de la gestió municipal. I per completar la sèrie d’errades concatenades, hem d’afegir la disonància cognitiva que produeix la mesura amb el que es defensa, en canvi, a escala autonòmica.

En aquest punt, cal un gir de 180 graus en la definició de l’agenda. La relectura autocrítica sobre les polítiques de participació ciutadana i integració social i cultural sens dubte té un cost: la despesa absurda, l’error en el disseny del referèndum, l’abandó de la participació efectiva per la publicitat mediàtica, etcètera.

Tot i així, aquest cost disposa d'unes externalitats simbòlico-culturals d’esquerres molt majors que els costos implícits del gir al populisme. La ciutadania d’esquerra no és ximple i sap renovar la confiança en qui no traeix els seus valors i admet els seus errors. Tots som conscients que estem en crisis. Es tracta, però, de enmarcar la crisi des de l’esquerra. A Barcelona existeix una majoria social a l’esquerra. No sembla per això que sigui la millor opció desaprofitar el marge que dona aquest punt de partida quan es fan les coses malament.

[ es ] El Muro de Berlín, 20 años después

Artículo sobre los 20 años de la caída del Muro de Berlín publicado en el monográfico de la revista Youkali "Uno, dos, mil... muros"

Hay acontecimientos que marcan un cambio de era. El lanzamiento de la bomba atómica sobre Hiroshima y Nagasaki divide al siglo XX por la mitad separando el antes y el después de una era nuclear. La Revolución de 1917, a su vez, inició y marcó con su proyecto socialista autoritario el “corto siglo XX” que finalizaría en 1989 con la caída del Telón de Acero. La caída del Muro de Berlín nada tiene que envidiar en relevancia a estos acontecimientos. El derrumbe del muro de hormigón que separaba la parte occidental de Berlín de la parte oriental cerró el Corto Siglo XX (1917-1989) y dio paso a una nueva etapa histórica marcada por la globalización.

Seguir leyendo

[ es ] ¿Quién manda aquí?

Publicado por Diagonal, nº 130, 14 de julio de 2010



El viraje a la derecha está servido: jubilación a los 67, recortes salariales, reforma laboral... La determinación del Ejecutivo demuestra que en su cálculo táctico se han incluido todos los riesgos: aislamiento parlamentario, huelga general, etc. Conociendo el funcionamiento del régimen español, todo apunta a que el PSOE apuesta por el regreso a las soluciones de antaño. Diríase que estamos ante una reedición de las últimas legislaturas de González –no por nada mediáticamente resucitado en los últimos tiempos–, a saber: distanciamiento de CC OO y UGT, pactos con CiU y PNV, marcaje a la derecha ocupando su discurso, recuperación de espacio mediático neoliberal, etc.

Sin embargo, este final de década no son los primeros ‘90. La huelga suena hoy a farsa del drama de antaño. En estos años, la implementación del proyecto neoliberal ha cambiado la constitución material de la sociedad alterando sustantivamente la situación de partida: estructura de clases, aparato productivo, condiciones de la negociación colectiva... Y lo que es peor, dicho cambio acompaña una reestructuración global del mando capitalista fundada en la ‘corrupción’ de la constitución formal (la Constitución de 1978).

Al decir corrupción no sólo nos referimos a la vulgar delincuencia de una parte del estamento político imbricada en la lógica del régimen –financiación de partidos, opacidad en los procesos decisionales, etc–. Aludimos también al concepto republicano; a la idea de que la subordinación de las instituciones públicas a intereses privados arriesga la existencia de éstas. Esta corrupción resulta funcional al proceso deconstituyente que (re)configura el mando capitalista, esto es, el “quién y cómo manda quien manda”.

Cuando la corrupción avanza, la democracia se deconstituye. En su forma liberal, la democracia es un régimen de contención, una concesión necesaria, aunque coyuntural, al movimiento. Pero la Historia no es lineal y lo que se democratiza puede desdemocratizarse. Contrariamente a la prédica liberal que ve la democracia como un estado de cosas, desde el movimiento la crisis es una disyuntiva entre la democratización y su involución. Por eso, mientras el mando corrompe las instituciones, nada hay más disfuncional a la democracia que limitarse a defender las posiciones conquistadas hace tres décadas. El fracaso de las huelgas pasadas prueba lo errado de la estrategia sindical y de la izquierda parlamentaria.

Treinta años después de los Pactos de la Moncloa, la acción social concertada –el pilar sobre el que se producen consenso y legitimación de la política económica– ha quebrado. Tras un periodo de medida ambivalencia –y no pocos palos de ciego–, Zapatero ha cedido a presiones ajenas a la democracia –se ha corrompido, en términos republicanos–. Al adoptar decisiones contrarias a la mayoría social sin opción revocatoria hace un uso ilegítimo de los márgenes de la democracia liberal que acelera el proceso deconstituyente iniciado por González y seguido por Aznar.

Al mismo tiempo, esta deconstitución es (re)configuración del mando a escala global. Como es sabido, el viraje a la derecha se justifica por el imperativo de dar una ‘buena imagen’ a los ‘mercados’, a la par que confianza a nuestros ‘socios’ –las grandes potencias económicas de la UE; y ello, básicamente, para conjurar el riesgo de una ‘helenización’ de la política. La amenaza más o menos velada de sanciones –el ‘rescate’ no deja de ser una sanción al pueblo griego por su rebeldía– es el argumento estrella con que se nos presentan como inevitables las medidas económicas. Rodríguez Ibarra lo expone así: “O mandamos a hacer puñetas a los mercados y tomamos el camino de la calle de en medio, o jugamos a su juego y continuamos poniendo nuestra mejor cara y nuestra más amable sonrisa para ver si nos consideran merecedores de su confianza y de su dinero. Es decir, o nos suicidamos o nos prostituimos”. Lo que se nos plantea con cínica voz no es otra cosa que aceptar que el mando manda, y que la única alternativa es la muerte –y no cualquiera, sino el suicidio–. Más allá de la retórica, la decisión se nos presenta en toda su desnudez: un poder mortal permite ejercer el dominio sobre la vida –un “biopoder”–, que diría Foucault.

Llegados a este punto, cabe preguntarse si el Estado todavía es un poder soberano o si, por el contrario, es un poder codependiente o, peor aún, subalterno de otro. Esto no significa que el Estado no sea arte y parte –la resistencia de Zapatero demuestra hasta dónde la nueva soberanía incorpora el Estado al mando–. Sin embargo, ello no resulta de un proceso constituyente europeo. Al contrario, la corrupción opera la deconstitución del régimen democrático y transfiere la decisión a instancias ajenas; no se subordina a un parlamento soberano europeo, sino a las agencias de calificación de la deuda. La mutación actual de la soberanía no se reduce, pues, a un problema de escala –del Estado a la UE–.

La configuración del mando responde al fin mismo de la soberanía moderna. Quienes suelen negar la obsolescencia del Estado aduciendo la ausencia de un marco institucional europeo o global “soberano” obvian una evidencia: la soberanía hoy no responde ya a instituciones unidireccionales y monopolísticas operativas sobre un territorio –la soberanía moderna–, sino a la interiorización del automatismo que nace de hacer aceptar un único paradigma de gobierno –Marx diría “subsunción real del trabajo en el capital”–.

La huelga del 29-S está generando una paralizante sensación de déjà vu. En el vaciamiento político de la acción social concertada –en su sustracción a la capacidad soberana de decidir–, el repertorio de la huelga general se convierte en un recurso de dudosa eficacia dentro de los parámetros del régimen en vigor. Su puesta en marcha, de hecho, es percibida por muchos como un coste excesivo. Y lo que es peor: superar dicho coste por medio del recurso al izquierdismo obrerista no deja de ser una expresión ideológica más del automatismo y, por tanto, parte del problema.

Así las cosas, convertir la convocatoria del 29-S en una oportunidad política pasa por asumir primero una escisión desobediente con los repertorios institucionalizados de acción colectiva. Cuando quien gobierna lo hace contra las instituciones democráticas, la desobediencia se erige en la única vía para hacer progresar la democratización y evitar el refuerzo de la deriva autoritaria. Más que la patronal o los medios, son los servicios mínimos, las manifestaciones rituales, los izquierdismos, etc., el principal obstáculo. A nosotros, pues, de inventar la democracia venidera

[ cat ] Desobediència al Constitucional

Bitllet d'opinió publicat al diari Público del 12 juliol 2010. Es pot consultar on-line



La manifestació de dissabte suposa una fita històrica. Aquest exercici de mobilització, però, escapa a les lectures ideològiques (i teleològiques) que està inspirant. Lluny de verificar-se en el discurs polític de la modernitat, evidencia fins a quin punt el segle XXI exigeix un altre marc de referència teòric. Anem a pams:

1. El lloc discursiu de la nació (de la nació lliure) no és el de l'Estat nacional, sinó el lloc on s'institueix la "igual dignitat de naixença" que trenca amb una decisió aliena al procediment democràtic (la sentència). Això ens situa en un horitzó que es remunta a l'origen (i en el temps es projecta més enllà) del constitucionalisme modern. El que ens constitueix com a nació lliure no és arribar a disposar d'un Estat, sinó l'exercici lliure de poder decidir que som una nació i, per tant, decidir quin vincle (foedus) volem amb la resta (aquest és el veritable acte de sobirania i no la instauració d'un Estat).

2. La política de notables i de partits s'ha subsumit en la política del moviment. Dissabte, els notables es van dissoldre en la "multitud" (Spinoza) i els partits polítics van ser incapaços d'enquadrar aquesta com a "poble" (Hobbes). Les institucions de l'autogovern (presidència de la Generalitat, presidència del Parlament, etc.) van haver de seguir el comandament de les organitzacions de la societat civil. El que ha mobilitzat la ciutadania és la desobediència al TC i no el suport a l'Estat de les autonomies o un projecte independentista (l'escissió constituent en resposta a la liquidació del procés autonòmic).

3. S'ha inaugurat una etapa que es pot tancar a les autonòmiques o progressar cap a un nou disseny institucional. En el primer cas, la ciutadania és canalitzada pel govern representatiu mitjançant les opcions electorals: unitarisme (PP i C's), renegociació autonòmica (PSC i CiU), independència (ERC) i Estat federal asimètric (ICV) o simètric (IU-EUiA). En el segon cas, s'obre un procés constituent capaç de comprendre les limitacions de l'Estat nacional, mitjançant formes participatives, cap a un disseny institucional construït des de baix, sota el principi federal com a poder constituent.

[ cat ] Article a Público sobre la sentència de l'Estatut

Les autonomies estan ferides.
L'Estat de les autonomies ha esgotat l'impuls constituent després de trenta anys.

Ferit greu. Així ha quedat l’Estat de les autonomies. El seu diagnòstic varia segons qui el realitzi. Però una cosa sembla clara: trenta anys després de la seva creació, l’Estat de les autonomies ha esgotat l’impuls constituent. La sorpresa, però, hauria de ser menor del que sembla. L’Estatut sentenciat va néixer amb un dèficit de legitimitat respecte al seu predecessor. Tots els indicadors electorals eren pitjors: menys participació (del 59,70% al 48,85%), menys percentatge del sí (del 88,15% al 73,24%), major percentatge del no (del 7,76% al 20,57%), més vot blanc (del 3,55% al 5,29%) i més vot nul (del 0,48 al 0,90%). A més, l’Estatut va ser impugnat i sotmès a examen pel Constitucional durant quatre anys. I al mateix temps s’ha anat desplegant sense l’apocalipsi previst per alguns.

El procediment. La quarta cambra legislativa

Per començar, la sentència planteja un problema de procediment. Hem pogut veure com el TC s’ha convertit en una quarta cambra legislativa amb capacitat per reorientar les decisions del legislatiu. A aquest fet no és aliena la politització del procés judicial afavorida per l’absurda esmena del PP a la pràctica totalitat de l’articulat. Al mateix temps, la modalitat de votació s’han anat adaptant a la necessitat d’arribar a una decisió final adequada a posicions ideològicament predeterminades. Lluny d’emetre’s una sentència consensuada (o com a mínim conforme a unes regles de joc definides a l’avançada), hem vist com les regles s’han anat canviant fins a l'extrem de dictar-se sentència per blocs amb el resultat de majories variables.

La cosa no s’acaba aquí. Com és sabut, dels dotze jutges, un ha mort i quatre han vist expirar el seu mandat a causa del bloqueig del PSOE i el PP. Per si això no fos suficient, els recursos de súplica presentats per la Generalitat i el Parlament van ser desestimats sense cap mecanisme compensatori a favor dels altres poders de l’Estat (més enllà de la passivitat de l’executiu espanyol).

La legitimitat. El marc de la Transició

A un segon nivell, la sentència aguditza una crisi de legitimitats derivada, en part, de tot l’anterior i, en part també, del progrés d’una ruptura constituent en la societat catalana. Mentre el TC posposava la seva decisió, la ciutadania desplegava una incessant activitat que qüestiona les limitacions del marc autonòmic de la Transició. Des de les consultes soberanistes i les campanyes pel dret a decidir fins al manifest sobre la dignitat nacional de Catalunya, en els últims anys s’ha produït una conflictivitat inèdita que qüestiona l’statu quo constitucional.

La crisi de legitimitat no només és una crisi en el règim, sinó també del règim. I és que a més de posar-se en qüestió l’statu quo, també es qüestiona el model restrictiu de democràcia a favor de més participació ciutadana. Mentre que en el model que inspira la sentència els preceptes constitucionals no són interpretables en virtut de l’evolució històrica, en el model contraposat per la política diària la democràcia supera el marc de 1978. En altres paraules, mentre que l’Estatut va ser aprovat en 2006, la sentència ens arriba de 1978.

El contingut. Replegament identitari

La negació de “tota eficàcia jurídica” del terme nació tal com està recollit al preàmbul és tendenciosa en la seva interpretació nacionalista (espanyola). Enlloc de reconèixer la potencialitat del marc de 1978, en el qual s’obria la possibilitat de la multinacionalidad, ens trobem amb un replegament identitari explícit en la persistent al•lusió a la “indissoluble unitat de la nació espanyola”. Es veta així la possibilitat d’aprofundir en el reconeixement i l’acomodació cultural. Els canvis de contingut relatius als usos lingüístics i simbòlics ho confirmen.

També és destacable la reacció corporativa. La desproporció d’articles retallats relatius al poder judicial fa dubtar molt sobre la capacitat de jutjar. Si afegim que el TC és un òrgan a mitja renovació, no resulta difícil veure com el poder judicial s’ha resistit a la democratització.

[ cat ] Jornades d'Innovació Democràtica

La Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya celebra el proper dia 8 de juliol la seva 3a. Jornada d’Innovació Democràtica.

L’objectiu d’aquestes jornades anuals és donar a conèixer diferents vies d’implicació ciutadana en la gestió dels afers públics: difondre mecanismes, metodologies i models de gestió pública que augmentin la participació ciutadana i, en general, provocar debat i reflexió sobre el funcionament del nostre sistema democràtic.

Lloc: Seu Departament d'Interior, Relacions, Institucions i Participació de la Generalitat de Catalunya. c/ Diputació, 355. Barcelona

Inscripcions: abans del 2 de juliol a l'adreça dgparticipacio.ri@gencat.cat Aquesta adreça de correu electrònic està protegida contra robots de spam. Necessites activar JavaScript per a poder veure-la o bé al telèfon 935526052

Horari: de 9,00 a 18,00 h.

Enguany, les jornades s’emmarcaran en el procés d’elaboració del Llibre Verd de Qualitat Democràtica.

Programa