Gràcies a Enfocant per la traducció al català de mi anterior post sobre la refundació d'IU. A la seva web podeu llegir la següent presentació situant el debat:
El següent article, de Raimundo Viejo Vinhas, és la versió extesa, publicada al seu blog, d'un text del mateix títol aparegut al periòdic Diagonal. Encara que l'article està pensat com una anàlisi de la trajectòria i la situació sense remei que pateix Izquierda Unida, el text resulta d'interès sobretot per les reflexions que fa al voltant de la política del moviment i les seves relacions amb els partits, que pretenen ser els únics intermediaris vàlids o, com se'n diu al text, les interfícies representatives.
D'altra banda, caldria fer un debat entorn a aquestes qüestions, des de diversos punts de vista, en una època en què la despolitització de gran part de la població provoca la paràlisi i la sorprenent inexistència d'una contestació social generalitzada en aquests moments de crisi. Ja fa dècades que patim les conseqüències de la derrota històrica del moviment obrer i l'auge del neoliberalisme, amb uns partits d'esquerra que renuncien a canviar el món i esdevenen canalitzadors i desactivadors institucionals del descontentament social, o, de vegades, simplement unes ETT's de càrrecs públics. Al costat d'això, els moviments socials passen per un seguit de cicles, amb èpoques millors i pitjors, que conviuen amb fenomens difusos d'esclats esporàdics que no arriben a constituir, ni sembla que es pretengui, res de permanent.
És en aquest escenari on resultara interessant analitzar què pot fer la política de moviment, quines relacions o ruptura de relacions ha de tenir amb els partits, i si realment poden incidir en un canvi social.
+ Refundar l'irrefundable? Raons per l'escepticisme
