Publicat pel setmanari
Directa, nº 127, 18 de febrer de 2009, pàg. 5.
Pels qui no creiem en el principi de la unitat del poder, el fet que es presentin moltes candidatures sempre és una bona notícia. No seré jo, doncs, qui critiqui Izquierda Anticapitalista (IA) per haver donat el pas endavant i haver decidit presentarse a les pròximes eleccions europees. De fet, la meva signatura es compta entre les 800 que donen suport el manifest perquè es presenti una candidatura alternativa al trist panorama que ofereix avui el parlament europeu.
No obstant això, el fet de presentar una alternativa exigeix que aquesta aporti quelcom substantiu programàticament, a més d’unes formes noves de fer política. En aquest sentit, tant el
procés engegat per IA per constituir-se com a organització com els continguts concrets dels seus eixos programàtics, es troben bastant lluny de presentar una alternativa del tot convincent.
En primer lloc, perquè per IA –igual que per altres formacions d’hegemonia neotrotskista– el disseny estratègic i programàtic semblen dependre molt més dels seus propis desenvolupaments
identitaris que no pas de l’anàlisi i la crítica d’allò realment existent. Particularment deutora d’aquest fet és la seva convicció que el Nou Partit Anticapitalista (NPA) d’Olivier Besancenot constitueix un model a imitar. I això sense tenir en consideració l’especificitat de l’Estat espanyol, la realitat institucional de la qual hauria de partir IA.
Agradi o no, el NPA és un producte molt francès, propi d’un règim polític extremadament centralitzat. Per l’estructura del seu propi aparell administratiu, la concentració de població a l’Île de France o la configuració de l’opinió pública, entre molts altres trets, una alternativa com la del NPA té –en el règim polític francès– algunes opcions amb les quals IA no podria ni somiar aquí. Però quan analitzem el procés engegat per IA, resulta fàcil observar que no s’ha tingut en compte per res l’estructura del règim espanyol. Més aviat sembla que es vol obrir una franquícia amb el segell Besancenot.
Per altra banda, si del que es tracta és de construir una
interfície institucional pels moviments socials a les instàncies del govern representatiu, no sembla que IA es trobi en condicions de plantar cara amb èxit a unes eleccions europees, ni per la seva estructura organitzativa ni per la seva proposta programàtica ni per la seva cultura política ni pel seu nombre de militants ni per la formació dels seus quadres. Una altra cosa ben diferent és que assoleixi reunir les signatures per presentar-s’hi (així ho esperem, sincerament). Però, fins i tot en aquest cas, cal qüestionar-se seriosament a quin tipus d’organització s’està donant lloc.
De fet, les preguntes no són poques: de quin marc de participació disposen els moviments per intervenir en l’elaboració del programa, l’estratègia, etc.? Quins mecanismes de control ofereixen als seus votants? Com s’organitza la democràcia i el pluralisme intern (rotació, revocació, etc.)? Quins són els vincles efectius de poder que uneixen IA als seus aliats europeus? A dia d’avui, la balança sembla inclinar-se més cap als dubtes que cap als vots.
