El Òscar atorgat a la pel·lícula La vida dels altres ens brinda l'oportunitat pe reflexionar sobre la importància que té la Llibertat en les nostres societats. L'impressionant diagnòstic que realitza del que va ser la desapareguda República Democràtica Alemanya (RDA) posa de manifest la importància de viure en règims capaços de garantir les llibertats. La rellevància de la reflexió que comporta aquesta pel·lícula és encara major si tenim en compte que, des del 11-S, les llibertats públiques es troben en franca regressió de llarg a llarg del planeta.
Poc importa, en efecte, si aquesta regressió es produeix mitjançant mesures d'impacte global com la Patriot Act, o reglaments orientats a governar la nostra cotidianeidad, com ocorre en el cas de l'ordenança “cívica”. El cas és que s’imposa pensar la llibertat més enllà de la limitada accepció que se li sol conferir avui dia: una llibertat que es pensa estrictament com la no interferència dels poders públics en l'esfera del privat; la llibertat “negativa” del liberalisme clàssic, des de Benjamin Constant a Isaiah Berlin.
Però, anem a pams. Abans de ser mundialment conegut pel seu best-seller El xoc de les civilitzacions, Samuel P. Huntington havia escrit un assaig no menys rellevant des del punt de vista acadèmic, titulat La tercera onada. En ell analitzava el progrés històric dels règims democràtics i observava que aquests tenien lloc a través d'onades de democratització. No obstant això, l'assaig de l'ideòleg americà tenia un punt feble: obviava la importància de la intervenció activa i directa dels moviments socials en la producció dels règims de llibertats.
Des dels llastos funcionalistas de la seva perspectiva, Huntington presentava un fresc històric en el qual la democràcia semblava el resultat d'una combinació de desenvolupament i acords entre elits. L'autor ignorava completament el paper de la societat en la producció de la democràcia. Així, podia assegurar Huntington, la RDA constituïa un cas extrem de màxim desenvolupament i mínim aperturismo. El resultat final: el col·lapse del “Socialisme realment existent” (Rudolph Bahro).
A pesar de la seva apologia de la democratització liberal, el que Huntington evitava explicar era com es va produir el col·lapse dels règims leninistas. I és que el Mur de Berlín no va caure per obra exclusiva de les elites, sinó per la crisi constitucional que sempre acaba suposant la irreductibilidad de la multitud a l'Estat. Una crisi que, des de 1989, ja no s'expressa en les velles categories de les masses i la seva instància de representació, el partit, sinó en el progrés d'una resistència microsocial, moltes vegades aliè als grans processos de presa de decisió, però igualment implicada i constitutiva de la democràcia. Ens referim a això que solem anomenar moviments socials i dels quals normalment tan sols es destaca la seva irrupció en l'espai públic, el soroll de la multitut.
En aquest sentit, el que la pel·lícula de Henckel von Donnersmarck reflecteix extraordinàriament és el canvi de paradigma polític del nostre temps. A la pel·lícula no hi té cabuda l'apologia del triomf sobre l'stalinisme, fixada en l'imaginari col·lectiu per les arxiconegudes escenes de la multitut saltant sobre el Mur. El pas d'un règim a un altre no trastoca la condició dels personatges: el funcionari segueix en el seu lloc, igual que l'intel·lectual i el buròcrata. El progrés, no obstant això, existeix, encara que silenciós. I és que la Llibertat ha de ser buscada en altre lloc, precisament a l'origen.
A la pel·lícula, en fi, no s'escauen segones interpretacions sobre lloc de la llibertat. Això és el que fa d'ella una obra mestra des del punt de vista de la Teoria Política. De forma contundent, la trama situa el lloc de la Llibertat en la motivació per a l'acció política que resulta la nostra condició de ser capaços del desig. No és la seguretat laboral, l'habitatge garantit o l'administració eficient de sexe el que mou a la dissidència, sinó el desig d'altra vida; la vida dels altres, els que desitgen.
