25-Abril: el tercer round de consultes sobiranistes
El proper diumenge, 25 d’Abril, tindrà lloc el tercer round de consultes sobiranistes. Uns 190 municipis (d’entre ells, 15 capitals de comarca) que suposen més d’un millò de ciutadanes i ciutadans estan convocats a pronunciar-se sobre l’independència. Aquesta tercera onada de votacions es configura així com la més ambiciosa i arriscada. La mobilització arriba a dos capitals com són Lleida (uns 120.000 votants potencials) i Girona (una xifra similar si hi considerem la conurbació amb Salt i Sarrià de Ter), el que comporta un salt quantitatiu i qualitatiu per a una experiència que, fins ara, s’havia limitat a nuclis de població més aviat petits.
1. Canvi de tendència?
La mobilització ciutadana que va engegar la consulta d’Arenys de Munt i que va agafar força el 13D arriba a un moment crític després de que el 28F s'evidenciessin els primers símptomes d'un cert esgotament. L'èxit mobilitzador de la campanya no va poder evitar un cert faccionalisme intern que ha posat en risc el procés en el seu conjunt. Diumenge proper la tendència podria invertir-se o confirmar el declivi del cicle de mobilitzacions. Una vegada més, el desenllaç depèn de com s’estan combinant els factors implicats en tot procés de mobilització: condicions contextuals, actors polítics, estratègies, repertoris d’acció col•lectiva, etc.
2. Tres polítiques, una mobilització
En els processos de mobilització ciutadana sovint es troben implicades tres agències polítiques com són el notable, el partit i la xarxa activista. Les consultes no en són una excepció. Notables, partits i xarxes col•laboren i alhora competeixen des de les seves respectives formes de fer política per un objectiu comú, tot i que amb interessos de vegades contradictoris. Quan no desenvolupen les sinergies adequades, el procés declina indefectiblement. El procés de les consultes n’ha estat un clar exemple d’això. Tot i que caldria esperar que el protagonisme fos dels activistes, el que ha succeït en els últims mesos apunta més aviat en un sentit contrari. La voluntat de protagonisme de certes figures públiques (notables) i d’instrumentalització en un context preelectoral (partits) han interferit de forma negativa en la campanya. Paradoxalment, una certa pèrdua de rellevància mediàtica podria ajudar ara a les xarxes activistes a recuperar la centralitat perduda.
3. Crisi institucional i context mobilitzador
Les mobilitzacions ciutadanes són molt sensibles a les alteracions en el funcionament del règim polític. Qualsevol crisi en el règim (discrepàncies entre institucions, entre élites, etc.) pot facilitar la mobilització. Al posposar la sentència sobre l'Estatut, per exemple, el Tribunal Constitucional ha suavitzat una mica les condicions conjunturals per a la mobilització (amb una sentència adversa a l'Estatut, els incentius per a la mobilització s'haurien incrementat de manera decisiva). El consens entre PSOE i PP respecte a la renovació del tribunal contribueix igualment a elevar el cost de la participació. Per contra, en la part favorable a la mobilització, trobem les discrepàncies entre PSOE i PSC, així com un cert consens entre els principals partits parlamentaris (tot i així, més consens al Parlament i menys interferències a la campanya afavoririen encara més la mobilització).
4. Més enllà de l’Estat nacional, la radicalització democràtica
Tal com estan formulades les consultes, és clar que han trobat un sostre de participació. L'origen d'aquest es pot identificar fàcilment en el biaix d'una pregunta ben poc neutral en termes ideològics que, a més a més, és inviable des d’un punt de vista institucional (les secessions sempre han succeït en contextos post-bèl•lics i anteriors a l’accès a l’UE, mai com secessió d'un membre de l’UE i, per tant, de l’UE mateixa).
En termes de radicalitat democràtica, i a diferència d’altres casos (el Pla Ibarretxe, per exemple), la pregunta de les consultes no articula encertadament qüestió nacional i democratització. Al prefigurar la resposta a favor del Sí, les consultes priven als partidaris del No d'un incentiu a participar en un procés definit, a priori, per la seva condició no vinculant. Com resultat, la mobilització ciutadana esdevé només mobilització catalanista i com tal deficitària en els termes de legitimitat propis d'una societat multinacional.
5. Disjuntives estratègiques
El catalanisme avui es troba en un moment de transició particularment interessant. En tant que moviment encara disposa d’una formidable capacitat de mobilització. Els seus assoliments, però, dependran de la seva capacitat d'adaptació a les exigències d'un escenari global. Malauradament, els termes en que avui s'enuncien les consultes continuen sent excessivament deutors de la gramàtica política moderna i de la seva principal eina: l'Estat nacional. Per contra, la perspectiva estratègica multinivell i federalista europea segueix sent molt pobra.
La part positiva del procés radica en la voluntat de lligar la resolució de la qüestió nacional als procediments de l'autonomia democràtica i la política del moviment. Allí on el segon procés estatutari resultant de la descentralització de l’Estat nacional s’ha demostrat insuficient, la ciutadania catalanista mobilitzada està demostrant una inequívoca voluntat d’aprofundització democràtica.
6. Dos models de democràcia
Més enllà de les limitacions de l’Estat de les Autonomies, les consultes comporten un segon qüestionament potser no tan evident, però inevitable, entre dos models de democràcia. Les diferències en el tractament de migrants i menors en els casos de les consultes i la polèmica de Vic il•lustren aquesta disjuntiva: per una banda, una democràcia delegativa, partitocràtica, desafecta i sota la influència dels mitjanas conservadors que fa derivar la política cap a una berlusconització; per altra, una democràcia directa, de moviment, protagonitzada per una ciutadania activa i capaç d’organitzar la deliberació pública. Com és lògic aquests dos models no es donen en estat pur, però tampoc és difícil intuir quines polítiques porten a l’un o a l’altre.
