S'acosta un nou aniversari del 68, l'any/xifra/símbol que recorda la irrupció en escena de l'antagonisme estudiantil. Com cada deu anys, se celebraran nombroses activitats sobre el 68 amb objectius tan diversos com perpetuar el mite, criticar-lo, enaltir-lo, destruir-lo, oblidar-lo...
El més interessant i significatiu d'aquests aniversaris, però, potser no radiqui en el propi 68, sinó en la manera que ha estat tractat al llarg d’aquestes quatre dècades acompanyant precissament la transformació de la composició tècnica de classe. De fet, la història dels aniversaris del 68 pot ser vista com la història d'una successió de canvis en la constitució de l'estudiant com figura social que opera el desplaçament del coneixement al centre mateix del capitalisme industrial i en fa el capitalisme cognitiu en el qual vivim avui.
Transcorregut el primer decenni, el 68 va començar a fargar-se com a mitologia de la modernitat. No obstant això, el 1978 era encara un context massa marcat per les “passions tristes” (Spinoza) com per facilitar la frivolització -sempre necessària- a la “raó cínica” (Sloterdijk). L'escena política de l'època estava massa marcada per la radicalització de l'extrema esquerra, el sectarisme ideològic i el sensesentit cada vegada més evident de la deriva armada. A l'Estat espanyol, les mobilitzacions estudiantils es van dirigir contra la massificació universitària que lleis com la LAU i la LRU preparaven com a reajustament de la composició tècnica d'una classe que abandonava la centralitat de l'obrer “massa” (anterior al 68) per l'obrer “social” (Negri). Però, sens dubte, era massa aviat i bona part dels actors del 68 encara es feien massa presents i eren excessivament radicals com perquè fos possible l'apropiació discursiva del 68.
De fet, la producció del 68 com a “mentida vital” (Ibsen) va començar deu anys més tard i vindria marcada per la ruptura “anti-edípica” (Deleuze i Guattari) del moviment estudiantil de 1986 a un i l'altre costat dels Pirineus. Coincidències de la història, el 86 invertia de manera cabalística el guarisme mitològic i s'anticipava a l'aniversari de 1988 amb una ruptura constituent a dins del moviment estudiantil. Aquell mateix 1986 -evidència de la tensió antagonista que es radica l'apropiació de tot esdeveniment històric- Daniel Cohn-Bendit, antany figura emblemàtica del narcisisme estudiantil tan severament criticat per l'Escola de Frankfurt, demostrava ara les seves habilitats com mestre del cinisme i l'oportunisme polítics perpetrant un llibre: La revolució i nosaltres, que la vam voler tant. Eren els anys del neoliberalisme triomfant, els penediments penitents i la fi de la Història. El 68, igual que ja abans el 17, s'havia territorialitzat i incorporat a la historiografia nacionalista i, finalment, es podia parlar de “maig francès”. En aquells temps, la universitat es va massificar i la figura de l'obrer “social” (Negri) deixaria pas a la formació d'una nova figura, el “cognitariat” (Bifo), el principal tret del qual ja no és el de reproduir la força de treball (tenir fills com el proletariat), sinó la de desenvolupar una activitat cognitiva.
Deu anys més tard, mentre el maig francès començava a decorar profusament llibreries nostàlgiques del no-res, en Seattle el 68 passava definitivament a ser cosa d'historiografia. El 68 iniciava la seva "museïtzació", la labor intensiva i reificadora d'un manierisme obstinat en la manipulació de continguts. El 68 era festejat com correspon, això és, sense pudor, per la mateixa societat de l'espectacle que Guy Débord havia analitzat. Però, alhora, començava una nova onada de mobilitzacions d'escala planetària en la qual el moviment estudiantil de l'Estat espanyol hauria d'integrar-se mitjançant el rebuig de l'Informe Bricall, primer, i la lluita contra la LOU, poc després.
L'objectiu continua vigent en l'actualitat, tal com es pot observar en les mobilitzacions contra Bolonya. Està en joc la introducció de les regles del mercat dintre dels espais universitaris amb l'únic objectiu de disciplinar les capacitats intel•lectuals del cognitariat mitjançant la seva inserció en una tecnoestructura global. Malauradament, malgrat un cert millorament de la participació, el moviment estudiantil sembla que encara està molt necessitat de més creativitat i innovació en els seus repertoris d’acció col•lectiva. L’obstinació en un discurs identitari que parla de “sindicalisme” i encara entén la figura del estudiant com “proto-treballador” (i no com cognitari) no sembla que estigui expressant massa bé les contradiccions del nostre temps.
