Al fin está listo para salir a la calle el próximo número de la revista Contrapoder. A continuación se reproduce el comienzo del artículo introductorio de la carpeta sobre emergencias que incluye este décimo número. El resto accesible, esperemos que lo antes posible, en la web de Contrapoder
Emergencias: cambios de paradigma en el modo de mando
Los años setenta fueron tiempos para un giro copernicano en la definición estratégica del antagonismo; un giro anunciado por el paradójico apotegma del 77 italiano: «la rivoluzione è finita, abbiamo vinto» (Berardi, 1997: 49). Al tiempo que la retórica de la «gran revolución», la narrativa épica de los procesos de transformación de la sociedad a través de la apropiación del poder soberano (Holloway, 2002) se había convertido en una simple forma huera a manos de las «pasiones tristes», el desafío constituyente de la política del movimiento provocaba la implosión del modo de mando nacido tras la segunda posguerra mundial. En un planeta donde la amenaza del exterminio nuclear entre superpotencias todavía regía la producción de poderes soberanos, comenzaban a abrirse por aquel entonces las primeras fisuras de la institucionalidad moderna. Esta transformación de la forma efectiva de la soberanía (Hardt y Negri, 2002: 64), perceptible en la inversión dimensional que se efectúa en el paso de molar a molecular de las magnitudes sociales con que puede ser comprendido el antagonismo, desplazaba la centralidad de lo político de la forma-Estado hacia la política del movimiento. Los años sucesivos se convertirían en los tiempos de la tentantiva incesante por readaptar los diseños institucionales a las exigencias de la captura de las subjetividades constituyentes que habían emprendido el éxodo del neocorporativismo liberal de posguerra.
Sin la comprensión de las implicaciones últimas de este desplazamiento y la subsiguiente reorganización conservadora de los ochenta, así como de la exigencia de una metodología radicada en la autonomía movimentista que comporta su explicación, resulta difícil dar cuenta del alcance de las transformaciones que se están operando actualmente a escala global. Reducir la interpretación de las claves de lo que acaece a las posibles modalidades de un pensamiento determinístico (económico, sociológico, psicológico, etc.) ajeno a la centralidad de lo político y a su constitución agonística resulta en este sentido un riesgo no menor que el de la producción de un conocimiento positivo «sobre» y no «en» el movimiento. De ahí que en lo que sigue hayamos optado por presentar esta carpeta mediante una aproximación genealógica de las emergencias atenta a la identificación de las continuidades y discontinuidades que se han venido operando tras la última ola de movilizaciones. Los diferentes análisis de las distintas fenomenologías de la emergencia que se incorporan aquí se imbrican dentro, pero a la vez se proyectan desde, el esquema más general que se presenta a continuación; y ello en la expresa intencionalidad de quien se sabe inmerso en los conflictos antagonistas de nuestros días.
dijous, de maig 31, 2007
dimecres, de maig 09, 2007
[ cat ] Bones raons per a la participació política
Publicat a L'espurna, butlletí contrainformatiu de l'AEP-UPF, nº 3.
La participació política és un element consubstancial als règims democràtics. En les democràcies liberals, més concretament, aquesta participació varia d'una manera molt notable entre l'extrem d'una passivitat pràcticament total i l'activisme frenètic dels qui dinamitzen els moviments socials. Per altra banda, no tots aquests règims polítics tenen els mateixos nivells de participació política (penseu en l’abstencionisme electoral, en la capacitat mobilitzadora de les organitzacions socials, etc.), ni en tots es participa d'igual manera (en uns països es recorre als referèndums, en uns altres a les manifestacions id’altres formes d'acció col·lectiva, etc). En aquest sentit, cal assenyalar que, mentre que en alguns casos la ciutadania troba canals institucionals que incentiven la participació ciutadana, en uns altres aquesta modalitat es troba estretament limitada. Amb tot, encara sent molt important, la participació no és només qüestió dels canals institucionals. La cultura política de cada nació intervé moltes vegades de manera decisiva, no tenintnecessàriament les mateixes expressions en tots els casos.
Siguin quines siguin, les raons per participar políticament són múltiples, algunes d'elles de tipus normatiu; les altres, de caràcter empíric. Entre les primeres trobem algunes de les quals solen ser més freqüents. Per exemple, el valor consubstancial de la participació política en la garantia d'una societat més democràtica: sense una ciutadania activa resulta fàcil que els qui han estat triats per a l'exercici dels càrrecs públics estiguin temptats de fer prevaler els seus interessos privats sobre els del mandat que els va ser atorgat. On no hi ha mecanismes de control ciutadà, on no hi ha una ciutadania atenta, s'assenten les bases per a la corrupció política. Per això, dissuadir dels avantatges de la participació activa en la política és un dels principals arguments dels qui desitgen beneficiar-se de les pràctiques clientelars i d’altres formes de corrupció.
A més, sent un fet que la pràctica de la democràcia fa demòcrates: una participació activa sempre genera en la ciutadania una millor comprensió del funcionament dels règims polítics, del valor de les institucions democràtiques, dels seus avantatges. Però també dels seus inconvenients, de les seves limitacions, la qual cosa no s'ha de traduir en raons per al descoratjament, sinó més aviat tot al contrari, en pro de la participació. I això per una raó molt senzilla: la producció o millora de les institucions no és fruit dels juristes ni dels legisladors, sinó dels actors socials que, amb les seves mobilitzacions, han denunciat i assenyalat les dificultats del govern representatiu per respondre a les demandes socials. Més encara: tal com la pròpia experiència demostra, allà on aquest no arriba, sí hi arriben els moviments socials; precisament perquè disposen d'autonomia respecte a les institucions de l'Estat i són capaços de produir les seves pròpies institucions (des dels centres socials fins a les assemblees, passant per les seves pròpies organitzacions).
Menys coneguts, i no obstant això, no menys decisius en la participació són els arguments que es basen en l'experiència. En tot règim democràtic existeix la capacitat de determinar els propis interessos per mitjà de la deliberació. Si un no ho fa, uns altres ho fan per un. Això no significa que cada ciutadà hagi d'estar a càrrec del govern en tots aquells assumptes que li concerneixen, sinó en condicions de poder intervenir sobre ells de la manera més eficaç i eficient possible. Certament, això suposa una inversió de temps, en general, major d'aquella que solem dedicar a la vida pública. No obstant això, al contrari del que se sol pensar, l'activisme no és tan sols una inversió en la defensa dels propis interessos; és també una font d'aprenentatge i coneixement, d'establiment de relacions socials, d'inserció en fluxos comunicatius, de gaudi i entreteniment, de maduració intel·lectual i de tot un seguit de béns que no sempre es poden reduir fàcilment en moneda, ni trobar a la venda en algun establiment. Totes aquestes, i encara moltes d’altres, constitueixen bones raons per a la participació política.
La participació política és un element consubstancial als règims democràtics. En les democràcies liberals, més concretament, aquesta participació varia d'una manera molt notable entre l'extrem d'una passivitat pràcticament total i l'activisme frenètic dels qui dinamitzen els moviments socials. Per altra banda, no tots aquests règims polítics tenen els mateixos nivells de participació política (penseu en l’abstencionisme electoral, en la capacitat mobilitzadora de les organitzacions socials, etc.), ni en tots es participa d'igual manera (en uns països es recorre als referèndums, en uns altres a les manifestacions id’altres formes d'acció col·lectiva, etc). En aquest sentit, cal assenyalar que, mentre que en alguns casos la ciutadania troba canals institucionals que incentiven la participació ciutadana, en uns altres aquesta modalitat es troba estretament limitada. Amb tot, encara sent molt important, la participació no és només qüestió dels canals institucionals. La cultura política de cada nació intervé moltes vegades de manera decisiva, no tenintnecessàriament les mateixes expressions en tots els casos.
Siguin quines siguin, les raons per participar políticament són múltiples, algunes d'elles de tipus normatiu; les altres, de caràcter empíric. Entre les primeres trobem algunes de les quals solen ser més freqüents. Per exemple, el valor consubstancial de la participació política en la garantia d'una societat més democràtica: sense una ciutadania activa resulta fàcil que els qui han estat triats per a l'exercici dels càrrecs públics estiguin temptats de fer prevaler els seus interessos privats sobre els del mandat que els va ser atorgat. On no hi ha mecanismes de control ciutadà, on no hi ha una ciutadania atenta, s'assenten les bases per a la corrupció política. Per això, dissuadir dels avantatges de la participació activa en la política és un dels principals arguments dels qui desitgen beneficiar-se de les pràctiques clientelars i d’altres formes de corrupció.
A més, sent un fet que la pràctica de la democràcia fa demòcrates: una participació activa sempre genera en la ciutadania una millor comprensió del funcionament dels règims polítics, del valor de les institucions democràtiques, dels seus avantatges. Però també dels seus inconvenients, de les seves limitacions, la qual cosa no s'ha de traduir en raons per al descoratjament, sinó més aviat tot al contrari, en pro de la participació. I això per una raó molt senzilla: la producció o millora de les institucions no és fruit dels juristes ni dels legisladors, sinó dels actors socials que, amb les seves mobilitzacions, han denunciat i assenyalat les dificultats del govern representatiu per respondre a les demandes socials. Més encara: tal com la pròpia experiència demostra, allà on aquest no arriba, sí hi arriben els moviments socials; precisament perquè disposen d'autonomia respecte a les institucions de l'Estat i són capaços de produir les seves pròpies institucions (des dels centres socials fins a les assemblees, passant per les seves pròpies organitzacions).
Menys coneguts, i no obstant això, no menys decisius en la participació són els arguments que es basen en l'experiència. En tot règim democràtic existeix la capacitat de determinar els propis interessos per mitjà de la deliberació. Si un no ho fa, uns altres ho fan per un. Això no significa que cada ciutadà hagi d'estar a càrrec del govern en tots aquells assumptes que li concerneixen, sinó en condicions de poder intervenir sobre ells de la manera més eficaç i eficient possible. Certament, això suposa una inversió de temps, en general, major d'aquella que solem dedicar a la vida pública. No obstant això, al contrari del que se sol pensar, l'activisme no és tan sols una inversió en la defensa dels propis interessos; és també una font d'aprenentatge i coneixement, d'establiment de relacions socials, d'inserció en fluxos comunicatius, de gaudi i entreteniment, de maduració intel·lectual i de tot un seguit de béns que no sempre es poden reduir fàcilment en moneda, ni trobar a la venda en algun establiment. Totes aquestes, i encara moltes d’altres, constitueixen bones raons per a la participació política.
diumenge, de maig 06, 2007
[ cat ] Curs d'estiu a la web de l'UPF
Ja està anunciat a la web de l'UPF el curs d'estiu Seguretat o llibertat? Moviments Socials i Participació Política en un Món Globalitzat.
Amb la globalització, la política del moviment ha emergit com un paradigma capaç de qüestionar aspectes importants de la democràcia liberal. L'èxit mobilitzador, però, no sempre s'ha vist acompanyat per dissenys institucionals capaços d'expressar el contenciós global. D'una banda, les polítiques de seguretat, accentuades mitjançant l'emergencialisme posterior a l'11-S (Patriot Act i Guantánamo), han demostrat una tendència a l'ofegament dels espais de moviment ("l'ordenança cívica"). De l'altra, les mobilitzacions antiglobalització han posat de relleu la dificultat dels activistes per fer front a les dinàmiques cícliques (divisió interna, aïllament social...). En aquest curs examinarem els diferents aspectes del desafiament global amb atenció a alguns casos rellevants (moviments a Barcelona, suburbis francesos, cas basc...) i amb la participació dels actors implicats i dels especialistes en el tema.
+ infos sobre el curs clicant aqui
Amb la globalització, la política del moviment ha emergit com un paradigma capaç de qüestionar aspectes importants de la democràcia liberal. L'èxit mobilitzador, però, no sempre s'ha vist acompanyat per dissenys institucionals capaços d'expressar el contenciós global. D'una banda, les polítiques de seguretat, accentuades mitjançant l'emergencialisme posterior a l'11-S (Patriot Act i Guantánamo), han demostrat una tendència a l'ofegament dels espais de moviment ("l'ordenança cívica"). De l'altra, les mobilitzacions antiglobalització han posat de relleu la dificultat dels activistes per fer front a les dinàmiques cícliques (divisió interna, aïllament social...). En aquest curs examinarem els diferents aspectes del desafiament global amb atenció a alguns casos rellevants (moviments a Barcelona, suburbis francesos, cas basc...) i amb la participació dels actors implicats i dels especialistes en el tema.
+ infos sobre el curs clicant aqui
divendres, de maig 04, 2007
[ en ] Unwanted Sons of an Unachieved Democratization: The Case of "Ciutadans".
Paper proposal to the Workshop on “Anti-democratic Thought”
Fourth Annual Conference “Workshops in Political Theory” at the Manchester Metropolitan University, 3-5 September 2007
Comparative politics use to consider Spanish regime change from Franco’s dictatorship to democracy as «the very model of transition». Politics of democratic consolidation, however, has called into question Spanish democracy’s ability to find an adequate framework for cultural pluralism. On the one side, Spanish state difficulties in ensuring the monopoly of the legitimate use of violence (i.e. the persistence of the ETA in the Basque Country) hindered the development of an appropriate institutional design for a multinational democracy. In contrast to the consociationalism of democratic transition times, the resort to emergency laws to manage the question of nationalities puts into evidence the enduring authoritarianism among some elites. On the other side, the conservative government of José María Aznar reinforced Spanish nationalist mobilization as the only way of seeking a solution to the lack of legitimacy derived from emergency culture. As a result, asymmetric federalizing arrangements became the major target of the attacks of different political actors opposed to the functioning of the democratic regime.
In such a context, a new party, the so-called Ciutadans-partit de la ciutadania, emerged in the last Catalonian elections sustained by an innovative discourse against the political establishment and the undesired outcomes of democracy, particularly those related to cultural issues. Ciutadans success in expressing discontent with minority nationalism policies, however, cannot be considered as an example of its congruence appealing to cultural “neutrality” of the nation-state. Rather, it seems to be a new, negative expression of Spanish nationalism, which has became only possible in the particular context of democratic consolidation. The aim of this paper is to analyze to which extent this Ciutadans’ negative Spanish nationalism denies cultural pluralism and undermines the basis for an effective and efficient institutional design in a multinational democracy.
Fourth Annual Conference “Workshops in Political Theory” at the Manchester Metropolitan University, 3-5 September 2007
Comparative politics use to consider Spanish regime change from Franco’s dictatorship to democracy as «the very model of transition». Politics of democratic consolidation, however, has called into question Spanish democracy’s ability to find an adequate framework for cultural pluralism. On the one side, Spanish state difficulties in ensuring the monopoly of the legitimate use of violence (i.e. the persistence of the ETA in the Basque Country) hindered the development of an appropriate institutional design for a multinational democracy. In contrast to the consociationalism of democratic transition times, the resort to emergency laws to manage the question of nationalities puts into evidence the enduring authoritarianism among some elites. On the other side, the conservative government of José María Aznar reinforced Spanish nationalist mobilization as the only way of seeking a solution to the lack of legitimacy derived from emergency culture. As a result, asymmetric federalizing arrangements became the major target of the attacks of different political actors opposed to the functioning of the democratic regime.
In such a context, a new party, the so-called Ciutadans-partit de la ciutadania, emerged in the last Catalonian elections sustained by an innovative discourse against the political establishment and the undesired outcomes of democracy, particularly those related to cultural issues. Ciutadans success in expressing discontent with minority nationalism policies, however, cannot be considered as an example of its congruence appealing to cultural “neutrality” of the nation-state. Rather, it seems to be a new, negative expression of Spanish nationalism, which has became only possible in the particular context of democratic consolidation. The aim of this paper is to analyze to which extent this Ciutadans’ negative Spanish nationalism denies cultural pluralism and undermines the basis for an effective and efficient institutional design in a multinational democracy.
dijous, de maig 03, 2007
[ cat ] Actualitzada la web del GRTP
+ infos sobre el Seminari de Teoria Política i altres es poden consultar directament a la web del GRTP.
[ es ] Curso en Venezuela
Gracias al acuerdo del Centro de Estudios Políticos y Sociales (CEPS) con el Ministerio del Poder Popular para las Telecomunicaciones y la Informática de la República Bolivariana de Venezuela, del 13 al 21 de mayo dará comienzo el curso sobre Filosofía Política Clásica para la formación de los altos cuadros ministeriales.
Tema 1. Nociones de teoría del Estado: del Estado moderno al Estado liberal
Caída del Antiguo Régimen y construcción del Estado moderno. Maquiavelo. El auge de las monarquías absolutas. Tesis absolutistas: Bossuet, Bodino, Hobbes. El surgimiento del liberalismo teórico: Locke, Rousseau. El diferendo Parlamento/Rey en Inglaterra. La primera revolución liberal: la Revolución Gloriosa de 1688 y el Bill of Rights. Las revoluciones norteamericana y francesa (s. XVIII). Expansión del liberalismo (s. SVIII-XIX)
Tema 1. Nociones de teoría del Estado: del Estado moderno al Estado liberal
Caída del Antiguo Régimen y construcción del Estado moderno. Maquiavelo. El auge de las monarquías absolutas. Tesis absolutistas: Bossuet, Bodino, Hobbes. El surgimiento del liberalismo teórico: Locke, Rousseau. El diferendo Parlamento/Rey en Inglaterra. La primera revolución liberal: la Revolución Gloriosa de 1688 y el Bill of Rights. Las revoluciones norteamericana y francesa (s. XVIII). Expansión del liberalismo (s. SVIII-XIX)
[ cat ] La centralitat de la informació avui
Publicat per La Directa amb motiu del seu 1er aniversari.
Què marca la diferència entre el valor del cost de producció d’un CD (tot just uns cèntims) i el disc del grup de moda (un bon grapat d’euros)? La resposta és alhora senzilla i complexa. La resposta senzilla diu: l’organització de la informació. La resposta complexa entén la centralitat de la informació en la variant sistèmica dins la qual avui s’organitza la (re)producció de la societat: el semiocapitalisme.
En efecte, el maneig de la informació es troba al centre de la resposta capitalista al desafiament dels moviments socials dels anys seixanta. Aquests moviments van escapar, en el seu moment, dels espais de la disciplina –la fàbrica, la llar, la universitat...– i van forçar el capitalisme a readaptar-se al seu poder constituent. Privatitzant les tecnologies comunicatives creades pels moviments (Microsoft), el semiocapitalisme intenta capturar les subjectivitats productives. El control del desig, del món de la vida, ha esdevingut, així, la seva prioritat immediata. Curtcircuitar la nostra infoesfera, construir fluxos de comunicació recombinants i alternatius ja no és qüestió d’un simple opinar: és l’alliberament mateix del poder de la multitud.
Privatitzant les tecnologies comunicatives creades pels moviments (Microsoft), el semiocapitalisme intenta capturar les subjectivitats productives. El control del desig, del món de la vida, ha esdevingut, així, la seva prioritat immediata. Curtcircuitar la nostra infoesfera, construir fluxos de comunicació recombinants i alternatius ja no és qüestió d’un simple opinar: és l’alliberament mateix del poder de la multitud.
Què marca la diferència entre el valor del cost de producció d’un CD (tot just uns cèntims) i el disc del grup de moda (un bon grapat d’euros)? La resposta és alhora senzilla i complexa. La resposta senzilla diu: l’organització de la informació. La resposta complexa entén la centralitat de la informació en la variant sistèmica dins la qual avui s’organitza la (re)producció de la societat: el semiocapitalisme.
En efecte, el maneig de la informació es troba al centre de la resposta capitalista al desafiament dels moviments socials dels anys seixanta. Aquests moviments van escapar, en el seu moment, dels espais de la disciplina –la fàbrica, la llar, la universitat...– i van forçar el capitalisme a readaptar-se al seu poder constituent. Privatitzant les tecnologies comunicatives creades pels moviments (Microsoft), el semiocapitalisme intenta capturar les subjectivitats productives. El control del desig, del món de la vida, ha esdevingut, així, la seva prioritat immediata. Curtcircuitar la nostra infoesfera, construir fluxos de comunicació recombinants i alternatius ja no és qüestió d’un simple opinar: és l’alliberament mateix del poder de la multitud.
Privatitzant les tecnologies comunicatives creades pels moviments (Microsoft), el semiocapitalisme intenta capturar les subjectivitats productives. El control del desig, del món de la vida, ha esdevingut, així, la seva prioritat immediata. Curtcircuitar la nostra infoesfera, construir fluxos de comunicació recombinants i alternatius ja no és qüestió d’un simple opinar: és l’alliberament mateix del poder de la multitud.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)