(work in progress, versió 0.1; gràcies a l'Ibai per la ràpida traducció, s'agraeixen revisions!)
Ho confesso: sóc federalista (no estatalista, sinó "autònom" o "llibertari" per més precisió) i he votat que SI a la consulta del 10A. Més encara, no crec que qui hagi incurregut en una contradicció sigui jo ("un secessionista no independentista"), sino, pel contrari, qui, per una part, nega al projecte federal l'exigència de la ruptura constituent, i , per l'altra, els qui s'aferren a una "independència" que no és més que un ideologema, un vestigui de l'obsolescent soberanía moderna.
La posició de Joan Herrera o el pseudofederalisme dels subalterns.
Les recents declaracions del líder de ICV, Joan Herrera, dient que no votaria en les consultes sobiranistes pel fet que no s'ofereix l'opció "Estat federal" és completament injustificada des d'una perspectiva federalista. Amb la seva excusa demostra que, abans que per la ruptura constituent que reclama l'opció federal, pel què estan, tant ell com els que el segueixen a ICV es més aviat per una simple acomodació de la seva organització a la subalternitat que els brinda l'actual règim polític; és a dir, per el seu status quo dins de l'Estat de les autonomíes.
El problema de fons en aquest acomodar-se a la subalternitat no és menor, ja que s'apunta al nus de la qüestió federal a l'Estat espanyol, a saber: "no es pot fer una truita sense trencar els ous", o el què és el mateix, no es pot passar d'un Estat unitari descentralitzat a un Estat federal sense un procés constituent que atorgui a les parts del futur acord federal, el dret previ a constituir-se i federar lliurement (i insistim en això de constituir-se, ja que en el moment actual no existeixen de jure). Tot el que no sigui això no és federalisme, sinó un substitutiu més retòric que real d'aquest. Un sistema polític pot tenir trets federals, federalitzar-se i fins i tot ser un Estat federalitzant, però per ser un Estat federal, una federació strictu senso, cal parts constituents d'una entitat que resulti del pacte federal que genera una instància comuna de govern.
El trànsit a un Estat federal, tot sigui dit, és el que el "federalisme retòric" (el que professen majoritariament a PSOE i IU) no afronta realment degut a la seva subalternitat a dins del nacionalisme espanyol. O per dir-ho amb d'altres paraules: a l'Estat espanyol paradoxalment l'inmensa majoria dels federalistes són qui podriem aspirar a l'independència per disposar d'una identitat nacional alternativa a l'espanyola. La gran majoría dels "espanyols" no sembla que veguin raons per assumir la lluita per el federalisme com una prioritat (salvant totes les distàncies, de la mateixa manera que una gran majoria d'homes no troben incentius "suficients" per abandonar el patriarcat)
Sovint, és cosa coneguda, la excusa cutre que s'ofereix és que la prioritat de mobilització social és la "verdadera" divisòria a la que tota altra ha d'estar subordinada (la divisòria de classe, és clar). L'argument de la necessitat de construir el federalisme des de l'hegemonia del discurs de classe (en no menor mesura que qui pretengui fer-ho desde el discrus de l'estricte acomodament cultural) el que vé a demostrar, precisament, és l'incapacitat d'escapar de la reductio ad unum, a l'aspiració gens federal de seguir operant en una concepció monista d'aillò polític. No és de sorprendre que, davant d'un procés com el de les consultes, els pseudofederalistes (en rigor unitaristes més o menys descentralitzadors) només assentin impotència i no arribin més que a produir un discurs que és aquest lament prenyador sobre els esforços malbaratats per una causa menor.
I és que en la mesura en que la identitat espanyola es segueix configurant com una matriu excloent (castellanocèntrica, unitària, centralista, etc.) que confereix privilegis als dispoitaris de l'identitat front a la resta de conciutadans, el nacionalisme espanyol s'autoinvalida amb el projecte federal fent que el seu sigui més una retòrica de la federació que una alternativa deferal per a un Estat multinacional. L'èxit rotund de la dreta postfranquista en la seva apropiació de l'idea d'Espanya, sostingut materialmente en privilegis als que els seus beneficiaris (comprensiblement) no desitgen renunciar (com l'home no desitja renunciar al privilegi patriarcal), aboca a la necessitat d'una ruptura constituent que problematitzi (que faci present, "real") la presència d'aquests "altres" incòmodes (i que incomodem), al "ser espanyol", que som, al cap i a la fi el seu "exterior constitutiu", a saber: qui ens resistim a l'assimilació sota un paradigma identitari que ens ha convertit històricament (i ens segeuix convertint en temps present) en ciutadants de segona per la nostra condició de naixement (per la nostra "nació").
Què és (i què no és) aquesta consulta?
La sèrie de consultes sobre la independència, iniciada amb el referèndum d'Arenys de Munt, i que ara culmina, significativament, a Barcelona, ha estat i és, desde el principi, un procés de mobilització catalanista, fundat en la desobediència civil i que aspira a traslladar a la ciutadanía la idea senzilla que exercir el dret a decidir és possible, tant si li agrada a l'Estat espanyol, com si no. En trobem, doncs, al davant d'un exemple inequivoc de política de moviment; un cas de ruptura amb el poder sobirà que arrastra, per sort, a part del comandament (CiU, grans mitjans, etc.) en la seva tàctica imposa, front a les polítiques de partit i de notables, la seva pròpia potència.
Aquesta consulta és, diguem-ho clar, d'un procés de mobilització social autónom, que aspira a una ruptura consituent, i es com a mínim, amb aquest horitzó, com es formula. Queda per veure, en cualsevol cas, en què acava. Però ningú pot negar que el que ha dinamitzat el procés, ha estat, bàsicament, el desitg d'una xarxa d'activistes per reivindicar el seu dret a decidir la manera en que volen articular la seva pertanència a Europa i la seva convivència amb els seus conciutadans espanyols.
Aquest desitg, molt majoritariament identificat per les xarxes d'activistes amb el demarcador simbólic independencia (una paraula tan pronunciada com buidada d'un contingut sustantiu), no necessàriament trasposa al terreny de lo polític, per vía del discurs, un coneixement efectiu, i menys encara, la asumció de les implicacions de la construcció d'un Estat català. De fet, a poc que es pensessin les coses una mica me´s enllà dels marcs de l'identitat estratèfica ( l'independentisme és una estratègia, no una identitat nacional), a poc que e´s pensès en la búsqueda de solucions institucionalment viables a la qüestió catalana, la inmensa majoría del qui es volen independentistes ( i segur qui ho diu per ser caralà i no professionals de la política independentista, que és molt diferent) deixarien de ser-ho per redescubrir-se en la comprensió autònoma, objectiva i no subjectiva, de la seva nació. Només aleshores comprendrien que el federalisme és la seva única opció (un federalisme autònom, pluralista, asimètric, constituent, etc.) Sigui com sigui, a fi d'expressar el desitg constituent, les xarxes catalanistes han formulat, certament, una pregunta que és més expressió d'un projecte ideològic independentista, que no una alternativa institucionalment practicable (ni desitjable en termes federals). El propi enunciat de la presgunta es en si mateix questuibavke en termed de procedimentalitat democràtica (el Pla Ibarretxe, per exemple, superava notablement aquesta proposta, tant en la seva formulació com per el dret de ser vinculat).Però sobretot, és politcament inviable en el termes en els que esta formulat.
Exposem-ho d'una altra manera: encara que el "si" fos vinculant, no resoldria el problema de fons. O la raó d'aixó és ben senzilla: no es pot aspirar a fundar un Estat-Nació en ruptura amb Europa i pertànyer a Europa al mateix temps. I és que la part de falsa conciència que hi ha en tot raonament idelógic (i el independentisme avui més que una alternativa, és una ideología) condueix a pensar que resulta possible trencar amb l'Estat espanyol (una ruptura, per tant, constituent) i mantineir-se en un acord federal (la UE) que ha firmat un únic subjecte juridic: L'Estat espanyol.
En efecte, al obviar els continguts i la naturaleza del acord federal europeu, la majoría del independentisme dedueix (de manera injustificada i que aboca a la crisis institucional) que dela ruptura constitueint es continua, de manera automàtica i no conflictiva, la adhesio del futur Estat català a la UE. I aixó sense tenir en consideració el que pugui pensar o deixar de pensar la contrapart secesionada (la resta de l'Estat espanyol, que per cert inclou altres nacions sense Estat, i, per aixó mateix, actuar en conquència (per exemple, vetant l'acced de l'estat català a la UE)
En aquest ordre de les coses,no deixa de cridar l'atenció que la pregunta proposi pertànyer a la UE per mitjà de la construcció d'un Estat nacional sense tenir en consideració la naturalesa de la própia UE(una dada emírica tan inquestionable com inasumible per l'independentisme europeista: a la UE no hi ha hagut mai un proces de secesió que hagui culminat en la creació d'un nou estat nacional). I és que la paradoxa de l'independentisme europeista es que només es independentista del Estat espanyol i no de la UE: I encara que posat a explorar totes les opcions també es podría optar per un independentisme autàrtic (a la cubana), aixó no deixa de ser, a l'hora de la veritat quelcom més que un epifenómen, el deliri ideològic de cuatre d'esquerres desfassats, aliens als cataclismics canvis de les últimes decades.
La paradoxa de l' "independentisme europeísta" (en sí mateix toy un oxímoron sabent que l'euopeisme es un federalisme) té una explicació a la vegada tant senzilla d'explicar com díficil de resoldre des d'un punt de vista institucional: l'estructura de la sobiranía en un món globalitzat no és ja la d'un poder territorial exclusiu (com als segles XIX i XX), sino (sempre) la d'un poder compartit, pactat, federal. Ni Cuba (referent de no pocs independentistes autoarquistes) o altres Estats més o menys pretesament indepentents (Montenegro, Kosova, etc) resultin viables en un món globalitzat. I, és que, agradi o no, s'hi hagui reflexionat o no, l'unica solució institucional viables per als qui aspiren a "l'independència" (en rigor, els qui aspiren a resoldre la qûestió catalana) és el federalisme (europeu, no espanyol, aixó si)
En conclusió, podem afirmar que la consulta és una expressió d'apoderament ciutadà front els abussos polítics de l'Estat espanyol, en general, i jurispudencials del seu Tribunal consitucional, més en particular. El desplegament de les consultes només pot tenir l'efecte de reforssar la dignitat nacional de Catalunya i plantehar l'esgotament d'aquest model terriotial que és l'Estat de les Autonomíes. Si Herrera i els seus no fossin tant curts de mire serien perfectament conscients de la necessitat que el federalisme té de recolzar aquest horitzo constituent. Després de tot, una pregunta mal formulada, inviable i no vinculant, que aconsegueix posar en marxa un procés de ruptura amb el poder soberà a la par que mobilitzar a una part més que significativa de la població, no pot ser sinó un sintóma de canvi, un diagnòstic d'esgotament d'un disseny insitucional i l'emergència d'una nova arena política en la que quedar-se a casa és pretendre una politicitat inpolitica d'alló polític (quelcom unicament comprensible sota la llógica discursiva de la raó cínica que tant caracteritza a bona part del estament polític actual)
Secessió sí, indepèndencia no.
Arribat a aquest punt la disyuntiva implícita al procés de les consultes pot ser formulada en termes estrictament antagonistes, contamporanis, politics. La veradera escisió ja s'ha produit i va ser sancionada en el seu moment pel Tribunal Constitucional amb la seva sentència sobre Arenys de Munt.Desde aleshores, el procés constituent està en marxa. No certament com un proxés vinculant per al conjunt de la societat, sinó per a la nació; aixó és, per una part la ciutadania que decideix mobilitzar-se en virtut de l'agravi que s'infligeix a la seva igual dignitat de neixement (tant si es per votar si, com si es per votar no). D'haber-se formulat amb més inteligència i menys ideología de la pregunta, segurament el procés podría projectar-se menys enllà del cicle de mobilitzacions de les consultes.
Desafortunadament no és el cas i una vegada esgotat el cicle, les xarxes activiste hauràn d'extraure conclusions i repensar-se com anar més enllà de fins on han anat. En aquest sentit, tampoc s'ha d'esperar que sota els marcs interpretatius del independentisme clàsssic es pugui anar més enllà del balanç positiu que ha ampliat lleugerament el camp sobiranista; el més probable de un cuart a un terç de l'electorat (els enquestadors fins a quin punt amb menys o més rigor estadític), però, en cualsevol cas, molt llunt de la majoría qualificada que hauría de guiar un procés d'indpendència.
El problema, però, és el que cicle de les consultes esgota discursivament el cicle que habia originat l'onada (el de les mobilitzacions per al dret a decidir de la PDD). El replegament discursiu que s'observa en el pas de la reivindicació del dret a decidir o de la dignitat nacional ha fet surgir un discurs veintisecular de l'indpendència i la autodeterminació no permet tenir gaire esperançces per a la recombinació repertorial del sobiranisme. Abans bè, a jutjar per les reaccions observades en els debats en els que hem plantejat els problemes intrínsec al replegament discursiu, tot sembla apuntar a que estem a punt de veure com s'obre una fase involutiva, proclive a les spinozianes passions tristes, el sectarisme i la "crema" d'activistes (burning out) que no a un debat estratègic capaç de comprendre limitacions i plantejar-se seriosament els desafiament intelectuals, antagonistes i instiucionals de la sobiranía en el món global.
Ho confesso: sóc federalista i he votat que sí a la consulta del 10A. Encara més, no crec que el que hagi incorregut en una contradicció sigui jo ("un secessionista no independentista"), sinó, per contra, qui, d'una banda, neguen al projecte federal l'exigència de la ruptura constituent, i qui, de l'altra, s'aferren a una "independència" que no és més que un ideologema, un postulat buit, un vestigi de la obsolescent sobirania moderna.
Y si no es independència ¿què?
En l'obsessió identitària de l'estratègia que caracteritza a bona part de l'independentisme, aixó és, en la necessita d'afirmar-se com els catalanistes més "autèntics" ja que més oposats a l'Estat espanyol, molts independentistes han perdut de vista que no és en la mimesis de l'opressor, sino en el ser un mateix, on s'enuncien les condicions de possibilitat de l'emancipació. En altres paraultes:no és en ser com l'espanyol, aixó és, ciutadà d'un Estat nacional sense problemes d'identitat, com s'emancipa un.
De fet, la gran majoría d'espanyols (com de francesos, alemanys, etc= tenen seriosos problemes d'identitat nacional i es troben, a dir veritat, en una situació molt més complicada que las nacions que s'han constituit sense Estat. I és que, en rigor, les nacions sense Estat disposen d'una ventatje enorme en un món en que l'Estat nacional es fà obsolet. L'identitat nacional construida contra el poder soberà, en l'organització de la societat civil (tal i com es posa de relleu en el procés de les consultes) es a día d'avui el
principal acerv catalanista. La llibertat de la nació no es troba en l'Estat nacional, sinó contra ell, en lluitar per la propia capacitat de determinar alló que un li convingui. I aixó tant si es per votar si o no a una pregunta constituent (viable o no): Gallecs, vascs i catalans no serem lliures per aconseguir la maquinària del nostre propi sentiment, els dispositius d'un comandament biopolitic amb el que un grup social ens pogui governar als demés. Abans bè, som lliure (i potencialment soberans!), perquè ens hem constituit amb exit dins d'un Estat nacional (poc importa aqui ja si es espanyol, o no).
El problema nacional sobre aquest particular (el problema estratègic efectiu) segueix sent un problema de comprensió de la geneología històrica de les notres nacions com a entitats polítiques; nacions que es van començar a constituir amb anterioritat a la creació del Estat nacional (espanyol) i que, de fet, van seguir a la modalitat que es aquest es va constituir.
¿Hi hauria nacions sense Estat en el Regne D'Espanya d'haber-se constituit aquest Estat nacional en el respecte de la diferència i la organització culturalment adecuada al seu comandament? L'exeple helvètic ens respón amb claredat empírica que no (per simplificar un exemple : un suis que parla alemany no té una altra nació que la suissa; un espanyol que parla català, gallec o euskera ha hagut de constituir-se com nació Galiza, Catalunya o euskal Herria)
Si, en definitiva, ens hem pensat com a nacions contra la idea monista, autocràtica i centralista d'Espanya (i hom hem aconseguit!); si per el contrari, espanyols, francesos o alemanys (per posar només alguns exemples) no han pogut evitar pensarse com a nacions fora del popilisme de l'extrema dreta, del autoritarisme de la ideologia Estatal, etc. ¿realment necessitem un Estat nacional propi? No serà que la questió es més bé l'articulació autònoma d'un regim de poder amb la capacitat efectiva per a decidir (cosa que cada dia es menys Estat nacional en el marc de la globalització)?
Arribats a aquest punt, la mentalitat independentista sempre respón, aliena a la potència del present, anclada en la memòria del passat de l'altre opressor : " em contento amb un Estat nacional propi". El que se li escapa a qui així pensa és que la historia, per més certesa que ofereixi el passat, només es aixo : la narració del passat. El que les nacions sense Estat necessiten avui, per el contrari, és molta més Ciencia Politica (molt me´s programa de la política contenciosa, de la autonomái) que historia (que historigrafia nacionalista, que relat identitari del passat). Només sota una óptica autònoma que entengui la solució a la qüestió nacional en l'óptica de la ruptura constituent, en la formulació simbiòtica de l'antropologia politica i en els dissenys institucionals federals (asimetrics, pluralistes, etc) podrà efectuar la potència del present, guanyar el futur.
