Publicat a La Directa, nº 28, 29.11.2006, pàg. 7.
En les pròximes eleccions autonòmiques es presenta la candidatura Ciutadans-Partit de la Ciutadania. D'acord amb la seva pròpia propaganda, aquesta organització política seria “un partit de nou tipus”. No obstant això, si s'ha de jutjar per l'explicació que oferixen del seu propi model organitzatiu, res de nou cabria assenyalar en aquest sentit.
Al contrari, la descripció que oferixen de sí mateixos encaixa a la perfecció amb la de qualsevol organització partidista tradicional (una plataforma electoral, òrgans d'elecció democràtica, espais d'elaboració programàtica sectorials, etc.). En els seus materials accessibles al públic com a mínim (especialment en la seva web, de la que presumeixen com a clau de la seva novetat) el que es pot observar és senzillament més del mateix. Ni rastre en tot cas dels debats teòrics dels nostres dies sobre la representació política, el pluralisme, la democràcia participativa, els moviments, etc.
Així les coses, des d'aquest punt de vista, més sembla que assistim a l'enèsima reedició d'una expressió electoralista com tantes que indueïx la democràcia representativa al posar-se en marxa el seu principal dispositiu en el reclutament de elites polítiques.
I la novetat, no obstant això, existeix, doncs aquesta organització enuncia un tipus de discurs polític fins a ara infreqüent en el nostre panorama polític. En primer lloc, perquè el seu és abans que res el discurs d'un buit, el discurs d'una forma pura el contingut de la qual no és més que la seva propia representació. Així ho evidencia, sense anar més lluny, l'esmentat exemple de l’autoafirmació com “partit de nou tipus” sense més substantivació que la del reclam publicitari que aquest sintagma pot configurar per al consumidor polític àvid dels nous productes a proveir pel màrqueting electoral.
Però, en segon lloc, la vacuitat dels enunciats amb que es presenta a les eleccions aquesta candidatura és observable en la seva apel·lació a un vontant de identitat absent que se'ns presenta com concreció contemporània i especular de Ulrich, el personatge de l'extraordinària novel·la de Robert Musil, Der Mann ohne Eigenschaften, (L'home sense atributs o sense qualitats, segons la traducció de l'alemany que es prefereixi). Aquest text, escrit entre 1930 i 1942, constitueïx una de les crítiques més lúcides i demoledores a la crisi en la qual va quallar el totalitarisme nazi. Les lliçons de la reflexió de Musil no sembla que hagin escapat, malauradament, als inventors d'aquest enginy electoral.
El material de campanya no deixa lloc a dubtes: “No nos importa dónde naciste. No nos importa la lengua que hablas. No nos importa qué ropa vistes” (cartell de la web en espanyol sense traducció al català)… Gens importa, la sola possibilitat d'afirmar alguna forma d'identitat és perillosa per "essencialista" o, pitjor encara, resulta senzillament impossible com projecte polític: ésser és errar. Per la seva pròpia construcció discursiva, aquest Partit de la Ciutadania (o partit de la totalitat del cos polític) es predica com l'opció ideològica més acabada d'una representació política que es comprèn estrictament com l’aporia monista de poder ser el tot sent tan sols una part (el “partit total”).
Malgrat la complexitat d'aquesta crítica, la clau de la seva interpretació és senzilla: només la part (o partit) que es buidi de tota singularitat pot ser equiparada a un tot igualment mancat de tota especificitat. Només el zero per molts (per tants quants hi hagi) és igual a zero. Per això, seguint segurament l'etimologia de la paraula “persona” (en llatí la màscara teatral que duien els actors), es culmina la prèdica electoral amb l'afirmació: “sólo nos preocupan las personas”, o el que és el mateix, els votants sense atributs que facin possible el govern total de l’insubstancial.
