dissabte, d’octubre 30, 2010
[es ] La pieza que falta: políticas tras el 29-S
divendres, d’octubre 22, 2010
[ cat ] La prosperitat després del poder
dilluns, d’octubre 18, 2010
[ es ] ¿Cuál es su huelga? (la de ellos)
dissabte, d’octubre 09, 2010
[ cat ] ManifestX
divendres, d’octubre 08, 2010
[ es ] ¿Otra vuelta de tuerca?
dijous, de setembre 30, 2010
[ cat ] Escenaris del catalanisme
Article publicat a Público, 30.09.2010, pàg. 7
divendres, de setembre 10, 2010
[ cat ] I després de la vaga?
El proper dia 29 els grans sindicats han convocat una vaga general en resposta al gir del govern en la política econòmica. Des que es va convocar hem sentit arguments sobre la seva conveniència, però no gaire sobre la seva eficàcia en defensa del món del treball. Aquest silenci hauria de ser doblement preocupant si considerem que convocatòries anteriors no han aconseguit aturar dècades de retallades neoliberals.
Certament, des d’una perspectiva històrica la vaga general ha suposat grans èxits pel treball en el seu conflicte amb el capital. Des que a principis del segle XX, una nova generació d'estrategs del moviment obrer van defensar la seva conveniència (per exemple, Rosa Luxemburg i el seu Vaga de masses, partit i sindicats), l'adopció de la vaga general com a repertori d'acció col•lectiva ha permès millores decisives.
La clau d'aquest èxit —particularment notori en els anys daurats del keynesianisme— radicava en la seva millor adaptació com a repertori d’acció a l'àmbit territorial de decisió que era l'Estat. Enfront de la fàbrica del XIX com a domini del patró, el comandament capitalista del segle XX havia trobat a l'Estat el marc institucional de la política econòmica. La vaga general va ser la resposta del treball per aconseguir millores.
Amb el progrés de la globalització, però, ja no sembla tan clar que el repertori hagi de tenir únicament l’Estat com àmbit d’intervenció. Cal només pensar que les mesures han vingut en part imposades per poders exteriors a l'Estat. Ens agradi que no, la globalització és un fet.
Arribats a aquest punt ens trobem, doncs, amb el problema del dèficit creixent del marc institucional de la negociació col•ectiva. Aquest dèficit, però, encobreix també certs privilegis dins del treball. De fet, sota l'apel•lació unitarista a la classe treballadora, s'oculta, per desgràcia, una composició social extremadament desigual en la que fallen més i més els mecanismes de representació interna del treball.
Així, allà on el marc de negociació instaurat pels Pactes de la Moncloa havia estat pensat per a les figures del treball fordista (treballadors homes, nacionals, de grans centres fabrils, protegits per convenis, etc), avui se'ns presenta una maquinària sovint insuficient, buida i deslligada de les realitats laborals própies de les societats postindustrials (figures del treball precari, feminitzat, extremadament qualificat, migrat, de petites empreses, etc). Pretendre que la realitat del treball no ha canviat després de dècades de reajustaments neoliberals no sembla molt raonable.
El marc institucional en vigor, però, segueix sent el mateix (amb fort arcaismes predemocràtics com la llei de vaga, per cert). I el fet que en el marc actual tampoc s'estiguin donant les condicions institucionals que facin possible revertir l'hegemonia interior del treball apunta escenaris futurs molt poc esperançadors marcats per la pervivència d’un modell productiu arcaic, la anomia, la xenofòbia, així com tot un seguit d'expressions polítiques de la crisi. Les crisis de la banlieue francesa o de Grècia són bons exemples actuals del que passa quan la representació del treball falla.
Davant d'aquesta situació, sembla que les solucions previsibles del treball passin per reintroduir en el repetori elements de ruptura desobedient que aconsegueixin, si més no, visibilitzar el desigual repartiment dels costos de la crisi. Després de tot, quan el marc institucional falla, la desobediència civil és l'última eina democràtica. Els marcs institucionals no canvien per si mateixos, sinó per l'emergència de formes disruptives d'acció col•lectiva que l’Estat necessita canalitzar posteriorment. La vaga mateixa, com a molts repertoris, també era desobedient (alegal o il•legal) en els seus inicis.
En cas contrari, la lògica de les últimes vagues s'apoderarà de l'escenari posterior: guerres de xifres, desencís, progrés electoral d'una dreta corrupta i sense programa (abans fins i tot d'accedir al poder)... Avui més que mai en les últimes dècades s'imposa reinventar un nou marc institucional per a la negociació d'interessos que tradueixi la mobilització en un progrés efectiu i beneficiari, en primer lloc, dels que paguen la crisi de manera més directa.
dilluns, de setembre 06, 2010
[ es ] Entrevista en Periodismo Humano
dijous, d’agost 12, 2010
[ cat ] El mur de Berlín, 20 anys després

Presentació d'Enfocant
20 anys després de la caiguda del mur i del què hauria hagut de ser el final de la història (com se'ns va vendre llavors), doncs aquesta eppur si muove. El paradigma econòmic dels vencedors de la guerra freda ens ha portat a una altra crisi econòmica, mentre no s'encara el canvi del model de producció des d'una economia del petroli cap a una economia solar.
El que va ser el món del socialisme real és menyspreat i atacat, que si la socialització de la misèria, que si una economia de funcionaris, que si les vagues de fam a Cuba (mentre s'obliden aquelles que no interessen, com ara les dels maputxes xilens), etc. Però curiosament aquells règims fonamentats en el treball provaven de garantir uns mínims socials públics (habitatge, cultura, educació, pensions, sanitat, feina, etc) que ara mateix les economies fonamentades sobre el capital són absolutament incapaces de garantir, ni ho volen.
Pitjor encara, les parts majoritàries d'aquell corrent polític que enteníem per esquerra s'entesten en no tocar en absolut les bases d'unes economies basades en el capital, movent-se únicament en aquells aspectes post-materialistes (bodes gais, laicisme, etc) que no toquen en absolut els beneficis del capital. I per tant, amb aquestes renúncies, deixant via lliure a la dreta i la ultradreta populista, obtenint únicament resultats electorals parcials mínimament esperançadors i més ara en un moment de crisi aquelles candidatures que sí que aposten per una política decidida de resistència aferrissada contra les privatitzacions i les "reformes" (derrotes) imposades des dels poders fàctics (FMI-UE).
Quants murs encara ens queden per trencar, 20 anys després? no únicament les fronteres sud i de Mèxic, sinó també aquells murs mentals que sostenen i limiten l'actual paradigma de l'esquerra institucional europea, espanyola i catalana, murs que garanteixen les seves derrotes electorals contínues i l'obrir pas a la dreta i la ultradreta més rància, com dèiem abans.
divendres, de juliol 30, 2010
[ cat ] No pensis en un burca

Article publicat al diari Público, el 30 de juliol, pàg. 5.
nota: he d'agrair aquí a Gaëlle Suñer la seva interlocució i maduració de la idea original. Malauradament no ens va ser possible finalitzar-lo conjuntament, així que el que pugui tenir de bo segur que és cosa seva; haver destrossat una bona idea, només responsabilitat meva.
Després del fiasco del referèndum sobre la Diagonal, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, s’ha llançat a una fugida cap endavant que no presagia res de bo, ni per al seu partit, ni per a l'esquerra en general. No fa gaire, a les pàgines d'aquest mateix diari, Gemma Galdon advertia del risc d'una deriva cap al populisme punitiu. La temptació d'aconseguir un ràpid ressò mediàtic gràcies a la instal•lació de càmeres de vigilància o la prohibició del burca pot tenir uns costos molt més grans dels que calcula qui proposa aquestes mesures.
Deixem de banda les consideracions de tipus ètic i normatiu sota les quals ningú que es reconegui com a demòcrata hauria de deixar de veure amb preocupació com és tractada la qüestió. Acceptem hipotèticament que la política és “l'art del possible” i que és admissible abordar assumptes com els drets civils (dret a la llibertat de culte, d’expressió, etc.) de forma merament instrumental.
Doncs bé, fins i tot des d'una perspectiva com aquesta, les mesures que s’estan adoptant són un greu error de càlcul que prepara avui la derrota de l’esquerra a les properes municipals. L’explicació és senzilla i es pot trobar al títol d'aquest article. La frase “No pensis en un burca” suscita inmediatament una única image: un burca. Tan si es vol com si no, al llegir aquesta frase som incapaços de debatre sobre altres temes. El problema doncs no és adoptar posicions d’esquerres davant d’aquesta qüestió, sinò més aviat el fet mateix de parlar-ne quan en realitat no té cap mena de rellevància per als barcelonins d’esquerres (té llavors un efecte desmobilitzador del propi electorat).
Aquest títol no és casual. Ha estat inspirat per l’obra No pensis en un elefant de George Lakoff. La seva hipòtesi suggereix que quan l’esquerra perd la capacitat de definir l’agenda pública amb el seu prisma particular, la ciutadania l’acaba identificant com oportunista i incoherent. I és que en el joc electoral representatiu, abans que els programes (que gairebé ningú llegeix), abans fins i tot que les promeses (que gairebé ningú compleix) el votant vota confiança i aquesta exigeix, per sobre de tot, congruència entre actuacions i valors, coherència sostinguda en el temps. Ningú es refia de qui canvia de direcció com un penell.
Arribats a aquest punt, es podria adduir que no hi ha res de negatiu a sortir al pas d'un debat generat pels mitjans adoptant mesures puntuals com el decret sobre el burca. I en efecte, no seria un problema si no fos perquè, en traslladar el debat al terreny simbòlic-cultural de la dreta, amplifiquen els errors comesos anteriorment en altres polítiques que són própies de l’esquerra (com les polítiques de participació i inclusió ciutadana).
El decret del burca no només és un moviment tàctic que pot enutjar a un petit volum d’electors com és la comunitat musulmana. El seu principal risc és que, en lloc d’ocultar, emfatitza els errors en fer veure la propia activitat legislativa amb ulls de dretes. Per si això no fos suficient, el desacord que provoca entre els socis de govern té un efecte directe sobre la fiabilitat de la gestió municipal. I per completar la sèrie d’errades concatenades, hem d’afegir la disonància cognitiva que produeix la mesura amb el que es defensa, en canvi, a escala autonòmica.
En aquest punt, cal un gir de 180 graus en la definició de l’agenda. La relectura autocrítica sobre les polítiques de participació ciutadana i integració social i cultural sens dubte té un cost: la despesa absurda, l’error en el disseny del referèndum, l’abandó de la participació efectiva per la publicitat mediàtica, etcètera.
Tot i així, aquest cost disposa d'unes externalitats simbòlico-culturals d’esquerres molt majors que els costos implícits del gir al populisme. La ciutadania d’esquerra no és ximple i sap renovar la confiança en qui no traeix els seus valors i admet els seus errors. Tots som conscients que estem en crisis. Es tracta, però, de enmarcar la crisi des de l’esquerra. A Barcelona existeix una majoria social a l’esquerra. No sembla per això que sigui la millor opció desaprofitar el marge que dona aquest punt de partida quan es fan les coses malament.
dissabte, de juliol 24, 2010
[ es ] El Muro de Berlín, 20 años después
Seguir leyendo
dimecres, de juliol 14, 2010
[ es ] ¿Quién manda aquí?

El viraje a la derecha está servido: jubilación a los 67, recortes salariales, reforma laboral... La determinación del Ejecutivo demuestra que en su cálculo táctico se han incluido todos los riesgos: aislamiento parlamentario, huelga general, etc. Conociendo el funcionamiento del régimen español, todo apunta a que el PSOE apuesta por el regreso a las soluciones de antaño. Diríase que estamos ante una reedición de las últimas legislaturas de González –no por nada mediáticamente resucitado en los últimos tiempos–, a saber: distanciamiento de CC OO y UGT, pactos con CiU y PNV, marcaje a la derecha ocupando su discurso, recuperación de espacio mediático neoliberal, etc.
Sin embargo, este final de década no son los primeros ‘90. La huelga suena hoy a farsa del drama de antaño. En estos años, la implementación del proyecto neoliberal ha cambiado la constitución material de la sociedad alterando sustantivamente la situación de partida: estructura de clases, aparato productivo, condiciones de la negociación colectiva... Y lo que es peor, dicho cambio acompaña una reestructuración global del mando capitalista fundada en la ‘corrupción’ de la constitución formal (la Constitución de 1978).
Al decir corrupción no sólo nos referimos a la vulgar delincuencia de una parte del estamento político imbricada en la lógica del régimen –financiación de partidos, opacidad en los procesos decisionales, etc–. Aludimos también al concepto republicano; a la idea de que la subordinación de las instituciones públicas a intereses privados arriesga la existencia de éstas. Esta corrupción resulta funcional al proceso deconstituyente que (re)configura el mando capitalista, esto es, el “quién y cómo manda quien manda”.
Cuando la corrupción avanza, la democracia se deconstituye. En su forma liberal, la democracia es un régimen de contención, una concesión necesaria, aunque coyuntural, al movimiento. Pero la Historia no es lineal y lo que se democratiza puede desdemocratizarse. Contrariamente a la prédica liberal que ve la democracia como un estado de cosas, desde el movimiento la crisis es una disyuntiva entre la democratización y su involución. Por eso, mientras el mando corrompe las instituciones, nada hay más disfuncional a la democracia que limitarse a defender las posiciones conquistadas hace tres décadas. El fracaso de las huelgas pasadas prueba lo errado de la estrategia sindical y de la izquierda parlamentaria.
Treinta años después de los Pactos de la Moncloa, la acción social concertada –el pilar sobre el que se producen consenso y legitimación de la política económica– ha quebrado. Tras un periodo de medida ambivalencia –y no pocos palos de ciego–, Zapatero ha cedido a presiones ajenas a la democracia –se ha corrompido, en términos republicanos–. Al adoptar decisiones contrarias a la mayoría social sin opción revocatoria hace un uso ilegítimo de los márgenes de la democracia liberal que acelera el proceso deconstituyente iniciado por González y seguido por Aznar.
Al mismo tiempo, esta deconstitución es (re)configuración del mando a escala global. Como es sabido, el viraje a la derecha se justifica por el imperativo de dar una ‘buena imagen’ a los ‘mercados’, a la par que confianza a nuestros ‘socios’ –las grandes potencias económicas de la UE; y ello, básicamente, para conjurar el riesgo de una ‘helenización’ de la política. La amenaza más o menos velada de sanciones –el ‘rescate’ no deja de ser una sanción al pueblo griego por su rebeldía– es el argumento estrella con que se nos presentan como inevitables las medidas económicas. Rodríguez Ibarra lo expone así: “O mandamos a hacer puñetas a los mercados y tomamos el camino de la calle de en medio, o jugamos a su juego y continuamos poniendo nuestra mejor cara y nuestra más amable sonrisa para ver si nos consideran merecedores de su confianza y de su dinero. Es decir, o nos suicidamos o nos prostituimos”. Lo que se nos plantea con cínica voz no es otra cosa que aceptar que el mando manda, y que la única alternativa es la muerte –y no cualquiera, sino el suicidio–. Más allá de la retórica, la decisión se nos presenta en toda su desnudez: un poder mortal permite ejercer el dominio sobre la vida –un “biopoder”–, que diría Foucault.
Llegados a este punto, cabe preguntarse si el Estado todavía es un poder soberano o si, por el contrario, es un poder codependiente o, peor aún, subalterno de otro. Esto no significa que el Estado no sea arte y parte –la resistencia de Zapatero demuestra hasta dónde la nueva soberanía incorpora el Estado al mando–. Sin embargo, ello no resulta de un proceso constituyente europeo. Al contrario, la corrupción opera la deconstitución del régimen democrático y transfiere la decisión a instancias ajenas; no se subordina a un parlamento soberano europeo, sino a las agencias de calificación de la deuda. La mutación actual de la soberanía no se reduce, pues, a un problema de escala –del Estado a la UE–.
La configuración del mando responde al fin mismo de la soberanía moderna. Quienes suelen negar la obsolescencia del Estado aduciendo la ausencia de un marco institucional europeo o global “soberano” obvian una evidencia: la soberanía hoy no responde ya a instituciones unidireccionales y monopolísticas operativas sobre un territorio –la soberanía moderna–, sino a la interiorización del automatismo que nace de hacer aceptar un único paradigma de gobierno –Marx diría “subsunción real del trabajo en el capital”–.
La huelga del 29-S está generando una paralizante sensación de déjà vu. En el vaciamiento político de la acción social concertada –en su sustracción a la capacidad soberana de decidir–, el repertorio de la huelga general se convierte en un recurso de dudosa eficacia dentro de los parámetros del régimen en vigor. Su puesta en marcha, de hecho, es percibida por muchos como un coste excesivo. Y lo que es peor: superar dicho coste por medio del recurso al izquierdismo obrerista no deja de ser una expresión ideológica más del automatismo y, por tanto, parte del problema.
Así las cosas, convertir la convocatoria del 29-S en una oportunidad política pasa por asumir primero una escisión desobediente con los repertorios institucionalizados de acción colectiva. Cuando quien gobierna lo hace contra las instituciones democráticas, la desobediencia se erige en la única vía para hacer progresar la democratización y evitar el refuerzo de la deriva autoritaria. Más que la patronal o los medios, son los servicios mínimos, las manifestaciones rituales, los izquierdismos, etc., el principal obstáculo. A nosotros, pues, de inventar la democracia venidera
dilluns, de juliol 12, 2010
[ cat ] Desobediència al Constitucional

La manifestació de dissabte suposa una fita històrica. Aquest exercici de mobilització, però, escapa a les lectures ideològiques (i teleològiques) que està inspirant. Lluny de verificar-se en el discurs polític de la modernitat, evidencia fins a quin punt el segle XXI exigeix un altre marc de referència teòric. Anem a pams:
1. El lloc discursiu de la nació (de la nació lliure) no és el de l'Estat nacional, sinó el lloc on s'institueix la "igual dignitat de naixença" que trenca amb una decisió aliena al procediment democràtic (la sentència). Això ens situa en un horitzó que es remunta a l'origen (i en el temps es projecta més enllà) del constitucionalisme modern. El que ens constitueix com a nació lliure no és arribar a disposar d'un Estat, sinó l'exercici lliure de poder decidir que som una nació i, per tant, decidir quin vincle (foedus) volem amb la resta (aquest és el veritable acte de sobirania i no la instauració d'un Estat).
2. La política de notables i de partits s'ha subsumit en la política del moviment. Dissabte, els notables es van dissoldre en la "multitud" (Spinoza) i els partits polítics van ser incapaços d'enquadrar aquesta com a "poble" (Hobbes). Les institucions de l'autogovern (presidència de la Generalitat, presidència del Parlament, etc.) van haver de seguir el comandament de les organitzacions de la societat civil. El que ha mobilitzat la ciutadania és la desobediència al TC i no el suport a l'Estat de les autonomies o un projecte independentista (l'escissió constituent en resposta a la liquidació del procés autonòmic).
3. S'ha inaugurat una etapa que es pot tancar a les autonòmiques o progressar cap a un nou disseny institucional. En el primer cas, la ciutadania és canalitzada pel govern representatiu mitjançant les opcions electorals: unitarisme (PP i C's), renegociació autonòmica (PSC i CiU), independència (ERC) i Estat federal asimètric (ICV) o simètric (IU-EUiA). En el segon cas, s'obre un procés constituent capaç de comprendre les limitacions de l'Estat nacional, mitjançant formes participatives, cap a un disseny institucional construït des de baix, sota el principi federal com a poder constituent.
divendres, de juliol 02, 2010
[ cat ] Article a Público sobre la sentència de l'Estatut

Les autonomies estan ferides.
L'Estat de les autonomies ha esgotat l'impuls constituent després de trenta anys.
Ferit greu. Així ha quedat l’Estat de les autonomies. El seu diagnòstic varia segons qui el realitzi. Però una cosa sembla clara: trenta anys després de la seva creació, l’Estat de les autonomies ha esgotat l’impuls constituent. La sorpresa, però, hauria de ser menor del que sembla. L’Estatut sentenciat va néixer amb un dèficit de legitimitat respecte al seu predecessor. Tots els indicadors electorals eren pitjors: menys participació (del 59,70% al 48,85%), menys percentatge del sí (del 88,15% al 73,24%), major percentatge del no (del 7,76% al 20,57%), més vot blanc (del 3,55% al 5,29%) i més vot nul (del 0,48 al 0,90%). A més, l’Estatut va ser impugnat i sotmès a examen pel Constitucional durant quatre anys. I al mateix temps s’ha anat desplegant sense l’apocalipsi previst per alguns.
El procediment. La quarta cambra legislativa
Per començar, la sentència planteja un problema de procediment. Hem pogut veure com el TC s’ha convertit en una quarta cambra legislativa amb capacitat per reorientar les decisions del legislatiu. A aquest fet no és aliena la politització del procés judicial afavorida per l’absurda esmena del PP a la pràctica totalitat de l’articulat. Al mateix temps, la modalitat de votació s’han anat adaptant a la necessitat d’arribar a una decisió final adequada a posicions ideològicament predeterminades. Lluny d’emetre’s una sentència consensuada (o com a mínim conforme a unes regles de joc definides a l’avançada), hem vist com les regles s’han anat canviant fins a l'extrem de dictar-se sentència per blocs amb el resultat de majories variables.
La cosa no s’acaba aquí. Com és sabut, dels dotze jutges, un ha mort i quatre han vist expirar el seu mandat a causa del bloqueig del PSOE i el PP. Per si això no fos suficient, els recursos de súplica presentats per la Generalitat i el Parlament van ser desestimats sense cap mecanisme compensatori a favor dels altres poders de l’Estat (més enllà de la passivitat de l’executiu espanyol).
La legitimitat. El marc de la Transició
A un segon nivell, la sentència aguditza una crisi de legitimitats derivada, en part, de tot l’anterior i, en part també, del progrés d’una ruptura constituent en la societat catalana. Mentre el TC posposava la seva decisió, la ciutadania desplegava una incessant activitat que qüestiona les limitacions del marc autonòmic de la Transició. Des de les consultes soberanistes i les campanyes pel dret a decidir fins al manifest sobre la dignitat nacional de Catalunya, en els últims anys s’ha produït una conflictivitat inèdita que qüestiona l’statu quo constitucional.
La crisi de legitimitat no només és una crisi en el règim, sinó també del règim. I és que a més de posar-se en qüestió l’statu quo, també es qüestiona el model restrictiu de democràcia a favor de més participació ciutadana. Mentre que en el model que inspira la sentència els preceptes constitucionals no són interpretables en virtut de l’evolució històrica, en el model contraposat per la política diària la democràcia supera el marc de 1978. En altres paraules, mentre que l’Estatut va ser aprovat en 2006, la sentència ens arriba de 1978.
El contingut. Replegament identitari
La negació de “tota eficàcia jurídica” del terme nació tal com està recollit al preàmbul és tendenciosa en la seva interpretació nacionalista (espanyola). Enlloc de reconèixer la potencialitat del marc de 1978, en el qual s’obria la possibilitat de la multinacionalidad, ens trobem amb un replegament identitari explícit en la persistent al•lusió a la “indissoluble unitat de la nació espanyola”. Es veta així la possibilitat d’aprofundir en el reconeixement i l’acomodació cultural. Els canvis de contingut relatius als usos lingüístics i simbòlics ho confirmen.
També és destacable la reacció corporativa. La desproporció d’articles retallats relatius al poder judicial fa dubtar molt sobre la capacitat de jutjar. Si afegim que el TC és un òrgan a mitja renovació, no resulta difícil veure com el poder judicial s’ha resistit a la democratització.
dijous, de juliol 01, 2010
[ cat ] Jornades d'Innovació Democràtica
L’objectiu d’aquestes jornades anuals és donar a conèixer diferents vies d’implicació ciutadana en la gestió dels afers públics: difondre mecanismes, metodologies i models de gestió pública que augmentin la participació ciutadana i, en general, provocar debat i reflexió sobre el funcionament del nostre sistema democràtic.
Lloc: Seu Departament d'Interior, Relacions, Institucions i Participació de la Generalitat de Catalunya. c/ Diputació, 355. Barcelona
Inscripcions: abans del 2 de juliol a l'adreça dgparticipacio.ri@gencat.cat Aquesta adreça de correu electrònic està protegida contra robots de spam. Necessites activar JavaScript per a poder veure-la o bé al telèfon 935526052
Horari: de 9,00 a 18,00 h.
Enguany, les jornades s’emmarcaran en el procés d’elaboració del Llibre Verd de Qualitat Democràtica.
Programa
dimarts, de juny 29, 2010
[ es ] Los acontecimientos y sus rimas
Paul Auster decía que en la vida hay acontecimientos que riman; lo hacen de manera extraña, misteriosa, sin que uno pueda saber muy bien como tienen lugar. En esto basa, de hecho, la fuerza argumental de sus obras. Y es que a veces sucede algo inesperado, que lo deja a uno fuera de lugar, sin saber muy bien qué pensar, qué hacer o cómo seguir adelante; pero al mismo tiempo, de algún modo, cuanto acaece guarda sentido con el propio destino, tan sólo es cuestión de tiempo volver a comprender, esperar a que aquello que se ha roto, que ha quebrado su cita con el hado, se manifieste al fin, y de nuevo, como plenitud de la existencia, como amor del tiempo.
Quien haya leído alguna de las novelas de Auster pronto identificará una estructura semejante. Un día acontece algo que todo lo cambia, la subjetividad muta y uno inicia su deriva, hasta que finalmente, vuelve a suceder algo, un acontecimiento que rima con aquel otro primero que nos trastocó en su momento. Entonces todo vuelve a adquirir sentido. Y así nos pasamos la vida, de acontecimiento en acontecimiento, haciendo que tengamos que recomponer a cada paso el sentido de los saltos de conciencia que nos produce aquello que nos sucede. Aprendemos de lo que creemos errores hasta que les descubrimos nuevos sentidos. Descubrimos que los aciertos de antaño se han probado equivocados. Al final, lo único que cuenta es la manera en que uno se constituye en este proceso y no tanto la irreversibilidad nuestras decisiones. Después de todo, nada hay de irreversible como no sea la muerte.
Mejor haríamos, pues, en volver al horizonte de la primera modernidad para afrontar el mundo postmoderno que nos ha tocado vivir. Por aquel entonces, en las pequeñas y revueltas repúblicas italianas, se abrió paso una visión del mundo a medio camino entre la sumisión absoluta al acontecimiento (a la cristiana idea medieval de un Dios omnipotente) y la fe ciega en el hacer del capitalismo por venir (la fe supersticiosa en el nexo causal positivista). Fue un tiempo en que el ser humano todavía hacía con lo que sucedía y acontecía aquello que le conducía a hacer. El automatismo aún no se había adueñado de nuestro destino, nuestras vidas eran nuestras; sabíamos qué hacer con ellas para que sucediese aquello que tenía que suceder, acontecía lo que hacía que hiciésemos lo que teníamos que hacer.
Si en algo es meritoria desde un punto no estrictamente literario la obra de Paul Auster, creo que ello es debido a su capacidad para comprender los cambios de la condición postmoderna. En estos tiempos de existencias fragmentadas, de vidas precarizadas, de afectos incompletos, de horizontes trucandos, uno vive al día con lo puesto, también en sus emociones. A nadie sorprende que el estrés y la resiliencia sean los conceptos nucleares de la batalla del psiquismo postmoderno.
Un buen día, por ejemplo, vas a dar una charla y pasa algo, el acontecimiento obra su efecto, sin que apenas te percates. A este hecho sucede otro, y luego otro más. Los saltos de la subjetividad lo dislocan entonces a uno como el sujeto moderno que se supone que es. Se inicia entonces una deriva, la vida se convierte en una sucesión de acontecimientos que uno no sabe muy bien a dónde le conducen; puede incluso que no se llegue a tener ni la más remota idea de a dónde se va. Pero resulta imposible no dejarse arrastrar por el formidable impacto que el acontecimiento tiene en nosotros, ya que con la mutación de la propia subjetividad, uno ya no es tan uno como se pensaba y resulta que es uno (el de antes) más sí mismo (el de ahora) y, por lo general, alguno más (aquellos a quien nos encontramos, quienes nos acompañan, de lejos o de cerca). En esta metamorfosis podemos sentirnos dioses o cucarachas, o ambas cosas al mismo tiempo.
E inmersos en este devenir al que no acabamos de ver su lógica, pero que nos angustia pues le urgimos un sentido, actuamos (vale decir, decidimos); actúa uno mismo y actúan los demás, actuamos, decidimos... A veces incluso hasta querer romper todo vínculo, el pacto constitutivo de nuestra singularidad simbiótica. Y aquí, el “pacto de amor” (foedus amoris) del que hablaba Ovidio (Esse deos, i, crede, “Anda, cree en la existencia de los dioses”) se desvela, más allá de la trascendencia divina, más de la culpabilidad por la decisión de la traición, en fides al vínculo de uno con uno mismo, consigo por ser en el otro y, con ello, en sí. Y de ahí que si la vida nos brinda al otro, negárnoslo sea negarnos.
La lectura perversa, reificada, del foedus amoris no es sino la fidelidad cristiana del matrimonio instituida por Pablo (dicho Santo por la Iglesia). Su lectura autónoma, por el contrario, el vínculo a l’amour de soi même (Rousseau), el pacto con el amor que nos satisface, pero no nos ordena; que nos conmueve, pero no nos deja acomodarnos, que nos cuestiona y nos conduce a ese devenir proceloso en que nos vemos inmersos, pero nos premia con la experiencia del mundo (Erlebnis) y nos aleja de la vida como “experimento” (Erfahrung) sobre nosotros mismos. El amor de uno mismo resulta insuperable para ese soberbio pretender “hacerse a uno” del moderno self-made man que tan inteligentemente disecciona la serie Mad Men, y del cual siempre se acaba riendo aquello que quisiéramos llamar destino, pero que mejor haríamos en decir devenir.
Por eso, aunque uno se despida diciendo “ya nos veremos, Barcelona es muy pequeña, seguro que coincidimos”, y lo diga convencido de que allí mismo la decisión moderna, absoluta, soberana, se materializará en un “se acabó, asunto liquidado”, apenas alcanza en verdad a algo más que un “tal vez nada ha terminado, quizá todo comience de nuevo”. De ahí que justo después, antes de lo que uno se espera, te llevas la sorpresa a la vuelta de la esquina y tropiezas con el otro (el otro que es en uno, por y para uno). Mientras, Ovidio, Maquiavelo y Rousseau esbozan la sonrisa irónica de su sabiduría.
A estos encuentros inesperados a la vuelta de la esquina, algunos les llaman Destino, Auster azar; y sin duda así suena su música, como una composición de free jazz hecha de silencios, inspiraciones, ritmos sincopados, suspiros y casualidades; notas tristes en escalas pentatónicas que nos recuerdan que no podemos vivir de una sola nota (el Uno), ni de su reiteración (el automatismo)… Al final sólo la improvisación importa, sólo la libertad de querer llegar a ser. Y para ser, ya sólo el gesto, el amor del hacer en el acontecimiento y del acontecimiento que nos conduce al hacer, lo que acaba convirtiendo el ensayo fallido en error y el error en lección de vida. Y la vida, saberse capaz de amar sin miedo a perderse en uno mismo.
dimecres, de juny 02, 2010
dissabte, de maig 29, 2010
[ cat ] Jornades per un altra Mediterrània

D’acord amb l’agenda d’activitats aprovada en l’Assemblea de Moviments Socials del II Fòrum Social Català, es duran a terme les JORNADES PER UNA ALTRA MEDITERRÀNIA, els propers 4-5 de juny, a Barcelona.
La cimera UE i països de la Mediterrània que s’havia de celebrar el 7-8 de juny ha estat cancel·lada fa escassament una setmana per por al fracàs. Nosaltres, però, considerem que hi ha moltes coses a debatre, a respondre i a presentar alternatives a les polítiques neoliberals i neocolonialismes que es venen desenvolupant en tot l’arc mediterrani, que amb el plus de la crisi afecten encara més a la classe treballadora, els drets dels pobles, les dones, la gent migrada i la defensa del territori....
Perquè una altra Mediterrània és possible....
Construïm-la entre totes i tots....
T'hi esperem!
http://www.noue2010.blogspot.
Programa:
Divendres, 4 de juny A LES 19:00 H
Espai Jove La Fontana
Gran de Gràcia, 190-192 – BCN
Conferència inaugural a càrrec de:
Juan Manuel Sánchez Gordillo
Núria Salamé (presidenta d’ACAPS)
Dissabte, 5 de juny
Cicle de conferències
Centre Cívic La Sedeta
Sicília, 321 – BCN
De 10 a 12 hores
Autodeterminació dels pobles
Raimundo Viejo (Professor de la Universitat Pompeu Fabra )
Cristian Cepeda (Latinoamerica 21)
Ermengol Gassiot (Professor antibolonya de la UAB )
El feminisme, front als conflictes armats a la Mediterrània
Nassera Dutour (SOS DISPARU Algèria)
Voula Taki (Marxa Mundial de les Dones)
Unió per la Mediterrània. Cooperació o colonialisme?
Lucille Daunas (ATTAC Marroc)
Miguel Portas (Eurodiputat Bloco de Esquerda Portugal)
Andrés Piqueras (Professor de la Universitat Jaume I — Castelló)
De 12 a 14 hores
Crisis i estratègies neoliberals en la UE: de Lisboa al 2020
Carlos Taibo
Annick Coupé (Solidaires France)
Àngels Martínez Castells (Economista Col. Dempeus)
Palestina: guarirà la ferida de la Mediterrània?
Naser Kafarna (Membre del Consell Nacional Palestí)
Sergio Yahni (Coordinador AIC Jerusalem)
De 15 a 17:30 hores
Immigració, racisme i xenofòbia: anàlisi i respostes
Ibrahima Niane, inmigrant i sindicalista italià
Ilham Bidani, Associació Espai Democràtic Intercultural
Enrique Mosquera, Associació Papers i Drets per a Tothom
La vulneració dels Drets humans, socials i laborals a la Mediterrània
Gerardo Pisarello (Observatori DESC )
Vidal Aragonès (Advocat del Col·lectiu Ronda)
Sihem Ben Sedrine (CNLT Tunis)
Crisi ecològica i conflicte pels recursos
François Houtart (Sociòleg, escriptor)
Jorge Sáez (Ecologistes en Acció)
Annelies Broekman (Nova Cultura de l’Aigua)
Dissabte, 5 de juny a les 17:30 h
Jardinets de Gràcia
Diagonal/Pg. Gràcia per anar fins a l’Oficina de la UE.
Barcelona
dijous, de maig 27, 2010
[ cat ] Seminari "Perspectives de futur de la UE"
Repensant Europa: propostes per al futur de la Unió
Intervinents:
Fernando Guirao, dpt. d'Economia i Empresa
Raimundo Viejo, dpt. de Ciències Polítiques i Socials.
dimecres, de maig 19, 2010
[ cat ] L'altre debat de la participació

I si abans de votar hem de votar on votar?
(article publicat al suplement en català de Público, 19 de maig de 2010, pàg. 5)
El fiasco en què ha acabat el plebiscit sobre la Diagonal està suscitant un debat en el qual s'està demostrant la debilitat dels arguments amb què s'ha abordat aquesta primera experiència consultiva a gran escala. El més greu del que està passant no radica en els efectes que pugui tenir sobre el paisatge polític municipal, sinó més aviat en l'aprofundiment de l'abisme que separa ciutadania i representants.
En les lectures culpabilitzadores de la ciutadania (i exoneradores de l'estament representatiu), el concepte clau és la desafecció. Des del referendum sobre l’Estatut fins ara, hem vist com aquesta noció s’ha anat fent un lloc en el diccionari polític. El discurs de la desafecció, però, oblida l’altra meitat del problema: la participació no institucionalitzada.
I és que, contràriament al que seria desafecció a les institucions democràtiques, la ciutadania ha demostrat en els últims anys una capacitat sorprenent per apropiar-se del repertori que comporta el procediment democràtic. Siguin iniciatives ciutadanes com Som lo que sembrem, moviments socials com l’estudiantil contra el Pla Bolonya o mobilitzacions com les consultes sobre l’independència, és inqüestionable que la ciutadania està molt més avançada que el que presuposen les autoritats polítiques.
Però, per si això no fos suficient, les respostes de les autoritats a les pràctiques socials d’aprofundiment democràtic no només han sigut poc dialogants (cas del bloqueig a l’iniciativa Som lo que sembrem), sinó que de vegades han afavorit l’obstrucció (cas de les consultes i les restriccions de recursos públics) i fins i tot han arribat a extrems repressius i negacionistes més aviat impropis de règims democràtics (cas de la repressió contra els estudiants i la declaració d'unanimitat parlamentària pro-Bolonya).
Diu el tòpic que, en democràcia, cada ciutadania té els polítics que mereix. Això seria cert, si la democràcia fos una eina de representació perfecta. La realitat, però, és molt diferent.
La democràcia real, de fet, no és un estat de coses, sinó un procès de aprofundiment permanent (institucional, procedimental, de valors...) que neix d’una doble tensió: una entre elites i ciutadania; i una altra, les escisions (partits) en què es tradueixen els interessos presents en la societat. I tot i que el més freqüent és que el progrés o el retrocés sigui el reflex de les divisions internes del cos polític (les dretes acostumen a contenir més la democratització), de vegades la divisòria significativa s'estén en vertical.
Això és, de fet, el que s’ha evidenciat amb els resultats del diumenge. L’abstenció de pràcticament un de cada deu (i la votació contra les propostes oficials de vuit de cada deu) no es poden llegir principalment en els termes del pluralisme institucionalitzat pels partits del govern representatiu. Al contrari, la lectura més significativa és aquella que resulta d’examinar la crisi de la dimensió vertical de l’articulació del poder polític (la relació representants-ciutadania).
Així les coses, sembla que hauriem de començar a pensar més com articular la relació entre les institucions i les realitats participatives no institucionalitzades, que no pas en reiterar els errors analítics que ens han portat fins a la situació actual.
I és que els últims anys, la política de moviment (diferent de la dels notables i els partits) no ha deixat de créixer. Cada vegada són més els espais ciutadans que s’organitzen al marge (cooperatives de consum, mitjans d’informació alternativa...) o en una tensió permanent amb els poders públics (els moviments socials).
Vulguem o no, tres dècades de neoliberalisme han obert un espai creixent d’exclusió política (una cosa és el reconeixement formal dels drets polítics i altra les condicions efectives que fan possible la participació ciutadana). En aquest espai, malgrat les condicions d’enorme precaritat, s’han articulat institucions autònomes com els centres socials, associacions, sindicats i moltes altres.
Ja va sent hora, doncs, de prendre's seriosament la participació democràtica. La democràcia (i menys encara la participativa) no és fa per decret.
En un moment com l’actual en que la Transició espanyola s’està debatent, potser hauriem de començar a revisar les limitacions de la cultura del pactisme entreles elits i començar a pensar que la democràcia participativa exigeix la implicació diària de la ciutadania.
dissabte, de maig 08, 2010
[ cat ] Un pas enrere

Encara que havia escoltat remors, la mala notícia ja està aquí: una sèrie de membres de les CUP han decicidit violar els acords assemblearis i presentar-se a les eleccions. Per desgràcia no és una sorpresa ni una novetat. Però sí una falta d'ètica i una desil·lusió que demostra la debilitat d'un projecte de radicalització democràtica als Països Catalans. Aquesta decisió mostra el mal perdre del sector minoritari que, a imitació del seu ídol, Lenin, pretén presentar-se amb la legitimitat d'una majoria que no té i que no és sinó la veu impostada del "Poble" (que no del Demos).
Fem ràpidament una mica d'Història per conéixer quina és la genealogia de la cultura política que porta a decisions així (decisions que, per leninistes, són antidemocràtiques). És un fet històric conegut que el famós "dèspota asiàtic" (així li va dir Anton Pannekoek) va desenvolupar sempre la seva estratègia política d'acord amb les regles de la representació política, destruint el procés participatiu dels soviets. L'escisió "bolxevique", de fet, mai va ser tal, és a dir, majoritària dintre de la Socialdemocracia russa, sinó "majoritària" d'acord a la interpretació autocràtica del que Lenin entenia que interessava a la "majoria" (el què, com és evident, no és gens ni mica democràtic). Amb aquesta lògica autocràtica de la representació (que no democràtica de la participació) es va desenvolupar la teoria de l'organització leninista (la teoria del Partit) i es va anar consolidant amb la succesió dels diversos esdeveniments històrics, la via leninista al totalitarisme de Stalin.
En aquest sentit, és igualment conegut que gràcies a l'ajut del seu company Trotski, Lenin va decidir massacrar la experiència participativa dels revolucionaris de Kronstadt. I no és algo menys conegut que aquesta massacre va marcar el punt d'inflexió definitiu en la renúncia de Lenin i Trotski a una estratègia revolucionària global i l'aposta pel "Socialisme tàtar" (Rosa Luxemburg) sobre el que es van consolidar les bases de l'Estalinisme, el Socialisme en un sol pais i tot el que sabem.
En el fons, quan observem avui el que succeix a les CUP, ens trobem davant d'aquest mateix i vell problema: la no acceptació del procediment democràtic per una part de la seva militáncia; o el que és el mateix, l'ús únicament instrumental de la democràcia al servei del projecte autocràtic d'inspiració leninista (el mal anomenat "moviment d'alliberament nacional). Malauradament, és un fet visible que a les CUP hi ha organitzacions leninistes que ni tan sols necessiten amagar-se com fan sovint els trotskistes. I no només això, sinò que també es pot verificar sense dificultat una voluntat descarada de fer servir la democratització amb finalitats autocràtiques.
El problema, de totes maneres, no radica tant en aquest risc (que no és tal), sinò més aviat en el desgast que provoca a la resta de companys de les CUP, en la lògica internista, improductiva i cainita que introdueix en el projecte del que, per desgràcia, encara formen part la colla d'oportunistes que ha decidit per compta seva presentar-se a les autonòmiques. Contràriament a Lenin, que encara que autòcrata no era un pobre ignorant guiat per esquemes ideològics, sinò un bon teòric i estratega polític, els que avui pensen que el leninisme està viu com projecte polític, no s'apliquen simptomàticament la lliçó històrica que ens va llegar sobre la política del moviment: la necessitat d'adequar l'estratègia a les condicions històric-concretes de les societats que hem d'actuar. Res d'això es veu en el que estan fent aquests "leninistes" (leninistes només en el sentit ideològic) i els seus companys de viatge que han decidit no respectar els acords assemblearis (aquests sí que realment majoritaris) que va donar el procediment democràtic.
El problema de la democràcia avui no és el mateix que quan Rosa Luxemburg, Anton Pannekoek i d'altres partidaris del comunisme dels consells (Räterkommunismus) o l'autonomia del moviment van denunciar els riscos autocràtics del Lenin i Trotski. Llavors la constitució material de la societat no estava preparada per una revolució democràtica (raó per la que va fracassar la Revolució Espartaquista de 1919). Al contrari, la forma en que llavors es donaven les condicions de la lluita de classes apuntaven a derives autocràtiques.
Així, el profon impuls ètic de na Rosa Luxemburg i en Karl Liebknecht, per exemple, hauria de xocar de front amb els dispositius disciplinaris de la fàbrica fordista. Per contra, la teoria autoritaria del Partit de Lenin aconseguiria triunfar en la Rusia zarista instituint una de las pitjors dictadures de l'Història. Com molt bé inidicarien més endavant Adorno i Horkheimer en el seu formidable i profètic anàlisi de la personalitat autoritària, les bases culturals de l'Alemanya de Weimar predisposaven a la classe obrera cap al nazisme molt més que cap al Socialisme. No cal recordar doncs que va passar després (el que no vol dir que s'hagi d'oblidar). I és que l'Història no està per construir identitats auto-referencials e impolítiques, com fan els "leninistes" actuals, sinò per aprendre dels errors propis i aliens.
Avui, però, les circunstáncies són justament les oposades als anys de Rosa Luxemburg. Després del drama històric viscut al segle XX, el món d'avui s'ha democratitzat de manera radical (tot i que encara molt insuficient). Si observem el món de la generació de Lenin i Luxemburg veurem que la democràcia era una rara avis característica de les grans poténcies capitalistes occidentals on la gestió de les lluites socials (no només de classe, sinò de gènere, nació, etc.) ja no permetia el control autocràtic d'una multitud emergent de subjectivitats antagonistes (aquí sí, el demos rebel enfrontat al poder sobirà).
Afortunadament, avui en dia les condicions objectives en que es defineix el conflicte social operen dins del marc de socialització en els valors democràtics que afavoreix la democràcia formal. Aquesta, contrariament als (ab)usos habituals de la prèdica leninista, no per formal deixa de ser democràcia, és a dir, no per això mateix deixa de generar una cultura política sobre la qual es pot sustentar una estratègia bé diferent de la que volen engegar ara aquests "leninistes" amb unes ganes desesperades d'aconseguir un escon impossible (qualsevol estudiant de polítiques amb uns mínims coneixements de comportament electoral sap que no hi ha cap possibilitat per aquesta candidatura --com per la de Revolta Global i d'altres opcions d'inspiració leninista).
El problema, doncs, no és què passaria si s'obtingués un escó (una desgràcia que afavoriria la deriva jacobina i autoritària de les CUP), sinó més aviat quin és el dany que s'està causant al projecte polític més original, innovador i, sobretot, democràtic, que ha generat el Catalanisme en les últimes dècades. Les CUP semblen haver arribat a un punt de creixement i maduració en el que han de decidir ser realment el projecte de radicalització democràtica que necesita la democratització de la política catalana, és a dir: un projecte sense interferències ideològiques ni avantguardes (el que hauria de suposar la disolució d'alguns partits), un projecte en xarxa (el que hauria de traduir-se en un model federal d'organització enlloc de crear instàncies de control jacobines), un projecte de decreixement polític (el que hauria de transformar a la "CUP de Barcelona" en CUPs de barri), etc, etc. Afortunadament, no tot són notícies dolentes en aquest sentit i en els últims anys, les CUP han aconseguit ser innovadores i autocrítiques com per anar fent front a la deriva leninista.
Arribat a aquest punt, però, la temptació de traslladar al terreny de la moral el debat polític no pot ser major. El comportament deslleial d'aquells que participen en una assemblea que aprova no anar a les eleccions i a continuació decideixen constituir-se en un altre espai amb l'única finalitat de fer efectiva la seva decisió (exemple on els hagi de "racionalitat instrumental" --Zweckrationalität), no només és reprovable en termes de la procedimentalitat democràtica, sinó del més elemental respecte a un mateix. Tal és la frontera entre l'oportunisme i la dignitat que l'arribista no sap distinguir.
No obstant això, la principal raó per criticar aquesta decisió tan qüestionable, no és moral sinò política i s'inscriu precisament en l'horitzó ètic que l'oportunista no arriba a a reconèixer: en un món que es democratitza, la relació amb la democràcia ja no pot ser merament instrumental. Quan això succeïx, la malanomenada desafecció fa la seva aparició en escena (com segur que deu estar succeïnt entre els militants honests i veritablement democrats de les CUP). Per contra, quan la relació amb la democràcia no és només instrumental (zweckrational), sinó que a més a més es funda en valors (wertrational), la democratització esdevé en un procés constituent que cap poder sobirà pot frenar. Es per això que avui més que mai. la democràcia és l'única opció emancipatòria i Lenin, una mòmia.
Un apunt final d'utilitat per altres xarxes del moviment
El que està passant a les CUP no és només un problema d'aquesta organització i hauria de fer reflexionar a les activistes d'altres col·lectius en els que passen coses semblables. Un dels problemes del trànsit que vivim actualment entre la política de les masses fordista i la política de la multitud postfordista radica en que les i els que fem política en el interior d'aquesta última encara no hem estat capaces de comprendre i enunciar les bases institucionals que puguin afavorir l'articulació entre la multitud com cos social i la multitud com demos.
En conseqüència, sovint s'observa com la fundació i refundació de projectes, la creació de nous espais, no ve condicionada pel respecte del demos (i, per tant, de les bases institucionals de la procedimentalitat democràtica), sinó pel seu ús instrumental i personalista. No poques vegades, les disputes entre els lideratges dels mascles alfa del moviment condueixen a moviments tàctics com el qual ara afecta a les CUP. En aquests moviments es redefineix la xarxa social des de la anòmia i per mitjà de les pràctiques ostracistes que expulsen a qui es consideren rivals perillosos (per majoritaris, per la seva major capacitat argumental, per la seva singularitat particular o pel què sigui). N'hi ha prou amb examinar el desenvolupament d'algunes campanyes, els canvis en les xarxes que les sostenen o les trajectòries vitals d'algun/e/s activistes per a adonar-se de que improductiu resulta això.
Per contra, construir l'autonomia avui exigeix un canvi radical de mentalitat, la institució del principi federal en les relacions entre xarxes, la política de reconeixement del disenso minoritari des del respecte a la voluntat de la majoria (sense trencament del demos per la part de la minoria), etc; en quatre paraules: respectar la procedimentalitat democràtica. Sense una reflexió adequada a les exigències de la constitució material de les societats que habitem la intraesfera global, les activistes ens arrisquem a convertir-nos en un patètic romanent de la llarga història de ruptures constituents de la qual ens considerem hereus. Del que es tracta, per contra, no és de repetir els èxits del passat, com pretenen els leninistes identitaris, sinó construir els èxits del futur, la radicalitat democràtica, la potència de la multitud.





