[ + fotos ]
Les revoltes de la banlieue francesa de 2005 i l’actual revolta grega tenen molt més en comú del que sembla a primera vista. No es tracta del fet que hagin estat dos processos de mobilització
desencadenats per un esdeveniment dramàtic similar (la mort de dos joves i un adolescent, respectivament, per efecte dels abusos policials). Tampoc és cosa de la destructivitat inusual i cridanera que han mostrat les diferents formes de l’acció col·lectiva empleades (trencament d’aparadors, còctels Molotov, serveis d’ordre amb bastons i cascos, etc.). Menys encara del paper jugat pels mitjans de comunicació en la pròpia producció del conflicte (cridats per l’espectacularitat de la contesa al carrer, finalment s’han vist convertits en amplificadors més o menys involuntaris del que passa). No és qüestió, en fi, de l’edat jove dels participants a les protestes ni del seu consubstancial caràcter rebel (com ens volen fer creure alguns sociòlegs).
En realitat, tots aquests indicadors visibles són símptomes d’un canvi més profund que s’està operant en el si de les democràcies liberals de l’Europa occidental. Es tracta més aviat dels efectes directes del canvi radical experimentat en la constitució material de la societat durant les últimes dècades (processos de privatització, deslocalització, precarització, etc.) i del fracàs subsegüent de tot un comandament: el neoliberalisme. Anem a pams.
En primer lloc, tenim l’esdeveniment i la seva principal conseqüència: una mutació radical en la subjectivitat capaç de promoure la participació en l’acció col·lectiva allà on imperava l’individualisme. No és tan sols que l’assassinat d’un adolescent a mans de la policia sigui un fet inacceptable per si mateix. Desafortunadament, aquest fet és molt més freqüent del que sembla i no per això provoca reaccions semblants (el cas de Pedro Álvarez, sense anar més lluny). No obstant això, en el cas de la revolta de la banlieue de 2005, amb la mort de Zyed Benna i Bouna Traor –com amb la de Los Àngeles de 1992, després de la pallissa a Rodney King–, la indignació va encendre les metxes.
I quan diem indignació no pensem en un ús retòric de la paraula, sinó en el sentit més profund de ruptura constituent que comporta enfrontar-se a la mort quan és executada per un sobirà que en fa la seva font de dret. La indignació s’entén, així, com a violació de la dignitat comuna de tots els éssers humans, no ja com la dignitat de l’individu del dret liberal, sinó com a vincle social que federa singularitats irreductibles. La inalienable dignitat de naixença és, doncs, la instància on s’activa la revolta. Però no de qualsevol manera, sinó mitjançant la producció d’un diagnòstic comú de l’esdeveniment que es caracteritza per llegir-se com una ruptura, un punt que marca un abans i un després a la manera d’un nunca mais! No es tracta d’una ruptura de la pròpia normativitat (la de cada singularitat que expressa, a la seva manera, la seva indignació). El que es trenca són els termes mateixos en què es comprèn el contracte sobre els quals el sobirà funda la seva pròpia legitimitat (“jo t’asseguro la vida i tu deixes que la governi”).
En segon lloc, la revolta grega, com la de la banlieue francesa, no es pot llegir, doncs, com un procés revolucionari que es fa seguint el vell manual leninista. En el cas francès, com en el grec, el que estem veient són repertoris de pràctiques polítiques que s’organitzen sota la fórmula de l’eixam (swarming) de manera acèntrica, fluida, contingent; l’única alternativa organitzativa capaç de donar resposta a un comandament que s’exerceix des del domini de la vida.
No pot ser d’altra manera, ja que, en tercer lloc, aquesta és la forma que ha adoptat l’organització de la producció en el postfordisme. Dissolta la fàbrica en la ciutat com a única estratègia de recuperació del control efectiu després de l’onada de mobilitzacions dels anys seixanta i setanta (en el cas grec fins al punt de provocar un canvi de règim), els repertoris s’orienten a curtcircuitar els fluxos de valorització en aquells espais on són organitzats pel capitalisme cognitiu, això és, en els carrers i zones comercials on el desig s’orienta a la mercaderia. El trencament d’aparadors, de fet, és molt menys casual del que la lectura criminalitzadora del que passa ens pot fer creure i té molt més de praxi de la crítica de l’economia política neoliberal.
No hauria de sorprendre, per tant, que en el transcurs dels esdeveniments una joventut hel·lènica –sotmesa a un atur que afecta un de cada quatre joves i a una precarietat que afecta la immensa majoria– trobi l’ocasió per qüestionar un règim de poder des de la base. Al costat de la irrupció als circuits de valorització, s’observa la creació de zones autònomes temporals a universitats i escoles, espais des d’on s’articulen les resistències de la indignació. La multitud s’apodera en aquest laboratori formidable i s’obre la possibilitat de repensar una política de l’emancipació.
