Amb motiu de les activitats organitzades pels estudiants que okupen desde fa una setmana el rectorat de la UB, s'ha decidit traslladar l'acte previst.
+ infos al Especial Bolonya i a Tancada a la Central
dimecres, de novembre 26, 2008
dimarts, de novembre 25, 2008
[ es ] Nuevo artículo publicado por el CIDOB
La fundación CIDOB acaba de publicar, bajo el título La política de lo diverso: ¿producción, reconocimiento o apropiación de lo cultural?, las actas del I Training Seminar de Jóvenes Investigadores. En dicha publicación se incluye el trabajo Estado, nación y soberanía: Límites de la concepción monista de la ciudadanía contemporánea. Se trata de un primer paso en una línea de investigación todavía abierta, por lo que se agradece cualquier comentario, sugerencia u observación.
dissabte, de novembre 22, 2008
[ cat ] CSOA La Teixidora en ALERTA!
Comunicat del CSOA La Teixidora
Hola a totes teixidores!
En l'aniversari del nostre primer anyet hem rebut una mala notícia que voldríem compartir amb vosaltres per mantenir-vos informades: la causa penal de la Teixidora s'ha reobert.
La situació actual és que la jutge ens insta a habandonar La Teixidora i, en cas contrari, podria firmar una ordre de desallotjament cautelar. Encara no estem en aquesta situació i, per això, ESTEM A TEMPS DE PARAR UN FUTUR DESALLOTJAMENT!
I per parar-lo iniciarem immediatament una campanya per evitar-ho! per comenzar us convidem totes a venir a fer material grafic amb nosaltres el diumnge a partir de les 16:30.
A part d'això, que sapigueu que NO ENS TALLEN EL FIL PER A CONTINUAR TEIXINT! I això vol dir que continuarem amb la majoria d'activitats normals que fem al CSOA! Us animem a participar de totes elles!
Continuant teixint subver-diver-acció
CSOA La Teixidora (amb un any no n'hi ha prou)
dimarts, de novembre 18, 2008
[ cat ] Projecció documental "Volver a nacer"
Dimecres 26 a les 14h30. Universitat Pompeu Fabra. Campus de Ciutadella. Edifici Jaume I. Aula 20.019.
Estudiants per Amèrica Llatina presenten el documental
VOLVER A NACER
Un treball d’investigació sobre els exiliats i exiliades del partit colombià Unión Patriótica presents al nostre país. Produït per la Fundació CEPS i finançat per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament
Intervenen:
Estudiants per Amèrica Llatina presenten el documental
VOLVER A NACER
Un treball d’investigació sobre els exiliats i exiliades del partit colombià Unión Patriótica presents al nostre país. Produït per la Fundació CEPS i finançat per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament
Intervenen:
- César Jerez, coordinador de l’Agència de Premsa Rural
- Raimundo Viejo Viñas, professor de Ciències Polítiques UPF i membre de CEPS
dimecres, de novembre 12, 2008
[ es ] 1968-2008 I Jornadas de análisis político crítico
El objetivo de las jornadas es dar espacio de reflexión y debate a aquellos académicos que, fundamentalmente adscritos al área de ciencia política pero también a otras disciplinas afines (sociología, trabajo social, derecho,...) desarrollan su trabajo de investigación bajo una perspectiva crítica. Analizan el Estado y la sociedad, actores políticos y sociales, procesos y sistemas, culturas e ideologías, pero lo hacen con una perspectiva alternativa. La de observar en que medida estas dimensiones de la realidad conforman o impulsan o expresan o impiden una transformación del mundo dirigida hacia la justicia, la igualdad, la libertad y la solidaridad y coadyuvan o no a la emancipación del ser humano.
+ web del congreso
[ cat ] Taula rodona sobre el Pla Bolonya
Dimarts, 18 de Novembre, a les 11:00 a l'aula 40.004
UPF, Campus Ciutadella
TAULA RODONA SOBRE EL PLA BOLONYA
amb la participació d'estudiants, membres del PAS i professors
+ La descomposición de la universidad. Article del catedràtic de filosofia, José Luis Pardo, sobre la situació universitària.
UPF, Campus Ciutadella
TAULA RODONA SOBRE EL PLA BOLONYA
amb la participació d'estudiants, membres del PAS i professors
+ La descomposición de la universidad. Article del catedràtic de filosofia, José Luis Pardo, sobre la situació universitària.
dimecres, de novembre 05, 2008
[ gz ] Resposta à enquisa da revista Tempos Novos
Quê se pode agardar em Europa e no mundo do tempo político que se abre coa eleiçom do novo presidente dos EUA?
Poderiamos agardar moito e, porém, compre escapar da choiva de triunfalismos mediáticos e moderar as expectativas. Toda grande oportunidade comporta eventualmente umha grande decepçom futura. Saber que nos espera depende de que comprendamos que é o que pode dar Obama de seu.
O triunfo eleitoral de Obama constitúe umha oportunidade pouco habitual para que um governo acometa um importante cámbio social: junto ao feito de conquerir a presidência num régimen político tam fortemente presidencialista, tem-se que engadir a configuraçom de novas maiorias no Congresso e no Senado. Mesmo no Tribunal Supremo facilitam-se-lhe ao futuro presidente novos recursos de poder. Podemos considerar, em definitiva, que o horizonte que se abre nestes dias é o de umha concentraçom máxima de capacidade de intervençom estatal.
Por todo o anterior, a responsabilidade histórica de Obama será máxima se nom aproveita esta situaçom para dar um giro equivalente ao que no seu dia promoveu Ronald Reagan quando inaugurou o paradigma neoliberal conservador subjacente aos desenvolvimentos da política americana das últimas décadas, particularmente agravado por Bush. O herdo, porém, nom é doado. Os efectos das políticas neoliberais som desastrosos: crise financieira e destruçom do tecido produtivo, geralizaçom da guerra e da excepçom como paradigma gubernamental, cámbio climático e crise energética, nova vaga de fame, etc.
Reencarreirar o fiasco neoliberal está bem longe de ser algo doado. Para chegar ao poder Obama corresponsabilizou-se no plano de salvamento da economia especulativa de Bush. Aliás, num mundo global, acreditar em que um poder presidencial num só pais (mesmo nos EUA) pode cambiar o curso da História é mais próprio da propaganda holywoodiense que do senso comum. No melhor dos casos poderá aportar alguns graos de arena: multilateralismo, freo à especulaçom, fim de Guantánamo, etc.
dimarts, de novembre 04, 2008
[ cat/es/en ] Moviment estudiantil i violència política
Publicat pel webzine Freshpolitik, nº 1
Ens agradi o no, la violència és un fet consubstancial a la política. Podem ser partidaris d’ella o oposar-nos a que sigui una eina política, però no podem eliminar-la. Donat que tot ordre conegut es sosté sobre un monopoli de la violència, els qui desitgen transformar el món han d’enfrontar-se abans o desprès el problema que planteja. El moviment estudiantil no és una excepció. Els seus èxits o fracassos sovint depenen de la seva capacitat per comprendre aquesta qüestió.
+ Català (pdf)
+ Español (pdf)
+ English (pdf)
I. VIOLÈNCIA
Des dels orígens de la teoria política moderna, els més diversos autors s’han enfrontat amb un fet particularment incòmode: la violència és constitutiva d’allò polític. El motiu fonamental per a això radica en que el desig és l’autèntic motor de la existència humana i el desig rara vegada s’até a respectar les fronteres dels demés. La violència neix, doncs, en la pròpia interacció humana quan la satisfacció dels desigs de un/s coarta la lliure voluntat d’altre/s. No s’ha de confondre, per tant, la violència amb l’agressivitat, que és la tendència impulsiva a actuar de manera violenta.
De la mateixa manera no s’ha de confondre violència amb agressió física, que és únicament la forma més rodimentaria de violència. De fet, existeixen diferents tipus de violència que podem distingir en funció de diferents criteris com el contacte (violència física o psicològica), la reproduïbilitat (violència estructural o accidental), l’escala (violència de masses o individual), la agència (violència directa o indirecta), etc.
La violència, en qualsevol cas, varia d’una societat a una altre; és un producte fonamentalment cultural. I tot i que la violència pugui variar d’acord amb el seu significat cultural (existeixen societats que admeten nivells de violència molt superiors a d’altres), una i una altre vegada es verifica la inevitabilitat de la violència en la constitució de tot ordre polític. D’aquí que els qui desitgen modificar la societat allà on es manca de viaranys institucionals per fer efectiva la seva voluntat legítima han de fer front al problema de la violència.
II. PLA BOLONYA
L’arribada al poder de Reagan i Thatcher va suposar per al conjunt del planeta la posada en marxa del projecte neoliberal global. El progrés d’una acumulació cada vegada major de recursos en menys mans també arribaria a les universitats, peces fonamentals en la modernització de les economies postfordistes. Amb el trànsit al capitalisme cognitiu, les polítiques neoliberals també s’han de reestructurar d’acord als canvis que s’estan operant en les denominades societats de la informació.
La capacitació intel•lectual de la força de treball és avui major que mai i això genera una frustració d’expectatives en els fills dels assalariats que han pogut accedir a la universitat, però no poden exercir les professions per les que van ser formats. Per molts la universitat s’ha convertit en una gran estafa. En un món globalitzat, en canvi, les polítiques neoliberals no són capaces d’oferir alternatives als qui veuen com any rere any es precaritza la seva situació laboral i se’ls exigeix en canvi majors esforços inversors en la pròpia formació (idiomes, màsters etc). Davant d’aquesta situació, la resposta neoliberal és clara: mercats més amplis.
La creació d’un mercat únic de l’ensenyament superior a Europa passa en el moment actual per una reforma universitària que faci possible la subordinació progressiva de la institució universitària als interessos privats. En rigor, no és exacte dir que el Pla Bolonya “privatitzi” la universitat. El que si fa és aplanar el camí per a que això succeeixi per mitjà de la creació de les condicions institucionals necessàries.
Al igual que en el seu moment l’abolició de les barreres internes als Estats nacionals va suposar l’adopció del sistema mètric-decimal, la liquidació de l’autonomia de les institucions tradicionals, etc., avui el Pla Bolonya introdueix el sistema de crèdits ECTS, l’estructura grau/postgrau/magíster, les acreditacions, la pèrdua d’autonomia sota el control de consells socials en mans del món empresarial, així com la posada en marxa d’altres dispositius d’uniformització, homologació i control social. Després de tot, el mercat no és un fenomen natural que sorgeix del no res. La creació d’un espai d’intercanvi reglamentat és, en definitiva, un prerrequisit per a la seva posada en marxa.
III. RESPOSTA ESTUDIANTIL
Per al moviment estudiantil, el Pla Bolonya és tan sols un pas més en una ja llarga trajectòria de reforma desenvolupada en etapes precedents com l’Informe Bricall o la LOU. Aquests moments van suposar la reactivació de les mobilitzacions estudiantils i, en menor mesura, d’altres sectors de la comunitat universitària (investigadors i professorat precari, personal administratiu, etc.). Les mobilitzacions contra la LOU van ser les més importants des de la transició de la universitat a la democràcia (LAU y LRU).
Amb l’inici de nous cicles de mobilització (les mobilitzacions actuals son l’últim d’ells) s’han posat igualment en qüestió els repertoris tradicionals del moviment, això és, el conjunt de pràctiques mitjançant les quals s’articula l’acció col•lectiva. Al igual que succeeix en tots els processos de mobilització social, el conjunt dels estudiants ha de fer front als nous contextos amb unes pràctiques que han heretat d’anteriors cicles. La societat canvia i la política del moviment també. Si es vol fer front al desafiament que representa el Pla Bolonya ha de saber readaptar els seus repertoris a les exigències polítiques del món d’avui.
Com saben politòlegs i dissenyadors de polítiques públiques, l’èxit dels activistes en fer valer els seus interessos comença per estar presents en l’agenda política. Per a això és precís visibilitzar la novetat de la situació i els riscos que comporta o drets que conculca la nova política pública. El recurs a les velles tàctiques, encara quan pot resultar de certa utilitat inicial, es demostra inoperatiu en el mitjà termini.
Així, per exemple, recórrer a la clàssica manifestació estudiantil pot servir per fer notar a l’opinió pública el descontent universitari (especialment si la manifestació es un èxit inesperat). En canvi, de no introduir-se innovacions en el repertori al mitjà termini les manifestacions començaran a ser considerades exclusivament de manera quantitativa. Si els repertoris no canvien, l’esforç mobilitzador aviat es demostrarà excessiu pels activistes del moviment. És en aquest context on es planteja avui la qüestió de la violència en el moviment estudiantil.
IV. ¿VIOLÈNCIA O DISRUPCIÓ?
L’examen científic dels cicles de mobilització ha demostrat que aquests segueixen certes pautes pel que fa a les tàctiques i repertoris. En els moments inicials en que s’ha de cridar l’atenció sobre un problema públic, l’èxit mobilitzador depèn de la capacitat dels activistes per organitzar accions que interrompin el funcionament normal de les institucions. Es el que es coneix com tàctica disruptiva.
La irrupció inesperada a l’espai públic genera sorpresa a la vegada que no té perquè suposar alts nivells de violència en la resposta de les autoritats. Això fa que els activistes es puguin guanyar la simpatia inicial de l’opinió pública; especialment si el seu discurs i pràctiques són nous per a l’opinió pública.
En canvi, passada aquesta primera fase de mobilització i aconseguit un cert recolzament social, els activistes s’enfronten al repte de renovar-se o sucumbir. Cap pràctica d’èxit se sosté a mitjà termini. La reiteració fa que els mitjans de comunicació perdin interès i que el cansament cali entre els qui recolzen les reivindicacions. Així mateix, la pèrdua de suport facilita la repressió policíaca.
V. MINIMALISTES I MAXIMALISTES
Així les coses, la violència acostuma a fer la seva aparició en escena. Quan un procés de mobilització ha arribat al seu punt àlgid i els activistes avaluen els resultats obtinguts, solen produir-se dos tipus de reaccions complementaries i igualment dolentes pel progrés del moviment, a saber: (1) la “minimalista”, que entén que per poder mantenir la mobilització és necessari demostrar que aquesta ha servit per assolir fites puntuals (gairebé sempre coincidents amb les fites dels qui negocien); i (2) la “maximalista”, que considera que la continuïtat del cicle depèn d’una demostració de força davant les autoritats, a fi de no perdre el “control” del moviment (en rigor, dels espais dels activistes). En l’últim curs, AEP (minimalistes) i SEPC (maximalistes) ens han facilitat bons exemples empírics de tot això.
Per mitjà del recurs a la violència, els maximalistes desafien als minimalistes a demostrar la fidelitat a la causa. En contextos en que la mobilització ja està en marxa, l’ús de la violència es fa purament representatiu del conflicte intern entre activistes, sense que la seva capacitat simbòlica tingui efecte sobre la mobilització. Allà a on la violència era simbòlica (en les accions disruptives) i exògena (destinada a l’opinió pública) ara es converteix en una violència disciplinaria (orientada a generar la escissió identitària i dicotòmica entre reformistes i revolucionaris, amics i enemics, purs i impurs) i endògena (destinada a forçar el posicionament dels participants en el moviment).
Es tracta d’un esforç inútil que només els serveix per separar-se de la resta de participants en l’acció col•lectiva, els qui, en no entendre una radicalitat dirigida cap el control del moviment, prefereixen per norma general refugiarse a l’aula. El comportament dels maximalistes, pel demés, no és sorprenent, sinó endogen a ideologies com el leninisme. El seu desig de control, expressat per norma general en una voluntat organitzativa d’acord a models excessivament autoritaris per a la cultura política del moviment, provoca el rebuig immediat i fuga conseqüent de la multitud.
VI. GESTIONAR LA VIOLÈNCIA
Però, ¿resulta aleshores possible sortir de la dinàmica i sostenir el moviment a mitjà termini? La resposta és afirmativa, tot i que de resolució complexa. A grans trets les solucions passen, en primer lloc, per saber gestionar la violència no només cap a fora del moviment (cap a les forces de seguretat, autoritats, etc.), sinó també cap a l’interior (quelcom molt menys freqüent a jutjar pels nivells de sexisme, agressivitat i altres formes de violència visibles en els espais de moviment).
En segon lloc, s’ha de contrarrestar la violència amb el seu únic antídot: l’humor. A diferència del que es sol pensar, el contrari de la violència no és la pau sinó l’humor. Els activistes proclius a perdre el control de la violència disposen personalitats proclius al drama, no a la ironia. Per gestionar la violència fa falta llegir molt menys ¿Qué fer? i veure molt més als Monty Python.
Por últim, s’imposa abandonar la lògica del “victòria o mort”. Afrontar de manera intel•ligent les mobilitzacions requereix saber que tenen principi i fi, així com distingir quan les administracions públiques cedeixen i quan no. No hi ha que vendre’s a qualsevol preu, però tampoc hi ha que immolar-se per la causa; millor conservar un somriure irònic i passar al següent.
Ens agradi o no, la violència és un fet consubstancial a la política. Podem ser partidaris d’ella o oposar-nos a que sigui una eina política, però no podem eliminar-la. Donat que tot ordre conegut es sosté sobre un monopoli de la violència, els qui desitgen transformar el món han d’enfrontar-se abans o desprès el problema que planteja. El moviment estudiantil no és una excepció. Els seus èxits o fracassos sovint depenen de la seva capacitat per comprendre aquesta qüestió.
+ Català (pdf)
+ Español (pdf)
+ English (pdf)
I. VIOLÈNCIA
Des dels orígens de la teoria política moderna, els més diversos autors s’han enfrontat amb un fet particularment incòmode: la violència és constitutiva d’allò polític. El motiu fonamental per a això radica en que el desig és l’autèntic motor de la existència humana i el desig rara vegada s’até a respectar les fronteres dels demés. La violència neix, doncs, en la pròpia interacció humana quan la satisfacció dels desigs de un/s coarta la lliure voluntat d’altre/s. No s’ha de confondre, per tant, la violència amb l’agressivitat, que és la tendència impulsiva a actuar de manera violenta.
De la mateixa manera no s’ha de confondre violència amb agressió física, que és únicament la forma més rodimentaria de violència. De fet, existeixen diferents tipus de violència que podem distingir en funció de diferents criteris com el contacte (violència física o psicològica), la reproduïbilitat (violència estructural o accidental), l’escala (violència de masses o individual), la agència (violència directa o indirecta), etc.
La violència, en qualsevol cas, varia d’una societat a una altre; és un producte fonamentalment cultural. I tot i que la violència pugui variar d’acord amb el seu significat cultural (existeixen societats que admeten nivells de violència molt superiors a d’altres), una i una altre vegada es verifica la inevitabilitat de la violència en la constitució de tot ordre polític. D’aquí que els qui desitgen modificar la societat allà on es manca de viaranys institucionals per fer efectiva la seva voluntat legítima han de fer front al problema de la violència.
II. PLA BOLONYA
L’arribada al poder de Reagan i Thatcher va suposar per al conjunt del planeta la posada en marxa del projecte neoliberal global. El progrés d’una acumulació cada vegada major de recursos en menys mans també arribaria a les universitats, peces fonamentals en la modernització de les economies postfordistes. Amb el trànsit al capitalisme cognitiu, les polítiques neoliberals també s’han de reestructurar d’acord als canvis que s’estan operant en les denominades societats de la informació.
La capacitació intel•lectual de la força de treball és avui major que mai i això genera una frustració d’expectatives en els fills dels assalariats que han pogut accedir a la universitat, però no poden exercir les professions per les que van ser formats. Per molts la universitat s’ha convertit en una gran estafa. En un món globalitzat, en canvi, les polítiques neoliberals no són capaces d’oferir alternatives als qui veuen com any rere any es precaritza la seva situació laboral i se’ls exigeix en canvi majors esforços inversors en la pròpia formació (idiomes, màsters etc). Davant d’aquesta situació, la resposta neoliberal és clara: mercats més amplis.
La creació d’un mercat únic de l’ensenyament superior a Europa passa en el moment actual per una reforma universitària que faci possible la subordinació progressiva de la institució universitària als interessos privats. En rigor, no és exacte dir que el Pla Bolonya “privatitzi” la universitat. El que si fa és aplanar el camí per a que això succeeixi per mitjà de la creació de les condicions institucionals necessàries.
Al igual que en el seu moment l’abolició de les barreres internes als Estats nacionals va suposar l’adopció del sistema mètric-decimal, la liquidació de l’autonomia de les institucions tradicionals, etc., avui el Pla Bolonya introdueix el sistema de crèdits ECTS, l’estructura grau/postgrau/magíster, les acreditacions, la pèrdua d’autonomia sota el control de consells socials en mans del món empresarial, així com la posada en marxa d’altres dispositius d’uniformització, homologació i control social. Després de tot, el mercat no és un fenomen natural que sorgeix del no res. La creació d’un espai d’intercanvi reglamentat és, en definitiva, un prerrequisit per a la seva posada en marxa.
III. RESPOSTA ESTUDIANTIL
Per al moviment estudiantil, el Pla Bolonya és tan sols un pas més en una ja llarga trajectòria de reforma desenvolupada en etapes precedents com l’Informe Bricall o la LOU. Aquests moments van suposar la reactivació de les mobilitzacions estudiantils i, en menor mesura, d’altres sectors de la comunitat universitària (investigadors i professorat precari, personal administratiu, etc.). Les mobilitzacions contra la LOU van ser les més importants des de la transició de la universitat a la democràcia (LAU y LRU).
Amb l’inici de nous cicles de mobilització (les mobilitzacions actuals son l’últim d’ells) s’han posat igualment en qüestió els repertoris tradicionals del moviment, això és, el conjunt de pràctiques mitjançant les quals s’articula l’acció col•lectiva. Al igual que succeeix en tots els processos de mobilització social, el conjunt dels estudiants ha de fer front als nous contextos amb unes pràctiques que han heretat d’anteriors cicles. La societat canvia i la política del moviment també. Si es vol fer front al desafiament que representa el Pla Bolonya ha de saber readaptar els seus repertoris a les exigències polítiques del món d’avui.
Com saben politòlegs i dissenyadors de polítiques públiques, l’èxit dels activistes en fer valer els seus interessos comença per estar presents en l’agenda política. Per a això és precís visibilitzar la novetat de la situació i els riscos que comporta o drets que conculca la nova política pública. El recurs a les velles tàctiques, encara quan pot resultar de certa utilitat inicial, es demostra inoperatiu en el mitjà termini.
Així, per exemple, recórrer a la clàssica manifestació estudiantil pot servir per fer notar a l’opinió pública el descontent universitari (especialment si la manifestació es un èxit inesperat). En canvi, de no introduir-se innovacions en el repertori al mitjà termini les manifestacions començaran a ser considerades exclusivament de manera quantitativa. Si els repertoris no canvien, l’esforç mobilitzador aviat es demostrarà excessiu pels activistes del moviment. És en aquest context on es planteja avui la qüestió de la violència en el moviment estudiantil.
IV. ¿VIOLÈNCIA O DISRUPCIÓ?
L’examen científic dels cicles de mobilització ha demostrat que aquests segueixen certes pautes pel que fa a les tàctiques i repertoris. En els moments inicials en que s’ha de cridar l’atenció sobre un problema públic, l’èxit mobilitzador depèn de la capacitat dels activistes per organitzar accions que interrompin el funcionament normal de les institucions. Es el que es coneix com tàctica disruptiva.
La irrupció inesperada a l’espai públic genera sorpresa a la vegada que no té perquè suposar alts nivells de violència en la resposta de les autoritats. Això fa que els activistes es puguin guanyar la simpatia inicial de l’opinió pública; especialment si el seu discurs i pràctiques són nous per a l’opinió pública.
En canvi, passada aquesta primera fase de mobilització i aconseguit un cert recolzament social, els activistes s’enfronten al repte de renovar-se o sucumbir. Cap pràctica d’èxit se sosté a mitjà termini. La reiteració fa que els mitjans de comunicació perdin interès i que el cansament cali entre els qui recolzen les reivindicacions. Així mateix, la pèrdua de suport facilita la repressió policíaca.
V. MINIMALISTES I MAXIMALISTES
Així les coses, la violència acostuma a fer la seva aparició en escena. Quan un procés de mobilització ha arribat al seu punt àlgid i els activistes avaluen els resultats obtinguts, solen produir-se dos tipus de reaccions complementaries i igualment dolentes pel progrés del moviment, a saber: (1) la “minimalista”, que entén que per poder mantenir la mobilització és necessari demostrar que aquesta ha servit per assolir fites puntuals (gairebé sempre coincidents amb les fites dels qui negocien); i (2) la “maximalista”, que considera que la continuïtat del cicle depèn d’una demostració de força davant les autoritats, a fi de no perdre el “control” del moviment (en rigor, dels espais dels activistes). En l’últim curs, AEP (minimalistes) i SEPC (maximalistes) ens han facilitat bons exemples empírics de tot això.
Per mitjà del recurs a la violència, els maximalistes desafien als minimalistes a demostrar la fidelitat a la causa. En contextos en que la mobilització ja està en marxa, l’ús de la violència es fa purament representatiu del conflicte intern entre activistes, sense que la seva capacitat simbòlica tingui efecte sobre la mobilització. Allà a on la violència era simbòlica (en les accions disruptives) i exògena (destinada a l’opinió pública) ara es converteix en una violència disciplinaria (orientada a generar la escissió identitària i dicotòmica entre reformistes i revolucionaris, amics i enemics, purs i impurs) i endògena (destinada a forçar el posicionament dels participants en el moviment).
Es tracta d’un esforç inútil que només els serveix per separar-se de la resta de participants en l’acció col•lectiva, els qui, en no entendre una radicalitat dirigida cap el control del moviment, prefereixen per norma general refugiarse a l’aula. El comportament dels maximalistes, pel demés, no és sorprenent, sinó endogen a ideologies com el leninisme. El seu desig de control, expressat per norma general en una voluntat organitzativa d’acord a models excessivament autoritaris per a la cultura política del moviment, provoca el rebuig immediat i fuga conseqüent de la multitud.
VI. GESTIONAR LA VIOLÈNCIA
Però, ¿resulta aleshores possible sortir de la dinàmica i sostenir el moviment a mitjà termini? La resposta és afirmativa, tot i que de resolució complexa. A grans trets les solucions passen, en primer lloc, per saber gestionar la violència no només cap a fora del moviment (cap a les forces de seguretat, autoritats, etc.), sinó també cap a l’interior (quelcom molt menys freqüent a jutjar pels nivells de sexisme, agressivitat i altres formes de violència visibles en els espais de moviment).
En segon lloc, s’ha de contrarrestar la violència amb el seu únic antídot: l’humor. A diferència del que es sol pensar, el contrari de la violència no és la pau sinó l’humor. Els activistes proclius a perdre el control de la violència disposen personalitats proclius al drama, no a la ironia. Per gestionar la violència fa falta llegir molt menys ¿Qué fer? i veure molt més als Monty Python.
Por últim, s’imposa abandonar la lògica del “victòria o mort”. Afrontar de manera intel•ligent les mobilitzacions requereix saber que tenen principi i fi, així com distingir quan les administracions públiques cedeixen i quan no. No hi ha que vendre’s a qualsevol preu, però tampoc hi ha que immolar-se per la causa; millor conservar un somriure irònic i passar al següent.
[ cat ] Xerrada: "Classes socials: evolució i contradiccions"
Socialitzem la Llibertat: Destruïm les desigualtats!
Presentació de la campanya amb Laia Grangé, Portaveu de les JERC Sant Andreu
Xerrada:
Classes socials: evolució i contradiccions
Amb Raimundo Viejo (professor Ciències Polítiques a la UPF), Albert Castellanos (Professor d'economia i empresa a la UPF) i Josep Maria Gil (sindicalista)
Div. 7 de novembre, 19h
5a planta Sala 558
Centre Garcilaso
(c/Juan de Garay 116-118)
L1 i L4-Sagrera
+ info: JERC-StAndreu, santandreu@jerc.cat
Presentació de la campanya amb Laia Grangé, Portaveu de les JERC Sant Andreu
Xerrada:
Classes socials: evolució i contradiccions
Amb Raimundo Viejo (professor Ciències Polítiques a la UPF), Albert Castellanos (Professor d'economia i empresa a la UPF) i Josep Maria Gil (sindicalista)
Div. 7 de novembre, 19h
5a planta Sala 558
Centre Garcilaso
(c/Juan de Garay 116-118)
L1 i L4-Sagrera
+ info: JERC-StAndreu, santandreu@jerc.cat
dissabte, de novembre 01, 2008
[ cat ] Queer o liberal?
Publicat per la Directa, nº 113, pàg. 7
Vivim en democràcies que - no pas per casualitat - es diuen liberals. I encara que el grau de liberalitat variï (i molt) d'un país a un altre, els països democràtics que coneixem són liberals. A les democràcies liberals l'Estat no aspira a solapar-se amb la societat, sinó a regular-la en la menor messura del possible dins d'un acord normatiu que asseguri l'economia de mercat i la propietat privada, però també els drets i llibertats de l'individu.
Moltes de les crítiques que es realitzen al liberalisme des de l'esquerra socialista, revolucionària, transformadora o com es vulgui anomenar centren la crítica del liberalisme en la seva dimensió socioeconòmica i obvien la segona part per raons que la memòria històrica hauria de fer evidents: tots els grans processos revolucionaris duts a terme en nom del Socialisme han derivat en terribles dictadures.
Des de les esquerres més o menys heterodoxes o llibertàries (anarquistes, ecologistes, etc.) no poques vegades s'accepta de manera bastant acrítica la comprensió liberal dels drets i llibertats individuals. A la base del seu discurs trobem el fet que desconfien, per principi i no sense bones raons, de les derives autoritàries a que pot donar lloc un discurs fundat en l'afirmació d'un comú que desatén l'atenció de les singularitats. N'hi ha prou d'observar les dictadures leninistes per a adonar-se de fins a quin punt sortir de la norma - ja sigui per l'orientació sexual o per algun altre motiu - va ser penalitzat en nom del “treballador”.
En temps recents, la crítica (post-)feminista ha emprès una de les tasques teòriques més difícils que es pot abordar: desmuntar els arguments que tenallen les esquerres millor o "pitjor-pensants" i que es funden en la concepció liberal (o en la seva “negació dialèctica”) del vincle categorial entre la singularitat i el comú. Tot i que aquest problema no només afecta als problemes de gènere, sinó que podria fer-se igualment extensiu a altres formes de dominació cultural, d'espècie, etc., segurament ha estat en l'àmbit de la teoria (post)feminista on la crítica de la categorització liberal individu/comunitat ha progressat més.
La millor evidència de tot això la constituïx, sens dubte, l'èxit recent de la teoria queer. La capacitat d'aquesta teoria per a comprendre el gènere com un constructe cultural regit per les regles d'un control social exercit des de l'interior dels cossos, ha culminat en la superació del propi concepte d'home o dona (d'aquí el justificat “post-feminista”) i per aquest motiu es troba associat cada vegada més (malauradament) amb l’homosexualitat.
Tal com sol ocórrer amb aquelles pràctiques que aconsegueixen expressar les contradiccions de les societats que es produeixen, la paraula queer s'ha convertit molt ràpidament en un demarcador lingüístic d'alt valor significant. La lluita pel significat de la paraula està oberta i des dels grans dispositius de captura de subjectivitats semio-capitalistes, des dels museus d'art contemporani fins als grans mitjans de comunicació, “queer” està sent l'objecte d'una laboriosa activitat de re-significació orientada a constrenyi-la al camp semàntic de les singularitats homosexuals de pràctiques “extremes”.
Res de tot això hauria de sorprendre'ns, doncs així procedeix el liberalisme. En la mesura que sigui possible encunyar nous logotips o paraules-marca que facin visibles noves clienteles i això no contradigui les regles de joc liberals, res impedirà que les pràctiques més extremes siguin incorporades al proliferant mercat postmodern. Sense una crítica de quant està ocorrent, els espais de moviment on s'ha subvertit i qüestionat la gramàtica sexual del nostre temps, aviat es convertiran en els laboratoris del disseny d'una nova moda. En una democràcia liberal, el risc de reificación creix en la mateixa mesura que la teoria queer arriba a desenvolupar una crítica immanent de la societat.
Parafrasejant a Gramsci: entre que el vell no mor i el nou no acaba de néixer, s'han d'observar els fenòmens més morbosos. A les xarxes d'activistes els esperen, doncs, temps de fortes contradiccions internes promogudes per incentius externs. Alguns pocs activistes sens dubte es fabriquen ja identitats amb les quals posar les seves singularitats al servei de les indústries liberals de la cultura. El seu oportunisme no deixarà d'estimular altres passions tristes com l'enveja de molts dels seus antics companys. Encara sort que sempre quedarà l'èxode.
Vivim en democràcies que - no pas per casualitat - es diuen liberals. I encara que el grau de liberalitat variï (i molt) d'un país a un altre, els països democràtics que coneixem són liberals. A les democràcies liberals l'Estat no aspira a solapar-se amb la societat, sinó a regular-la en la menor messura del possible dins d'un acord normatiu que asseguri l'economia de mercat i la propietat privada, però també els drets i llibertats de l'individu.
Moltes de les crítiques que es realitzen al liberalisme des de l'esquerra socialista, revolucionària, transformadora o com es vulgui anomenar centren la crítica del liberalisme en la seva dimensió socioeconòmica i obvien la segona part per raons que la memòria històrica hauria de fer evidents: tots els grans processos revolucionaris duts a terme en nom del Socialisme han derivat en terribles dictadures.
Des de les esquerres més o menys heterodoxes o llibertàries (anarquistes, ecologistes, etc.) no poques vegades s'accepta de manera bastant acrítica la comprensió liberal dels drets i llibertats individuals. A la base del seu discurs trobem el fet que desconfien, per principi i no sense bones raons, de les derives autoritàries a que pot donar lloc un discurs fundat en l'afirmació d'un comú que desatén l'atenció de les singularitats. N'hi ha prou d'observar les dictadures leninistes per a adonar-se de fins a quin punt sortir de la norma - ja sigui per l'orientació sexual o per algun altre motiu - va ser penalitzat en nom del “treballador”.
En temps recents, la crítica (post-)feminista ha emprès una de les tasques teòriques més difícils que es pot abordar: desmuntar els arguments que tenallen les esquerres millor o "pitjor-pensants" i que es funden en la concepció liberal (o en la seva “negació dialèctica”) del vincle categorial entre la singularitat i el comú. Tot i que aquest problema no només afecta als problemes de gènere, sinó que podria fer-se igualment extensiu a altres formes de dominació cultural, d'espècie, etc., segurament ha estat en l'àmbit de la teoria (post)feminista on la crítica de la categorització liberal individu/comunitat ha progressat més.
La millor evidència de tot això la constituïx, sens dubte, l'èxit recent de la teoria queer. La capacitat d'aquesta teoria per a comprendre el gènere com un constructe cultural regit per les regles d'un control social exercit des de l'interior dels cossos, ha culminat en la superació del propi concepte d'home o dona (d'aquí el justificat “post-feminista”) i per aquest motiu es troba associat cada vegada més (malauradament) amb l’homosexualitat.
Tal com sol ocórrer amb aquelles pràctiques que aconsegueixen expressar les contradiccions de les societats que es produeixen, la paraula queer s'ha convertit molt ràpidament en un demarcador lingüístic d'alt valor significant. La lluita pel significat de la paraula està oberta i des dels grans dispositius de captura de subjectivitats semio-capitalistes, des dels museus d'art contemporani fins als grans mitjans de comunicació, “queer” està sent l'objecte d'una laboriosa activitat de re-significació orientada a constrenyi-la al camp semàntic de les singularitats homosexuals de pràctiques “extremes”.
Res de tot això hauria de sorprendre'ns, doncs així procedeix el liberalisme. En la mesura que sigui possible encunyar nous logotips o paraules-marca que facin visibles noves clienteles i això no contradigui les regles de joc liberals, res impedirà que les pràctiques més extremes siguin incorporades al proliferant mercat postmodern. Sense una crítica de quant està ocorrent, els espais de moviment on s'ha subvertit i qüestionat la gramàtica sexual del nostre temps, aviat es convertiran en els laboratoris del disseny d'una nova moda. En una democràcia liberal, el risc de reificación creix en la mateixa mesura que la teoria queer arriba a desenvolupar una crítica immanent de la societat.
Parafrasejant a Gramsci: entre que el vell no mor i el nou no acaba de néixer, s'han d'observar els fenòmens més morbosos. A les xarxes d'activistes els esperen, doncs, temps de fortes contradiccions internes promogudes per incentius externs. Alguns pocs activistes sens dubte es fabriquen ja identitats amb les quals posar les seves singularitats al servei de les indústries liberals de la cultura. El seu oportunisme no deixarà d'estimular altres passions tristes com l'enveja de molts dels seus antics companys. Encara sort que sempre quedarà l'èxode.
[ es ] Negri y el dilema constitucional europeo
Publicado por Diagonal, nº88, pág. 14
Toni Negri vuelve a la carga sobre la ‘cuestión europea’ y lo hace un par de años después de que su posición, explícita y heréticamente favorable al TCE –la mal llamada ‘Constitución europea’–, causara gran revuelo en las filas ‘bienpensantes’ de la extrema izquierda. Por aquel entonces, sus palabras sorprendieron a propios y extraños, pero la comprensión de sus argumentos fue sin duda un aliciente para pensar más allá de ciertos esquemas preconcebidos. En esta ocasión, sin embargo, llueve sobre mojado y los argumentos del filósofo nos llegan precedidos de su actuación al servicio de socialistas y verdes franceses en la contienda electoral del referéndum francés de 2005.
Su posición parte de un diagnóstico en buena medida acertado, pero fracasa en su diseño estratégico al confrontarse con la política del movimiento europeo –sus redes, repertorios, argumentos, etc. La razón seguramente radique en una praxis alejada de las redes de activistas a las que se acusa de europeísmo insuficiente, pero a las que, paradójicamente, no se deja de apelar para que se sumen al proyecto constitucional de las elites. A estas alturas no parece, empero, que la táctica del “a dios rogando y con el mazo dando” sea precisamente la más afortunada. Entre otras cosas porque los errores tácticos de Negri están haciendo el agosto de la extrema izquierda conservadora a la que acusa, con razón, con palabras como éstas : “Estos partidos y partidillos [el Nuevo Partido Anticapitalista (NPA) de Besancenot y Die Linke de Lafontaine] no han dejado de ser republicanos, corporativos y, cuando no lo son, consideran que sólo pueden reproducirse sobre una base nacional y que sólo dentro de esas dimensiones pueden construir un programa”.
Vayamos por partes, pues la complejidad del debate requiere un esfuerzo importante para ir más allá del maniqueísmo. En primer lugar, Negri tiene toda la razón cuando critica al Partido (Die Linke) y al partidillo (la LCR y su apéndice, el NPA) de aspirar a reproducirse únicamente a partir de una ‘base nacional’. Este argumento, rebatido con ardor desde las filas del ‘internacionalismo proletario’, olvida, por una parte, lo que ha sido la transformación de la composición de clase de las últimas décadas –en dos palabras : el reemplazo del proletariado por el precariado– y, por otra, la obsolescencia del Estado nacional. Después de todo, el ‘internacionalismo’ de uno u otro cuño no deja de ser lo que su nombre indica : un ‘nacionalismo entre nacionalismos’, esto es, la voluntad de articularse organizativamente desde el Estado nacional como referente –incluso cuando sólo es un referente negativo.
En el ‘no’ de esta extrema izquierda al TCE puede leerse sin problemas una doble voluntad de mantener, por una parte, la hegemonía para las figuras del trabajo fordista sobre la política del movimiento y, por otra, la inequívoca intención de articular Europa desde el Partido –operativo a nivel del Estado nacional–. Las estructuras organizativas de la Conferencia de la Izquierda Anticapitalista Europea o del Partido de la Izquierda Europea constituyen buenos ejemplos de esto último. El análisis de la composición social de las organizaciones mencionadas despejaría dudas acerca de lo primero.
El principal problema de Negri es que desde la tribuna de socialistas y verdes no puede contraponer una alternativa mínimamente convincente. Huelga decir que aparecer en la esfera pública de la mano de quienes han contribuido, por activa y por pasiva, a la precarización de Europa no es precisamente la mejor tarjeta de presentación ante las redes de activistas a las que se quiere ganar para la propia causa. Más aún cuando se trata de un proyecto de la UE, agencia donde las haya responsable de las políticas neoliberales y el cercenamiento tecnocrático de la política.
En segundo lugar, Negri falla igualmente al contraponer el liberalismo de las elites europeas al republicanismo de la extrema izquierda conservadora. Proponer aceptar al primero y su tentativa constitucional como mal menor de forma beligerante y sin una maduración suficiente del debate, dejándose cuando no arrastrar por la lógica deliberativa diádica y simplista del referéndum, no parece que sea la mejor manera de contribuir a la articulación de una esfera pública europea movimentista y, por ende, autónoma del entramado institucional de Bruselas. Por el contrario, la crítica del republicanismo del Partido-Estado que se encuentra en la genealogía ideológica jacobina, blanquista, leninista y trotskista requiere de la comprensión del complejo y dinámico entramado del antagonismo europeo. En las actuales circunstancias, cuando desde el movimiento se sabe que se pueden ganar referéndums y se recombinan ya las estrategias, Negri haría mejor en aplicarse a concretar una alternativa constituyente que no a defender la constitución formal de la UE. Sobran defensores de la Europa del capital y falta inteligencia en la articulación de una res publica para la Europa global. El poder constituyente o surge desde abajo o no surge. Como Negri dijo en su día : “Nos toca acelerar esta potencia y, en el amor del tiempo, interpretar su necesidad”.
Toni Negri vuelve a la carga sobre la ‘cuestión europea’ y lo hace un par de años después de que su posición, explícita y heréticamente favorable al TCE –la mal llamada ‘Constitución europea’–, causara gran revuelo en las filas ‘bienpensantes’ de la extrema izquierda. Por aquel entonces, sus palabras sorprendieron a propios y extraños, pero la comprensión de sus argumentos fue sin duda un aliciente para pensar más allá de ciertos esquemas preconcebidos. En esta ocasión, sin embargo, llueve sobre mojado y los argumentos del filósofo nos llegan precedidos de su actuación al servicio de socialistas y verdes franceses en la contienda electoral del referéndum francés de 2005.
Su posición parte de un diagnóstico en buena medida acertado, pero fracasa en su diseño estratégico al confrontarse con la política del movimiento europeo –sus redes, repertorios, argumentos, etc. La razón seguramente radique en una praxis alejada de las redes de activistas a las que se acusa de europeísmo insuficiente, pero a las que, paradójicamente, no se deja de apelar para que se sumen al proyecto constitucional de las elites. A estas alturas no parece, empero, que la táctica del “a dios rogando y con el mazo dando” sea precisamente la más afortunada. Entre otras cosas porque los errores tácticos de Negri están haciendo el agosto de la extrema izquierda conservadora a la que acusa, con razón, con palabras como éstas : “Estos partidos y partidillos [el Nuevo Partido Anticapitalista (NPA) de Besancenot y Die Linke de Lafontaine] no han dejado de ser republicanos, corporativos y, cuando no lo son, consideran que sólo pueden reproducirse sobre una base nacional y que sólo dentro de esas dimensiones pueden construir un programa”.
Vayamos por partes, pues la complejidad del debate requiere un esfuerzo importante para ir más allá del maniqueísmo. En primer lugar, Negri tiene toda la razón cuando critica al Partido (Die Linke) y al partidillo (la LCR y su apéndice, el NPA) de aspirar a reproducirse únicamente a partir de una ‘base nacional’. Este argumento, rebatido con ardor desde las filas del ‘internacionalismo proletario’, olvida, por una parte, lo que ha sido la transformación de la composición de clase de las últimas décadas –en dos palabras : el reemplazo del proletariado por el precariado– y, por otra, la obsolescencia del Estado nacional. Después de todo, el ‘internacionalismo’ de uno u otro cuño no deja de ser lo que su nombre indica : un ‘nacionalismo entre nacionalismos’, esto es, la voluntad de articularse organizativamente desde el Estado nacional como referente –incluso cuando sólo es un referente negativo.
En el ‘no’ de esta extrema izquierda al TCE puede leerse sin problemas una doble voluntad de mantener, por una parte, la hegemonía para las figuras del trabajo fordista sobre la política del movimiento y, por otra, la inequívoca intención de articular Europa desde el Partido –operativo a nivel del Estado nacional–. Las estructuras organizativas de la Conferencia de la Izquierda Anticapitalista Europea o del Partido de la Izquierda Europea constituyen buenos ejemplos de esto último. El análisis de la composición social de las organizaciones mencionadas despejaría dudas acerca de lo primero.
El principal problema de Negri es que desde la tribuna de socialistas y verdes no puede contraponer una alternativa mínimamente convincente. Huelga decir que aparecer en la esfera pública de la mano de quienes han contribuido, por activa y por pasiva, a la precarización de Europa no es precisamente la mejor tarjeta de presentación ante las redes de activistas a las que se quiere ganar para la propia causa. Más aún cuando se trata de un proyecto de la UE, agencia donde las haya responsable de las políticas neoliberales y el cercenamiento tecnocrático de la política.
En segundo lugar, Negri falla igualmente al contraponer el liberalismo de las elites europeas al republicanismo de la extrema izquierda conservadora. Proponer aceptar al primero y su tentativa constitucional como mal menor de forma beligerante y sin una maduración suficiente del debate, dejándose cuando no arrastrar por la lógica deliberativa diádica y simplista del referéndum, no parece que sea la mejor manera de contribuir a la articulación de una esfera pública europea movimentista y, por ende, autónoma del entramado institucional de Bruselas. Por el contrario, la crítica del republicanismo del Partido-Estado que se encuentra en la genealogía ideológica jacobina, blanquista, leninista y trotskista requiere de la comprensión del complejo y dinámico entramado del antagonismo europeo. En las actuales circunstancias, cuando desde el movimiento se sabe que se pueden ganar referéndums y se recombinan ya las estrategias, Negri haría mejor en aplicarse a concretar una alternativa constituyente que no a defender la constitución formal de la UE. Sobran defensores de la Europa del capital y falta inteligencia en la articulación de una res publica para la Europa global. El poder constituyente o surge desde abajo o no surge. Como Negri dijo en su día : “Nos toca acelerar esta potencia y, en el amor del tiempo, interpretar su necesidad”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)