[ cat ] Qualitat democràtica

Col·laboració pel quadern d'anàlisi post-electoral de Público, 29.11.2010

La política catalana de l’última legislatura s’ha vist marcada per una tensió que ha generat un important distanciament entre la ciutadania i les institucions del govern representatiu. D’una banda, la preocupació que ha acompanyat els escàndols de corrupció no ha parat de créixer, generant una desconfiança i escepticisme més grans. De l’altra, lluny d’acontentar-se amb el rol passiu de la democràcia representativa, la ciutadania ha protagonitzat processos autònoms de mobilització social sense precedents (consultes sobiranistes, 10J, vaga general, etc.). La ciutadania no és desafecta a la democràcia, sinó més aviat a una forma concreta d'ella i a les pràctiques corruptes que se'n deriven.

Parlar de desafecció com s’està fent, de fet, no és exacte ni just, i encara menys inocent. Com dirien els anglesos “no cal llençar el nadó juntament amb l'aigua del bany” (Don't throw the baby out with the bathwater). L’anomenada “desafecció” és, en realitat, desafecció a la corrupció, a un sistema de representació injust amb les minories, a un sistema electoral que transforma el vot a forces extraparlamentaries en vot als grans partits, a un sistema que obstaculitza la participació directa, el control democràtic del governant i el rendiment de comptes. Certament, en els últims anys hi pot haver hagut un lleu increment de la desafecció a la democràcia i això no deixa de ser preocupant. Però dient desafecció a tot no es fa altra cosa que amagar el problema real (la desafecció a la modalitat concreta de democràcia), i en fer això només es produeix més desafecció (aquesta sí a qualsevol forma de democràcia).

Davant dels arguments difusos i mistificadors de la retòrica de la desafecció, la demanda activa de participació ciutadana, en canvi, és un fet ben real i provat davant el qual cap governant no pot romandre indiferent. Potser pugui fallar amb les seves propostes (com en el cas, per exemple, del referèndum sobre la Diagonal). I és clar que s’ha de deixar de parlar exclussivament en termes de "representació de la participació" (que no en termes participatius) com fan sovint polítics. Però, en tot cas, el futur Govern no pot deixar que les coses continuïn com estan sense fer-se responsable directe de la pèrdua subsegüent de qualitat democràtica del règim polític.

La pròxima legislatura ha de prendre seriosament en consideració l'aprofundiment en els mecanismes participatius propis d’una democràcia avançada i de qualitat. Però sense entendre-ho com una declaració retòrica o una forma buida de continguts, i menys encara com una forma de legitimar l’acció de govern per mitjà de mecanismes plebiscitaris. Els vinents anys seran de protagonisme ciutadà, sí o sí. Al govern li correspondrà concretar la demanda social en formes participatives que donin poder a la ciutadania o sucumbir a les eleccions següents: aquest és avui el repte de la participació ciutadana.

[ cat ] Votem el que volem?

Article publicat al diari Público, 27.11.2010, pàg. 7

En una democràcia abstracta, cada vot hauria de valer el mateix i el seu còmput s’hauria de destinar a la candidatura escollida íntegrament. En les democràcies reals, però, això no passa. D'aquesta manera, per exemple, alguns districtes electorals pesen bastant més que altres (en funció de la població, posem per cas, els vots de les províncies amb menys habitants pesen més). Aquest fet és més o menys conegut i fa temps que té efectes sobre els resultats (l’anomenat vot útil).

El que ja no està tan clar és que el còmput electoral asigni a la candidatura escollida el valor individual del vot del ciutadà, és a dir, que un home/una dona suposin efectivament un mateix valor en el còmput que tradueix els vots en escons. I és que, en general, la ciutadania no està familiaritzada amb els efectes indirectes de la Llei de d’Hont. Ens trobem així que molts dels que creuen que voten una cosa, en realitat voten una altra diferent, quan no oposada. Vegem alguns exemples.

El prejudici més habitual és pensar que l'abstenció, especialment si és molt elevada, deslegitima el sistema electoral i, per tant, al sistema polític. Qui pensa això oblida que en algunes de les democràcies més antigues, participatives i consolidades, l'abstenció arriba a quotes insospitades sense que res hi passi (Suïssa en seria l’exemple). De la mateixa manera, passen per alt que ja hem viscut situacions de elevadíssim abstencionisme (per exemple, en el referèndum sobre la Constitució europea), sense que hagin tingut efectes sensibles sobre el sistema electoral, de partits o polític en el seu conjunt.

I la cosa és pitjor encara si l’abstencionista es pensa que això preocupa realment a l’estament polític, més enllà, esclar, d’haver de fer la inevitable penitència postelectoral. Com actor racional que és, el deputat només pensa en termes de vots vàlids, que és, al cap i a la fi, el que determina el repartiment efectiu de les cuotes de poder. La millor prova d’això la tenim, per cert, en el discurs sobre la desafecció: una retòrica que responsabilitza al ciutadà de no ser afecte al règim, en lloc de qüestionar-se si l’acció dels polítics ha estat correcta.

El segon exemple és també un cas bastant freqüent. Consisteix a pensar que votant a forces extraparlamentàries, més o menys radicals (p. ex., Des de Baix) o jocoses (p. ex., CORI), s'aconsegueix expressar un descontentament i, al mateix temps, provocar algun canvi o causar un mal al sistema. Un altra vegada, error, ja que per més descontentament que s'expressi aquest és socialment tan poc conegut com les candidatures que l’expressen i amb menys impacte, si cal, sobre el règim.

De fet, el vot a candidatures sense possibilitats electorals (a hores d'ara pràcticament totes les que no són al Parlament) és, en realitat, un vot vàlid i com a tal un vot que computa en el repartiment d’escons a favor (indirectament) dels grans partits per culpa de la llei de d'Hont. L’exemple independentista pot ser molt il•lustratiu: havent-hi més votants independentistes que mai podria donar-se la paradoxa que l'independentisme sumés menys escons que l'anterior legislatura per culpa de Laporta i Carretero.

Una cosa semblant succeeix amb el vot en blanc. Molts pensen que és l'única solució que els  queda davant del mal paper dels partits parlamentaris. De fet, els darrers anys el vot en blanc ha crescut de manera important. Qui així vota, oblida que el seu vot és també, com el vot a candidatures marginals, un vot vàlid que computarà a favor (indirectament) dels grans partits. 

Per contra, el vot nul és l’únic que afavoreix un vot de càstig sense perjudicar els petits partits, és a dir, el pluralisme parlamentari. Paradoxalment, el vot nul no és l’opció escollida per qui opta per la desfecció, el vot de protesta i el vot en blanc.

[ cat ] El contracte electoral

Publicat pel diari Público, el 14.11.2010

Comença la campanya electoral. Com cada quatre anys (o menys), la ciutadania torna a tenir l'oportunitat de contractar el personal polític que la governarà la propera legislatura. Durant dues setmanes els partits cotitzaran en el mercat de valors (polítics) per aconseguir un màxim de beneficis (electorals). Aquest és el joc de la democràcia liberal: eleccions competitives en les que pràcticament tot s’hi val per aconseguir els preuats escons del Parlament.

D'acord amb les premisses liberals, el ciutadà és consumidor d'un nombre limitat d'ofertes electorals. El pluralisme liberal és sempre un pluralisme limitat, circumscrit a un nombre d'opcions factibles (les que disposen de recursos per presentar candidatures) i, més en concret, a un nombre realment reduït d'opcions amb possibilitats reals (només sis partits van obtenir representació).

Compromis amb un projecte

Així mateix, la democràcia liberal ofereix al ciutadà la possibilitat de triar sobre la base d'un contracte. El contracte liberal-democràtic adopta la forma del programa electoral, però comporta també d’un compromís amb uns valors comuns i amb la trajectòria dels representants. El contracte electoral es presenta abans de les eleccions i representa el compromís amb un projecte polític i una acció de govern entre electors i electes per al termini d'una legislatura.

En votar, en teoria votem a uns governants a qui confiem la realització d'un projecte polític (aquell descrit pel programa electoral) i ho fem conscients que aquesta realització s'haurà de fer en el marc de les circumstàncies que ens ofereixin els pròxims quatre anys. Això exigeix un marge de confiança en el representant, ja que no podem preveure el futur en què hi haurà d'actuar. La confiança, com és sabut, depèn de la fiabilitat, honestedat i altres variables del representant.

Com passa gairebé sempre amb el liberalisme, tot això sona bé, i si relament funcionés, segurament no hi hauria tanta ni tan justificada desconfiança ciutadana (la mal anomenada desafecció) cap als partits i el règim polític. La realitat, però, és ben diferent.

Fem un cop d'ull a com es presenta la situació a dia d'avui. Dels sis partits parlamentaris només tres (CiU, PP i ICV) tenen el programa electoral accessible a internet. Els altres tres (PSC, Esquerra i Ciutadans) encara no l'han penjat, si és que ho arriben a fer. No sembla que el programa sigui tan rellevant com hauria de ser. 

Però si ja és difícil fer-se amb el conjunt de l'oferta partidista, ho tenim encara més complicat si el que volem és fer una cosa més bàsica per confiar el nostre vot: avaluar l'acció de govern (o d'oposició) dels partits en la legislatura que ha finalitzat. En aquest cas, el ciutadà hauria de passar-se una bona estona fent surf a la web per poder trobar els programes de legislatures passades i, molt més encara, algun tipus d'avaluació sobre els resultats obtinguts.

En l'improbable cas que hi hagués algun tipus d'avaluació (ICV, per exemple, ha realitzat alguna cosa de semblant) el que es trobarà és més aviat un exercici propagandístic, escassament deliberatiu i poc o gens obert a la crítica i, sobretot, a un control efectiu del votant. A diferència del que passa en altres institucions (governs, televisions, etc.), els partits no tenen un "ombudsman" o síndic de greuges del votant. Des de la perspectiva ciutadana els partits són més aviat administracions opaques i poc donades a retre de comptes, unidireccionals i de discurs poc o gens reflexiu (propagandístiques).

Així doncs, els partits potser s’haurien de preocupar més dels seus mitjans organitzatius si volen vèncer la desconfiança de l'elector. La confiança es guanya amb transparència, retent comptes amb mitjans controlables per ambdues parts contractants (i no només pel partit). En cas contrari, demanar el vot serà més demanar xecs en blanc que no pas un mandat democràtic.

[ cat ] El rerefons de les paraules de campanya

Article publicat per Público, 19.11.2010

 En la societat de la informació, la ciutadania està saturada de missatges. Això suposa una reducció important de la qualitat del debat polític, ja que la infoesfera del ciutadà difícilment pot processar arguments complexos. Tot i que durant les campanyes electorals la llei s'assegura d'obrir un espai mediàtic per a la deliberació pública, el debat segueix estant molt per sota d'una democràcia de qualitat. Per això mateix, els especialistes en màrqueting s'afanyen a elaborar frases breus, efectives, clares, del major impacte possible.

Un bon lema hauria de ser una matriu més que un resum; un "paquet simbòlic" (simbolic package) que, en obrir-se, desplegués coherentment els continguts (programàtics, resultats de legislatura, etc.) que el partit vol transmetre. D’això la comunicació política en diu un marc interpretatiu (frame).

En aquesta campanya electoral per les autonòmiques, el PSC va començar el seu recorregut amb lemes a la defensiva i només en la campanya sembla haver recobrat el pols. Per una part el president-candidat s’afirmava primer en un exercici volitiu (Segueixo creient) mentre que el seu partit es conjurava contra el risc d'un canvi de govern (El canvi real) davant d’una alternativa de poder efectiva: CiU. Aquest enfocament no sembla, però, el més encertat, atès que cedeix la iniciativa a la competència i, en procedir així, acava qüestionant el propi perfil. En canvi, amb el lema de campanya (Garantia de progrés) les coses han millorat, tot i que encara ha quedat excessivament abstracte, aliè als èxits concrets del President i dependent en excés de la credibilitat del partit (que no del govern). Es tracta, però, d'un lema millorable que amaga els incentius que aporta ser qui governa.

El cas de CiU, per contra, demostra un doble encert. En precampanya es va posicionar correctament amb un lema (Comença el canvi) que comporta un doble moviment: d'una banda, el "canvi" fixa l'objectiu (marc de pronòstic); de l'altra, "comença" obre un horitzó de pugna pel poder (marc de motivació). I això només amb tres paraules! Ja en campanya l'emmarcament (framing) es consolida en base al principal element simbòlic del discurs polític català —el nom de la nació— i a la idea que res pot ser pitjor que el que vivim amb la crisi (Una Catalunya millor). En aquest cas, l'abstracció afavoreix l'ocultació de la impopularitat de mesures com les retallades i atrau al votant de centre descontent amb el Tripartit.

A ERC, trobem un error notable: una inversió de l'ordre que hauria estat més encertat. Així el lema de campanya (Gent valenta) hauria pogut permetre l’aliniament de marcs interpretatius amb les mobilitzacions catalanistes (PDD, consultes, 10J, etc), abans d’identificar la necessitat de decidir (Catalunya decideix) l’opció concreta de partit (Puigcercós 2010). En canvi la seqüència inversa dilueix la tensió i afavoreix el flux de vots cap a CiU en no presentar un mur de contenció (la independència) que, a sobre, sí exploten les candidatures de Carretero i Laporta.

La campanya del PP també inverteix l’ordre que hauria sigut més beneficios: al començar pel Solucions per als catalans i seguir per Solucions per a la crisi van deixar que el diagnòstic (la crisi) sigui posterior a la motivació. Iniciativa, per contra, va encertar en plantejar primer el marc de diagnòstic (Canvis que cal fer. Que ningú més farà) i obrir tot seguit el discurs a la motivació (Verd Esperança). Encara millor hauria estat deixar el “que ningú més farà” per afirmar el lideratge d’un candidat nou.

Ciutadans, en la seva línea habitual d’explotació del conflicte identitari, inicia bé la precampanya (Catalunya som tots) i afirma encertadament el perfil de partit anti-establishment (Rebélate), tot i que en el complicat miracle de convertir l'aigua (la desafecció) en vi (vots).

[ cat ] Sopar-debat sobre els Països Catalans