Dimarts, 21 d'abril
15:45 h Recepció
16h El context: Problemátiques Complexes i noves formes de acció política
Joaquím Sampere, Universitat de Barcelona
La definició de problemes complexos i la sostenibilitat: les cultures sostenibilista i productivista
Joan Subirats, Universitat Autònoma de Barcelona
El nou entorn social, les noves formes de fer política, i els reptes per a la governança
Raimundo Viejo, Universitat Pompeu Fabra
Política del moviment, institucionalització i “política pública” (public politics)
Tomas Villasante, Universitat Complutense de Madrid
Participació i xarxes socials
17:30h preguntes i debat (30 min)
18 h Pausa cafè
18:30 Anàlisis: La diversitat de les formes participatives
Marc Parés - Universitat Autònoma de Barcelona
Presentació de la investigació La participació ciutadana en la gestió de l’aigua
Presentació del projecte “Debat Públic al Voltant d’un Audiovisual sobre la Participació al Territori”.
19:20 – 21h Taller La nostra Diversitat Creativa: Investigant noves formes de fer Política.
Es tracta d’explorar la diversitat de formes de participar amb potencial d'interrelacionar l’acció col•lectiva amb la definició de polítiques publiques que construeixen el Territori.
Dimecres, 22 d'abril
16h Articulació entre societat civil y administració: una aproximació des de la pràctica
- Miguel Lazo Pressupostos Participatius Rurals en Cuenca (Equador)
- Raül Valls Centre per la Sostenibilitat
- Enric Frances Consell d’Associacions de Barcelona
17:30h Café
17:45h – 21h Taller participatiu La nostra Diversitat Creativa: Identificant bones práctiques.
Farem l’exercici de relacionar el resultat del Taller del dia 21 amb experiències al territori, passades o presents, per tal de dibuixar algunes orientacions de com es pot gestionar la nostra pluralitat
Organització
Ajuntament de Barcelona
Institut de Govern i Politiques Publiques – Universitat Autonoma de Barcelona
REDs Red Europea de Dialogo Social
Observatori del Deubte en la Globalització
Càtedra de Sostenibilitat de la Universitat Politecnica de Catalunya
Grup Promotor: Projecte Investigació – Acció - Cooperativa: Debat Públic al Voltant d’un Audiovisual sobre la Participació al Territori.
diumenge, d’abril 19, 2009
dilluns, d’abril 06, 2009
[ es ] Principios de la ciudad
Tres paradigmas normativos ante la política contenciosa. Un ensayo sobre las prácticas instituyentes y la (re)organización de la esfera pública
La versión en castellano se puede descargar aquí.
La versión en castellano se puede descargar aquí.
divendres, d’abril 03, 2009
[ cat ] Premi Nous Horitzons 2009
El treball “Principios de la ciudad. Tres paradigmas normativos ante la política contenciosa. Un ensayo sobre las prácticas instituyentes y la (re)organización de la esfera pública” ha guanyat el 7è premi Nous Horitzons.
[ cat ] Opcions gallegues
Publicat al nº 180, pàg. 4 de la revista Treball, març 2009
Tota elecció és una opció. En les passades eleccions gallegues s'han posat de manifest dos models contraposats de mobilització. D'una banda, el model de mobilització tradicional de la política de partit, capaç d'organitzar importants xarxes clientelars des del poder local per a finalment promoure la conquesta del poder. Per l'altra, el model de mobilització antagonista, freturosa d'un adequat interfície partidista en les institucions del govern representatiu.
A la vista dels resultats, les elits del primer d'ambdós models ha fet bé el seu treball, el segon no; i molt especialment pel que fa al BNG, d'entrada molt més procliu a la política del moviment que el PSOE. Mentre que el PP ha sabut resoldre els seus problemes interns en l'oposició i presentar una candidatura articulada, el PSOE i el BNG han cregut que ells, i no les xarxes que els van enaltir temporalment al poder, eren qui havien guanyat. Aquesta afirmació, difícilment contrastable i sens dubte polèmica des de la perspectiva dels estudis electorals habituals, es pot verificar sense problemes quan deixem de considerar el govern representatiu com un sistema que es produeix a si mateix, i ens fixem en les mobilitzacions.
Al cap i a la fi, per molt representativa que sigui la democràcia, no deixa de ser democràtica. En el terreny del concret això vol dir que, per més que el bipartit pogués haver guanyat les eleccions el 2005, per revalidar el seu èxit extraordinari (literalment: fora de l'ordre) hauria d'haver estat considerada la política del moviment en el disseny de les estratègies. Malauradament, el PSOE des de la Transició i el BNG des de principis dels 90 no han tingut per res en compte el moviment. O pitjor encara: ho han fet, exclusivament, amb la finalitat d'obtenir rèdits immediats. Així s'ha demostrat i així se seguirà demostrant en futures convocatòries si no hi ha una autèntica refundació.
Remetem-nos als fets. El 2005, des de les xarxes d'activistes del més variat signe es van desenvolupar diverses campanyes a fi de què el PP perdés les eleccions. La campanya “Hai que bota-los” n’és el millor exemple. Però atenció: que el PP perdés no significava que es volia que el bipartit guanyés. Sens dubte, l'habilitat de pensar en negatiu va tenir uns efectes positius sobre el resultat electoral, però el bipartit va malinterpretar que això significava un xec en blanc.
Al llarg de la legislatura, no obstant això, les xarxes antagonistes no van cessar d'enviar missatges: mobilitzacions contra els incendis, vaga del metall a Vigo, manifestacions en defensa de les ries, etc. Contràriament al desdeny de les elits del bipartit, el sector activista de la ciutadania romania vigilant. En l'inici de la campanya va enviar un missatge inequívoc:
“Governe quem governe, Galiza nom se vende”. El bipartit va fer cas omís i el va obviar tan com va poder. El més sorprenent, però, és que ara es dóna la culpa als mitjans o a la campanya electoral. Sembla que el bipartit prefereixi seguir en l'oposició unes quantes legislatures més.
Tota elecció és una opció. En les passades eleccions gallegues s'han posat de manifest dos models contraposats de mobilització. D'una banda, el model de mobilització tradicional de la política de partit, capaç d'organitzar importants xarxes clientelars des del poder local per a finalment promoure la conquesta del poder. Per l'altra, el model de mobilització antagonista, freturosa d'un adequat interfície partidista en les institucions del govern representatiu.
A la vista dels resultats, les elits del primer d'ambdós models ha fet bé el seu treball, el segon no; i molt especialment pel que fa al BNG, d'entrada molt més procliu a la política del moviment que el PSOE. Mentre que el PP ha sabut resoldre els seus problemes interns en l'oposició i presentar una candidatura articulada, el PSOE i el BNG han cregut que ells, i no les xarxes que els van enaltir temporalment al poder, eren qui havien guanyat. Aquesta afirmació, difícilment contrastable i sens dubte polèmica des de la perspectiva dels estudis electorals habituals, es pot verificar sense problemes quan deixem de considerar el govern representatiu com un sistema que es produeix a si mateix, i ens fixem en les mobilitzacions.
Al cap i a la fi, per molt representativa que sigui la democràcia, no deixa de ser democràtica. En el terreny del concret això vol dir que, per més que el bipartit pogués haver guanyat les eleccions el 2005, per revalidar el seu èxit extraordinari (literalment: fora de l'ordre) hauria d'haver estat considerada la política del moviment en el disseny de les estratègies. Malauradament, el PSOE des de la Transició i el BNG des de principis dels 90 no han tingut per res en compte el moviment. O pitjor encara: ho han fet, exclusivament, amb la finalitat d'obtenir rèdits immediats. Així s'ha demostrat i així se seguirà demostrant en futures convocatòries si no hi ha una autèntica refundació.
Remetem-nos als fets. El 2005, des de les xarxes d'activistes del més variat signe es van desenvolupar diverses campanyes a fi de què el PP perdés les eleccions. La campanya “Hai que bota-los” n’és el millor exemple. Però atenció: que el PP perdés no significava que es volia que el bipartit guanyés. Sens dubte, l'habilitat de pensar en negatiu va tenir uns efectes positius sobre el resultat electoral, però el bipartit va malinterpretar que això significava un xec en blanc.
Al llarg de la legislatura, no obstant això, les xarxes antagonistes no van cessar d'enviar missatges: mobilitzacions contra els incendis, vaga del metall a Vigo, manifestacions en defensa de les ries, etc. Contràriament al desdeny de les elits del bipartit, el sector activista de la ciutadania romania vigilant. En l'inici de la campanya va enviar un missatge inequívoc:
“Governe quem governe, Galiza nom se vende”. El bipartit va fer cas omís i el va obviar tan com va poder. El més sorprenent, però, és que ara es dóna la culpa als mitjans o a la campanya electoral. Sembla que el bipartit prefereixi seguir en l'oposició unes quantes legislatures més.
dimecres, d’abril 01, 2009
[ es ] Nueva publicación en el volumen colectivo La globalización en crisis
La globalización en crisis. Control, gubernamentalidad y política de movimiento
José Ángel Brandariz, Antón Fernández de Rota y Rosendo González.
Referencia: BRANDARIZ, José Ángel; FERNÁNDEZ DE ROTA, Antón y GONZÁLEZ, Rosendo. 2009. La globalización en crisis. Gubernamentalidad, control y política de movimiento. Málaga: Diputación de Málaga, ULEX, Casa Invisíbel, Universidade Invisíbel.
ÍNDICE/
0. Introducción
1. Luís G. Soto. “Del poder y la contestación”
2. José Ángel Brandariz. “Sobre control y lógicas del castigo en el capitalismo postfordista”
3. David San Martín. “El riesgo como dispositivo de gobierno en las sociedades de control. Algunas notas sobre Frontex”
4. José María Cardesín. “Downtown Los Angeles: Políticas de renovación urbana y cine en estados unidos”
5. Rosendo González. “Virtual WWWorlds. Servidumbres y liberaciones en la era digital”
6. Antón Fernández de Rota. “La singularidad histórica del movimiento global”
7. Raimundo Viejo. “El notable, el partido y el movimiento: Tres políticas ante el cambio global”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)