Amb la participació de dos representants de la política de partit com són en Ricard Gomà (ICV) i Xavier Monge (CUP) i dos activistes com són Albert Recio (FAVB) i David Fernández (La Torna, per confirmar)
Dissabte 30, de 16h a 18h, a l'aula 0.2 de la Universitat de Barcelona, Gran Via de les Corts Catalanes 585 (metro pl. universitat)
Intro
En un context social i política de necessitat comuna degut a la desafecció, despolitització de la vida pública, i diverses fragmentacions (de classe, socials, etc) es fa necessari reflexionar, des d’una perspectiva transformadora, sobre les diferents relacions que s’estableixen entre la política de partit i la política de moviment. Com són aquestes relacions? Existeix un model? A qui beneficia i/o perjudica aquest model o no-model?
Notes introductòries i preguntes pel debat
En la política dels últims dos segles podem distingir analíticament tres modalitats fonamentals de fer (organitzar, plantejar, debatre...) la política en funció de l'agència central en l'organització del règim polític. Aquestes tres modalitats serien la política de notable, la política de partit i la política de moviment.
Encara que són tres modalitats mútuament excloents, en cada context es combinen de manera distinta d'acord amb els diferents equilibris que es poden generar en cada cas. I tot i que no podem afirmar teleològicament que es vagi a produir una successió inevitable, ni que l'ocorregut fins ara hagin estat les fases lògiques d'un procés, no resulta destarotat pensar que en termes històrics hem assistit a una primera hegemonia de la política del notable, més endavant qüestionada i subsumida dintre de la política del partit que, finalment, s'està veient posada en qüestió en l'actualitat per l'emergent política del moviment.
La primera part de l'anterior afirmació (la subsunció de la política de notable en la política de partit) no resulta empíricament difícil de demostrar. Per poc que observem el règim polític en que vivim identificarem ràpidament el paper central, constitucionalment reconegut que tenen els partits polítics. Al seu interior no ens serà complicat reconèixer com encara habiten els notables d'antany supeditats, això si, a les pròpies regles de la política de partit.
Molt més controvertit (tant per les seves implicacions com per la seva actualitat) seria el pas de la política de partit a la política de moviment. No obstant això, en els nostres dies podem observar tendències que apunten símptomes per al debat:
Des de la dècada dels seixanta fins a avui, la política de moviment no ha cessat de créixer en capacitats, recursos, xarxes socials, etc.; el seu protagonisme social és cada vegada major i el seu impacte sobre les polítiques públiques augmenta igualment. Per contra, la política de partits sembla no incapaç de sortir d'una espiral de desafecció ciutadana, volatibilitat i reducció de la fidelitat dels seus electorats, abstencionisme creixent, etc.
- La política de moviment sembla haver-se afermat amb el progrés i aprofundiment dels processos de democratització mentre que la política de partit sembla haver-se anquilosat davant la creixent agilitat dels processos polítics i implicació ciutadana en els mateixos.
- Amb l'acceleració de la globalització la crisi entre política de moviment i política de partit s'ha intensificat. Les formes d'aquesta crisi són múltiples, complexes i operen a diferents nivells, no poques vegades de forma aparentment contradictòria.
- El partit ja no opera com única agència de la mobilització i socialització política, però al mateix temps les xarxes d'activistes tampoc sembla que hagin après a influir sobre decisors i polítiques públiques de manera eficaç i eficient.
- Els partits semblen aferrats a les estructures del govern representatiu i a les dinàmiques polítiques d'aquest: paper institucional en el govern (o l'oposició), deliberació mediàtica (pugna per la presència en els grans mitjans) i processos electorals i congressuals (lluita per l'accés a les instàncies decisòries del govern representatiu). Per la seva banda, dintre de l'activisme es poden identificar diferents estratègies, a saber: aspirar a produir un govern en paral•lel (sense capacitat per a això) i fins i tot al marge de la societat (el ghetto possible en les societats de l'opulència enfront de l'autonomia).
- L'arribada als diferents governs (estatal, autonòmic, local) de les forces progressistes està lligada a una ona de mobilització sense precedents en democràcia. I encara que l'accés al poder ha rebaixat els nivells de mobilització, no ha suposat la fi de l'autonomia social.
- L'actual Estatut d'Autonomia de Catalunya conta amb menys suport en tots els indicadors que l'anterior (i.e., augment de l'abstenció, del vot nul, del vot negatiu i del vot en blanc). Per contra, les convocatòries de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) en els mesos anteriors i posteriors a l'aprovació de l'estatut han demostrat una inqüestionable vitalitat política de la societat.
- El procés de les consultes per l’independència engegat des de la societat ha agafat als partits amb el peu canviat, si bé no per això els partits nacionalistes han deixat de veure en ell una oportunitat de mobilització preelectoral.
1. Fins a quin punt els partits polítics i els moviments socials són opcions complementàries o excloents?
2. On haurien d'arribar les atribucions dels uns i els altres? Haurien els partits polítics de limitar-se a les tasques pròpies govern representatiu (eleccions i tasques de govern i oposició)? Haurien els moviments de no interferir en el govern representatiu i limitar-se a facilitar la participació ciutadana?
3. És possible institucionalitzar procediments que facilitin la relació entre partits i moviments? Quins serien aquests procediments?
Seguiment al facebook
