Article publicat pel setmanari
Directa, nº 111, pàg. 6
Des de fa un temps, l’aspiració al trilingüisme català/espanyol/anglès ha pres força com a panacea del que hauria de ser una política lingüística capaç de resoldre els problemes interculturals derivats de la globalització. Polítics responsables de l’educació, rectors universitaris i altres agents somnien un país amb una població instruïda en aquestes tres llengües confiant que, d’aquesta manera, podrem aprofitar les oportunitats d’un món globalitzat. Darrere d’aquest model sembla que hi ha una lògica d’inapel•lable pragmatisme que consisteix a assegurar la convivència entre els dos grans grups lingüístics del país i facilitar la comunicació més enllà d’aquests amb un tercer, que sempre es pressuposa que parlarà anglès.
El més sorprenent és que aquest trilingüisme és promogut amb entusiasme per una bona part dels catalanistes, com si la lògica política subjacent fos intrínsecament bona i assegurés el futur del català. Per poc que es conegui, però, la manera com es relacionen llengua i poder (i els catalanoparlants haurien de saber-lo per experiència pròpia) s'hauria d'anar més enllà de l'assumpció acrítica d’aquest trilingüisme i pensar críticament les relacions de poder que comporta.
Bàsicament, perquè es tracta d'una lògica jerarquitzadora, orientada clarament a crear un comandament global fundat en l’hegemonia de l’anglès. I no d’un anglès qualsevol, ja que no es tracta de l’anglès com llengua de cultura, literària o viva, sinó d'una mena de
koiné o llengua mecanitzant, adequada només a la interiorització dels automatismes necessaris al funcionament de l’espai llis i a-significant que és el mercat global. La llengua “
cool”, de fet, que ja veiem avui als títols de les pel•lícules o a les cançons de moda. Una llengua que, a la manera de la neollengua orweliana, constitueix l’única eina realment consubstancial al comandament d’un capitalisme que s’estructura des del llenguatge.
Aquest neoanglès, tot i conferint un avantatge de partida als anglòfons, comportaria igualment la renúncia a les pròpies expressions culturals a canvi d'una cultura “cosmopolita” (més aviat una no-cultura de l’automatisme, com la del “
play,
record,
on-off, etc”). El neoanglès disposa ja de la capacitat per a penetrar dins dels teixits socials, identificar elements culturals (des d’una melodia musical fins a un motiu ornamental), buidant-los de sentit i convertint-los en mercaderies que poder traslladar per tot el planeta. L’educació trilingüista és la eina sense la que no seria possible mantenir l’ordre polític necessari al buidatge cultural intrínsec a la “marca Catalunya”. Ja va sent hora d’oposar-li un federalisme de les llengües de cultura.
