Tota elecció és una opció. En les passades eleccions gallegues s'han posat de manifest dos models contraposats de mobilització. D'una banda, el model de mobilització tradicional de la política de partit, capaç d'organitzar importants xarxes clientelars des del poder local per a finalment promoure la conquesta del poder. Per l'altra, el model de mobilització antagonista, freturosa d'un adequat interfície partidista en les institucions del govern representatiu.
A la vista dels resultats, les elits del primer d'ambdós models ha fet bé el seu treball, el segon no; i molt especialment pel que fa al BNG, d'entrada molt més procliu a la política del moviment que el PSOE. Mentre que el PP ha sabut resoldre els seus problemes interns en l'oposició i presentar una candidatura articulada, el PSOE i el BNG han cregut que ells, i no les xarxes que els van enaltir temporalment al poder, eren qui havien guanyat. Aquesta afirmació, difícilment contrastable i sens dubte polèmica des de la perspectiva dels estudis electorals habituals, es pot verificar sense problemes quan deixem de considerar el govern representatiu com un sistema que es produeix a si mateix, i ens fixem en les mobilitzacions.
Al cap i a la fi, per molt representativa que sigui la democràcia, no deixa de ser democràtica. En el terreny del concret això vol dir que, per més que el bipartit pogués haver guanyat les eleccions el 2005, per revalidar el seu èxit extraordinari (literalment: fora de l'ordre) hauria d'haver estat considerada la política del moviment en el disseny de les estratègies. Malauradament, el PSOE des de la Transició i el BNG des de principis dels 90 no han tingut per res en compte el moviment. O pitjor encara: ho han fet, exclusivament, amb la finalitat d'obtenir rèdits immediats. Així s'ha demostrat i així se seguirà demostrant en futures convocatòries si no hi ha una autèntica refundació.
Remetem-nos als fets. El 2005, des de les xarxes d'activistes del més variat signe es van desenvolupar diverses campanyes a fi de què el PP perdés les eleccions. La campanya “Hai que bota-los” n’és el millor exemple. Però atenció: que el PP perdés no significava que es volia que el bipartit guanyés. Sens dubte, l'habilitat de pensar en negatiu va tenir uns efectes positius sobre el resultat electoral, però el bipartit va malinterpretar que això significava un xec en blanc.
Al llarg de la legislatura, no obstant això, les xarxes antagonistes no van cessar d'enviar missatges: mobilitzacions contra els incendis, vaga del metall a Vigo, manifestacions en defensa de les ries, etc. Contràriament al desdeny de les elits del bipartit, el sector activista de la ciutadania romania vigilant. En l'inici de la campanya va enviar un missatge inequívoc:
“Governe quem governe, Galiza nom se vende”. El bipartit va fer cas omís i el va obviar tan com va poder. El més sorprenent, però, és que ara es dóna la culpa als mitjans o a la campanya electoral. Sembla que el bipartit prefereixi seguir en l'oposició unes quantes legislatures més.
