Els projectes polítics han de proposar solucions institucionalment viables
Des del moment que la Plataforma pel Dret de Decidir va convocar la manifestació del 18-F fins a la històrica jornada del 10-J, passant per les rondes de consultes, hem assistit a una nova onada de mobilitzacions catalanista. Com a efectes destaquen una reactivació i recomposició interna de les xarxes catalanistes, una important renovació del discurs i la incorporació d’una nova generació. L’escenari postelectoral, però, és de crisi i recomposició de forces a dins del catalanisme. Les declaracions recents dels Pujol (pare i fill), el fet de si Mas anirà a votar el 10-A, els posicionaments dels partits independentistes cap a les municipals o la proposta d’organitzar un referendum són indicadors clars d’aquest canvi d’escenari.
Per a poder comprendre aquest nou escenari, cal ressituar, però, les dinàmiques derivades de la política de partits en el marc analític de referència que és propi al catalanisme: la política de moviment. I és que el catalanisme no és un projecte de partit, ni dels partits (en plural) que es reclamen representants de la dignitat nacional. Per contra, el catalanisme és una expressió de la política del moviment, una dimensió de les lluites d’emancipació que s’articulen en la vindicació del dret de decidir. Igual que la resta de les dimensions en què s’expressa la política del moviment (gènere, classe, etc.), el catalanisme s’origina en l’escissió amb el poder sobirà (en aquest cas, l’Estat espanyol). Per això mateix, els canvis que s’operen en l’estructura d’aquest són decisius per a les pròpies dinàmiques catalanistes.
Arribats a aquest punt no és difícil comprendre la importància de la conjuntura actual. Després de tres dècades d’Estat de les autonomies hem arribat a un punt de tensió en què només una cosa sembla clara: estem davant d’un procés esgotat i els projectes polítics han de proposar horitzons amb solucions institucionalment viables o enfonsar-se en les seves pròpies debilitats ideològiques.
Sota aquesta perspectiva les opcions del conflicte nacional semblen clares: per una banda, entre els beneficiaris del sobirà espanyol s’han reforçat les opcions centralistes i resimetritzadores (PP, UPyD, Ciutadans) davant dels partidaris del status quo (la gran majoria del PSOE i d’IU així com els regionalismes nascuts del model autonòmic); per l’altra, tenim un catalanisme dividit entre 1) els partidaris de renegociar alguna modalitat d’increment de l’autogovern que vagi més enllà dels límits fixats per la jurisprudència del Tribunal Constitucional (majoria de CiU), 2) els partidaris de tancar el model autonòmic amb la transició cap a alguna modalitat de federalisme asimètric (sectors catalanistes del PSC, ICV, etc.) i 3) els partidaris d’una ruptura independentista (minoria de CiU, ERC, SI...).
Per als partidaris de l'opció 1 s’hi ha de tancar tota estructura d’oportunitat procliu a intensificar la mobilització catalanista, ja que els podria posar en dificultats a l’hora de negociar amb Madrid. Una baixa mobilització amb moments de caràcter més aviat simbòlic, en canvi, seria altament beneficiosa a l’hora de pressionar i mantenir viu el vincle amb l’electorat.
Els partidaris de l'opció 2 es troben davant una situació paradoxal: es volen federar amb qui, per contra, no es vol federar amb ells, sinó més aviat mantenir l’status quo o reconstruir una hegemonia basada en un pseudofederalisme resimetritzador (casos del sectors socialistes no catalanistes o d’EUiA).
Finalment, l’opció 3 es veu davant la disjuntiva de rellançar les mobilitzacions o continuar enfonsant el moviment amb els excessos partidistes (escissions, personalismes, etc.). La improbable reunificació en un horitzó immediat de l’independentisme de partit mostra fins a on és inoperant el replec ideològic sobre la gramàtica del sobiranisme modern en un món en que l’estructura de la sobirania ve marcada per una governança multinivell global.
I encara queda l’opció del municipalisme alternatiu. El previsible ridícul electoral de la CUP barcelonina i l’esgotament de les consultes haurien d’establir les bases per un debat seriós sobre l’aprofundiment de la qualitat democràtica, la participació ciutadana i la definició de la interfície representativa del moviment. Queda per veure, però, que s’estigui a l’alçada d’aquest desafiament estratègic.
