Saviesa, ciència i tecnologia: tres conceptes relacionats amb el coneixement, tot i que de manera diferent i canviant al llarg del temps. La saviesa, grau més elevat del coneixement, ha estat considerada també font de prudència, intel•ligència aplicada. La ciència, més modesta, comprèn el conjunt de coneixements obtinguts mitjançant l'observació i el raonament, estructurats de manera sistemàtica, permetent l'enunciat de principis i lleis generals. La tecnologia, en fi, tot just un conjunt de teories i de tècniques que faciliten l'aprofitament pràctic del coneixement científic.
Al llarg de la Història hi ha hagut temps que la institució universitària va arribar a organitzar institucionalment aquests conceptes amb cert èxit. Amb els seus pros i contres, no sense la mediació del conflicte entre estaments, es va assolir una certa harmonia en el funcionament dels espais de producció del coneixement, en la composició social de qui coneixen, en l'ocupació i l'aplicació social dels seus sabers.
En els nostres dies, però, costa creure que qui vulgui cercar la saviesa arribi a ella estudiant o treballant en les universitats. La ciència, certament, es troba associada a la universitat de manera més clara, si bé és conegut que la producció científica més avançada en no poques branques del saber escapa a la institució. I això és encara més evident si pensem en el cas del desenvolupament tecnològic.
El problema universitari, no obstant això, no és en les seves línies fonamentals un problema de fugida de la producció del coneixement (efecte abans que causa de la crisi de la universitat), sinó de l'organització institucional d'aquesta. En els últims anys, de fet, la universitat s'ha inclinat per una de les configuracions més extremes i adverses que hagin conegut saviesa, ciència i tecnologia, a saber: aquella que inverteix el flux semàntic de l'ordre conceptual que genera la tríade saviesa, ciència i tecnologia fins a l'extrem de subsumir pràcticament les dues primeres en l'última.
En efecte, si observem l'evolució o, pitjor encara, la tendència que es dissenya en el desenvolupament universitari, veurem que cada vegada més la universitat s'està convertint en un centre de producció i reproducció d'aplicacions tecnològiques, subsidiària del progrés científic aliè i d'escassa o nul•la saviesa. La raó per a això és tan evident i denunciada com tabú en el discurs acadèmic: la mercantilització del coneixement. No és de sorprendre que un tremend sentiment de frustració condeixi entre un cognitariat, en formació o contractat, cada dia més precaritzat.
Les alternatives, però, existeixen i proliferen en el cor mateix del semiocapitalisme. Amb cada curs progressen per onsevulla alternatives d'autoformació. No són pocs els hackers que es riuen dels coneixements d'informàtica que es poden impartir en un aula universitària. Tampoc és casual que en el terreny de les idees, els principals desafiaments a la teoria política hagin procedit de la urgència de donar resposta als moviments socials: des del feminisme fins a l'ecologia política, passant per l'indigenisme, la justícia global, etc.
Significativament, la reivindicació de la universitat es presenta en la semàntica que acompanya aquest procés de producció d'espais de coneixement: noves universitats que es diuen lliures, nòmades, tangents, pirates, invisibles, etc. La seva organització ve a donar resposta avui a una crisi de la institució universitària introduïda des de dalt i que intenta jerarquitzar, disciplinar i expulsar a un cognitariat incapaç de donar-se per satisfet amb el marc institucional (de classe, gènere, cultura, etc.) que se li ofereix.
El conegut Pla Bolonya no sembla que vingui precisament a facilitar les coses, si bé tampoc s'hauria d'ignorar el potencial antagonista d'aquesta temptativa per recompondre un ordre social fundat en el control del coneixement. Així, la institució requereix una implicació proactiva de qui produeix el coneixement: l'estudiant-massa que va produir la LRU no té futur en el elitista marc universitari postfordista de la LOU. El cognitari-precaritzat, però, hauria de ser col•laborador i pro-actiu en la producció d'un coneixement bàsicament tecnològic.
Els processos de subjectivació en curs necessaris al naixement de la universitat semio-capitalista comporten algunes resistències i contradiccions de difícil solució dintre del model bolonyès. El futur de la universitat, però, resultarà de la manera en que es resolgui el conflicte implícit. A nosaltres universitaris de comprendre a temps l'exigència política de la nostra època.
